'Nápoles 1944'

Encara recordo el pes de la motxilla, mentre camino sota el sol abrasador, els primers dies del Camí de Santiago i les ganes que tenia d'arribar a Pamplona per desempallegar-me de coses i alleugerir-la, com així vaig fer. Un dels primers damnificats va ser-ne el llibre que m'havia emportat: Nápoles 1944 —no vaig ni obrir-lo els pocs dies que em va acompanyar. Estic parlant de l'estiu de 2008 i no va ser fins a l'estiu d'enguany que el vaig recuperar de la lleixa on restava des d'aleshores. Cercava una lectura que no fos massa exigent i aquest semblava reunir condicions: una regió coneguda —el primer viatge que vaig fer "fora d'Europa" va ser a Nàpols, amb la seva desbordant vitalitat africana—, està escrit en forma de dietari cosa que facilita molt la lectura discontinua..., però m'equivocava en una cosa, de lleuger, res de res: que gran llibre!

Per què m'agrada tant? Perquè d'igual manera que em passa amb els Westerns, que m'agraden els que no surten indis —em sembla una manca d'imaginació ficar-ne—, m'agraden les històries de guerra a les quals no n'hi ha ni trets, ni operacions militars, ni apologia bèl·lica. Nápoles 1944 ho compleix a la perfecció; només fets quotidians, petits successos de persones corrents que miren d'en sortir-se, el millor que són capaços, en un context límit. I tot narrat amb sensibilitat, sense defugir la cruesa del moment i sense resultar morbós.

Un resum de l'any (1944) que Norman Lewis va passar a la regió de la Campania, com a oficial del Servei d'Intel·ligència Britànic, que destaca per la mirada compassiva amb la qual està escrit —crec que fins que no el vaig llegir, era un sentiment que no acabava de comprendre'l. Com entén, sense compartir necessàriament, el comportament, el patiment, dels italians que fan tot allò que poden per sobreviure en unes circumstàncies tan desesperades, fins i tot atemptant, de vegades, contra la seva dignitat com a éssers humans. No els jutja, sigui quina sigui la seva conducta, mira de comprendre'ls, i en canvi, ressalta amb sentit de l'humor les ganes de viure d'aquesta gent que ha perdut el poc que tenien.

I és que gràcies a ells es fa "més humà", cosa que notes, conforme va avançant el temps, a la manera d'escriure. Cap al final manifesta obertament: «Yo había llegado a admirar tanto la cultura y la humanidad de los italianos en el año que llevaba allí, que me daba cuenta de que si me dieran la oportunidad de volver a nacer y de elegir el país en que quería hacerlo, elegiría Italia.» En el fons, és el relat de l'enamorament d'una ment lúcida; d'algú que sap veure la grandesa entre la misèria. Crec que és difícil no estimar, com fa l'autor, l'avvocatto Lattarullo, sempre al límit de la mort per inanició, però digne a la seva manera; el tinent Frazer cada cop més demacrat per les atencions que  presta a la signora Lola i tants altres entranyables, o no, personatges que formen part del relat. En fi, un llibre preciós d'una situació que no ho era pas precisament.

Que tinguem sort

"Este es el mensaje del náufrago en la botella. Pase lo que pase, y nos pase lo que nos pase, hay cosas que trataremos de que nos queden.

Por ejemplo, unas cuantas convicciones. No nos da igual todo. Nuestra capacidad de pasotismo es muy limitada. Como es lógico, nada nos importará mas de lo que nos importa lo nuestro y lo de los nuestros… y además esta sociedad nos ha hipertrofiado el individualismo a todos, pero ya nunca podremos evitar que el otro, los otros, lo común, lo colectivo, nos afecten.

Será un grado inferior al debido, sin duda. Pero nos resistiremos a caer anestesiados. Siempre hemos creído que nadie es sólo un individuo. No nos borraremos de la política, nos acercaremos a ella con precaución porque la hemos conocido lo suficiente para saber que es de poco fiar.

Pero, aún con las ilusiones desteñidas y el escepticismo rampante, tenemos muy claro que seguimos siendo de los nuestros. Y que la historia no está escrita. De modo que el fatalismo y la resignación quedan descartados.

A lo largo de los últimos 45 años hemos vivido intentando conocer, entender lo que habíamos conocido y contar lo que habíamos entendido. A partir de hoy, es seguro que continuaremos intentado conocer y entender lo que vayamos conociendo. Mas difícil será lo tercero, encontrar dónde y cómo contarlo. Pero ya veremos."

Úlltim comentari d'Iñaki Gabilondo a CNN+ (23/12/2010)

És una pena i un símptoma dels temps actuals que gent del tarannà i vàlua de Gabilondo desaparegui de l'opinió pública —i per ende un medi de comunicació com CNN+. L'admiro per l'honestedat i integritat que transmet, fins i tot més que per les seves opinions. Desitjo que només sigui un adéu temporal i, com ell, penso que no tot val i que la història encara no està escrita.

Personalment, m'identifico amb aquest comentari, ara que també tanco un cicle en el meu particular annus horribilis i començaré una nova etapa lleuger d'equipatge, tornant a la casella de sortida, en una mena de "joc de l'oca". No sé que em depararà el futur, i a diferència d'ell no «tinc l'electricitat pagada», però continuo creient que sigui el sigui tindrà sentit. Espero que tot això que m'està succeint, i em succeeixi, em serveixi per aprendre a trobar-ho, tingui prou saviesa per comprendre-ho i coratge per posar-ho en pràctica. Que tinguem sort...

'Caramel: Succar Ya Banat'

Pocs idiomes em resulten tan suggeridors, musicalment, com l'àrab. I aquesta peça de la bellíssima banda sonora de Caramel, composada per Khaled Mouzanar, n'és un deliciós exemple. Quan a la pel·lícula de Nadine Labaki, paga la pena veure-la encara que fos sense la música; però, amb ella, hi és especial. De l'erotisme del pòster, no cal afegir-ne cap comentari...

PS: Disculpeu la inexactitud de classificar-la a la categoria de Món islàmic. Ni tots els àrabs són musulmans, també n'hi ha de cristians —com és el context en què està ambientat aquest film—, ni tots els musulmans són àrabs; suposo que entendreu la llicència poètica.

Com escombrar un carrer

—Nunca se ha de pensar en toda la calle de una vez, ¿entiendes? Sólo hay que pensar en el paso siguiente, en la inspiración siguiente, en la siguiente barrida. Nunca nada más que en el siguiente.
Volvió a callar y reflexionar, antes de añadir:
—Entonces es divertido; eso es importante, porque entonces se hace bien la tarea. Y así ha de ser.
Después de una nueva y larga interrupción, siguió:
—De repente se da uno cuenta de que, paso a paso, se ha barrido toda la calle. Uno no se da cuenta cómo ha sido, y no se está sin aliento.
Asintió en silenció y dijo, poniendo punto final:
—Eso es importante.

Momo

—Michael Ende

D'un conte ple de reflexions, per a adults (i nens), i sense oblidar-ne a l'heroïna, Momo, posseïdora d'un "estrany" superpoder...