Entre copes...

Dinar de Nadal amb S.&Co. El lloc —una masia a Collserola amb ínfules—  maco, modern, però amb el més bàsic, el servei i fer bé el menjar, no se'n surten prou. En el fons, un carn a la brasa "maquillat" dels de tota la vida.

S. i les seves amigues són l'element aglutinador de la reunió; cadascuna feliç amb el seu nen/a —amb la satisfacció d'haver fet els "deures"— i les que, encara, no el tenen: a la recerca; cosa que no sempre és fàcil... els avortaments espontanis són més comuns del que em pensava a la nostra edat —la veritat és que tampoc no hi havia pensat gaire, és un món que em resulta tan aliè hores d'ara... l'ambient fa "olor" de calor de niu. Els homes som els secundaris de la pel·lícula, millor dit, els "terciaris" darrera dels nens; llei de vida. En definitiva, una tocada —absoluta— de peus a terra; m'ho prenc com una experiència formativa del procés d'"humanització"...

Tot i que el pessimisme que em domina aquests dies em fa pensar quantes d'aquestes parelles, tan compenetrades ara, continuaran juntes d'aquí deu anys... és pura estadística. L'instint de procreació és indiscutible, la resta: una moda passatgera que acaba (bé, de vegades); però, a fi de comptes, això hi resta valor?

A la nit, a casa, em quedo a veure Entre copas (Sideways) a la televisió. És colpidora i trista sota l'aparença de comèdia. M'encanta l'escena quan parlen, el Miles i la Maya, del pinaud noir;  perquè els hi agrada, s'expressen tantes coses sense dir. És una pel·lícula que no em canso de veure-la i avui la trobo, fins i tot, autobiogràfica, hi ha frases demolidores... Paul Giamatti està superb. I el final, intel·ligent, coherent, sense concessions, alhora que deixa la porta oberta a l'esperança.