'Un pare, un fill'

Les coses que em produeixen enveja són aquelles que m'hauria agradat haver fet, escrit o projectat a mi. Aquesta és una d'elles. Pertany a El Viatjar infinit de Claudio Magris. Un relat de vint anys de viatges de l'autor. Entre ells, he trobat un apunt —especialment commovedor— que m'ha fet que no pugui esperar acabar de llegir el llibre per transcriure'l. I és que quan trobes un tresor, el que vols és compartir-lo.

UN PARE, UN FILL*

A Barcelona, a la sala del monestir de Pedralbes —un dels grans monuments del gòtic català— que acull una secció de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, destaca, entre els poc nombrosos visitants, una parella de pare i fill. El primer és un senyor pulcre d'uns setanta-cinc anys, baixet i d'aspecte tranquil, que dóna la mà a l'altre, clarament afectat per la síndrome de Down, o, com se sol dir impròpiament, un mongòlic.

A pocs passos de mi, tots dos s'aturen davant de cada quadre i el pare, sense deixar anar la mà del fill, li explica la Verge de la humilitat, de Fra Angelico, tema predilecte dels ordes mendicants, l'ombra d'on sorgeix el Retrat d'Antonio Anselmi de Tiziano, el canari que fuig de la gàbia al Retrat d' una dama de Pietro Longhi. El fill se l'escolta, assenteix amb el cap, de tant en tant murmura alguna cosa; pot ser que tingui quaranta o cinquanta anys, però sobretot té l'edat indefinible d'una criatura pansida. El pare li parla, l'escolta, li respon; probablement fa molts anys que fa el mateix i no sembla ni cansat ni angoixat, sinó complagut d'ensenyar al fill a estimar els Mestres.

Quan arriben davant del Retrat de Mariana d'Àustria, reina d'Espanya, es vincla per llegir el nom de l'autor, després es redreça de cop i, adreçant-se al fill, li diu, en un to de veu una mica alt: «Velázquez!», i es treu el barret i l'aixeca tan amunt com pot. La creu que una injustícia imperdonable li ha fet carregar, amb la minusvalidesa del fill, no li ha encorbat les espatlles, no l'ha plegat ni malejat, no li ha pres l'alegria de reconèixer la grandesa, retre-li homenatge i fer-ne partícip la persona per la qual segurament viu, el seu fill. Sovint el dolor sega, amarga, empeny comprensiblement a negar allò que altres, a qui la sort ha concedit molts dons, han aconseguit crear i que els ha fet obtenir glòria al món; sobretot una pena, com aquesta disminució, que obliga a estar a l'ombra, fa difícil alegrar-se i gaudir de l'esplendor que ha aconseguit un altre. El gest de respecte i de celebració de treure's el barret és un gest reial i encara ho és més l'evident plaer amb el qual el vell comunica el seu entusiasme al fill. Aquest amor patern i filial fa que aquestes dues persones es bastin, com es basta l'amor. És davant d'aquest home, que sense que ho sàpiga per a mi s'ha convertit en un petit mestre, que cal treure's el barret.

19 de marc de 1996"

A l'igual que Magris, no puc fer una altra cosa que treure'm, també, el barret; no cal afegir-hi res més.

*'El viatjar infinit' de Claudio Magris. Edicions de 1984. Traducció d'Anna Casassas.