'Hace mil años que estoy aquí'

"Clelia hablaba de cosas que Gioia no había oído decir nunca a nadie más. Alimentaba una pasión desenfrenada por el bidet, que nombraba una vez por lo menos en cada conversación, con los ojos que se le encendían como a una enamorada. Explicaba a Gioia cómo se usaba, mimando los movimientos a horcajadas en una silla y pidiéndole que los repitiera para ver si había comprendido bien."

Hi ha llibres que quan els comences sembla que ja els hagis llegit. Mana una sensació de familiaritat i tens la certesa que no et sorprendan. Saps que no et deixaran una forta petjada, però, malgrat tot, te n'atrapen i l'únic que desitges és tenir una estona lliure per continuar-ne la lectura —una lectura compulsiva—. La novel·la Hace mil años que estoy aquí de Mariolina Venezia ,    n'és d'aquests.

Pertany al subgènere de les nissagues familiars i és la crònica d'una família de Grottole, un poble del sud pobre d'Itàlia, al llarg dels anys i fins a dates recents. Un conjunt de petites històries en què les dones de la família es van traspassant, d'una generació a l'altra, el paper protagonista. Històries narrades a tres nivells: familiar, local —Grottole— i nacional, amb la història del naixement d'Itàlia com a país, com a teló de fons.

En llegir-la, he tingut la impressió de perdre'm informació. No perquè sigui dolenta la traducció, sinó perquè n'hi ha una reproducció d'una manera de parlar i uns costums "intraduïbles", fins i tot per a un italià, i que a un forà l'hi resulten encara més difícils d'entendre. Gran part del valor llibre radica en la reconstrucció d'aquest món ja desaparegut.

'La Bûche'

En dates com aquestes en què les cadenes de televisió ens bombardegen amb pel·lícules "nadalenques", —anava a dir bavoses quan el problema és que són dolentes— si n'hagués d'escollir una relacionada amb el Nadal em quedaria amb 'La Bûche' (Cena de Navidad) de Danièle Thompson.

Una pel·li de 1999 sobre les relacions de tres germanes ( Sabine Azéma, Emmanuelle Béart —abans que es desfigurés amb uns llavis "impossibles"— , i Charlotte Gainsbourg) i les persones del seu entorn, els dies previs al Sopar de Nadal.

El que m'agrada, a part de la bona estona que et fa passar, és que tots els esdeveniments importants s'expliquen amb silencis i mirades, sense paraules; malgrat que és una pel·lícula "francesa" en què, en certs moments, s'utilitza el recurs teatral de què els actors parlin directament a càmera. Però és la manera cinematogràfica de narrar, com només el cinema pot fer el que m'interessa. Transmetre sentiments amb imatges. Un silenci, una caiguda d'ulls ens diu tot allò que hem de saber.

Arribats a aquest punt, destacaria la interpretació de Sabine Azéma (Louba), magnífica. Fins i tot està bé Charlotte Gainsbourg (Milla) que no és sant de la meva devoció. En fi, una excel.lent combinació de subtilesa i la dosi de bons sentiments esperables en una història ambientada en aquestes dates. Una comèdia nadalenca per a adults sense fals sentimentalisme. Tan difícil és fer-ho? Sembla que sí, perquè no n'hi ha gaires.

Ah! me n'oblidava, em sembla genial el fet de regalar làmpades de tauleta i si són de pell de lleopart molt millor; detall que hi serveix per retratar un personatge. Quan a algú que se l'hi ocurreix incloure-ho és lògic que després sigui capaç de fer un film notable.

Mirar vs. veure

Cada divendres hi ha cita ineludible amb El País; la raó, l'article de contraportada de Juan José Millás. Tant ell, com El Roto o l'Iñaki Gabilondo em fan recordar una cita de Le Corbusier que recordo de quan estudiava: «Sempre s'ha de dir el que es veu, però, sobretot, el més important és veure el que es veu». Tots tres posseeixen aquesta qualitat, no només són capaços de mirar la realitat sinó de veure-la. I aquests en són dos bons exemples.

'Aclaración'
El País 19/12/2008

A ver si nos ponemos de acuerdo con el significado de las palabras porque esto empieza a parecer la Torre de Babel. Esos chicos que se encadenan a las puertas de una reunión del G-8 no son antisistema. Por el contrario, lo fortalecen al dar trabajo a la policía. Antisistema es el que bombardea un país entero amparado en una documentación falsa fabricada por él mismo. Antisistema es el cómplice de esa acción. Antisistema es el que colabora en el traslado ilegal de seres humanos secuestrados a punta de pistola para ser torturados en agujeros antisistema como Guantánamo. Antisistema es el juez que en vez de comportarse como un poder del Estado hace declaraciones propias de un tonto del culo. Antisistema es el que pretende convertir a la Universidad en la correa de transmisión de los intereses empresariales. Antisistema es el banquero que da préstamos a personas que no tienen ninguna posibilidad de devolverlos. Antisistema es el tasador que valora en 100 un piso de 70. Antisistema son las personas de orden como Madoff, con el que hasta hace cuatro días querían cenar hasta los obispos. Antisistema, por cierto, son los obispos y arzobispos pederastas y quienes les protegen para que no vayan a la cárcel. Antisistema es, por ejemplo, el presidente de la Comunidad de Valencia, que ha estado boicoteando durante tres meses una asignatura (dos, si contamos el inglés) que forma parte del currículum escolar. Antisistema es quien pone sus intereses particulares por encima de la lucha antiterrorista (Aguirre, sin ir más lejos). Antisistema son los supervisores, los gestores, los auditores y los custodios que han estado mirando hacia otro lado. Antisistema es el que presta el dinero gratis, revelando así su auténtico valor de mierda. Antisistema, en fin, es el sistema, que viene a ser lo mismo que si el hígado fuera antihígado.

(J.J. Millás)

Nadal a l'Antàrtida

M'encanta aquesta foto de Kathryn Schaffer, astrofísica de la Universitat de Chicago, així com moltes de les que n'hi ha al seu bloc. Un diari de les seves estades a la base polar nord americana a l'Antàrtida —llàstima que s'acabi el febrer de 2008— fent tasques de recerca i en el qual relata la història de l'Avet de Nadal que surt a la foto; el qual, al llarg de campanyes successives, ha estat construït per operaris de la base amb deixalles metàl·liques.

Visc (a)... una botiga

Sempre hem d'estar agraïts a la gent que ens governa. Tants anys pensant que vivia en una ciutat i resulta que no. Gràcies a les campanyes publicitàries* de l'Ajuntament, he descobert la veritat. Visc (a)... una botiga! No em tinc per massa sagaç, però ja en sospitava alguna cosa...

*La campanya "Visc(a) Barcelona!" juga amb el doble sentit, en català, segons s'escrigui la "a" junta o com a preposició. En castellà seria: 'Viva Barcelona/ Vivo en Barcelona'.

'Un pare, un fill'

Les coses que em produeixen enveja són aquelles que m'hauria agradat haver fet, escrit o projectat a mi. Aquesta és una d'elles. Pertany a El Viatjar infinit de Claudio Magris. Un relat de vint anys de viatges de l'autor. Entre ells, he trobat un apunt —especialment commovedor— que m'ha fet que no pugui esperar acabar de llegir el llibre per transcriure'l. I és que quan trobes un tresor, el que vols és compartir-lo.

UN PARE, UN FILL*

A Barcelona, a la sala del monestir de Pedralbes —un dels grans monuments del gòtic català— que acull una secció de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, destaca, entre els poc nombrosos visitants, una parella de pare i fill. El primer és un senyor pulcre d'uns setanta-cinc anys, baixet i d'aspecte tranquil, que dóna la mà a l'altre, clarament afectat per la síndrome de Down, o, com se sol dir impròpiament, un mongòlic.

A pocs passos de mi, tots dos s'aturen davant de cada quadre i el pare, sense deixar anar la mà del fill, li explica la Verge de la humilitat, de Fra Angelico, tema predilecte dels ordes mendicants, l'ombra d'on sorgeix el Retrat d'Antonio Anselmi de Tiziano, el canari que fuig de la gàbia al Retrat d' una dama de Pietro Longhi. El fill se l'escolta, assenteix amb el cap, de tant en tant murmura alguna cosa; pot ser que tingui quaranta o cinquanta anys, però sobretot té l'edat indefinible d'una criatura pansida. El pare li parla, l'escolta, li respon; probablement fa molts anys que fa el mateix i no sembla ni cansat ni angoixat, sinó complagut d'ensenyar al fill a estimar els Mestres.

Quan arriben davant del Retrat de Mariana d'Àustria, reina d'Espanya, es vincla per llegir el nom de l'autor, després es redreça de cop i, adreçant-se al fill, li diu, en un to de veu una mica alt: «Velázquez!», i es treu el barret i l'aixeca tan amunt com pot. La creu que una injustícia imperdonable li ha fet carregar, amb la minusvalidesa del fill, no li ha encorbat les espatlles, no l'ha plegat ni malejat, no li ha pres l'alegria de reconèixer la grandesa, retre-li homenatge i fer-ne partícip la persona per la qual segurament viu, el seu fill. Sovint el dolor sega, amarga, empeny comprensiblement a negar allò que altres, a qui la sort ha concedit molts dons, han aconseguit crear i que els ha fet obtenir glòria al món; sobretot una pena, com aquesta disminució, que obliga a estar a l'ombra, fa difícil alegrar-se i gaudir de l'esplendor que ha aconseguit un altre. El gest de respecte i de celebració de treure's el barret és un gest reial i encara ho és més l'evident plaer amb el qual el vell comunica el seu entusiasme al fill. Aquest amor patern i filial fa que aquestes dues persones es bastin, com es basta l'amor. És davant d'aquest home, que sense que ho sàpiga per a mi s'ha convertit en un petit mestre, que cal treure's el barret.

19 de marc de 1996"

A l'igual que Magris, no puc fer una altra cosa que treure'm, també, el barret; no cal afegir-hi res més.

*'El viatjar infinit' de Claudio Magris. Edicions de 1984. Traducció d'Anna Casassas.

'La insostenible lleugeresa del ser'

"Y hay también una cuarta categoría, la más preciada, la de quienes viven bajo la mirada imaginaria de personas ausentes. Son los soñadores."

Una de les possibles —absurdes— maneres de classificar els escriptors, pot ser entre els que sents la necessitat física de subratllar quan els llegeixes i els que no. Milan Kundera n'és dels primers. Sembla que no el puguis llegir, sinó tens un llapis a mà i és curiós perquè odio subratllar els llibres (gran tema de debat), però amb els seus és impossible. Ho faig més que per tenir localitzats determinats paràgrafs per a una consulta posterior, cosa que rarament es produeix, per prolongar el record d'allò llegit —encara que el resultat sigui un fracàs absolut, ja que al cap de pocs dies no m'en recordo de res .

La insostenible lleugeresa del ser és la seva novel·la més famosa, però fins ara no havia arribat el seu moment, vull dir que no n’havia arribat, de llegir-la. Feia un cert temps que m’esperava a la prestatgeria i per fi vaig sentir la crida. Després de llegir-la, he entès que si l'hagués fet abans, paraules, noms que en unes altres circumstàncies no m’haurien dit res, ara es carregaven de sentit. Tinc la sospita que les bones novel·les actuen com a miralls on trobar el que cerquen de nosaltres.

Llegir a Kundera no és una aventura arriscada, l'escriptor txec-francès mai no decep. És una aposta segura. Sempre l’estaré agraït per primer llibre seu que vaig llegir: L'art de la novel·la. Un llibre-clau que em va obrir moltes portes a la literatura i que encara funciona; per a mi, és com el Complejidad y contradicción en la arquitectura de Robert Venturi, però de la novel·la.

Malgrat tot, Kundera està de nou d’actualitat per les acusacions d'haver delatat un company en la joventut. Personalment, crec que és una calúmnia, no perquè disposi d'informació privilegiada, sinó perquè l’entén dins d’aquest corrent revisionista al que pertanyen perles del tipus: «Franco era bastante socialista*» i meravelles semblants, que intenta fer-nos creure que el que és blanc, gris o el color que sigui, és negre. És més, encara que fos veritat no li restaria valor a algú que ha escrit i dit el que ell ha fet... però, i si ho va fer, què? És paradoxal l’obsessió amb la "puresa" que tenen els que estan plens de merda. En el fons, no li perdonen que retratés tan bé, fossin del signe que fossin, els comportaments totalitaris.

* Esperanza Aguirre dixit, "historiadora" i Presidenta de la Comunitat de Madrid en les estones lliures.

'Italiano para principiantes'

Hi ha pel·lícules que hauria de ser obligatori veure-les com a mínim una vegada. Italiano para principiantes (2000) n'és una. És la segona vegada que la veig i m'ha emocionat tant com la primera. És una petita joia del cinema europeu dels últims anys, una delícia dit en poques paraules.

És càlida, tendra i amb un peculiar sentit de l'humor —més si tenim en compte que està ambientada en un gèlid poble danès, al qual sembla que mai no passi res—. L'argument gira al voltant d'una sèrie de personatges —amb vides no massa reeixides— que decideixen, un cop per setmana, anar a aprendre l'italià al centre social, i com aquesta cita setmanal actua com a element catalitzador de les seves vides.

Un altre punt destacable, que a priori pot resultar contradictori per ser una comèdia, és que es tracta d'un film 'dogma', amb les exigències que hi implica, però a les quals, la directora Lone Scherfig, amb talent i sensibilitat, li sap treure tot el suc possible. Tot això, sense infravalorar la magnífica interpretació dels actors —el recepcionista de l’hotel és difícil d’oblidar—. En resum, és una demostració de com es pot fer una bona comèdia romàntica amb pocs mitjans. Segurament, és una de les pel·lícules 'dogma' més interessants —com l'escruixidora Celebration (1998) en un altre gènere— de les que s'han fet sota aquest “paraigua”.

La següent pel·lícula de Lone Scherfig: Wilbur se quiere suicidar (2002), —per ara l'última que ha fet, que sàpiga— és una altra meravella. Més dramàtica, però amb la mateixa sensibilitat i que et deixa el mateix regust de felicitat que Italiano para principiantes.

'El coleccionista de mundos'

"—No acierto a comprender qué os satisface tanto en estas historias, noche tras noche, hasta el punto de descuidar a vuestras familias. Garzas muertas, pelos cortados y un infiel por cuya boca habla el diablo.
—Aprendemos del mundo, imán ¿cómo puede perjudicarnos eso?
—Creo que el imán obra según el proverbió: La persona que nada sabe, nada duda."

És paradoxal que allò que em va incitar a llegir la novel·la d'Ilija Trojanow, a posteriori, sigui el que menys m'ha interessat. M'explico. Basada en la vida de Sir Richard Francis Burton —viatger incansable entre moltes altres coses, conegut també pel malnom de: "el diable"— està estructurada al voltant de tres moments de la vida de Burton: la seva estada inicial a l'Índia, el pelegrinatge a la Meca i l'expedició a la recerca de les fonts del Nil amb Speke.

Com a "fan" d'aquest fascinant personatge del segle XIX, em va semblar una magnífica oportunitat de conèixe'l més. Però no ha estat així. No m'ha aportat res de nou. Per saber més del personatge real, el més adient és anar a l'excel·lent biografia: El Capitán Richard F. Burton d'Edward Rice, la millor que conec. Així com als propis llibres de Burton, entre els quals destaca l'impressionant: Relat Personal d'un Pelegrinatge a Medina i la Meca.

Dit això, el millor per gaudir la rica prosa de la novel·la és oblidar-se de Burton, ja que és quan s'allunya de la realitat i és pura ficció, que resulta més interessant. Quan ofereix el punt de vista dels habitants dels llocs per on va viatjar Burton i imagina com el deurien veure, ja que el relat es construeix mitjantçant dos punts de vista: el de Burton i el dels habitants autòctons. I és al de la gent del país, el dels servents que el van acompanyar en aquests periples, on està la força del llibre. Més que al de Burton, que per tractar-se d'un personatge històric l'autor es troba més lligat de mans i no té el mateix grau de llibertat per recrear-lo literàriament. El relat potser seria més potent si Burton fos un personatge de ficció, ja que d'aquesta manera Trojanow s'atreviria a elucubrar-hi més.

A fi de comptes, la idea principal del llibre és la trobada entre cultures diferents. Com els europeus veien aquests llocs i com els autòctons veien la gent que arribava de fora. La relació entre la cultura occidental, representada per la britànica, i l'autòctona. Tant podria ser Burton com qualsevol altre, és —penso— circumstancial. L'elecció, em sembla més un homenatge de l'autor a Burton i la seva curiositat infinita que una altra cosa, atès que el veritable valor i protagonisme al llibre no recau en ell, sinó en ensenyar el punt de vista local, l'encert del llibre: narrar la història des de l'altra banda.

Iran

Kashan © Viatge hivernal

Ha dado y dará muchas vueltas la historia,
al inteligente no le atrae el mundo.
¡Oh tú! que tienes poder haz algo,
antes de que seas incapaz.
Es mejor que quede la buena memoria de la persona
que una casa dorada y bonita.
¿Quién sabe si vivirá al año que viene,
o dónde se habrá ido el que era nuestro amigo?
¡Oh hermano mío! tener una bella apariencia no es nada,
ofrece una bonita belleza interior.
Si el cielo te otorga grandeza y superioridad,
custodia a los inferiores por siempre.

Sa’dí Širāzi

De tant en tant, t'emportes una petita alegria. Avui, ha estat l'article de La Vanguardia sobre l'Iran: "Fui vestida de chico hasta los 16" de Gemma Saura.

Em sembla interessant perquè coincideix força amb la idea que em vaig formar després d'estar viatjant per tot el país. Arriba a unes conclusions semblants i dóna una visió real —més de la que estem acostumats per aquí— sobre l'Iran. Un país extraordinari, en molts sentits, que disposa d'una joventut ben preparada amb ganes d'en sortir-se a la vida, autèntic problema del govern iranià i a la qual ha de respondre si no vol tenir problemes seriosos a mitjà termini.

En aquests moments, m'enrecordo del meu amic Pei, el qual per les últimes notícies que en tinc havia aconseguit emigrar a Turquia finalment —encara que, de moment, les condicions laborals no estaven a l'alçada de la seva formació.

Iran és un país que és jutjat per la ideologia dels seus dirigents, la qual no coincideix amb el sentir majoritari de la població. I on vaig trobar la mitjana més alta de gent educada, respectuosa i hospitalària dels que en conec. És injust el tracte que rep. És com si a nosaltres, se'ns identifiqués per les actuaccions aberrants de l'anterior President de Govern, amic íntim del més nefast President dels Estats Units, políglota reconegut i últimament dedicat al culturisme.

No hi ha com anar-hi per destruir la visió esbiaixada que —per interessos obscurs— es té de determinats països a occident.

1. La foto està feta a Kashan, citada a l'article. Una petita ciutat a prop de Qom coneguda perquè s'hi pot visitar el jardí: Bagh-e Tarikhi-ye Fin. Però, per a mi, molt més interessant per les espectaculars cases de comerciants del segle XIX que n'hi ha, i a un dels patis de les quals correspon la foto. A més, és la base ideal per fer una excursió d'un dia a Abyaneh, interessantíssim poblet situat a a uns 90 km, cap al sud, a les muntanyes.
2. Font del poema: 'Lengua Persa'

'À bout de souffle'

"Yo improviso, sin duda, pero con materiales que poseo desde hace tiempo. Durante años se reúnen cantidades de cosas y de pronto se las introduce en lo que se está haciendo."

Jean-Luc Godard

Absolutament hipnòtica. À bout de souffle (Al final de la escapada) és d'aquelles pel·lícules que per molt que l'hagi vista m'enganxa cada vegada hi ensopego a la televisió. Podria ser muda sense que l'atracció minvés, tal és la potència de les seves imatges.

Gran part del mèrit és de la parella protagonista: Jean Paul Belmondo i Jean Seberg, els quals amb la seva presència física omplen per si sols la pantalla. Semblen, fins i tot, innecessaris argument i diàlegs. I és que la càmera es comporta com una brúixola on el seu nord magnètic fos Jean Seberg, a la qual no pot deixar d'enfocar. Una actriu que tenia un gran magnetisme i una biografia passional i autodestructiva al mateix nivell.

La pel·lícula de Godard és va rodar el 1959 i és tan moderna com quan es va filmar; ha envellit prou bé. No sembla que hagin passat gairebé 50 anys. És més moderna en concepció, diàlegs, imatge que la majoria del cinema que es fa ara.

El negoci de la por

Estic "fart" de tenir la sort d'haver nascut en un país del primer món, en el que és segurament el millor moment quant a qualitat de vida i que uns fills de mala mare s'entestin en ficar-nos, tot el dia, pors innecessàries. D'aquí uns anys, aquesta època serà recordada com la de la por. Ara és la crisi financera, fa un dies la llet xinesa, abans volar en avió, anteriorment el terrorisme islàmic, el canvi climàtic, etc. La qüestió és tenir el personal atemorit i controlat. No vull dir que no existeixin tota aquesta sèrie de fets, però com diria qualsevol concursant de Gran Hermano: "se magnifican" pels mitjans de comunicació.

Agafem-ne l'últim: la crisi financiera. No sé que passarà, però pels motius que ara no analitzaré —cobdícia, avarícia sense límit— uns "terroristes econòmics" han enfonsat l'economia occidental. Si veus la tele o llegeixes qualsevol diari sembla que estem assistint a la fi del món. Passarà el que hagi de passar, però aquestes "campanyes de propaganda" del mitjans, que això és el que són, no veig en què ajuden a solucionar el problema. No informen, l'únic que fan es agravar-lo i enriquir els comptes de resultats de les empreses "d'informació".

Cada dia es té la sensació més gran d'assistir més a una ficció, que a la informació de la realitat. Abans s'anava al cinema a veure pel·lícules de terror, ara no cal, només veint un telenotícies en tens prou. Ja se'n fa difícil creure que cada dia pugui haver notícies per omplir un diari —la vida no és tan emocionant— i en canvi si en fas cas és un no parar. Els diaris es queixen que no venen, però si es dediquesin a investigar i reflexionar de veritat no estarien tan mal, però això requereix temps i suposaria no guanyar-ne tant —malgrat el que diuen. Com ha passat a l'economia, s'ha de deixar de vendre fum i apostar per coses tangibles amb un valor real.

Quant a aquesta última "catàstrofe", a la qual li dono de vida fins a la propera "desgràcia", tinc la impressió —exagerant— que sortirem de la crisi quan als mitjans de comunicació els deixi d'interessar com a "negoci".

La crisi financera

Es pot dir més alt, però més clar és difícil. A continuació, reprodueixo el magnífic comentari de l'Iñaki Gabilondo:

CUATRO - 15/09/2008 -

"El gran globo financiero se ha pinchado. El capitalismo salvaje, el de los beneficios locos, el gran superpoder triunfante, ha explotado. Un poder autónomo, sin control democrático alguno, que amasó inmensas fortunas, que especuló sin freno y con riesgos insensatos y ahora pide socorro al dinero público para salvarse. Su ambición, su bulimia irrefrenable está destrozando nuestros ahorros, disparando nuestras hipotecas y pulverizando nuestros puestos de trabajo. Pero ninguna representación de esas grandes corporaciones, ni de las instituciones que los agrupan, se cree en la obligación de dar explicaciones públicas. Se sienten técnicamente en apuros, pero no perciben el más mínimo reproche social, y no lo perciben porque, sencillamente, no existe ningún reproche. Ni siquiera son frecuentes los comentarios periodísticos críticos, exigentes. Todo se detiene en el plano político nacional, cada país dispone, como chivos expiatorios, de sus gobiernos. Ahí, en los pecados de nuestros gobernantes, se acaba todo. Denunciamos sus errores de previsión y ni se nos ocurre juzgar los colosales errores de cálculo de los gigantes mundiales de las finanzas. Cada día es más claro, y más desalentador, que la democracia es solo la apariencia del poder, con poquísimos márgenes de maniobra, un rompeolas en el que revientan las iras ciudadanas y la soberanía popular, el juguete que se regala a los niños para que se entretengan. Muy por encima, impune e inmune, se mueve el verdadero poder, irresponsablemente. ¿Aprenderemos algo?, no es probable."

'Camino de Santiago' —2008—

"Uno se va y anda por ahí. Luego vuelve y cuenta alguna cosa. No lo que ha ocurrido. Un poco menos y un poco más. Así se escriben las novelas"

(Cesare Pavese)

Aquest és el relat del meu Camí fet amb retalls del diari que hi vaig escriure. Parla poc de les etapes, en qualsevol guia estan ben explicades, i sí, en canvi, d'aspectes més personals o anecdòtics.



17 de juliol de 2008

Estació del Nord, andana del bus que surt cap a Pamplona a les 23,10. S'apropa un “sense sostre” dels que es mouen per l’estació. Amb cura, disposa uns cartons sobre l'espai lliure del banc, al qual estic assegut. He entrat a casa seva sense haver estat convidat. Fuma, beu d’un tetrabrick i escolta la radio amb auriculars. Una parella jove amb bosses de plàstic s'apropa. Xerren amb ell. Es coneixen. Li pregunten de què vol els entrepans i en treuen un parell de les bosses. Fan el mateix amb la resta de rodamons que seuen als bancs del costat.

La motxilla només és de 40 litres, però tinc la impressió que pesa massa per caminar tants dies. Faré les dues primeres etapes i a Pamplona ja decidiré que en faig.

3’20 de la matinada, ens aturem en una àrea de servei per fer el relleu de conductor. Fa una mica de fred. M’encanten les àrees buides a aquestes hores. Funcionen com el bategar del cor: de manera automàtica.

18 de juliol de 2008: Roncesvallés-Zubiri

5’30. L’estació encara no és oberta. Estem a un pàrquing d’autobusos que n'hi ha al costat. L’estació està a prop del Baluarte, una antiga ciutadella militar ara convertida en parc. Està soterrada per a no interferir la visió del Baluarte: una decisió encertada.

Mentre espero l’autobús de les 10 que puja a Roncesvallés, conec dos nois catalans que també hi pugen. Esmorzen i fem temps plegats. Ells volen començar a Jean-Pied-De-Port.

Un cop a Roncesvallés cerco la 'Credencial'. És necessària, entre d'altres coses, per dormir als Albergs de Pelegrins. Has d'omplir un formulari i fer un donatiu obligatori d’un euro. Conec a “Joan de Banyoles”, amb el qual compartiré camí fins a Logroño.

La noia que ens facilita la Credencial ens incita a fer la primera etapa. Només són les 11 del matí i podem arribar en unes 5 hores. Esgotats arribem a Zubiri a les 6 de la tarda. Els últims quatre kilòmetres, amb la calor que hem patit, s’han fet interminables.

Després de sopar, al pati de l’alberg, un grup d'estudiants de primers cursos d’Enginyeria de Camins de Madrid ens inviten a jugar un joc que es diu el Talp. Jugo diverses rondes, però sóc incapaç d’entendre les regles.

Al dit petit del peu dret, ja hi tinc la primera butllofa. M’acompanyarà fins al final.

19 de juliol de 2008: Zubiri-Pamplona

7 del matí. Comencen a caminar, en tota la resta del viatge no començaré tan tard. Els pobles que travessen semblen com si els haguessin netejat a la nit, tal és la pulcritud del seu estat. Per petits que siguin l’església i el frontó sempre hi són presents. Les cases estan ben conservades, moltes són segones residències. Balcons guarnits amb flors de colors vermell o rosa, no acostumen barrejar-los en un mateix edifici.

Joan és molt extravertit i amb gran capacitat per relacionar-se amb la gent. En la parada que fem per esmorzar, aconsegueix que la germana del noi que ens atén, que està assajant amb l’acordió dintre de casa, surti i ens faci un miniconcert. Els estudis, segons ens explica, són 16 anys. És un instrument que no m’entusiasma —per no dir clarament que l'odio—, però sentir-lo aquí em sembla diferent.

La motxilla pesa massa. A Burlada, ciutat dormitori a prop de Pamplona, faig el primer "buidat". Trec 3,295 kg que envio per correu. Continua pesant, però la millora és significativa, sobretot per l’efecte psicològic.

A les envistes de Pamplona, trobem Jesús-María que ens fa de guia improvisat de la ciutat. Navarrès cent per cent. Parla a la mateixa velocitat que camina. Hi arribem a la carrera.

Begonya, l'hospitalera, és tot un caràcter. Basca de llengua i navarra —així s'autodefineix—, però no euskaldún com ens deixa ben clar. Ens explica horaris, instal·lacions, etc. L'alberg està força bé i és molt cèntric.

Costa trobar un lloc per dinar. Després de Sanfermines gairebé tot és tancat, i el que trobem no és res de l’altre món. L’arròs, que demanem per dinar, està una mica passat. Això sí, les racions són generoses com ho són en tota aquesta zona.

Viatge Camino de Santiago. —2008—

BCN-Pamplona-Roncesvalles / Roncesvalles-Zubiri / Zubiri-Pamplona / Pamplona-Puente la Reina / Puente la Reina-Estella / Estella-Los Arcos / Los Arcos-Logroño / Logroño-Nájera / Nájera-Santo Domingo de la Calzada / Santo Domingo de la Calzada-Belorado / Belorado-San Juan de Ortega / San Juan de Ortega-Burgos / Burgos-Hontanas / Hontanas-Boadilla del Camino / Boadilla del Camino-Carrión de los Condes / Carrión de los Condes-Sahagún / Sahagún-Mansilla de las Mulas / Mansilla de las Mulas-León / León-Hospital de Órbigo / Hospital de Órbigo-Astorga / Astorga-Rabanal del camino / Rabanal del camino-Ponferrada / Ponferrada-Pereje / Pereje-O Cebreiro / O Cebreiro-Piedrafita del Cebreiro-BCN

'Nothing to lose'

Mentre escric el relat del Camí de Santiago, que començaré a publicar d'aquí poc, que millor que sentir aquesta cançó, una de les meves favorites de Henry Mancini, interpretada per Claudine Longet —actriu amb una biografia més que singular. Forma part de la banda sonora de la gran pel·lícula: The Party (El Guateque) de Blake Edwards, la qual he vista desenes de vegades i em continua fent riure com la primera vegada.

El viatge de l'any del "tunning"

Demà passat, comença "el viatge d'estiu" d'enguany. Una mica diferent quan a paisatge, però amb l'esperit de sempre; al cap i a la fi, allò que és important. Esperit que es resumeix en viatjar de la manera més senzilla i permeable possible, ara que ja tot és previsible i assequible amb diners. Encara que seria més assenyat dir: fer turisme, en comptes de viatjar, —en un moment en el qual tothom s'anomena "viatger"— més que res, per humilitat.

Viatger té, actualment, un significat distorsionat. S'utilitza com a sinònim d'individu —del primer món— de vacances fora del seu país. Però, un viatger de veritat no és això. En tot cas, no és del qual parlo. Per a mi, és algú amb passió per aprendre. Se n'és sempre, també en la vida quotidiana i no només quan s'està de vacances. Tampoc no té a veure directament amb el fet d'anar a llocs llunyans, o si més no, no per anar-hi te'n converteixes. Hi ha grans viatgers que no han sortit de casa. És qüestió d'actitud.

Tornant al principi, aquest viatge és una vella idea. Posposat en altres ocasions, en aquest any especial —estem a la meitat de la pel·lícula—, és l'encertat. Hi haurà temps per meditar la situació actual, i el "passeig" de 850 km, si el peu ho permet, és espai més que suficient per a què l'imprevisible hi succeeixi. L'any del tunning s'ho mereix. A més, tinc la intuïció que serà el més exòtic de tots.

'Bartleby el Escribiente'

"...la felicidad busca la luz, por eso juzgamos que el mundo es alegre; pero el dolor se esconde en la soledad, por eso juzgamos que el dolor no existe."

Havia sentit parlar molt bé d'aquest llibre de Herman Melville i la veritat és que és cert tot el que se'n diu. Per aquest motiu, em fa una mica de respecte afegir-ne algun comentari..., però el desig d'incitar-ne a la lectura, al final: guanya.

Forma part del grup de llibres que algú amb un mínim d'interès per allò que s'ha fet de valor en literatura, ha de llegir. L'últim llibre que em va "impactar" d'una manera semblant va ser El Desierto de los Tártaros de Dino Buzzati. Crec que Bartleby el Escribiente, a més d'estar dins de la selecció de "llibres imprescindibles", comparteix amb el de Buzzati més coses; com són una manera moderna de veure l'individu i el sentit de l'existència (El Desierto de los Tártaros està escrit posteriorment).

L'argument del relat de Melville és senzill. Un copista que treballa en una trista oficina, d'un dia per a l'altre, es nega a fer els encàrrecs que li ordenen, contestant sempre amb la mateixa frase: "Preferiría no hacerlo". Una mena de resistència passiva que desarma els raonaments que li fan per a què abandoni aquest comportament. Actitud que acaba contagiant les persones que l'envolten i els fa col·laboradors involuntaris d'aquesta "bogeria".

El tema de fons és la soledat. Encarnada de manera brutal en Bartleby, el personatge que es nega a seguir les instruccions que li donen des d'afora. Metàfora de l'individu que s'enfronta a la societat. D'aquell que es rebel·la contra les normes i al qual es "cataloga" com a boig per viure al marge de les regles.

És un relat breu, del qual no pots afegir ni treure una sola paraula. Tots els personatges, tots els fets tenen un sentit. No n'hi ha res, de superflu; prova inequivoca de la mestria amb la qual està escrit.

Poesia urbana

Està al Velòdrom d'Horta. Fa cosa d'un mes que la vaig veure, i abans que l'esborrin la vaig fotografiar. Quant al contingut..., és difícil expressar-ho més bé. No cal massa més comentaris...

'El caçador d'estels'

«Recorda-ho, Amir agha. No hi ha cap monstre, només un sol radiant.»

Ambientada a l’Afganistan, al període que va dels anys previs al final de la monarquia fins a la intauració del govern dels Talibans, la novel·la de Khaled Hosseini té com a fil argumentar la relació entre dos nens, que creixen plegats, de diferent classe social.

Més enllà de la localització, sobre la qual tornaré més endavant, allò que la fa notable és el tractament de conceptes tan universals com l'amistat, el sacrifici o la covardia. És una novel·la molt bella que aconsegueix, en molts moments, crear-te un nus a la gola per la duresa dels esdeveniments. Si hagués de posar-li un però, seria que la part final em resulta previsible en voler tancar totes les trames. És massa explícita, encara que això no impedeix tenir-te totalment enganxat a la història, ja que és molt potent, però hi fa perdre força poètica. Potser es nota massa la vocació de guió cinematogràfic; no és gens estrany que recentment l'hagin portada al cinema. Malgrat tot, la primera meitat fins a la tornada del protagonista a l’Afganistan és extraordinària.

D’entrada, per a mi, aquesta novel·la ja tenia molt de guanyat pel fet d’estar localitzada a un territori estimat: Àsia Central. I les referències a la cultura persa clàssica —a personatges com Rumi, Jayyam, Saadi, Hafez— no fan més que augmentar el plaer, en alimentar el meu desig de saber-ne més. El colofó són les històries del mul·là Nasrudín, conegudes a tots aquells països, que salvant totes les distàncies són els acudits de "Leperos" de la zona en una primera lectura superficial purament còmica, però que en lectures posteriors més profundes són un camí de creixement espiritual. De l'esmentat mul·là, per cert, n'hi ha una estàtua acompanyat del seu inseparable ruc a Bukhara, al costat d’aquelles de camells —força kitsch— que envolten la bassa del Labi Hauz. És l’únic personatge que, sense comptar Amir Temur —l’heroi oficial nacional—, té estàtues a l'Uzbekistan, la qual cosa per a la idiosincràsia d'allà em sembla excepcional.

'Buonanotte fiorellino'

Des què vaig sentir aquesta petita joia de Francesco De Gregori per primer cop, farà una setmana, que no me la trec del cap. Em resulta impossible escoltar-la només una vegada...

Buonanotte buonanotte
amore mio
buonanotte tra il telefono
e il cielo
ti ringrazio per avermi stupito
per avermi giurato che e' vero
il granturco nei campi e' maturo
ed ho tanto bisogno di te
la coperta e' gelata
e l'estate e' finita
buonanotte questa notte e' per te.
Buonanotte buonanotte fiorellino
Buonanotte tra le stelle
e la stanza
per sognarti devo averti vicino
e vicino non e' ancora abbastanza
ora un raggio di sole
si e' fermato
proprio sopra il mio biglietto
scaduto
tra i tuoi fiocchi di neve
e le tue foglie di te'
Buonanotte questa notte e' per te.
Buonanotte Buonanotte monetina
Buonanotte tra il mare
e la pioggia
la tristezza passera' domattina
e l'anello restera' sulla spiaggia
gli uccellini nel vento non
si fanno mai male
hanno ali piu' grandi di me
e dall'alba al tramonto
sono soli nel sole
Buonanotte
questa notte e' per te
questa notte e' per te

De viatge per La Clota

© Viatge d'hivern

La Clota, petit oasi semirural, situat entre el barri d'Horta, el Carmel i la zona esportiva de la Vall d'Hebró de Barcelona ha resistit el creixement de la ciutat d'aquestes últimes dècades —com un poblat de la Gàl·lia. És un lloc únic caracteritzat per cases unifamiliars, moltes d'autoconstrucció, horts i alguns tallers; un ambient tranquil ideal per passejar-hi.

Actualment, es troba subjecte a dos Plans de Millora Urbana, recentment aprovats, que modificaran el seu futur. El primer amb l'objectiu de conservar la part més singular, la que limita amb el carrer Lisboa. El segon, més discutible, que afegirà noves construccions plurifamiliars a la zona que limita amb l'avinguda de l'Estatut, a l'espai que ocupava una antiga bòbila, en un dels pocs solars buits que queden a Barcelona.

Esperem a veure els resultats i sobretot que el que afecta la zona contigua a l'avinguda de l'Estatut tingui l'encert, si més no, de crear una zona amb personalitat en un espai tan singular.

'Le Rayon Vert'

Ahir vaig estar veient la pel·lícula d'Éric Rohmer: Le Rayon Vert (El Raig Verd). Feia cosa d’un any que l'havia vista per última vegada. Rohmer és un dels pocs directors, dels quals m’agrada tot el que han fet, fins i tot les pel·lícules menys reixides. Mai és banal i quan l’encerta és sublim.

Les seves pel·lícules explicades d’una manera simplista —tota la seva obra són com a variacions sobre un mateix tema— van d’escollir les actrius més maques de l'època i fer-les parlar de temes interessants. Són cants a la bellesa, a la exterior i a la interior, farcits d'un erotisme domèstic, sense artificis. La filmografia de Rohmer és una mena d'inventari de la bellesa juvenil francesa de la segona meitat del segle xx.

El seu cinema es caracteritza per una depurada posada en escena i una transparència en la concepció, que totes juntes defineixen un llenguatge cinematogràfic singular, subordinat sempre a una idea principal. I és aquesta conjunció entre idea i materialització que fa que sigui un gran director i alhora tan modern.

A títol de curiositat, aquesta pel·lícula neix d'una llegenda romàntica, procedent d’una novel·la de Jules Verne, amb el mateix títol, segons la qual la persona que veu el raig verd* no s'equivocarà mai en qüestions amoroses, ja que podrà veure amb claretat a l'interior del seu cor i al dels altres.

*El raig verd és un fenomen òptic que es produeix a la posta de sol, en condicions molt específiques, i consisteix en què el sol en amagar-se per l’horitzó, l’últim raig que es veu és de color verd.

Extraterrestres

No m'he pogut resistir, és fascinació el que sento per aquest vídeo. La prepotència, l'anar sobrat, la mirada condescendent... L'actitud és impagable: mastegant xiclet d'una manera despreocupada amb la rialleta "perdonavides". Ha de ser-ne genètic, sinó no és comprensible com es pot arribar a aquest grau de perfecció. Vés a saber si no serà una malaltia que no s'ha descobert encara...

El meus moments preferits són els de complicitat entre la Presidenta de la Comunitat de Madrid i l'individu amb la corbata verda. Es pot ser més "pijo"? No ho crec. Per cert, la meva teoria és que és un extraterrestre, cap ésser humà pot tenir tant de cabells. Ara m'estic enrecordant d'un altre bastant conegut, aficionat als idiomes i a posar els peus sobre la taula, que també ve del mateix planeta...

Si alguna vegada us pregunteu que és ser de dretes, perdó liberal, és això. És aquest comportament. Perquè ser de dretes o d'esquerres és una qüestió d'estètica, de la forma en què ens relacionem amb els altres. Des del respecte, d'igual a igual, com identifico a la gent, realment, d'esquerres o des de la tolerància displicent com és el tarannà de dretes, perdó liberal, que és caracteritza per deixar ben clar que s'està en possessió de la veritat i en menystenir la dels altres.

Són uns màrtirs. Han vingut a aquest món a haver de tolerar —no els queda més remei— una sèrie d'individus que s'entesten en viure segons les seves idees i a sobre, el que és més greu, a no aplaudir les seves accions. On anirem a parar, pensaran. S'estan guanyant el cel... i els diners, que és el que s'amaga darrere tot això.

Viatge Uzbekistan-Kyrgyzstan. —2007—

BCN-Istanbul-Tashkent / Tashkent-Urgench-Khiva / Khiva-Bukhara / Bukhara-Samarkanda (Shakhrisabz, Urgut) / Samarkanda-Tashkent-Kokand / Kokand-Fergana / Fergana-Osh / Osh-Jalalabad-Kazarman / Kazarman-Naryn (Tash-rabat caravanserai) / Naryn-Kotckor-Sonkol "yurt camp ulansin" / Sonkol-Kotckor-Balychy-Karakol / Karakol-Jeti_oghüz "yurt camp" / Jeti_oghüz-Karakol-Cholpon_Ata / Cholpon_Ata-Bishkek / Bishkek-Istanbul-BCN

Viatge Iran. —2006—

BCN-Istanbul-Tehran / Tehran-Kashan (Abyaneh) / Kashan-Esfahan (Monar Jomban, Ateshkadeh-ye) / Esfahan-Yazd (Ateskadeh, Towers of silence, Dolat Abad) / Yazd-Kerman (Rayen, Mahan-bagh) / Kerman-Shiraz (Arg-e karim khani, Bagh-e Eram, Hafez tomb, Saadi's tomb) / Shiraz-Esfahan / Esfahan-Hamadan / Hamadan-Qazvin (Alamut-Ovan lake) / Qazvin-Rasht (Masuleh) / Rasht- Ardabil / Ardabil-Tabriz (El goli park, Kandovan) / Tabriz-Orumieh / Orumieh-Tabriz-Zanjan (Soltanieh, Rakhtshor-Khane, Takhat-e Soleyman) / Zanjan-Tehran / Tehran-Istanbul-BCN

Viatge Turquia. —2005—

BCN-Istanbul / Istanbul-Selçuk (Kusadasi, Efeso) / Selçuk-Pamukkale / Pamukkale-Denizli-Konya / Konya-Göreme (Uchisar, Avanos, Nevsehir) / Göreme-Kayseri-Malatya / Malatya-Nemrut / Nemrut-Malatya-Diyarbakir / Diyarbakir-Van (Van kalesi, Hosap kalesi, Akdamar) / Van-Dogubayazit (Ishak pasa) / Dogubayazit-Igdir-Kars (Ani) / Kars-Erzurum / Erzurum-Trabson (Sumela) / Trabson-Ünye / Ünye-Samsum-Amasya / Amasya-Gerede-Karabuk-Safranbolu (Amasra) / Safranbolu-Istanbul (Sariyen) / Istanbul-BCN

Viatge Marroc. —2004—

BCN-Málaga / Màlaga-Algeciras-Ceuta-Tetuan-Xaouen / Xaouen-Ketama-Fez-Meknes / Fez-Er_Rachidia / Er_Rachidia-Tinghir ( Gorja del Todra) / Tinghir-Boumalne Dadès (Gorja del Dadès) / Boumalne Dadès-Ouarzazate (Ait Ben Hadou) / Ouarzazate-Marrakech / Marrakech-Agadir / Agadir-Essaouira / Essaouira-Safi / Safi-Casablanca / Casablanca-Rabat / Rabat-Larache / Larache-Tanger / Tanger-Algeciras-Malaga / Malaga-BCN

(2n) Viatge Itàlia-Grècia. —2003—

Bcn-Milano / Milano-Roma (Villa Adriana,Villa de l'Este) / Brindisi-Patras-Atenes (Delfos) / Atenes-Nauplio (Micenes, Epidauro) / Nauplio-Tripoli-Esparta (Mystra) / Esparta-Artemisa-Kalamata-Pyrgos (Olympia) / Pyrgos-Patras-Ancona / Ancona-Pesaro-Urbino / Urbino-Arezzo (Perugia, Siena, Florencia) / Arezzo-Milano / Milano-BCN

Ernest Shackleton

"For sudden the worst turns the best to the brave."
Prospice
Robert Browning
(cita favorita de E. Shackleton)

Allò que més admiro de l'explorador polar angloirlandès Ernst Shackleton —que amb Richard F. Burton estan entre els meus exploradors preferits— és la capacitat de lideratge. Un paio que no perdia mai l'optimisme, ni la serenitat, ni a les situacions més extremes. Segons ell deia: «el pesimisme és el primer pas cap a la covardia».

N'és el més gran, malgrat que mai no va aconseguir l'objectiu inicial de les expedicions. Van ser complets fracassos, però, sempre, va fer el més difícil: sobreviure a les adversitats, a les quals es va haver d'enfrontar i que, per cert, van ser-ne moltes. Apsley Cherry-Garrard al seu magnífic llibre El peor viaje del mundo diu: "Para un proyecto conjunto de corte científico y geográfico, dadme a Scott. Para una carrera al Polo Norte y nada más, Amundsen. Y si estoy en un maldito agujero y quiero salir de él, dadme a Shackleton."

A la primera expedició que va fer com a cap a l'Antàrtida, la del Nimrod (1907-1909) —abans havia participat a l'expedició del Discovery de Robert F. Scott—, quan hi eren molt a prop del Pol Sud i tenien moltíssimes possibilitats de ser els primers en arribar-hi, va decidir tornar cap a la costa. Sabia que si arribaven al Pol, després no en podrien tornar. No tindrien ni prou forces ni aliments —cosa que li passarà posteriorment a Scott a l'expedició del Terra Nova. No es va equivocar, hi van tornar al límit... però vius. Posar per davant la vida dels homes a la glòria de ser els primers, ho diu tot de la seva manera de ser. «Més val —deia— ser un ruc viu que un lleó mort».

A la següent expedició que va liderar, la Transantàrtica (1914-1916), es proposaven ser-ne els primers en travessar el continent Antàrtic a peu. Llavors ja havia estat conquerit el Pol Sud per Roald Amundsen —en comparació amb la tragèdia que va sofrir-hi Scott, es pot dir que sense despentinar-se—, però l'Endurance, el vaixell en què hi anaven, va quedar atrapat al gel a unes milles de la costa. El gel, després d'uns mesos, el va destrossar i enfonsar. Van haver-lo d'abandonar i llavors va començar la gran epopeia per salvar la vida. Gairebé dos anys patint penalitats. Malgrat tot, després de viure una experiència èpica, van tornar-hi tots sans i estalvis. Al seu llibre South n'està recollida, i al llibre-exposició-documental Atrapats al Gel de Caroline Alexander també n'està magníficament explicada entre d'altres fonts

De nou, no va perdre cap home, cosa estranya a les expedicions polars, i més si eren britàniques.Els britànics eren els més valents, però no es caracteritzaven, precisament, per la seva capacitat d'adaptació al medi. S'entestaven, per exemple, a no fer servir gossos —feien servir ponis mantxurians amb desastrosos resultats—, o si en portaven eren siberians i no groenlandesos que són els adequats; l'alimentació es basava en conserves, malgrat ja es coneixia que per combatre l'escorbut el millor era menjar aliments frescos (carn de foca, de pingüí) com feien els Esquimals a l'Àrtic, etc.

Paradoxalment, molts d'aquests homes de Shackleton moriran, poc després, a les trinxeres a la Primera Guerra Mundial. Un cas apart per l'excepcionalitat (que es mereixerà una entrada futura) és el del mariner Tom Crean, el qual va participar a les dues expedicions de Scott i a la de l'Endurance de Shackleton. Home dur, lleial i valent; va ser un dels pocs, que van participar en totes aquestes aventures i que va morir ja gran envoltat de la família.

Per acabar, Shackleton va tenir un final a l'alçada del personatge. Morí —només arribar-hi— d'un cobriment de cor a l'illa de Georgia del Sud, on havia trobat la salvació per a l'expedició de l'Endurance, quan es proposava emprendre una nova expedició a l'Antàrtida —Quest (1921). No aconseguia adaptar-se a la vida en la metròpoli. Tenia 48 anys.

'Wakapoogee'

Vaig estar dubtant de posar-li wakapoogee al blog. No ho vaig fer. He preferit reservar aquesta paraula, que només sentir-la em fa somriure. Té aquesta màgia. No tant per la paraula en sí, és el nom d'un llac, com pel record al qual la tinc associada.

Quin és l'origen no ho revelaré —per ara—, aquestes coses s'han de descobrir per un mateix. Cadascú tenim les nostres fonts de saviesa i felicitat —a visitar cada cert temps—, en les quals trobem grans "veritats" del tipus: «pescador que toma demasiados martinis, sólo pesca aceitunas». Del mateix lloc, també, prové la meva passió pel nom Abigail, però això és una altra història...

'El món groc'

Article 4. Estic convençut que totes les coses que ens agradem estan relacionades entre si d'una manera invisible que fa que l'una et condueix a l'altra. Llegir l'article de l'Albert Espinosa al Periòdico, cada diumenge, s'ha convertit en un bon costum; per tant, anar a parar al seu llibre: El món groc era un fet inevitable.

Un cop l'he començat no l'he pogut deixar. Escriure del fet de viure —en positiu— no és fàcil i menys que sigui tan addictiu de llegir. L'autor en resumeix el contingut com a lliçons del càncer aplicades a la vida, però malgrat el que pugui semblar és vitalitat i sentit de l'humor el que n'hi ha. Un plaer.

P.D.: M'apunto Gabriel Celaya com a una de les pròximes "estacions" a visitar.

'Broken flowers'

Broken Flowers —road-movie de Jim Jarmush— és una d'aquestes pel·lícules que plantegen preguntes senzilles per obtenir respostes complicades, cosa que ja la fa recomanable; encara que, si no fos per això, només per l'excel·lent banda sonora, ja paga la pena veura-la... i escoltar-la. Hi ha des del Rèquiem de G. Fauré a aquest tema de The Greenhornes —amb la veu de Holly Golightly— que obre la pel.lícula: There's an end. Les imatges del vídeo són de la formació actual, The Racounters, amb la incorporació de Jack White als integrants inicials.

'Divine'

Sebastien Tellier és ideal per a un dia com el d'avui. No fa gaire, vaig descobrir que un tema seu (Fantino) forma part de la banda sonora de Lost in Translation.

'Istanbul. Ciutat i records'

M'agrada Istanbul. Ja m'agradava abans haver-hi estat, o sigui que massa objectivitat no n'hi ha. Es pot dir que hi he estat cinc vegades, ja que compto les estones que he passat al seu aeroport —de camí o de tornada a destins més llunyans— i és que fins i tot esperar-hi, m'emociona.

Istanbul. Ciutat i records d'Orhan Pamuk —personatge peculiar— m'ha ajudat a entendre una mica més el perquè. A Istanbul, entre d'altres coses, és possible trobar la convivència, sense transició, entre un passat excepcional —no massa llunya— i un present molt vital. Encara es pot gaudir de llocs amb personalitat sense "museificar", potser no gaire macos, però plens de vida i d'altres de nous que, per a mi, tenen un encant particular: com la "terrassa de l'aparcament" on, a la nit, hi ha una vista fantàstica dels barris il·luminats de la Banya d'Or.

A part d'això, m'ha fet gràcia que parlés de barris com a Fener i Balat (fotos) —que em van entusiasmar—, testimonis d'un passat multicultural en un present globalitzat. Per cert, em quedo amb la idea de Pamuk segons la qual no existeix millor manera de saber qui som que a través dels que ens veuen des de fora.

En definitiva, un llibre imprescindible tant si és per preparar un viatge a Istanbul, com si l'únic que es desitja és saber una mica més d'aquesta gran ciutat; si més no, llibre sempre interessant per conèixer més a Pamuk i gaudir la seva prosa, ja que són, també, les seves memòries d'infantesa i joventut.

PD: Un objectiu futur és tornar-la a visitar nevada, o com a mínim: plovent.