'Nápoles 1944'

Encara recordo el pes de la motxilla, mentre camino sota el sol abrasador, els primers dies del Camí de Santiago i les ganes que tenia d'arribar a Pamplona per desempallegar-me de coses i alleugerir-la, com així vaig fer. Un dels primers damnificats va ser-ne el llibre que m'havia emportat: Nápoles 1944 —no vaig ni obrir-lo els pocs dies que em va acompanyar. Estic parlant de l'estiu de 2008 i no va ser fins a l'estiu d'enguany que el vaig recuperar de la lleixa on restava des d'aleshores. Cercava una lectura que no fos massa exigent i aquest semblava reunir condicions: una regió coneguda —el primer viatge que vaig fer "fora d'Europa" va ser a Nàpols, amb la seva desbordant vitalitat africana—, està escrit en forma de dietari cosa que facilita molt la lectura discontinua..., però m'equivocava en una cosa, de lleuger, res de res: que gran llibre!

Per què m'agrada tant? Perquè d'igual manera que em passa amb els Westerns, que m'agraden els que no surten indis —em sembla una manca d'imaginació ficar-ne—, m'agraden les històries de guerra a les quals no n'hi ha ni trets, ni operacions militars, ni apologia bèl·lica. Nápoles 1944 ho compleix a la perfecció; només fets quotidians, petits successos de persones corrents que miren d'en sortir-se, el millor que són capaços, en un context límit. I tot narrat amb sensibilitat, sense defugir la cruesa del moment i sense resultar morbós.

Un resum de l'any (1944) que Norman Lewis va passar a la regió de la Campania, com a oficial del Servei d'Intel·ligència Britànic, que destaca per la mirada compassiva amb la qual està escrit —crec que fins que no el vaig llegir, era un sentiment que no acabava de comprendre'l. Com entén, sense compartir necessàriament, el comportament, el patiment, dels italians que fan tot allò que poden per sobreviure en unes circumstàncies tan desesperades, fins i tot atemptant, de vegades, contra la seva dignitat com a éssers humans. No els jutja, sigui quina sigui la seva conducta, mira de comprendre'ls, i en canvi, ressalta amb sentit de l'humor les ganes de viure d'aquesta gent que ha perdut el poc que tenien.

I és que gràcies a ells es fa "més humà", cosa que notes, conforme va avançant el temps, a la manera d'escriure. Cap al final manifesta obertament: «Yo había llegado a admirar tanto la cultura y la humanidad de los italianos en el año que llevaba allí, que me daba cuenta de que si me dieran la oportunidad de volver a nacer y de elegir el país en que quería hacerlo, elegiría Italia.» En el fons, és el relat de l'enamorament d'una ment lúcida; d'algú que sap veure la grandesa entre la misèria. Crec que és difícil no estimar, com fa l'autor, l'avvocatto Lattarullo, sempre al límit de la mort per inanició, però digne a la seva manera; el tinent Frazer cada cop més demacrat per les atencions que  presta a la signora Lola i tants altres entranyables, o no, personatges que formen part del relat. En fi, un llibre preciós d'una situació que no ho era pas precisament.

Que tinguem sort

"Este es el mensaje del náufrago en la botella. Pase lo que pase, y nos pase lo que nos pase, hay cosas que trataremos de que nos queden.

Por ejemplo, unas cuantas convicciones. No nos da igual todo. Nuestra capacidad de pasotismo es muy limitada. Como es lógico, nada nos importará mas de lo que nos importa lo nuestro y lo de los nuestros… y además esta sociedad nos ha hipertrofiado el individualismo a todos, pero ya nunca podremos evitar que el otro, los otros, lo común, lo colectivo, nos afecten.

Será un grado inferior al debido, sin duda. Pero nos resistiremos a caer anestesiados. Siempre hemos creído que nadie es sólo un individuo. No nos borraremos de la política, nos acercaremos a ella con precaución porque la hemos conocido lo suficiente para saber que es de poco fiar.

Pero, aún con las ilusiones desteñidas y el escepticismo rampante, tenemos muy claro que seguimos siendo de los nuestros. Y que la historia no está escrita. De modo que el fatalismo y la resignación quedan descartados.

A lo largo de los últimos 45 años hemos vivido intentando conocer, entender lo que habíamos conocido y contar lo que habíamos entendido. A partir de hoy, es seguro que continuaremos intentado conocer y entender lo que vayamos conociendo. Mas difícil será lo tercero, encontrar dónde y cómo contarlo. Pero ya veremos."

Úlltim comentari d'Iñaki Gabilondo a CNN+ (23/12/2010)

És una pena i un símptoma dels temps actuals que gent del tarannà i vàlua de Gabilondo desaparegui de l'opinió pública —i per ende un medi de comunicació com CNN+. L'admiro per l'honestedat i integritat que transmet, fins i tot més que per les seves opinions. Desitjo que només sigui un adéu temporal i, com ell, penso que no tot val i que la història encara no està escrita.

Personalment, m'identifico amb aquest comentari, ara que també tanco un cicle en el meu particular annus horribilis i començaré una nova etapa lleuger d'equipatge, tornant a la casella de sortida, en una mena de "joc de l'oca". No sé que em depararà el futur, i a diferència d'ell no «tinc l'electricitat pagada», però continuo creient que sigui el sigui tindrà sentit. Espero que tot això que m'està succeint, i em succeeixi, em serveixi per aprendre a trobar-ho, tingui prou saviesa per comprendre-ho i coratge per posar-ho en pràctica. Que tinguem sort...

'Caramel: Succar Ya Banat'

Pocs idiomes em resulten tan suggeridors, musicalment, com l'àrab. I aquesta peça de la bellíssima banda sonora de Caramel, composada per Khaled Mouzanar, n'és un deliciós exemple. Quan a la pel·lícula de Nadine Labaki, paga la pena veure-la encara que fos sense la música; però, amb ella, hi és especial. De l'erotisme del pòster, no cal afegir-ne cap comentari...

PS: Disculpeu la inexactitud de classificar-la a la categoria de Món islàmic. Ni tots els àrabs són musulmans, també n'hi ha de cristians —com és el context en què està ambientat aquest film—, ni tots els musulmans són àrabs; suposo que entendreu la llicència poètica.

Com escombrar un carrer

—Nunca se ha de pensar en toda la calle de una vez, ¿entiendes? Sólo hay que pensar en el paso siguiente, en la inspiración siguiente, en la siguiente barrida. Nunca nada más que en el siguiente.
Volvió a callar y reflexionar, antes de añadir:
—Entonces es divertido; eso es importante, porque entonces se hace bien la tarea. Y así ha de ser.
Después de una nueva y larga interrupción, siguió:
—De repente se da uno cuenta de que, paso a paso, se ha barrido toda la calle. Uno no se da cuenta cómo ha sido, y no se está sin aliento.
Asintió en silenció y dijo, poniendo punto final:
—Eso es importante.

Momo

—Michael Ende

D'un conte ple de reflexions, per a adults (i nens), i sense oblidar-ne a l'heroïna, Momo, posseïdora d'un "estrany" superpoder...

Carta d'amor

No comments.

Sebastian Errazuriz: 'American Kills'

(Via designboom)

La instal·lació American Kills de Sebastian Errazuriz parla per sí sola. Aquest artista xilè, fincat a Nova York, ha estudiat les causes de mort dels soldats americans a la guerra d'Iraq i la conclusió és demolidora: l'any passat en van morir més per suïcidi que en combat, i a més, en una proporció de dos és a u. No estic segur de sí això és art, però fa reflexionar sobre les guerres i l'ésser humà...

Creences

—¡No puedo creerlo! —dijo Alicia.
—¿No puedes? —dijo la Reina en tono compasivo—.
Inténtalo otra vez: respira hondo y cierra los ojos.
Alicia se rió.
—Es inútil intentarlo —dijo—. Uno no puede creerse cosas imposibles.
—Yo me atrevería a decir que no has practicado lo suficiente —dijo la Reina—. Cuando tenía tu edad, siempre lo hacía durante media hora cada día. ¡Caramba! A veces me he creído hasta seis cosas imposibles antes de desayunar.

—Lewis Carroll

Alicia a través del espejo

Pausa

• For 10 seconds to take a deep breath.
• For 1 minute to take in the view.
• For a couple of minutes to brew a cuppa.
• For 10 minutes to clear your head.
• For 20 minutes to call your mum.
• For half an hour to excercise your body.
• For a couple of hours to read a good book.
• For a day to find some fun.
• For a weekend under the the stars.
• For a fortnight to recharge your batteries.
• For a month to learn something new.
• For a summer to be a kid again.
• For a year to see the world.
• For a lifetime to work out what it all means.
• Or for five minutes to do absolutely nothing.

(Via iainclaridge)

'God help the girl'

He de reconèixer que no sóc gran entusiasta de Belle & Sebastian i, en canvi, m'encanta el nou projecte de Stuart Murdoch: un grup de noies encapçalat per la meravellosa Catherine Ireton. Des que el vaig "descobrir", hi sóc incondicional de God Help The Girl, que així s'anomena el grup; m'agraden totes les cançons del seu primer disc i especialment aquesta: God help the girl. Si en teniu oportunitat, escolteu-lo sencer i digueu-me si, amb el Pop "seixenter" que practiquen, no s'està una mica més a prop del cel; jo, sí.

+ Info:

• MySpace de God Help The Girl (en anglès)
• LLoc web de God Help The Girl (en anglès)

Coses apreses de... (I)

• Dels còlics nefrítics, a gaudir d'una banyera plena d'aigua calenta.
• De la condromalacia rotuliana, a gaudir del gimnàs i la bicicleta.
• De la sobrecàrrega al quàdriceps, a gaudir de la piscina i els hidromassatges.
• De passar l'estiu a Barcelona, a gaudir de la terrassa de casa.
• De Nápoles 1944 de Norman Lewis, a comprendre més que és la compassió.
• De tenir temps de sobres, el passeig vespertí.
• De C., que em queda molt per aprendre..., afortunadament.

Continuarà...

Simic

Nuestro difunto amigo detestaba los cielos azules,
los predicadores que citan la Biblia,
los políticos que besan a los niños,
las mujeres que son todo dulzura.

Le gustaban los borrachos en la iglesia,
los nudistas jugando a voleibol,
los perros perdidos haciendo amigos,
los pájaros cantando al buen tiempo mientras defecan.

—Charles Simic

Brutal!
(Selecció i traducció: J. Cercas)

Viatge a H. d. D. —2010—

Skyline de H. d. D. © Viatge hivernal

17 d'agost de 2010
L'última vegada que hi havia estat va ser fa vint-i-sis anys, llavors encara hi eren els avis. No ha canviat gaire; murs blancs amb sòcols de granit, carrers empedrats amb llambordes, gent asseguda a la porta de casa prenent la fresca..., reconec tots els llocs de seguida, només els afores són una mica diferents: més naus industrials —el progrés— i menys alzines centenàries.

20 d'agost de 2010

Ha vingut la germana petita de la meva avia materna, l'única viva d'aquella generació. Una dona autèntica en la seva senzillesa i molt activa, malgrat que, com ella diu, ja té «cuatro-ventes» i això es nota molt a les cames; ningú no ho diria.

———

Estic al territori del «niño», o «niña» —segons sigui el cas—, genèric afectuós que utilitzen, a l'àmbit familiar, les persones de més edat per referir-se a qualsevol amb una edat inferior a la seva. Tothom és «niño» o «niña» per algú, fins i tot amb seixanta-sis anys...

21 d'agost de 2010
Dia de trekking. Per un camí que no estic gaire segur de què hi vagi on vull arribar, de sobte, quatre mastins deslligats s'apropen —bordant d'aquella manera greu, gairebé afònica que ho fan— amb intencions que interpreto tan poc amigables que giro cua. Llavors em trobo un paisà que deu haver vist l'escena i li dic:
—Jodidos perros que no me dejan pasar.
—Son del vecino —em contesta—, esos no son malos... del todo. —I com a gran consell—: Si ves que se acercan demasiado te agachas y coges unas piedras...
Vaig passar-hi, això sí, amb por i gaudint-ne de la companyia d'un que m'ha seguit una estona; segurament, en tenia més, de por, ell que jo.

22 d'agost de 2010

A la matinada, després d'adormir-me a l'azotea sota els estels, quan el cel comença a clarejar i la fredor es fa notar, el xivarri dels ocells que fan nit als arbres propers i el cant del gall del veí, que té els dies de vida comptats —la Feria comença dimarts vinent—, m'hi desperten. M'encanta l'olor de rostolls de cereal que hi fa, quan la rosada humiteja suaument els camps que envolten el poble, en aquesta hora; n'és el mateix d'aleshores...

Do be do be do

(Via ffffound)

Va a ser que tots tres tenen part de raó...

'Viatge sentimental'

 «Cuando el corazón vuela más allá del entendimiento, le ahorra al entendimiento infinitas penas.»

Viatge sentimental —Laurence Sterne

Sóc partidari de freqüentar, de tant en tant, "males companyies" i, últimament, n'he gaudit d'unes quantes literàries. Llibres amb idees diferents de les meves o d'aquells que només "distreuen" i dels quals, un cop acabats, no queda petjada. Tanmateix, tots els agraeixo profundament; són imprescindibles contribuint a la diversitat. M'aporten, entre d'altres coses, el contrast necessàri per apreciar-ne la magnitud d'altres com és ara el cas de Viatge sentimental per França i Itàlia de Laurence Sterne.

I és que: que et narrin un viatge a partir d'unes quantes anècdotes relacionades amb personatges coneguts pel camí, més que amb monuments, paisatges..., no és genial? Doncs això és Viatge sentimental. Potser, una de les poques maneres —si no l'única— en què encara té sentit la literatura de viatges, quan és senzill informar-se de qualsevol lloc, per molt remot que sigui. Després de llegir-ho, costa imaginar més modernitat que la de Sterne, el qual en fa, de la síntesi i l'omissió, un art (i es va publicar el 1768!!).

Com em passa amb els bons llibres no he entès res i ho entès tot; vull dir que quan rellegeixo una pàgina sempre trobo matissos diferents, mai no s'esgota per moltes vegades que ho faci. No només perquè està meravellosament escrita, que ho està, és alguna cosa més: té ànima. Viatge sentimental em toca, fa vibrar alguna cosa a dins meu, m'emociona..., com diu el protagonista en cert moment: «Pues mis pensamientos eran los mismos que él había expresado, con la única diferència de que yo no hubiera sabido formularlos ni la mitad de bien». Sens dubte, un dels llibres importants d'aquest any i font més que segura d'inspiració. Sort de les "males companyies"...

Humor

(Vist a Indexed)

Chris Stewart / Luís Racionero

Sospito que la majoria de mortals no gaudirem ni de la meitat de les experiències viscudes pel Chris Stewart i el Luis Racionero; conclusió que trec sense cap més argument que la lectura dels seus llibres: Tres maneras de volcar un barco i Sobrevivir a un gran amor, seis veces respectivament. Tots dos, els he llegit alhora i aquesta coincidència temporal m'ha fet reflexionar sobre les actituds que representen, encara que no toquin els mateixos temes.

Tot i tenir en comú que són dos grans vividors, n'hi ha una cosa fonamental que els diferencia. Mentre el Chris Stewart sembla treure profit de tot, sigui quina sigui la situació, amb el Luís Racionero no passa el mateix. Aquest per moltes teories que elabora, unes amb més "gràcia" que d'altres, especialment sobre les dones —el llibre són unes memòries sentimentals—, no se'n surt; ensopega una vegada i una altra amb la mateixa pedra sense que el resultat no sigui diferent d'un nou fracàs. Incapaç de canviar, potser perquè no "escolta" prou o, si li dono el benefici del dubte, perquè mai no li ha interessat... Ha tingut talent, oportunitats i malgrat tot això arriba a la vellesa sense haver après res útil de veritat, ressentit amb les dones —vorejant la misogínia— i, el més trist, amb un toc profund d'amargor. Chris Stewart, en canvi, es morirà encantat d'haver passat per aquí, sense cap teoria i amb un somriure a la boca. És capaç de gaudir de qualsevol activitat i de fer gaudir els demes. Cosa que queda patent al llibre, basat en anècdotes dels seus inicis al món de la navegació, de com ho va afrontar, i no puc més que aplaudir el suc que en treu.

En fi, que si n'envegés algú de tots dos seria el Chris Stewart. Això sí, si alguna vegada noteu que "racioneo", sisplau, aviseu-me: m'agradaria ser un vell amb il·lusió per la vida i ganes d'aprendre sempre.

Pòster

(Vist a Lebrecord)

Perquè és maco, perquè m'hi fa somiar..., perquè sí.

Intel·ligència

"Antes iba donde iba el balón. Ahora me preocupa más el espacio que la pelota"

—Carles Puyol

Carles Puyol és la mena de gent que admiro pels valors que transmet. Tenia la percepció, fins ara, que era un tipus assenyat, humil i amb gran capacitat d'entrega i compromís amb l'equip; però és que, a més, en aquesta entrevista (seguiu l'enllaç) hi demostra ser una persona amb prou intel·ligència emocional. La qual cosa em fa pensar que les virtuts enumerades a l'inici no són més que la conseqüència de la coherència entre la manera de sentir-pensar i la forma d'actuar. Com els anglosaxons diuen en casos com aquest: Hats off.

Osh

Vista d'Osh des del Tron de Salomó © Viatge hivernal

Aquests dies passats, hem sentit parlar molt d'Osh. Ha estat arran els disturbis, amb conseqüències nefastes, que n'hi ha hagut. No parlaré d'això —els que em coneixeu ja us imagineu que en penso—, ho faré sobre algunes impressions de quan vaig visitar aquesta ciutat al viatge per l'Uzbekistan i el Kirguizistan.

Us podria parlar del seu gran atractiu turístic: el Tron de Salomó. Un turó rocós que la presideix, en forma de dona pregant —això si més no diu la gent d'allà—, al qual, a dalt, hi ha un minúscul santuari on les dones demanen per la seva fertilitat. Segons la llegenda el profeta Mahoma va pregar-hi una vegada —un forats deixats a la roca pels seus genolls i per les llàgrimes vessades mentre orava en són la prova (?).  Des d'ell es tenen unes vistes sensacionals de la ciutat i de la vall on s'ubica: la vall de Fergana —dividida per Stalin, de manera pèrfida, entre Uzbekistan, Tadjikistan i Kirguizistan, i en part origen dels problemes actuals. S'hi pot pujar de dues maneres: per unes costerudes i interminables escales, entre arbres i matolls les branques dels quals estan farcides de petites cintes de roba de colors que impedeixen veure les fulles (penso que eren pregàries o exvots); o des de l'altre costat, rodejant el cementiri islàmic que s'hi troba als peus —com vaig fer jo—, per un camí encara més difícil..., però això no és pas allò que us volia explicar...

La importància d'Osh, per a mi, és que va ser la primera ciutat kirguiza que trepitjava i el que això significava: canvi de país. Tot i la pobresa més gran que s'hi palpava, en comparació amb l'Uzbekistan del qual venia, la recordo com l'entrada al paradís. Hi deixava enrere els incidents que havia tingut amb alguns individus de la policia uzbeka que havien enterbolit el meu periple per un país amb extraordinaris monuments del passat i gent del carrer amable. Em desempallegava, per fi, del clima opressiu que pateix l'Uzbekistan degut al govern dictatorial. A Kirguizistan, sense ser cap meravella política aleshores, s'hi respirava un altre ambient. M'hi vaig sentir a gust, lliure, tot i les maneres rudes, però sempre hospitalaries de relacionar-se de la gent que, en un primer moment, sorprenen a un mediterrani.

També em cridà l'atenció, per una banda, la gran diversitat ètnica que tenia la població d'Osh: kirguissos, uzbeks i en menor mesura tadjics i russos —cadascun d'ells amb el seus trets físics, idioma, barret típic... El basar és visita imprescindible per veure-ho— I per una altra banda, el contrast entre el baix nivell de vida i l'abundància desmesurada de vehicles de gama alta (Mercedes, 4x4...) i botigues de telefonia mòbil que n'hi ha. El negoci del tràfic de droga té força a veure-hi. Osh, pel seu emplaçament estratègic, hi és el punt de distribució de l'heroïna afgana cap a occident. I és que, com ha quedat clar últimament, no és la ciutat tranquil·la que aparenta ser a primer cop d'ull...

The economist

(via El País - 28/6/2010) © El Roto

 Doncs això.

Taksim kebab

©Santi Burgos

M'ha fet gràcia trobar aquesta fotografia a un article sobre Istanbul —tot s'ha de dir poc interessant— al diari. Aviat, el lloc m'ha semblat conegut... i tant que sí, és el minúscul local, amagat a la banda menys transitada de la plaça Taksim, on vaig fer un mos la primera vegada que vaig arribar-hi. Que n'era, de bo!

Are you happy?

( Vist a a Photo Editor)

'La puñetera verdad'

Suposo que no sabeu qui era Manuel Mena... tranquils, jo també ho desconeixia fins avui; però si  teniu la curiositat de saber-ho, no patiu, us ho diré: era un parent de l'escriptor Javier Cercas que va lluitar al bàndol 'nacional' a la Guerra Civil Espanyola. Ara, segurament, us estareu preguntant: «on vols anar a parar amb tot això?». Doncs vull anar-hi a com Cercas utilitza la història de Mena, a l'article La puñetera verdad, per explicar —de manera magistral— que tots dos bàndols no van contribuir per igual a la destrucció de la democràcia a la  II República espanyola. A través d'aquest exemple diferencia entre les raons morals  —que són sempre legítimes— i les raons polítiques —que poden ser encertades, o equivocades com era el cas de Mena. I per extensió, com la dreta espanyola encara arrossega aquest dilema sense haver-ho assumit. En fi, l'article és un luxe de contingut i forma.

Sobre rinoceronts

«(...) El Rinoceronte, una obra de Ionesco en la que en el programa de mano (...) se advertía que al convertirse las ideologías en idolatrías, se perjudica siempre a la convivencia, pues "un rinoceronte no puede entenderse con aquel que no lo es, un sectario con aquel que no pertenece a su secta...".»

Apuntes de mudanza (Enrique  Vila-Matas)

El País 30/5/10

Neko Case

Un any més... i una de les cançons que més m'agraden de Neko Case: Hold on, hold on. És escoltar-la i, automàticament, em provoca un efecte vigoritzant; serà per la veu, per les guiterres, per la bateria contundent o per tot plegat.

'Coses que et passen a Barcelona...' *

Al mateix instant en què vaig acabar el llibre em vaig sentir alliberat.

—Al·leluia —vaig dir tres cops seguits.

Però no me'n vaig sentir orgullós... Una i una altra vegada tornaven al meu cap cadascuna de les síl·labes que acabava de pronunciar. Em vaig dir que l’únic "dret" que tenia envers la Llucia era negar-li el comentari, i que prou hi era aquesta negativa per, a sobre, afegir-hi paraules tan poc amables.

—Quina condescendència! —vaig pensar—; jo, que encara sóc un amateur que hi està aprenent...

* "Homenatge" al Viatge sentimental de Sterne.

Dissabte

De camí... Un grup de dones mudades de diumenge envolta una nena vestida de primera comunió barrant-hi el pas. Les més joves n'inciten la nena, amb rostre entre espantat i feliç, a què hi faci alguna ganyota simpàtica al fotògraf; no n'està massa per la labor... A l'altra banda del parc, els marits —suposo que ho són perquè també van ben mudats— mentrestant miren el terra i fumen. «No me quedan pilas» sento dir al fotògraf quan me n'allunyo...

Més endavant... La furgoneta està aparcada, en bateria, amb les portes obertes de bat a bat cap a la vorera. Dins, fins al sostre, tot és ple de paquets; uns confeccionats reciclant caixes de cartró i altres amb bosses prismàtiques, amb cremallera, de ràfia —a tot arreu sempre les trobes; són les samsonite dels pobres.  Un home, amb un cap massa petit en comparació amb un cos massa gran, darrera d'un taulell improvisat —una tauleta de televisió d'abans que existís Ikea—, hi agafa els calers, els paquets i a continuació hi lliura un rebut —sempre en aquest ordre. En algun país de l'Est —segurament Polònia—, algú els hi rebrà amb il·lusió.

A la botiga... Decepció; la veig una mica fràgil, no n'hi ha massa per escollir, pensava que hi trobaria més oferta. «14,95€» —diu la dependenta—, el mànec de fusta no m'agrada gaire; ja veurem el que dura.

De tornada... Dues dones, d'edat avançada, agafades del braç baixen pel carrer. Una arrossega un cotxet de la compra d'un blau indefinit; l'altra, la que arrossega el cotxet. Semblen bessones; cabells blancs permanentats, abrics cordats fins a l'últim botó, faldilles fosques a joc amb les sabates —netes i brillants— amb una miqueta de taló i ulleres immenses de sol que els hi tapen la cara deixant a la vista només la boca. Seran les Teresines?

Kundera, duc de Redonda

Els premis són un aspecte secundari a la "filosofia" de Viatge d'hivern, la qual radica més en la satisfacció personal en fer el que sigui que en la —possible— recompensa (material) que se n'obté. Ara bé, en aquest cas en faig excepció amb un que s'avé amb l'esperit romàntic d'aquest blog. Es tracta del premi Reino de Redonda que ha estat concedit enguany a Milan Kundera —escriptor estimat—, que ell n'ha acceptat «divertit», i que el converteix en el duc de Redonda de 2010. "Regne" singular —del qual el "monarca" actual és l'escriptor Javier Marías— que té una llista extensa d'il·lustres nobles i que, per cert, té per lema el simpàtic Ride si sapis (riu si en saps)... Tant de bo tots hi fossin així.

Felicitats Kundera!!

Això no està bé

Sé que, afortunadament, a la vida no n'hi ha veritats absolutes: les coses no són o blanc o negre; hi domina el gris en una infinitud de matissos. Tot és complicat, res és senzill, cadascú té les seves raons i totes són legítimes... però, hi ha temes que per molt que intento comprendre'ls, que m'hi esforço, no me'n surto.

Em costa entendre com un jutge que l'únic que pretenia era que una sèrie de gent sapigués on estaven enterrats els seus familiars assassinats a la Guerra Civil —ni tan sols qui ho havia fet—, ara, és trobi acusat de prevaricació (??) pels hereus dels botxins. Perplexitat és l'unica parula que se m'ocurreix per definir-ho. Serà legal, tot el que vulguin, però per moltes argúcies que hi facin servir:  a-i-x-ò  n-o  e-s-t-à  b-é. És un fàstic i una vergonya que els que no creuen en la democràcia s'aprofitin dels mitjans que aquesta facilita. Això no és justícia.

Malgrat tot, de tant en tant algú que m'ajuda a entendre perquè passa el que ens passa. I en aquest cas és el Javier Cercas. M'atreveixo a dir, que amb el Sergi Pàmies, un dels pocs intel·lectuals d'esquerres, sense "monyeries" —com diria el Pàmies—, que tenim i que, com el propi Javier manifesta al següent article entre d'altres coses, tant se'n troba a faltar.

Nuevos reaccionarios

En realidad no son tan nuevos. En realidad empezaron a aparecer hacia los años ochenta, cuando empezó la resaca de las revoluciones izquierdistas de los sesenta y empezó a producirse una deserción en masa desde las filas de la izquierda a las de la derecha igual que en los años sesenta se había producido una deserción en masa desde las filas de la derecha a las de la izquierda. Me refiero a los intelectuales, claro está, o a eso que antes se llamaba intelectuales y que ya nadie sabe cómo llamar. El resultado de ese trasvase multitudinario es que ahora mismo, en España, la expresión “intelectual de derechas”, que en los años sesenta era prácticamente un oxímoron, se ha convertido prácticamente en un pleonasmo, aunque por supuesto la mayoría de los intelectuales de derechas se llaman a sí mismos liberales o progresistas. En cuanto a los intelectuales de izquierdas, ¿dónde están? ¿Quiénes son? A juzgar por la repercusión de sus declaraciones en los medios, no hay duda: Javier Bardem, el Gran Wyoming y últimamente Willy Toledo, que ha dicho la canallada de turno sobre el régimen canalla de Cuba. No sé si hace falta decir que siento el mayor respeto por los tres, pero la verdad es que no acabo de ver a ninguno de los tres convertido en proveedor de ideas de la izquierda española.

Quizá exagero. Quizá el panorama no sea tan negro y los nuevos reaccionarios no sean tantos, aunque la verdad es que hacen un ruido tremendo. ¿Dónde están? ¿Quiénes son? Los nuevos reaccionarios no son jóvenes –tienen entre 50 y 70 años, digamos– y son esencialmente radicales: de jóvenes se pincharon radicalismo en vena y de mayores siguen enganchados a él; de jóvenes fueron maoístas, estalinistas, anarquistas, ultracatalanistas o ultravasquistas o simplemente terroristas, y de mayores son lo mismo, sólo que al revés: ultraderechistas o ultraespañolistas. Ellos son así: siempre ultras, o siempre istas. Ahora, en teoría, están contra el fanatismo y el totalitarismo –sobre todo, claro está, contra el totalitarismo de izquierda que hace 40 años aplaudían y ya casi no existe-, pero tienen un temperamento fanático y una mentalidad totalitaria, lo que los incapacita por completo para el escepticismo, la tolerancia y la ironía, aunque no para el sarcasmo. A la menor oportunidad te restriegan por la cara su antifranquismo, como si haber acertado una vez garantizase que acertarán siempre; a la menor oportunidad te restriegan por la cara sus ultras y sus istas, como si haberte equivocado una vez no garantizase que te puedes equivocar siempre. Si de verdad hubieran leído a Ortega, justificarían su inconsecuencia ideológica apelando a él, que comparaba con mulas a los hombres consecuentes con sus ideas. “No es uno quien debe ser consecuente con sus ideas”, decía Ortega, “sino sus ideas quienes deben ser consecuentes con la realidad”. Por supuesto, Ortega tenía razón, sólo que olvidó añadir que la inconsecuencia por sí misma no es ninguna virtud ni asegura ningún acierto, y que un hombre inconsecuente cuyas ideas siguen sin ser consecuentes con la realidad deja de ser una mula, pero se convierte en un burro. Cito a Ortega porque es un liberal y los nuevos reaccionarios suelen declararse liberales y hasta titulan sus columnas como la de Jiménez Losantos: “Comentarios liberales”. Para cualquier liberal de verdad, ese título sólo puede ser un sarcasmo; o un insulto. Como sólo puede ser un sarcasmo o un insulto que los nuevos reaccionarios saquen a diario en procesión a Orwell y a Camus, dos tipos de quienes hace 40 años abominaban porque tuvieron el coraje de denunciar el totalitarismo en una época totalitaria y que 40 años después abominarían de ellos porque los verían como una amenaza totalitaria en una época democrática. En realidad, nada está más lejos de cualquier idea liberal y de progreso que los nuevos reaccionarios; no lo digo yo, lo dice un verdadero liberal: “Si hay una actitud opuesta a la mía”, asegura Claudio Magris, “es aquella que mantenían muchos revolucionarios extremistas que hace 40 años creían que la revolución iba a crear un mundo perfecto, y vieron que eso no ocurrió y se convirtieron en seres completamente reaccionarios”.

Son ellos, los nuevos reaccionarios, que desde hace tiempo están monopolizando con sus gritos y ademanes de histeria el discurso ideológico de este país (y no sólo de este país). Por lo demás, no tenemos derecho a quejarnos: la culpa es nuestra. La culpa es, quiero decir, de una izquierda cuyas ideas son con frecuencia un montón de vaguedades metidas en un saco de buenos sentimientos y cuyo horizonte mental ni siquiera se ha despejado del todo de mitos siniestros como el de Cuba; y la culpa es también de una generación de treintañeros y cuarentones, la mía, que ni siquiera tuvo tiempo de ser marxista, que no ha cometido alguno de los errores de sus padres, pero tampoco ha sido capaz de casi ninguno de sus aciertos, una generación que ha crecido en democracia y eso la ha vuelto ideológicamente tolerante y escéptica, pero también pasota y comodona, una generación que, por decirlo como Foster Wallace, ha abandonado el terreno en manos de una pandilla de fundamentalistas despiadados. Ahí siguen ellos, y así nos va a nosotros.

El País Semanal 18/04/2010 (Javier Cercas)

'Habíamos ganado la guerra'

Vaig rumiar si escriure o no sobre aquest llibre de l'Esther Tusquets. Una de les condicions que m'he auto-imposat per ressenyar els llibres que llegeixo és que m'agradin o els trobi interessants per algun motiu (els que no m'agraden els dono el benefici del dubte omitin-los). I en aquest cas, m'hi he decidit pel segon motiu: l'interès.

Si digués que el punt de vista que planteja per parlar de la Barcelona posterior a la Guerra Civil no m'ha semblat interessant: mentiria, ja que l'explica des del cantó del vencedors, cosa novedosa. El plantejament és original i l'Esther és valent en criticar el bàndol al qual pertanyia —encara que no s'identifiqui amb aquestes idees en l'actualitat—, d'això no hi ha dubte, però... la valentia "amb xarxa" no m'acaba de convèncer i és que sóc un romàntic per aquestes coses. Crec que, sense ser-ne conscient, és la suficiència de vencedor, la que per provocar als seus iguals, la fa adoptar aquesta rebel·lia. Sospito que només els vencedors és poden permetre la llibertat de criticar els seus companys de classe social d'aquesta manera. I això, vulguis que no em produeix cert enuig i em fa desconfiar-ne... al cap i a la fi, sap que res no hi perilla i sense això quina gràcia té?

'La aventura antártica del Endurance'

Frank A. Worsley, l'explorador polar neozelandès de la foto, va ser capità del vaixell i un dels homes de confiança —amb els imprescindibles Franz Wild i Tom Crean— a l'accidentada Expedició Imperial Trans-Antàrtica (1914-1917) d'Ernest Shackleton. Va publicar quatre llibres relacionats amb les seves experiències polars; La aventura antártica del Endurance en reuneix els dos relacionats amb l'anomenada expedició: Endurance i Shackleton's Boat Journey.

 A Shackleton's Boat Journey narra l'episodi de la navegació, amb el James Caird —nom del petit bot amb què la van fer—, des de l'illa Elefant fins a la de Georgia del Sud i la posterior travessa de 36 hores a peu d'aquesta última. Hi utilitza un vocabulari molt mariner —el millor del llibre i terreny en què es nota més còmode—, i és, sota el meu punt de vista, molt més interessant que Endurance. En aquest segon fa el relat sencer de tota l'expedició, és menys detallista, i al final es perd amb aventures posteriors, al retorn de l'expedició, a la Primera Guerra Mundial; les quals, ben bé, no saps perquè hi són, més enllà de reiterar l'amistat, lleialtat i admiració que unia Worsley amb Shackeleton, per si en quedaven dubtes després d'haver llegit l'anterior, i si una cosa queda clara és que no en queden, de dubtes.

Quan al pròleg de Patrick O'Brian, a part del seu nom com a ganxo publicitari, no hi aporta res; no és del millor que n'ha fet, encara que entén la fascinació que sent per aquests llibres de literatura naval i aventures, elements essencials de les seves novel·les.

'De huizen van Hristina'

(Sèrie: Lloyd Hotel) ©Hristina Tasheva

El documental holandès De Huizen van Hristina  —Les cases de Hristina— (2007) m'ha deixat impactat. L'he vist al 33 i feia temps que no m'emocionava tant. Relata el dia a dia d'una emigrant il·legal búlgara, Hristina Tasheva, dona de fer feines a Amsterdam. El plantejament n'és senzill: una càmera la segueix mentre treballa i reflexiona —unes vegades en veu en off i altres parlant, directament, a càmera—  sobre la seva condició d'il·legal —la seva invisibilitat com a ésser humà—, sobre els seus sentiments i sobre tot allò que envolta la seva vida: el desarrelament, la soledat, la frustració, el futur... Fins aquí la part "previsible", el que fa singular la història de Hristina és que també fa fotografies de l'interior de les cases on treballa. Unes magnífiques fotografies, en blanc i negre, de bellesa malenconiosa, que recullen tots aquests pensaments i expresen la seva vocació d'artista.

Tot i així, el que més crida la atenció és la fortalesa, la determinació, que la Hristina transmet; amagada, això si, sota el somriure trist permanent —per no plorar— que utilitza quan parla i l'aparença enganyosa de fragilitat física —és primeta, sense corbes. Hi quedes encisat, és deliciós quan parla en anglès...

PD: Sembla que la Hristina se n'està sortint —l'ajuda del documental ha estat important—, està clar que s'ho mereix i me n'alegro molt.

Per saber-ne més:

• Web de la Hristina Tasheva.
• Per veure el documental: De Huizen van Hristina de Suzanne Raes (en anglès i holandès). No n'he parlat de la Suzanne Raes, la directora, i és injust, té el gran mèrit d'haver sabut captar el potencial de la Hristina.

'El carrer estret'

«—I com acabarà tot això, Francisqueta? —que li he dit.
—I com vol que acabi? Acabarà com tot... en res.»

El carrer estret

(Josep Pla)

Ara que ja he llegit uns quants llibres seus, tinc clar que Josep Pla només va escriure un llibre; un que té 46 volums: l'obra completa. Si bé tots es poden entendre com fragments d'un mateix relat, això no és pas perquè hi hagi una estructura o programa subjacent que els hi relacioni, sinó perquè hi ha una temàtica: la quotidianitat, una llengua: el català —fins i tot quan escriu en castellà— i sobretot un estil inconfusible comú a tots ells. Ni més ni menys, així de senzill i així d'extraordinari. 

Pla treballa per acumulació de materials que per proximitat construeixen aquest gran relat. I a la petita escala de cada llibre això és repeteix. El carrer estret, —segons el meu parer un dels seus millors llibres— malgrat que és una novel·la, n'es un bon exemple on cada capítol és una peça acabada —alguns veritables obres mestres—, tot i que com a conjunt no hi ha un nexe que els lligui més enllà d'una mateixa localització —el carrer Estret de Torrelles— i els dos personatges "principals": el nou veterinari i la seva cuinera —la Francisqueta—, si és que se'n pot parlar de principals en un retrat coral. Gairebé no hi ha trama i acaba, pràcticament, com comença; la diferència és que quan finalitza en sabem una mica més dels personatges que habiten el carrer Estret... i això és, certament, molt.

'Atlas de geografía humana'

«Porque, a veces, las cosas cambian.
Ya sé que parece imposible, que es increible pero, a veces, pasa.»

Atlas de geografía humana

(Almudena Grandes)

Des de fa temps estic "enganxat" a la pàgina que l'Almudena Grandes publica, cada quinze dies, a El País semanal. Escriptora interessada en personatges femenins de les que per destacar-los, no li cal caricaturitzar els masculins —a l'inrevés és igual d'odiós—; és més, els tracta bé, amb afecte, d'aquí la força que tenen les seves protagonistes, les quals en surten reforçades de la comparació. I és per això que ja tenia ganes de llegir una novel·la seva; Atlas de geografia humana no m'ha decebut en aquest sentit: segueix la mateixa línia.

Ha estat agradable llegir una novel·la amable —amb final feliç— de gent (dones) en crisi, que d'això va. Té l'aire d'una faula actual per adults. Sense que això sigui una crítica, ans el contrari, ja que escriure de la consecució de la felicitat és més difícil que sobre la tristesa. La prova palpable és la llargària (curta) d'aquesta ressenya —la felicitat és més breu que l'amargor. En resum, que he quedat satisfet amb ganes tornar a repetir.

Pol Sud

Podria ser, perfectament, un quadre de Kandinsky... però no, és una fotografia* aèrea del Pol Sud. En tot cas, és igual de maca. Un podria pensar que no hi trobaria res... no és així; hi ha la base científica nord-americana Amundsen-Scott. Des que s'hi va arribar, per primera vegada, el desembre de 1911, el paisatge ha canviat una mica; malgrat tot, té el seu encant.

*Com a curiositat, a la part inferior esquerra de la fotografia, està situat el Pol Sud geogràfic en el moment de fer-la.

Un vespre qualsevol

Estava fotut, així s'hi trobava. No era res de greu... "només" un estat d'ànim: res l'il·lusionava com abans. Hi havia dies que l'optimisme  s'absentava del seu tarannà, encara que entenia que com el cabell, també minvava amb l'edat. Llevat que la pèrdua de cabell no l'havia preocupat mai i això sí. Malgrat tot, allò que més ràbia el feia era com es prenia, últimament, els esdeveniments. Era conscient que li mancava l'elasticitat necessària, davant de les adversitats, feta servir altres vegades. En feia un gra massa. Si ho analitzava racionalment en tenia motius. Ara bé: per molt que ho rumiava —potser aquest era el problema—, no ho justificaven completament... Es feia trampes.

'El nostre heroi, Josep Pla'

L'únic però que li poso al llibre de l'Enric Vila sobre Josep Pla són algunes afirmacions —relacionades amb l'ideari independentista de l'autor— discutibles per la lleugeresa amb la qual estan fetes. Per defensar una posició no cal menystenir-ne una altra. Quan això succeeix, el primer que en penso és: «si  l'"enemic" és tan babau com dius i aquí som tan llestos, com és que encara ens trobem així?». Em sembla sobretot ignorància... És el fotut de tenir idees tan fermes: un es pensa que ho sap tot. L'arrogància és dolenta i els prejudicis encara més... que també n'hi ha. Tot i així, s'agraeix que sigui tan clar i vehement, ja que és aquesta sinceritat, allò que fa tan atractiu el llibre i no tant, de vegades, el que hi opina.

Tret d'això, el llibre m'encanta; és més, l'he devorat. L'Enric és un fan de Pla —jo també em considero— i el seu llibre transmet aquesta passió, alhora que en demostra un gran coneixement. És brillant en la defensa de la tesi de Pla com a resistent de la cultura catalana, cosa que em sembla plausible, encara que si n'hagués defensat el contrari, hagués estat igual. L'obra de Pla és tan extraordinària que és defensa sola i suporta qualsevol lectura, només cal llegir-lo. En tot cas, mostra un Pla diferent a la imatge tòpica que se n'acostuma a difondre —més pròxim al Pla que havia imaginat en llegir-lo, el qual no em lligava massa amb allò que havia sentit dir d'ell.

Tot i que el més singular d'El nostre heroi, Josep Pla és com l'estructura: en forma de dietari —seguint els passos del mestre—: barreja Pla i les seves pròpies vivències personals, cosa que el fa amè, fins i tot si no t'interessa Pla. He descobert en l'Enric un paio interessant a seguir. Forma part d'aquesta tradició d'il·lustres torracollons, tan pròpia del país, i ja veurem si, malgrat el que diu, no acaba com molts d'ells...