'Camino de Santiago' —2008—

"Uno se va y anda por ahí. Luego vuelve y cuenta alguna cosa. No lo que ha ocurrido. Un poco menos y un poco más. Así se escriben las novelas"

(Cesare Pavese)

Aquest és el relat del meu Camí fet amb retalls del diari que hi vaig escriure. Parla poc de les etapes, en qualsevol guia estan ben explicades, i sí, en canvi, d'aspectes més personals o anecdòtics.



17 de juliol de 2008

Estació del Nord, andana del bus que surt cap a Pamplona a les 23,10. S'apropa un “sense sostre” dels que es mouen per l’estació. Amb cura, disposa uns cartons sobre l'espai lliure del banc, al qual estic assegut. He entrat a casa seva sense haver estat convidat. Fuma, beu d’un tetrabrick i escolta la radio amb auriculars. Una parella jove amb bosses de plàstic s'apropa. Xerren amb ell. Es coneixen. Li pregunten de què vol els entrepans i en treuen un parell de les bosses. Fan el mateix amb la resta de rodamons que seuen als bancs del costat.

La motxilla només és de 40 litres, però tinc la impressió que pesa massa per caminar tants dies. Faré les dues primeres etapes i a Pamplona ja decidiré que en faig.

3’20 de la matinada, ens aturem en una àrea de servei per fer el relleu de conductor. Fa una mica de fred. M’encanten les àrees buides a aquestes hores. Funcionen com el bategar del cor: de manera automàtica.

18 de juliol de 2008: Roncesvallés-Zubiri

5’30. L’estació encara no és oberta. Estem a un pàrquing d’autobusos que n'hi ha al costat. L’estació està a prop del Baluarte, una antiga ciutadella militar ara convertida en parc. Està soterrada per a no interferir la visió del Baluarte: una decisió encertada.

Mentre espero l’autobús de les 10 que puja a Roncesvallés, conec dos nois catalans que també hi pugen. Esmorzen i fem temps plegats. Ells volen començar a Jean-Pied-De-Port.

Un cop a Roncesvallés cerco la 'Credencial'. És necessària, entre d'altres coses, per dormir als Albergs de Pelegrins. Has d'omplir un formulari i fer un donatiu obligatori d’un euro. Conec a “Joan de Banyoles”, amb el qual compartiré camí fins a Logroño.

La noia que ens facilita la Credencial ens incita a fer la primera etapa. Només són les 11 del matí i podem arribar en unes 5 hores. Esgotats arribem a Zubiri a les 6 de la tarda. Els últims quatre kilòmetres, amb la calor que hem patit, s’han fet interminables.

Després de sopar, al pati de l’alberg, un grup d'estudiants de primers cursos d’Enginyeria de Camins de Madrid ens inviten a jugar un joc que es diu el Talp. Jugo diverses rondes, però sóc incapaç d’entendre les regles.

Al dit petit del peu dret, ja hi tinc la primera butllofa. M’acompanyarà fins al final.

19 de juliol de 2008: Zubiri-Pamplona

7 del matí. Comencen a caminar, en tota la resta del viatge no començaré tan tard. Els pobles que travessen semblen com si els haguessin netejat a la nit, tal és la pulcritud del seu estat. Per petits que siguin l’església i el frontó sempre hi són presents. Les cases estan ben conservades, moltes són segones residències. Balcons guarnits amb flors de colors vermell o rosa, no acostumen barrejar-los en un mateix edifici.

Joan és molt extravertit i amb gran capacitat per relacionar-se amb la gent. En la parada que fem per esmorzar, aconsegueix que la germana del noi que ens atén, que està assajant amb l’acordió dintre de casa, surti i ens faci un miniconcert. Els estudis, segons ens explica, són 16 anys. És un instrument que no m’entusiasma —per no dir clarament que l'odio—, però sentir-lo aquí em sembla diferent.

La motxilla pesa massa. A Burlada, ciutat dormitori a prop de Pamplona, faig el primer "buidat". Trec 3,295 kg que envio per correu. Continua pesant, però la millora és significativa, sobretot per l’efecte psicològic.

A les envistes de Pamplona, trobem Jesús-María que ens fa de guia improvisat de la ciutat. Navarrès cent per cent. Parla a la mateixa velocitat que camina. Hi arribem a la carrera.

Begonya, l'hospitalera, és tot un caràcter. Basca de llengua i navarra —així s'autodefineix—, però no euskaldún com ens deixa ben clar. Ens explica horaris, instal·lacions, etc. L'alberg està força bé i és molt cèntric.

Costa trobar un lloc per dinar. Després de Sanfermines gairebé tot és tancat, i el que trobem no és res de l’altre món. L’arròs, que demanem per dinar, està una mica passat. Això sí, les racions són generoses com ho són en tota aquesta zona.

20 de juliol de 2008: Pamplona-Puente la Reina

A la sortida de Pamplona, coneixem a Sabinè, una noia molt maca, i poc després a Christian. Dos francesos amb els quals compartirem moltes estones d’ara en endavant.

Joan està en procés de recuperació d’una lesió de genoll i amb aquestes caminades se l'inflama, cosa que fa que ens separem de tant en tant. Quan el retrobo ha conegut uns navarresos: una parella jove Jaione i Jokin i el germà d’ella. Els recordo amb afecte pels detalls que tindran amb mi.

El més significatiu d’avui és que no m’ha sortit cap butllofa nova. La del dit petit continua tacant-me el mitjó de sang al caminar.

Després de la migdiada, s’organitza una sessió de comptacontes—amb llimonada inclosa— al jardí de l’alberg de Los Padres Reparadores. Una noia explica relats del tipus dels que es reben via e-mail. Sempre amb algun ensenyament moral final. També s’afegeixen una professora catalana amb un relat de Les Mil i Una Nits i un noi nicaragüenc amb la història del 'Gall Que No Cantava', però que tenia l’habilitat de detectar els mentiders. Aquesta última és la que m'interessa més. Pel vocabulari i la manera d'explicar-la. Finalment, subtilment, ens conviden a la missa del pelegrí que s’organitza a les 8 de la tarda a l’església del costat.

21 de juliol de 2008: Puente la Reina-Estella

Faig la part final del recorregut amb Sabinè. Combinació explosiva d'energia i feminitat.

Pel camí, ens trobem reiteradament un noi basc —porta una ikurrinyaa la motxilla. Més tard, Rubén, que així es deia, m’explica que patia una gastroenteritis que el feia aturar-se a cada moment. Es coneix tots els sotaponts.

Al carrer de l’alberg municipal hi ha una delegació de la Creu Roja que atén els pelegrins. L’ambient és surrealista. El local està decorat amb globus i serpentines. És l’aniversari d’un dels metges. Mentre esperem, ens conviden a un Pacharan ben fresquet. La imatge és impagable. El metge que em cura les butllofes és un valencià. Tot un personatge amb un passat hippy. Tant un metge com l’altra són molt "catxondos" i bons professionals. Recordo frases entre bromes del tipus: “Escucha tu cuerpo”, “Cada uno hace el camino como vive la vida. Si para ti la vida es sufrimiento, el camino será sufrimiento. Si para ti es una oportunidad de disfrutar, el camino lo será de igual manera”. Entre somriures, s’acomiada de mi amb un consell: ”si vas tan rápido no encontrarás novia en el camino”. Qualsevol pelegrí que es preciï ha de visitar-la, encara que es trobi bé.

D’Estella poca cosa puc dir, ja que l’altre lloc que conec és la farmàcia. Punt de visita gairebé obligat d’ara en endavant, encara que només sigui per veure les novetats per al pelegrí i parlar amb el/la farmaceútic/a. Per referències sé que aquesta tarda s’ha fet una exhibició de cetrària a la Plaça Major i una mena de desfilada medieval, de la qual si que he pogut veure alguna cosa. Es preparava davant de l’alberg.

22 de juliol de 2008: Estella-Los Arcos

Aturada a la Font del Vi a Irache. Em sembla una "frikada".

El rellotge s'ha aturat, suposo que la pila està esgotada. No és necessita per fer el Camí.

Em fan mal els peus i cada vegada que ens aturem resulta feixuc reiniciar la marxa. A Montemayor em separo de Sabinè, no vull refredar-me massa. Ella es queda fent “stretching”. Quant he d’aprendre!

Abans de sopar, es produeix una tertúlia interessant al pati de l’alberg. La pràctica totalitat dels espanyols que fan el camí són mestres i la resta de pelegrins: sobretot francesos i italians. Rubén, un mestre madrileny, em deixa un llibre de José Antonio Marina: La Magia de Escribir. Fa molt bona fila.

23 de juliol de 2008: Los Arcos-Logroño

Pel camí, trobo dos jubilats valencians amb un dels quals havia conversat anit. Un d'ells, sordmut, ha ensopegat amb els cordons de les sabates i ha caigut al terra. Porta la cara plena de macadures i ha sagnat de manera aparatosa pel nas. Va fet un Crist, tot tacat de sang. Ha passat gent, però nomes unes noies angleses s’han aturat per ajudar-los a tallar l'hemorràgia. El company de l’accidentat està bastant nerviós i preocupat ja que el seu amic, també, és diabètic. Em quedo amb ells i els acompanyo fins al següent poble: Sansol. Truco al 112. Allà no el poden atendre. La solució és negociar-li un taxi cap a Los Arcos on l'espera el metge. Més tard, m'assabento que no ha estat rés, només un bon ensurt sense cap complicació més.

Trobem Viana en festes. Carrers ocupats per gegants i capgrosos que amb un petit fuet que es dediquen a espantar els nens. Fem un vi, i no ens quedem a la Chorizada. És massa tard i encara hem d’arribar a Logroño.

Arribo cascat dels peus i la calor passada. No és cap novetat.

Dinem un menú del pelegrí en un restaurant recomanat per l'hospitaler, al qual retrobem, una estona més tard, allà. L'ambientació és del nord d'àfrica, però la noia que ens atén és russa i m’atreviria a dir que de la part propera a l’Àsia Central. Porta tres dents d’or, característics d’aquella zona.

Al vespre, són al voltant de les 7 i hem d’estar de tornada abans de les 9,30 per a la foto de grup, tota la colla, que s’ha anat format aquests dies, sortim a fer uns ”vinos” pel carrer del Laurel. Som els estudiants de camins, els navarresos, els andalusos, Emilio, Joan, fins i tot Christian s'apuntat. Tots excepte Sabinè que s’ha quedat a l’alberg. La parella nicaragüenca també s’ha afegit finalment. El porta bevent tot el dia i al final crea mal rotllo ja que va una mica passat. Beure per oblidar no és bona idea.

Joan torna demà cap a Banyoles. Hem passat bons moments tots aquests dies. Aprecio, especialment, la seva sinceritat a l’hora d’acomiadar-nos.

24 de juliol de 2008: Logroño-Nájera

Faig gran part de l'etapa amb Sabinè. M'assabento d'alguna cosa més d’ella: preferències musicals i habilitats per al cant. Cada vegada que senti Robbie Williams m'enrecordaré d'ella.

El dia s’esguerra a uns 5 Km de Nájera. Començo a sentir un fort dolor, a l’alçada del turmell, a la part del davant de la cama dreta. Arribo amb dificultats a Nájera.

Al Centre de Salut, en diagnostican una tendinitis. Em recomanen repòs i ibuprofèn (el medicament per excelència del pelegrí, en dura competència amb el Voltaren). Del salpugit al tou de les cames que em va sortir ahir, segons la metgessa, el millor és que no li toqui el sol: ha estat produït per una exposició excessiva.

Passo la tarda estès al llit, aplicant-me fred sobre la part inflamada amb les atencions de Jaione, Jokin i Sabinè. Segurament demà no podré continuar.

25 de juliol de 2008: Nájera

No estic per caminar. La solució és quedar-me i veure-hi com evoluciona. Estic una mica trist. Més que per no poder continuar, en sap greu per haver-me de separar de la gent que he conegut aquest dies. En especial de Sabinè. És una alegria veure-la cada matí.

Passo una bona estona del matí al bar d’un argentí: Juan Carlos. Em parla de com va venir a Nájera i de la bona qualitat de vida a La Rioja. Més tard, cerco un hostal a l’altra riba del riu. És l'Hostal Hispano II. És molt familiar, pares, filles, tothom hi treballa. M’agrada.

Descansar és l'únic que puc fer-hi.

26 de juliol de 2008: Nájera

Ahir a la tarda estava més animat, però avui en llevar-me l'ànim ha decaigut. No estic gaire més bé.

Abans de dinar al restaurant dels propietaris de l'Hostal, visito la farmàcia. Compro la variant en sobres de l'Ibuprofen: l'Espidifen. Hi ha de dos sabors: préssec i menta. Tastaré les dues d'aquí al final. També compro Voltaren.

27 de juliol de 2008: Nájera-Santo Domingo de la Calzada

No puc estar-me un dia més quiet. Avui ho provo.

Ha estat penós caminar amb la tendinitis. Al tram entre Azofra i Cigüeña vaig pensant que no podré. Penso en deixar-ho i marxar cap a casa. A poc a poc, aquest serà el meu pas d'ara en endavant, arribo a l'alberg de l'Ordre Cisterciense —el primer que he trobat.

Una cosa positiva ha estat que el descans a Nájera m'anat bé per a les butllofes, sobretot per a la del dit petit. Ha cicatritzat i ja no sagna. M'he trec les plantilles per caminar. Ara vaig més bé, encara que a la llarga serà una equivocació.

Per recomanació de l'hospitalera, a la qual he sol·licitat un lloc econòmic per dinar, vaig a l'hospederia que les monges cistercenses tenen al carrer del darrere. Quan entro al menjador, sobri estil castellà, només hi ha dones i la més jove no baixa dels 65. Em recorden les típiques solterones de les pel·lícules espanyoles en blanc i negre. La noia jove que serveix les taules és idèntica a la Paquita de Cuéntame Cómo Pasó. És com si hagués fet un viatge al passat.

A la tornada, em trobo a Pilar al pati de l'alberg. L'havia conegut a Pamplona i havíem coincidit al "Club Social d'Estella". També està fotuda.

Després de la migdiada, m'aventuro a cercar una farmàcia. La caminada d'aquest matí ha tingut conseqüències entre les cames. Com és diumenge les dues que n'hi ha, que són del mateix propietari, resten tancades. Per aconseguir alguna cosa has de trucar els guàrdies municipals i que t'acompanyin. Em sembla excessiu trucar la policia per comprar "talco".

De tornada, es trenca la tireta superior de la xancla. Arribo a l'alberg arrossegant-la. A la recepció, per allò de les casualitats, l'hospitalera té cinta americana per arreglar-la i talco!!! Em podia haver estalviat el passeig.

Abans de sopar, amb la sabatilla tuneada, vaig a fer turisme per Santo Domingo. Trobo a Pilar. Visiten la catedral, entre altres motius, per veure els famosos gall i gallina vius que hi ha dintre. El gall no canta. Mal auguri, si no n'hi havia prou amb el trencament de la xancla. Sopem unes tapes en companyia de la seva amiga francesa i a les 9,30 estem de tornada, hora de tancament de l'alberg.

28 de juliol de 2008: Santo Domingo de la Calzada-Belorado

Dia "mogut", no tant per la tendinitis, com per les noves butllofes. Els bastons de trekking són de gran ajuda al caminar, sobretot a les baixades que és quan fa més mal la tendinitis.

Estic a un alberg privat que és diu "Los Cuatro Cantones". Me l'ha recomanat Sabinè amb la qual seguiré en contacte via SMS tot el viatge. Està molt bé i és dóna la voluntat. Té fins i tot piscina. La faig servir a la tarda.

Després de la visita de "cortesia" a la farmàcia, sopo amb dues italianes del Veneto. Molt acostumades a caminar, però cansades de la rutina que suposa fer el "Camino".

29 de juliol de 2008: Belorado-San Juan de Ortega

A pas de tortuga, no queda ningú que no m'avanci. El tram final per la "cañada", no s'acaba mai. Malgrat tot, una de les ensenyances que extret és que si quan fas el Camí no t'avança ningú, és que estàs fent alguna cosa malament... o que estàs anant molt a poc apoc que també pot ser.

M'agrada San Juan de Ortega. Consisteix en l'hospederia i l'església bàsicament. No tant la manera com està organitzat. Bar, hospederia i casa rural són d'uns mateixos interessos. Pots trobar-te el que diu la missa servint les taules a la casa rural amb un "peculiaríssim" criteri de prioritat. És l'alberg més car (7€), però no el que té més bons serveis. Si vols menjar Morcilla de Burgos, és el lloc indicat. És l'únic que pots trobar-ne.

L'església, amb la baixada a la cripta, és de les que més m'interessen. Té la curiositat del capitel que és il·luminat per un raig de sol als Solsticis.

30 de juliol de 2008: San Juan de Ortega-Burgos

Etapa dura, sobretot perquè estic gairebé tres hores per travessar Burgos. Es fa molt pesada si caminar per l'interior d'una ciutat, entre polígons industrials, no és allò que més t'entusiasma. La creuo sencera. Primer els polígons, després els eixamples i finalment la part vella. La catedral l'he vista de passada. L'alberg està a la sortida. Uns barracons provissionals enmig del Parc del Parral. És difícil que et quedin ganes de tornar per visitar la catedral. Les guies diuen que ja estava inaugurat el nou alberg al costat de la catedral, però hores d'ara no és cert.

M'ha cridat l'atenció els grups de pelegrins que havia esperant l'autobús només entrar als poligons. No li acabo de veure massa el sentit a fer el camí i "fer trampes". Ningú t'obliga a venir. Potser haurien d'afegir una nova categoria apart de a peu, en bicicleta i a cavall: en bus.

A la tarda, ha estat una grata sorpresa quan han vingut els de Protecció Civil, que de manera desinteressada passen per atendre els pelegrins. Alberto i Julio, el fisio, tenen feina amb mi. Una gent estupenda.

A part d'això, aprofito la tarda per tallar-me els cabells —es fa extrany que te'ls talli algú al qual no estàs acostumat— "visitar" la farmàcia i el Mercadona.

La propera vegada que faci el camí, em faré una Credencial només de farmàcies. Em sembla que des que vaig començar a "freqüentar-les" a Estella, les conec totes. Una altra idea, estic que no paro.

Per dinar he estat als menjadors universitaris. Per sopar, com això està una mica apartat —crec que fins i tot el clima és diferent— em quedo a l'alberg, no tinc gana de més excursions.

Després de sopar, xerro amb la noia canària que he conegut aquesta tarda. M'encanta l'accent i la cadència de la seva manera de parlar. Ella i les seves amigues tornen demà cap a casa.

31 de juliol de 2008: Burgos-Hontanas

5 de la matinada. Camino sota els estels. Fins a Hornillos del Camino força bé, si més no la tendinitis no sembla que empitjori, però els ultims 10Km fins a Hontanas amb el fort vent, el sol i que no n'hi ha ni un arbre es fan pesats. Pujar i baixar barrancs tota l'estona. Els pobles estan a les fondalades i quan vas per la meseta no els veus. Te'ls trobes de cop.

Hontanas és petit. Tota l'activitat es concentra en un encreuament de carrers, darrera l'església, on hi ha un restaurant i un alberg privat.

Les hospitaleres són molt amables a l'alberg municipal. Em curan les butllofes i els deixo un paquet amb coses que no necessito perquè me l'enviïn. Curiosament, quan l'he anat a buscar un cop a Barcelona, pesa exactament el mateix que el primer: 3,295 kg. Em quedo només amb la roba de caminar, el banyador i poc més. També envio les plantilles. Va ser una cagada treure-les i enviar-les més.

Al "Meeting point" coneixo als "Tonys"(pare i fill), Roser de Lleida i Pedro de Burgos. Més tard sopem plegats.

1 d'agost de 2008: Hontanas-Boadilla del Camino

No ha estat complicat arribar fins a Boadilla del Camí. Cada dia em trobo més bé. Castrojeriz és un poble que es mereixia una visita més pausada.

El millor de Boadilla del Caminno és l'alberg privat: "En el camino". La piscina és un luxe. Tota l'activitat es fa al pati on hi és la piscina, cosa que ajuda a confraternitzar amb la gent. Es forma una colla amb Pedro; Carmelo de Tudela al qual he anat saludant tots aquests dies, ja que portem un pas semblant; Miriam, una noia vasca; Roser i "els Tonys". L'única cosa que desentona una mica d'aquest lloc és el "graciós" del cambrer "fumeta". El menjar no és res de l'altra món, però el lloc i la companyia és una delícia.

2 d'agost de 2008: Boadilla del Camino-Carrión de los Condes

El paisatge de la província de Palència és de gran bellesa. La part inicial al costat del Canal de Castilla fins a Frómista es preciós. Les ribes del canal, a primera hora del matí, estan plenes de gent pescant crancs. És una meravella com l'home ha modelat el paisatge.

Carrión és un poble molt agradable i la riba del riu és com de pel·lícula francesa. El que m'ha decebut una mica ha estat el monestir de San Zoilo. Una mica "groller" pel meu gust.

Visito la farmàcia, i el Supermercat la Lupa per comprar provisions. Demà hi ha el famós tram, sense un poble al mig, de 17 km fins a Calzadilla de la Cueza; cosa que és certa, però la veritat és que no cal, ja que a la meitat hi ha un xiringuito on pots aturar-te a esmorzar. Tots piquem i crec que no queda ningú que no passi per la Lupa. Els dinars i sopars els faig en un ambient distés amb la gent de Boadilla.

3 d'agost de 2008: Carrión de los Condes-Sahagún

Ara que em trobo més bé, fa dies que tinc la idea de fer etapes més llargues. L'he comentat amb Carmelo i Pedro. Vull recuperar els dies que vaig estar descansant a Nàjera i potser arribar fins on està Sabinè.

Avui és el dia. En lloc d'aturar-me a Terradillos de los Templarios, on es queda la majoria de la gent, segueixo primer fins San Nicolás del Real Camino, on m'aturo a dinar uns ous amb xoriço, i després fins a Sahagún, on arribo a les cinc de la tarda. En total uns 40Km amb una calor brutal. És una animalada. A posteriori, penso que a l'estiu a Castella amb la calor que fa, etapes tan llargues no es poden fer. Al voltant de 20-25 Km és l'ideal i com a màxim uns 30Km.

4 d'agost de 2008: Sahagún-Mansilla de las Mulas

Una altra etapa de 40 km. Fins al Burgo Ranero relativament bé, però des d'aquí fins a Mansilla una pallissa, especialment els últims kilometres des de Reliegos. Un clàssic. És la calor. Caminar sota el sol a les 4 de la tarda és una equivocació. També, com era d'esperar, després de la tendinitis del peu i d'haver estat caminant, he començat a notar molèsties al genoll dret.

A l'entrada de Mansilla, m'avança Lucia, una italiana de pas decidit, que em pren per italià i a la que els dies següents aniré coneixent una mica més.

A l'alberg, el primer contacte amb l'hospitaler no és massa reixit. Després amb Wolf, l'alemany que fa d'hospitaler, les coses han millorat molt i m'asabentao dels motius del seu mal humor. És d'una edat avançada, prim i amb els cabells que li queden blancs. Dels anys que porta fent d'hospitaler sembla mimetitzat amb l'alberg.

Un cop instal.lat, vaig al metge perquè em vegi el genoll i em recomani l'ús d'una genollera com era previsible. Excusa suficient per visitar la fàrmacia. Com ho trobava a faltar!!!Tenia "mono".

Per recomanació de Wolf, vaig a "Callos" una petita botiga d'aquestes on hi ha de tot, on no hi ha un centímetre lliure, a comprar unes sandàlies de dutxa. Les "tunejades" es quedaran aquí. Com un nen amb sandàlies noves de 6'5€, i mai més ben dit, surto la mar de content.

A la tornada, passo una estona molt agradable en companyia del matrimoni de Vitoria que vaig conèixer ahir —uns autèntics veterans del Camí—, Wolf i Laura, l'altra hospitalera. Expliquen anècdotes, històries de pelegrins, i sobretot de "turigrinos" l'espècie que més abunda en aquestes dates. Els dos hospitalers estan una mica cremats. Potser quan s'està tan de tornada és el moment de deixar-ho. La sessió termina amb una imposició de mans per part de Wolf. Una faceta desconeguda i uns dels motius pels quals molta gent vé fins aquí. La seva ajuda no serà suficient.

5 d'agost de 2008: Mansilla de las Mulas-León



El pla inicial era fer etapes llargues, avui passar de llarg León i anar fins a Villadangos del Páramo. Com s'ha vist no ha estat una bona idea i ara pateixo les conseqüències. Només faig fins a León , i en arribar vaig a l’ortopèdia que em va recomanar la metgessa ahir.

Tot el dia, tinc la sensació als peus com si es fonessin, com si la planta del peu fos de mantega. Noto la més mínima rugositat del dibuix de l’interior de les sandàlies al passejar per León, com si les portes incrustades. En desenganxar les dues superfícies la sensació és de cremor.

M’allotjo a “las Carvajalas”. Cèntric i portat per uns hospitalers catalans “molt catòlics”, però amb un comportament que no es caracteritza per la simpatia i l'alegria de viure. És l’únic alberg que m’he trobat en què separen la gent que no està casada per sexes. L'ambient és com de secta.

León és una ciutat que em sorprèn favorablement. La catedral, exteriorment, arraconada en un cantó de la plaça, no té cap gràcia, però l’espai interior és realment impressionant.

6 d’agost de 2008: León-Hospital de Órbigo

Avui ha estat la ”puntilla”. La gran idea de fer gairebé 40 km fins a Hospital de Órbigo, en les condicions actuals, m’ha "matat". Vaig relativament bé fins a San Martín del Camino, com sempre, però els últims 8 Km fins a Hospital de Órbigo són decisius. Arribo esgotat i amb butllofes noves a la planta dels peus.

Tot el camí m’he anat encreuant amb Lucia. No puc evitar imaginar-la quan sigui més gran com una gran "Mamma italiana" de pel·lícula neorealista. Em fa la impressió de què és una persona “tota generositat”.

L’alberg parroquial d'Orbigo és un dels més macos que he trobat i tant Isabel com la seva companya són encantadores. El pati "maragato" és molt pintoresc.

Dino a La Encomienda, just al costat. Espectacular.

Dormo tota la tarda i quedo per sopar amb Lucia, Anna i uns quants d’italians més . Som set i sóc l’únic aborigen, però em sento molt a gust. Em fascina la serietat amb la qual són capaços de parlar sobre qualsevol tema. Des del fet de tenir fills, o no, el windsurf o la felicitat.

7 d’agost de 2008: Hospital de Órbigo

En llevar-me m’adono que no puc fer ni un pas més de com tinc els peus. M’he de quedar aquí. Es repeteix la història de Nájera. Veure com marxa una gent, a la qual has agafat afecte. Quan un ho decideix, com va passar amb el grup de Boadilla, malgrat que la estimació era similar, el sentiment és diferent.

El matí me’l passo al consultori local. Avui toca la prova del “Symtron” i fins que aquesta no acaba “Manolo el practicante” no pot fer alguna cosa amb els meus peus. Tant de temps em facilita conèixer el senyor Vega, carnisser jubilat d’Hospital de Órbigo, amb moltes ganes de xerrar amb els pelegrins.

Torno a dinar a La Encomienda. És de lluny el millor lloc on dinaré un menú del pelegrí de tot el camí. Si això és el menú del pelegrí, no vull pensar com és menjar a la carta. Les llenties, el “morcillo de ternera” i una mena de “natilles” cassolanes d'avui són inoblidables. Tot en un pati cobert molt maco i amb un tracte molt agradable per part de tothom.

El dia acaba amb la sessió de cures diària. Estic fart, com estic fart de l'espidifen. Demà si estic més bé continuaré fins Astorga.

8 d’agost de 2008: Hospital de Órbigo-Astorga

En llevar-me, he vist que podia seguir. Astorga en comparació amb les pallisses d'aquests últims dies està a prop. Només arribar-hi m'apunto a la consulta podològica que, com caiguda del cel, fan uns voluntaris de la Universitat Miguel Hernández a la tarda.

Per poder rentar tota la roba, que és practicament la que porto posada, la gent de l'alberg em deixa una samarreta i uns pantalons amb els quals em passejo per Astorga amb un look molt juvenil.

El Palau Episcopal de Gaudi no és del millor de la seva obra. Només m'interessa la forma com l'edifici s'entrega amb el terra, mitjançant una mena de pati anglès que el fa "sorgir" de les profunditats. En quan a l'interior, és més lluminós del que a priori semblaria.

A la tornada retrobo a la gent que queda del grup de Boadilla: Roser, Carmelo, Pedro i Miriam. Tinc una sensació extranya. Alguna cosa passa.


La tarda passarà entre converses amb les dues noies  alemanyes, Jana i Anna, que fan d'hospitaleres i la visita podològica. No crec que repeteixin l'experiència per allò que em comenten.

Mes tard, vaig ala visita podològica. Se n'encarreguen de prestar el servei Juani i Rosa, dues podòlegues voluntaries molt simpàtiques. La veritat és que sense la seva aparició no hauria pogut seguir uns dies més.

Segons he anat veient des que vaig començar, el nombre de dones que fan el camí, ja no dic "sencer", és molt inferior als dels homes. El que si tinc clar és que proporcionalment el seu estat físic, després de caminar, és molt millor que el dels homes. Són més resistents, es saben cuidar-mes bé i arriben en una més bona condició física al final. A títol de curiositat, a la llista de la consulta podològica d'aquesta tarda de 9 persones no n'hi havia cap.

Un cop "reparat", visito una església la façana de la qual em crida l'atenció per la seva simplicitat i asimetria. Robert Venturi n'hauria estat content. A la porta hi ha un captaire que m'explica una història desgraciada sobre la seva dona i el Camino de Santiago. Mal auguri.

9 d’agost de 2008:Astorga-Rabanal del Camino

No n'hi ha gaire a explicar, m'he trobat molt millor en caminar, però quan m'aturo un extrany dolor com de ventosa apareix al moment d'aixecar el peu. Posar els peus en aigua freda és l'únic que sembla efectiu per calmar el dolor.

Rabanal és molt petit i sembla viure dels albergs que n'hi ha al poble. No hi ha gran cosa a fer apart de parlar amb la resta de pelegrins. N'he escollit el "classic" del Pilar.

10 d’agost de 2008:Rabanal del Camino-Ponferrada

Com faig des què vaig tornar a caminar a Nàjera, surto molt aviat, al voltant de les 5.30, quan encara és fosc. Aquests són els meus moments preferits amb la frescor, el silenci i les estrelles com a guies... i el frontal, tampoc cal passar-se. Avui l'he utilitzat tota l'estona perquè pujar pels senders de muntanya a les fosques no era bona idea. Altres dies només l'he utilitzat per trobar les fletxes. Prefereixo caminar només amb el reflex de la lluna.

Poc després de sortir el sol, arribo a la Cruz de Ferro. Ara comença la part més dura: el descens fins a Molinaseca. Pel camí, trobo gent del grup de Boadilla que van pujar ahir fins al següent poble però n'han sortit més tard. A Molinaseca els torno a retrobar a tots i la sensació que vaig tenir ahir persisteix. A Ponferrada es confirma. Ara són un grup i amb la dinàmica d'aquests es comporten. Quan vaig marxar era un conjunt d'identitats, però ara els rols estan repartics i l'interès per obrir-se a l'exterior és menor. Pel meu individualisme sempre n'he estat al·lèrgic. M'agraden les reunions d'individus, però no els grups. Ho compren, l'he vist altres vegades, i em sap greu. Crec que tenia afinitat amb Carmelo i Roser. Si les circumstàncies haguessin estat diferents els hagués pogut conèixer més.

Ponferrada, envoltada de muntanyes i travessada pel riu Sil, és d'aquelles ciutats on l'orografia és tan potent que qualsevol cosa es faci no pot embrutar la bellesa del lloc.

Retrobo a Anna, la italiana que havia conegut dies abans. S'alegra molt de tornar-me a veure. La veig fotuda, malgrat es troba bé físicament, em comenta que no té alicient per seguir i torna cap a casa. Quan la vaig conèixer, em va semblar que alguna mena de problema sentimental la preocupava. Amb tantes hores per pensar, no és el millor lloc per venir-hi, amb problemes.

11 d’agost de 2008:Ponferrada-Pereje

En una de les parades abans d'arribar a Vilafranca del Bierzo, del no res, ha sortit un ancià, segons m'ha dit tenia 92 anys, i m'ha relatat la pel·lícula de la seva atzarosa vida. Quan ha acabat, sense que prácticament pogués ficar cullarada, s'ha acomiadat amb la mateixa rapidesa amb la qual havia aparegut, pregant-me abans de marxar que hi fés un pensament per ell a Santiago.

Després de Vilafranca, on recupero forces, amb gran esforç, arribo a Pereje. El dolor tipus "ventosa" va a més. L'única manera de calmar-lo és ficant els peus en aigua freda. Passo una bona estona de la tarda amb els peus en remull al riu. Al costat d'una font que segons la gent d'aquí té una de les millors aigües de la zona. Aquest paratge és d'una extranya malenconia.

Les sandàlies de dutxa que vaig comprar a Mansilla de les Mules deuen ser d'espia perquè s'estan autodestruint, com va passar amb les primeres. M'he convertit en addicte a la cinta americana.

12 d'agost de 2008:Pereje-O Cebreiro

Des que vaig començar cada dia m'he trobat amb un paisatge diferent, cadascú amb la seva bellesa, però el d'avui és espectacular. L'estreta vall per on trancorra el camí és d'una verdor enlluernadora. Després d'una estona de pluja ha sortit un arc de Sant Martí com no havia vist mai. Semblava una mena de pont imaginari que connectés els dos costats. Més tard, en la dura pujada a O Cebreiro, l'aclaparador paisatge m'ha decidit. Arribar a Santiago d'aquesta manera no em compensa. No pot ser que un lloc com aquest no el pugui gaudir plenament per l'estat físic en que em trobo. Quan arribo a O Cebreiro em fan moltíssim mal els peus. L'efecte ventosa en aixecar-los és dolorós i conforme em vaig refredant va a més. El camí s'acaba aquí.

D'una banda estic trist. No aconsegueixo el que m'havia proposat. He caminat uns 650 Km i em falten només uns 150Km per arribar-hi (5 o 6 dies). Però, per una altra, estic content per haver-me decidit a finalitzar-ho. No només per la part física, potser l'hauria d'haver fet fa un parell de dies, sinó per la meva manera de ser on és més difícil aturar-me que seguir. Continuar "arrosegant-me" no té massa sentit. Arribar ja no em sembla vital després de tot el viscut, si més no, no el més important.

A la tarda, a l'alberg, em trobo la gent de Boadilla i els comento la meva decisió. M'inviten a sopar-hi més tard. M'acomiado com cal d'una experiència com aquesta, de la qual he aprés alguna cosa. L'ambient és una mica especial durant el sopar. A l'hora de marxar, Roser amb un gest insignificant em sorprèn gratament. És complex com funcionem.

13 d'agost de 2008: O Cebreiro-Barcelona

No sóc creient, però em sembla bona idea acomidar-m'hi. L'església està tancada i des de la porta agraeixo per tota la gent amb la qual he tingut la sort de compartir més o menys temps tots aquests dies, a més de per l'experiència viscuda. El taxi de Piedrafita m'espera.