'El coleccionista de mundos'

"—No acierto a comprender qué os satisface tanto en estas historias, noche tras noche, hasta el punto de descuidar a vuestras familias. Garzas muertas, pelos cortados y un infiel por cuya boca habla el diablo.
—Aprendemos del mundo, imán ¿cómo puede perjudicarnos eso?
—Creo que el imán obra según el proverbió: La persona que nada sabe, nada duda."

És paradoxal que allò que em va incitar a llegir la novel·la d'Ilija Trojanow, a posteriori, sigui el que menys m'ha interessat. M'explico. Basada en la vida de Sir Richard Francis Burton —viatger incansable entre moltes altres coses, conegut també pel malnom de: "el diable"— està estructurada al voltant de tres moments de la vida de Burton: la seva estada inicial a l'Índia, el pelegrinatge a la Meca i l'expedició a la recerca de les fonts del Nil amb Speke.

Com a "fan" d'aquest fascinant personatge del segle XIX, em va semblar una magnífica oportunitat de conèixe'l més. Però no ha estat així. No m'ha aportat res de nou. Per saber més del personatge real, el més adient és anar a l'excel·lent biografia: El Capitán Richard F. Burton d'Edward Rice, la millor que conec. Així com als propis llibres de Burton, entre els quals destaca l'impressionant: Relat Personal d'un Pelegrinatge a Medina i la Meca.

Dit això, el millor per gaudir la rica prosa de la novel·la és oblidar-se de Burton, ja que és quan s'allunya de la realitat i és pura ficció, que resulta més interessant. Quan ofereix el punt de vista dels habitants dels llocs per on va viatjar Burton i imagina com el deurien veure, ja que el relat es construeix mitjantçant dos punts de vista: el de Burton i el dels habitants autòctons. I és al de la gent del país, el dels servents que el van acompanyar en aquests periples, on està la força del llibre. Més que al de Burton, que per tractar-se d'un personatge històric l'autor es troba més lligat de mans i no té el mateix grau de llibertat per recrear-lo literàriament. El relat potser seria més potent si Burton fos un personatge de ficció, ja que d'aquesta manera Trojanow s'atreviria a elucubrar-hi més.

A fi de comptes, la idea principal del llibre és la trobada entre cultures diferents. Com els europeus veien aquests llocs i com els autòctons veien la gent que arribava de fora. La relació entre la cultura occidental, representada per la britànica, i l'autòctona. Tant podria ser Burton com qualsevol altre, és —penso— circumstancial. L'elecció, em sembla més un homenatge de l'autor a Burton i la seva curiositat infinita que una altra cosa, atès que el veritable valor i protagonisme al llibre no recau en ell, sinó en ensenyar el punt de vista local, l'encert del llibre: narrar la història des de l'altra banda.

Iran

Kashan © Viatge hivernal

Ha dado y dará muchas vueltas la historia,
al inteligente no le atrae el mundo.
¡Oh tú! que tienes poder haz algo,
antes de que seas incapaz.
Es mejor que quede la buena memoria de la persona
que una casa dorada y bonita.
¿Quién sabe si vivirá al año que viene,
o dónde se habrá ido el que era nuestro amigo?
¡Oh hermano mío! tener una bella apariencia no es nada,
ofrece una bonita belleza interior.
Si el cielo te otorga grandeza y superioridad,
custodia a los inferiores por siempre.

Sa’dí Širāzi

De tant en tant, t'emportes una petita alegria. Avui, ha estat l'article de La Vanguardia sobre l'Iran: "Fui vestida de chico hasta los 16" de Gemma Saura.

Em sembla interessant perquè coincideix força amb la idea que em vaig formar després d'estar viatjant per tot el país. Arriba a unes conclusions semblants i dóna una visió real —més de la que estem acostumats per aquí— sobre l'Iran. Un país extraordinari, en molts sentits, que disposa d'una joventut ben preparada amb ganes d'en sortir-se a la vida, autèntic problema del govern iranià i a la qual ha de respondre si no vol tenir problemes seriosos a mitjà termini.

En aquests moments, m'enrecordo del meu amic Pei, el qual per les últimes notícies que en tinc havia aconseguit emigrar a Turquia finalment —encara que, de moment, les condicions laborals no estaven a l'alçada de la seva formació.

Iran és un país que és jutjat per la ideologia dels seus dirigents, la qual no coincideix amb el sentir majoritari de la població. I on vaig trobar la mitjana més alta de gent educada, respectuosa i hospitalària dels que en conec. És injust el tracte que rep. És com si a nosaltres, se'ns identifiqués per les actuaccions aberrants de l'anterior President de Govern, amic íntim del més nefast President dels Estats Units, políglota reconegut i últimament dedicat al culturisme.

No hi ha com anar-hi per destruir la visió esbiaixada que —per interessos obscurs— es té de determinats països a occident.

1. La foto està feta a Kashan, citada a l'article. Una petita ciutat a prop de Qom coneguda perquè s'hi pot visitar el jardí: Bagh-e Tarikhi-ye Fin. Però, per a mi, molt més interessant per les espectaculars cases de comerciants del segle XIX que n'hi ha, i a un dels patis de les quals correspon la foto. A més, és la base ideal per fer una excursió d'un dia a Abyaneh, interessantíssim poblet situat a a uns 90 km, cap al sud, a les muntanyes.
2. Font del poema: 'Lengua Persa'

'À bout de souffle'

"Yo improviso, sin duda, pero con materiales que poseo desde hace tiempo. Durante años se reúnen cantidades de cosas y de pronto se las introduce en lo que se está haciendo."

Jean-Luc Godard

Absolutament hipnòtica. À bout de souffle (Al final de la escapada) és d'aquelles pel·lícules que per molt que l'hagi vista m'enganxa cada vegada hi ensopego a la televisió. Podria ser muda sense que l'atracció minvés, tal és la potència de les seves imatges.

Gran part del mèrit és de la parella protagonista: Jean Paul Belmondo i Jean Seberg, els quals amb la seva presència física omplen per si sols la pantalla. Semblen, fins i tot, innecessaris argument i diàlegs. I és que la càmera es comporta com una brúixola on el seu nord magnètic fos Jean Seberg, a la qual no pot deixar d'enfocar. Una actriu que tenia un gran magnetisme i una biografia passional i autodestructiva al mateix nivell.

La pel·lícula de Godard és va rodar el 1959 i és tan moderna com quan es va filmar; ha envellit prou bé. No sembla que hagin passat gairebé 50 anys. És més moderna en concepció, diàlegs, imatge que la majoria del cinema que es fa ara.

El negoci de la por

Estic "fart" de tenir la sort d'haver nascut en un país del primer món, en el que és segurament el millor moment quant a qualitat de vida i que uns fills de mala mare s'entestin en ficar-nos, tot el dia, pors innecessàries. D'aquí uns anys, aquesta època serà recordada com la de la por. Ara és la crisi financera, fa un dies la llet xinesa, abans volar en avió, anteriorment el terrorisme islàmic, el canvi climàtic, etc. La qüestió és tenir el personal atemorit i controlat. No vull dir que no existeixin tota aquesta sèrie de fets, però com diria qualsevol concursant de Gran Hermano: "se magnifican" pels mitjans de comunicació.

Agafem-ne l'últim: la crisi financiera. No sé que passarà, però pels motius que ara no analitzaré —cobdícia, avarícia sense límit— uns "terroristes econòmics" han enfonsat l'economia occidental. Si veus la tele o llegeixes qualsevol diari sembla que estem assistint a la fi del món. Passarà el que hagi de passar, però aquestes "campanyes de propaganda" del mitjans, que això és el que són, no veig en què ajuden a solucionar el problema. No informen, l'únic que fan es agravar-lo i enriquir els comptes de resultats de les empreses "d'informació".

Cada dia es té la sensació més gran d'assistir més a una ficció, que a la informació de la realitat. Abans s'anava al cinema a veure pel·lícules de terror, ara no cal, només veint un telenotícies en tens prou. Ja se'n fa difícil creure que cada dia pugui haver notícies per omplir un diari —la vida no és tan emocionant— i en canvi si en fas cas és un no parar. Els diaris es queixen que no venen, però si es dediquesin a investigar i reflexionar de veritat no estarien tan mal, però això requereix temps i suposaria no guanyar-ne tant —malgrat el que diuen. Com ha passat a l'economia, s'ha de deixar de vendre fum i apostar per coses tangibles amb un valor real.

Quant a aquesta última "catàstrofe", a la qual li dono de vida fins a la propera "desgràcia", tinc la impressió —exagerant— que sortirem de la crisi quan als mitjans de comunicació els deixi d'interessar com a "negoci".