(2n) Viatge a Algèria. Part I: Alger.

«I era cert. Sempre m'ha agradat el desert. T'asseus en una duna de sorra. No es veu res. No se sent res. I tanmateix alguna cosa resplendeix en silenci...
—El que fa bonic el desert —va dir el petit príncep, és que en algun lloc amaga un pou...»

El petit príncep
(Antoine de Saint-Exupéry)

A poc a poc penjaré, en aquesta sèrie d'entrades, fotografies i algunes impressions relacionades amb els llocs visitats en aquest segon viatge a Algèria. No pretenen ser ni exhaustives, ni representatives del viscut —escriptura i vivències són independents—; ni per suposat un retrat del país, si de cas de mi... Són evocacions d'alguna anècdota que em ve al cap —generalment, una "desgràcia": són més amenes de llegir—, ara que ja han passat uns dies des què en vaig tornar i amb l'única intenció de fer-te passar una (bona) estona.

1. La suite.

Alger © Viatge hivernal

El taxi m'ha deixat a la Place Port Said, on es troben el conegut cafè 'Tantonville' i l'antic Teatre de l'Òpera; punt de reunió de desvagats —els parterres elevats proporcionen llocs per seure a llegir el diari o matar el temps (un bé preuat a Alger)— i de negociants que, de manera il·lícita, es guanyen la vida amb el canvi de divises. És la zona on vull allotjar-me, ja que es concentren un bon nombre d'hotels econòmics i és, a més, a tocar de la Casbah, la qual visitaré demà.

Després de visitar-ne un parell —al vespre, la majoria ja són plens—, finalment trobo habitació al 'C. T.'. Les millors ja estaven ocupades i no n'hi havia massa per escollir; però l'amabilitat del recepcionista, un ambient que recordava haver viscut temps millors i que no tinc més ganes de voltar-hi —perquè no dir-ho—, tot plegat fa que m'hi quedi.

L'habitació 128 està a l'última planta: la setena; mai no vaig entendre quina era la relació que n'hi havia entre el número d'habitació i la planta a la qual hi era..., ja que tampoc no n'hi havia tantes per justificar-ho. Hi pujo, entre sotragades, amb l'ascensor situat al forat de l'elegant escala de marbre; les "portes" del qual són dues reixes plegables... si algú s'en deixa una mal tancada: et toca pujar-hi a peu.

Més aviat petita, está reculada del pla de façana, cosa que fa que tingui una terrassa al davant amb unes vistes impressionants. Les parets, estampades de mosquits suïcidats fins a l'alçada d'un home amb el braç estès, són d'un verd pàl·lid amortitzat fa molts anys. Les canonades d'aigua són vistes, del mateix color, però sense l'estampat —els artistes nocturns no arribem tan alt. Un gran llit de matrimoni, dues tauletes de nit, una taula d'escriptori, un parell de cadires diferents —una de l'altra—, un armari, una mena de banc per desar les sabates, un penja robes, una llar de foc —tapiada—, un rentamans amb un mirall de vores esfilagarsades i un bidet formen el mobiliari d'edat i procedència incerta. Tants mobles en tan poc espai que resulta dificíl moure-s'hi —en farien falta dues com aquesta per encabir-los bé, si més no les dues que n'hi ha en vertical col·locar-les en horitzontal—, cosa que invita a estar-se a la terrassa; o a dormir-hi, com faran els meus veïns —la calor n'és l'altra raó decisiva.

En trobar-se l'hotel a la banda de muntanya del carrer, ser tres plantes més alt que els edificis del davant i la pròpia orografia sobre la qual s'assenta la ciutat —una serralada, amb força pendent, arran de mar—, tot plegat permet que des de la terrassa contempli la magnífica badia d'Alger. Un semicercle, que s'estén cap a l'est, presidit per la lluna, la qual n'ocupa el centre virtual —tant al cel, com al mar amb el seu reflex— i que il·lumina, competint amb els llums dels carrers, la ciutat i els nombrosos mercants fondejats.

Més a prop: als balcons i terrasses dels voltants, ombres —que de tant en tant es bellugen— hi consumeixen la brisa fresca i minsa que puja del mar. Els terrats, envaïts amb tota mena de badalots improvisats —ordenats amb la mateixa anarquia que regna a l'interior de la meva habitació—, contrasten amb l'ordre cartesià de les façanes; com si la veritable Algèria florís per sobre de la construïda a l'època colonial.

A les quatre de la matinada, la crida a l'oració del muetzí de la mesquita contigua, per la megafonia, i la replica de les veïnes —a un volum difícil d'oblidar— fa tremolar les parets i interromp la banda sonora nocturna: barreja desigual de sirenes de vaixells i Festa del Cel... de mosquits. Un cop recuperat de l'ensurt, me n'adono que l'aviació culícida (mosquits) i la tímida infanteria oníscida (cucaratxes) no han estat l'única companyia —a Algèria mai no s'està sol. Un petit ratolí addicte al muesli, cosa que dedueixo de les mossegadetes que ha deixat en una barreta energètica que portava a la motxilla, també m'ha honorat amb la seva visita. Si se n'assabenten a recepció de la gentada que som aquí dintre, hi hauré de pagar el doble. Per cert, als ratolins no els agraden les peres; n'hi havia un parell al costat i ni les ha tastades... Que desagraït!!