El viatge de l'any del "tunning"

Demà passat, comença "el viatge d'estiu" d'enguany. Una mica diferent quan a paisatge, però amb l'esperit de sempre; al cap i a la fi, allò que és important. Esperit que es resumeix en viatjar de la manera més senzilla i permeable possible, ara que ja tot és previsible i assequible amb diners. Encara que seria més assenyat dir: fer turisme, en comptes de viatjar, —en un moment en el qual tothom s'anomena "viatger"— més que res, per humilitat.

Viatger té, actualment, un significat distorsionat. S'utilitza com a sinònim d'individu —del primer món— de vacances fora del seu país. Però, un viatger de veritat no és això. En tot cas, no és del qual parlo. Per a mi, és algú amb passió per aprendre. Se n'és sempre, també en la vida quotidiana i no només quan s'està de vacances. Tampoc no té a veure directament amb el fet d'anar a llocs llunyans, o si més no, no per anar-hi te'n converteixes. Hi ha grans viatgers que no han sortit de casa. És qüestió d'actitud.

Tornant al principi, aquest viatge és una vella idea. Posposat en altres ocasions, en aquest any especial —estem a la meitat de la pel·lícula—, és l'encertat. Hi haurà temps per meditar la situació actual, i el "passeig" de 850 km, si el peu ho permet, és espai més que suficient per a què l'imprevisible hi succeeixi. L'any del tunning s'ho mereix. A més, tinc la intuïció que serà el més exòtic de tots.

'Bartleby el Escribiente'

"...la felicidad busca la luz, por eso juzgamos que el mundo es alegre; pero el dolor se esconde en la soledad, por eso juzgamos que el dolor no existe."

Havia sentit parlar molt bé d'aquest llibre de Herman Melville i la veritat és que és cert tot el que se'n diu. Per aquest motiu, em fa una mica de respecte afegir-ne algun comentari..., però el desig d'incitar-ne a la lectura, al final: guanya.

Forma part del grup de llibres que algú amb un mínim d'interès per allò que s'ha fet de valor en literatura, ha de llegir. L'últim llibre que em va "impactar" d'una manera semblant va ser El Desierto de los Tártaros de Dino Buzzati. Crec que Bartleby el Escribiente, a més d'estar dins de la selecció de "llibres imprescindibles", comparteix amb el de Buzzati més coses; com són una manera moderna de veure l'individu i el sentit de l'existència (El Desierto de los Tártaros està escrit posteriorment).

L'argument del relat de Melville és senzill. Un copista que treballa en una trista oficina, d'un dia per a l'altre, es nega a fer els encàrrecs que li ordenen, contestant sempre amb la mateixa frase: "Preferiría no hacerlo". Una mena de resistència passiva que desarma els raonaments que li fan per a què abandoni aquest comportament. Actitud que acaba contagiant les persones que l'envolten i els fa col·laboradors involuntaris d'aquesta "bogeria".

El tema de fons és la soledat. Encarnada de manera brutal en Bartleby, el personatge que es nega a seguir les instruccions que li donen des d'afora. Metàfora de l'individu que s'enfronta a la societat. D'aquell que es rebel·la contra les normes i al qual es "cataloga" com a boig per viure al marge de les regles.

És un relat breu, del qual no pots afegir ni treure una sola paraula. Tots els personatges, tots els fets tenen un sentit. No n'hi ha res, de superflu; prova inequivoca de la mestria amb la qual està escrit.

Poesia urbana

Està al Velòdrom d'Horta. Fa cosa d'un mes que la vaig veure, i abans que l'esborrin la vaig fotografiar. Quant al contingut..., és difícil expressar-ho més bé. No cal massa més comentaris...

'El caçador d'estels'

«Recorda-ho, Amir agha. No hi ha cap monstre, només un sol radiant.»

Ambientada a l’Afganistan, al període que va dels anys previs al final de la monarquia fins a la intauració del govern dels Talibans, la novel·la de Khaled Hosseini té com a fil argumentar la relació entre dos nens, que creixen plegats, de diferent classe social.

Més enllà de la localització, sobre la qual tornaré més endavant, allò que la fa notable és el tractament de conceptes tan universals com l'amistat, el sacrifici o la covardia. És una novel·la molt bella que aconsegueix, en molts moments, crear-te un nus a la gola per la duresa dels esdeveniments. Si hagués de posar-li un però, seria que la part final em resulta previsible en voler tancar totes les trames. És massa explícita, encara que això no impedeix tenir-te totalment enganxat a la història, ja que és molt potent, però hi fa perdre força poètica. Potser es nota massa la vocació de guió cinematogràfic; no és gens estrany que recentment l'hagin portada al cinema. Malgrat tot, la primera meitat fins a la tornada del protagonista a l’Afganistan és extraordinària.

D’entrada, per a mi, aquesta novel·la ja tenia molt de guanyat pel fet d’estar localitzada a un territori estimat: Àsia Central. I les referències a la cultura persa clàssica —a personatges com Rumi, Jayyam, Saadi, Hafez— no fan més que augmentar el plaer, en alimentar el meu desig de saber-ne més. El colofó són les històries del mul·là Nasrudín, conegudes a tots aquells països, que salvant totes les distàncies són els acudits de "Leperos" de la zona en una primera lectura superficial purament còmica, però que en lectures posteriors més profundes són un camí de creixement espiritual. De l'esmentat mul·là, per cert, n'hi ha una estàtua acompanyat del seu inseparable ruc a Bukhara, al costat d’aquelles de camells —força kitsch— que envolten la bassa del Labi Hauz. És l’únic personatge que, sense comptar Amir Temur —l’heroi oficial nacional—, té estàtues a l'Uzbekistan, la qual cosa per a la idiosincràsia d'allà em sembla excepcional.