'Rat Pack. Viviendo a su manera'

"No me digas lo que debo hacer. Si quieres, sugiérelo, pero no me lo ordenes."

Frank Sinatra

Si de vegades es té la sensació que l'amistat, quan es supera una certa edat, és una cosa que passa a un segon terme en detriment de la feina, la família o l'amor. Rat Pack. Viviendo a su manera és el "medicament" indicat per refutar aquesta creença.

L'amistat, com tot bé escàs, amb el pas dels anys es torna més valuosa i no deixa de meravellar-te quan sorgeix i perdura. Un bon exemple n'és al llibre de Javier Márquez. Relat amè de les relacions —amb els seus alts i baixos— dels integrants del Rat Pack. El nucli central del qual estava integrat per un tal Frank Sinatra, del qual no s'ha sentit parlar gaire; Dean Martin, un altre "desconegut" (sóc admirador seu per la interpretació que va fer a 'Rio Bravo' —un dels millors western que s'han fet mai—, i després de conèixer la seva filosofia de vida, encara més); Sammy Davis Jr., el més talentós del grup —al vídeo interpreta una de les meves cançons favorites: Mr. Bojangles; Peter Lawford i Joey Bishop. I de com aquests es van organitzar la vida 'a su manera' perquè la feina fos una simple excusa per reunir-se i passar-ho bé. Talent, elegància i diversió, un model a seguir.

'El mundo'

"Casi todo en al vida empieza por una necesidad de orden personal a la que luego encontramos motivaciones históricas. Primero hacemos las cosas y después las justificamos. Te levantas pronto porque te lo pide el cuerpo, pero con el tiempo encuentras una teoría sobre el levantarse pronto e inviertes las cosas, es decir, que te crees que te levantas pronto para seguir un programa, una religión, unos principios."

Tinc un problema amb el Juan José Millás. M'encanta quan escriu i opina a la premsa, però, en canvi, amb la literatura la satisfacció no és igual. La gaudeixo, però no pas d'una manera similar.

Allò que em fa "desintonitzar" és el seu món "irreal". Entenc que és substancial, però és que no em resulta prou creïble. No perquè sigui irreal, sinó perquè no em sembla versemblant. Pot semblar contradictori, però, per a mi, és un dels elements fonamentals. L'important no és si el que s'explica és real o imaginari, sinó que el món proposat per l'autor —l'univers particular— pogués existir.

Una altra explicació, senzillament, pot ésser desinterès per aquest món irreal. No vol dir que no sigui valuosa la seva obra, sinó que no hi connecto. Un cas semblant, en cinema, em passa amb John Ford. Li reconec el valor, però l'univers personal que reflecteixen les seves pel·lícules em repel·leix.

I tot això, a propòsit de l'última novel·la que ha publicat, El mundo. Interessant quan escriu sense "fantasia", menys captivadora quan fabula i és ocurrent. Llavors tenen més força les idees que les paraules. És com si es veiés massa el truc i la idea es mengés l'estil. És la part que menys m'agrada. Fins i tot l'eliminaria. La novel·la resultaria menys comprensible, però més poètica.

Després, està tota la metaliteratura; innecessària, també, segons el meu parer per a algú amb la seva capacitat d'observació i talent per escriure. De manera semblant a com es diu de les pel·lícules, amb un vint-i-cinc per cent menys de pàgines seria una novel·la encara més bona del que és ara.

'Breu història de l'islam'

Quan allò que predomina és el desconeixement, un assaig com Breu història de l'islam resulta imprescindible per tenir una visió global i formar-se una opinió pròpia sobre una fe com l'islam. Dóna les claus per entendre'l, com va néixer, perquè, en quin context —una religió en àrab pels àrabs—, en què consisteix —a diferència del cristianisme, i com també succeeix amb el judaisme, són més una manera determinada de viure que la creença en uns dogmes— i sobre tot, què és substancial i què ha estat tergiversat. Tot explicat d'una manera entenedora i imparcial.

El llibre és un relat dels esdeveniments polítics a què l'islam ha estat sotmès, ja des dels inicis en temps del profeta Mahoma, i la influència que n'han tingut en el desenvolupament, atès que són d'una importància cabdal, ja que és un ideal religiós que ha fet de la sacralització de la història —ben diferent que al cristianisme i altres religions que minusvaloren el món terrenal— una de les seves característiques principals. Karen amstrong, l'autora, diu:

"A l'islam, els musulmans han buscat Déu en la història. La seva escriptura sagrada, l'Alcorà, els va donar una missió històrica. El seu deure principal era crear una comunitat justa en la que tots els membres, fins i tot els més febles i vulnerables, fossin tractats amb un respecte absolut. L'experiencia de construir una societat així i viure-hi els proporcionaria indicis d'allò diví, perquè la seva vida s'acordaria amb la voluntat de de Déu. Un musulmà havia de redimir la història, i això significava que els afers d'estat no eren una distracció de l'espiritualitat sinó la substància de la mateixa religió. El benestar polític de la comunitat musulmana era una qüestió de summa importància. Com qualsevol ideal religiós, era d'una dificultat que feia gairebé impossible dur-lo a terme en les condicions imperfectes i tràgiques de la història, però després de cada fracàs, els musulmans s'havien d'aixecar i tornar a començar."

Particularment interessant, és el capítol dedicat als problemes actuals de l'islam. Entre ells, el de construir un estat islàmic modern, encara no resolt, i al qual no han ajudat, en cap moment, les ingerències occidentals. L'autora assenyala que la imposició de models i ritmes occidentals a societats que provenen d'un context històric, social, econòmic i cultural totalment diferent als nostres, no ha estat més que font de conflictes. A part de casos flagrants d'una doble moral afegeixo jo. Només cal recordar l'Orient Mitjà, Algèria als anys 90, la integració de Turquia a la Comunitat Europea, Iran, Hamàs a Gaza, etc.