Persones admirables de 2011

• Maruja Ruiz, per viure amb integritat i ser-ne un exemple sempre.
• Joan Subirats per fer aprendre i oferir un punt de vista polític diferent.
• Paco Vallejo, per tenir tan clar que ni els escacs, ni cap altra cosa és més important que viure.
• Gerlinde Kaltenbrunner per mantenir l'esperit romàntic de l'alpinisme i l'aventura: «és més important l'estil que el resultat».
• Enrique Vila-Matas per explorar, escriure i subministrar felicitat al seus lectors.
• Ellen Johnson Sirleaf, per tenir una voluntad ferma i clara. Imprescindible el documental Dones de ferro de Libèria.
  

'La prisión blanca'

Si sueñas, y los sueños no te arroban
si piensas, y pensar no es tu ambición;
si al triunfo y al desastre te acomodas,
y ves en uno y otro un impostor.

Si a tu cerebro y pecho y nervio obligas
a estar despiertos, aunque ya agotados,
y así sigues bregando con la vida
porque tu voluntad dice; Sigamos!

Si ocupas el minuto inexorable
de sesenta minutos de tu afán,
tuyo es el mundo, tuyos sus caudales,
y tú eres, hijo, un hombre de verdad.

«L'esperit del Quest»

El primer que atreia la mirada d'algú entrés al Quest, vaixell de la tercera i última expedició a l'Antàrtida d'Ernest Shackleton* (1921), eren aquestes estrofes gravades sobre una planxa de bronze. Shackleton, en consonància amb l'esperit de l'època, adorava aquesta èpica encesa. Conèixer el que un home estima estalvia moltes explicacions sobre el seu caràcter. Tot i que un bon llibre que l'intenti comprendre també pot ser una gran ajuda. La prisión blanca d'Alfred Lansing sobre l'Expedició Transantàrtica Imperial (1914-1916) —la segona comandada per Shackleton— ho és.

 l'Endurance atrapat al gel (via Retronaut)

Lansing escriu el relat més complet que conec sobre l'epopeia de l'Endurance —aquesta expedició, també, és coneguda pel nom del vaixell. N'aprofundeix, més que cap altre, en la psicologia dels homes que van participar-hi. De Shackleton, en destaca els seus dots de lideratge a l'adversitat; com quan, abandonat l'Endurance, es va desfer d'unes monedes d'or per exemplificar als seus homes que es quedessin només amb l'essencial per sobreviure. Però també els seus neguits a l'hora de prendre decisions, ja fos per moure un campament o anar a caçar foques; el malanomenaven: «el vell cautelós» o «Jack, el cautelós». Un Shackleton més humà, més autèntic, que d'altres que he llegit. Valent i prudent alhora, fugint de la mitificació del personatge amb què, en altres llibres, se l'acostuma a descriure.

Un conclou, en llegir-lo, que Shackleton poseïa l'instint de saber quan calia continuar i quan desistir en les situacions compromeses. Que feia honor al lema familiar, «Fortitudine Vincimus» (Resistir és véncer), alhora l'enriquia sent conscient de què per sobre de tot estava la vida dels seus homes i això va ser la seva gran victòria. Tenia la saviesa d'afegir-hi: «...,de vegades» al moment precís.

*Shackleton morí d'una sobtada angína de pit a l'illa de Georgia del sud. A l'escala, que amb el Quest, feien de camí a l'Antàrtida. Era l'illa que cinc anys abans havia estat la  salvació de l'expedició que relata La prisión blanca.

Centenari de l'arribada al Pol Sud

[Imatge: Membres de l'expedició de Scott al Pol Sud  © Scott Polar Research Institut]

Avui fa 100 anys Amundsen arribava al Pol Sud. I m'alegra que sigui notícia als diaris i que l'hi dediquin especials. Tot i que discrepo del plantejament. Enfocar-ho com una competició (la cursa entre Scott i Amundsen) no m'interessa gens —a part de què no és cert, dos no competeixen si un no ho fa (Scott). El que em captiva de l'exploració polar és la part humana, el comportament de les persones en una situació límit; la resta, per a mi, és secundari. Si uns van arribar primer, es van quedar a mig camí o no van arribar... això està bé pels historiadors, pel llibre Guinness; m'interessa més què va succeir pel camí, l'aventura. Què significa per a l'ésser humà de:

• Repte amb un mateix: motivació personal.
• Convivència amb els companys.
• I enfrontament amb el desconegut ( i amb l'adversitat).

Valorar-la més per l'esperit romàntic d'aleshores, que no pas pel competitiu d'avui i amb el qual, erròniament, s'interpreta a l'actualitat en la majoria dels casos. És per això que, moltes vegades, en aquest món d'expedicions polars, els "fracassos" són més alliçonadors que no pas els èxits.

Això és el que vaig veure (I)

• Una parella agafada de la mà amb maletes idèntiques. Ell arrossega la seva amb la mà dreta, ella amb l'esquerra.
• Dues turistes esmorzen, en silenci, en una terrassa. Les cares són de «què faig aquí, quan no és això el que vull».
• A la platja. Sentit aquest estiu: «¡Vestidiiitos playeeeros, pareeeos!»
• Un guitarrista que no toca. Només mira.

• Una mare que estreny, suaument, les galtes del seu fill perquè li faci un petó. El nen somriu, d'aquella manera.
• El mecànic del carrer Ll.: granota curta i arrambada que deixa a la vista els mitjons que sobresurten de les botes, panxa prominent i cames primes. De lluny, sembla un ocell tropical.
• El cotxe del metge del carrer M. de F., tan bo que el motor fa soroll de nau espacial. Impacient, n'espero el moment de l'enlairament.
• Una senyora gran que es fica a la piscina amb les ulleres de carrer. A continuació, se les treu per parlar.

• Una noia jove parla pel mòbil des que puja al vagó fins que en baixa. És l'única que es manté en silenci.
• El passeig de Gràcia és per baixar-lo quan no n'hi ha gairebé cotxes, fa fred i el sol et dóna a la cara.
• Una mare ànec i els seus fills entren a l'hotel Mandarín Oriental. Ho fan en fila índia i amb el cap cot.
• Una adolescent amb minifaldilla es canvia les sabates planes per unes de taló alt que treu d'una bossa del Mercadona. Ara somriu entremaliada.

• Dues amigues amb les mateixes sabates vermelles de cordons. I també la mateixa bossa.
• Un quiosc de metro obert que ven amb els llums apagats. Quatre ulls brillen en la foscor.
• Un emprenedor emprenyat. A crits, garanteix rendibilitats del 25% per un Nokia antic. 
• Una dona de cabells llisos s'arrissa les pestanyes dins d'un cotxe aparcat. El carrer està poc il·luminat i el cotxe, interiorment, gens. 

Valerian Albanov | 'En el país de la muerte blanca'

10 d'abril de 1914. Valerian Albanov, primer oficial del Santa Ana, abandona el vaixell amb l'objectiu d'arribar a terra ferma en un intent desesperat per salvar la vida. El Santa Ana fa gairebé dos anys que està atrapat al gel àrtic, i les expectatives de què això canviï són nul·les. Li acompanyen tretze homes, la resta d'integrants* de l'expedició de G. Brusilov, de la qual forma part, decideixen quedar-se al vaixell —inclòs el propi Brusilov. Albanov i Alexander Konrad, un dels seus acompanyants, en seran els únics supervivents; els que van romandre al vaixell, mai no seran trobats. En el país de la muerte blanca és el relat d'aquesta historia de supervivència i Albanov, el seu autor.

L'expedició de Georgiy Brusilov volia localitzar noves zones de caça de morses i óssos polars travessant el Pas del Nordest, cosa que no s'havia intentat d'ençà ho havia aconseguit  Erik Nordenskiöld, per primera vegada, entre 1878 i 1879. Però unes limitades aptituds professionals dels integrants de l'expedició, començant per les de Brusilov; manca de recursos (mapes, aliments adequats, combustible); unes gotes d'inconsciència i poca fortuna, van fer que comences aviat amb mal peu. Al mes i escaig de salpar, a l'octubre de 1912, quedaren encerclats pel gel i a la deriva en el Mar de Kara.

Després de passar dos hiverns atrapats, Albanov mantenia una relació pèssima amb el capità Brusilov. En gran part per això i inspirat perquè havien fet Fridtjof Nansen i F.H. Johansen, en 1896, va buscar-hi la salvació, emulant-los. Intentaria arribar al cap de Flora de l'illa de Northbrook, arxipèlag de Franz Josef Land, a la recerca del refugi i les provisions de l'expedició Jackson-Harmsworth (1894-1897) que, anys abans, havien estat la salvació d'ells. Era el punt més pròxim on podrien trobar, potser, alguna ajuda o si més des d'allà adreçar-se a les illes Svalbard, aquestes sí habitades tot l'any. Però a diferència de Nansen,  ni tan sols sabia exactament on era —no disposava dels instruments adequats per situar-se, ni mapes precisos—, ni tenia els mitjans de desplaçament i la preparació per moure's per l'Àrtic de Nansen.

'Primavera'

Primavera

Esto es lo que vi: nieve vieja en el suelo,
tres mirlos acicalándose,
y mi vecina que salió en camisa de dormir
a tender en la cuerda las camisas de su marido.

El viento matutino hacía difícil engancharlas,
levantó el vestido tan por encima de sus rodillas
que tuvo que dejar de hacer lo que estaba haciendo
y dio una buena carcajada mientras se cubría.

—Charles Simic (traducció: Oscar E. Aguilera)

[via Enfocarte]

«El Buda»

Casualitat o no, cada vegada que passo per la zona esportiva de la Vall d'Hebron, hi és. És d'una fidelitat absoluta al seu banc —si més no a les hores en què l'acostumo a veure, al vespre. Un banc situat sota una de les passeres-mirador, tot just darrera les cobertes de Miralles, on seu d'una manera característica: amb les cames obertes, formant una perfecta be baixa invertida amb el cos, i els braços estesos al llarg del respatller, com si tot el que hi ha al davant (Barcelona) fos seu; sense ser-ne, ni semblar pas necessitar-ho.

Ara, me n'adono que de manera impulsiva el vaig anomenar «el Buda», un malnom que no li escau. S'assembla més a un Pare Noel —en bermudes i samarreta—, o a un jubilat nord-americà de creuer, que no pas a un Buda. Suposo que quan l'hi vaig posar, la panxa enorme va captivar-me més que no pas la llarga barba blanca, els abundants cabells del mateix color o l'edat avançada, que li donen en conjunt un aire de venerabilitat, de savi d'altres temps. Potser aquest és l'origen de la inexactitud.

I allà continua mirant al davant, amb un malnom inapropiat —tots ho són— i l'única companyia d'un carret d'anar al mercat on desa les escasses pertinences. En què deu pensar tantes hores?

'Capitán Scott'

«Luchar, buscar, hallar, y no rendirse»

—Tennyson

(cita gravada a la creu que recorda els

cinc morts de l'expedició del Terra Nova )

Devoro durant el cap de setmana la biografia de Robert F. Scott escrita per Sir Ranulph Fiennes. En té un punt de vista diferent a d'altres: reivindica la figura de Scott, desprestigiada els darrers anys arran els llibres —gens afavoridors— de Huntford. Contextualitza el personatge en el seu temps i al lloc. Scott és un clar exemple de l'època victoriana, amb valors diferents dels actuals, i l'Antàrtida no és qualsevol lloc —per alguna cosa només són capaços de viure tot l'any els pingüins emperador. És així, com proposa Fiennes, que se l'ha de comprendre.

De vegades, és massa reiteratiu en la defensa i no caldria segons el meu parer. La informació que aporta —extreta sobretot de la seva experiència com a reconegut explorador polar— i els arguments són prou clars com per fer-se'n la idea. Scott va prendre algunes decisions que, a posteriori, van ser errònies, cert —com ens passa a tothom—, i també és cert, com recorda Fiennes, que van patir una climatologia extraordinàriament adversa per a la zona i l'època de l'any —que es produeix rarament. En fi, que una conjunció de decisions desencertades i la manca de la fortuna necessària van desembocar en la coneguda tragèdia. Scott va actuar el millor que va saber, però no va ser suficient; crec que és això el que fa que ens hi identifiquen tant, un sentiment que, més enllà de la proesa i del valor que va representar la seva expedició al Pol Sud, tothom ha viscut.

També estic d'acord amb l'autor en què no és adequat comparar Scott amb Amundsen, ja que els seus objectius no eren ben bé els mateixos. Per això mateix penso que després es contradiu quan càrrega, potser, massa les tintes amb Amundsen. Segurament no va ser tan pèrfid com deixa entreveure. Cadascun d'ells tenia un tarannà propi  i provenien de contextos culturals molt diferents; com a tals se'ls ha de valorar. No n'hi ha bons, ni dolents; només persones que ho van intentar, amb resultats dispars.

P.S.: Acostuma a passar sovint a les edicions en castellà d'aquesta mena de llibres, n'han desaparegut moltes de les il·lustracions de les que parla el text. És una pena que no se'n cuidin més.

Miratge

He passat un munt de cops davant seu, però mai hi havia parat gran atenció. Parlo del monument dedicat a Antonio López y López, el que està situat a la plaça del mateix nom, al costat de la Llotja de Mar. Edifici que per cert és d'una tristor finíssima, com n'hi ha pocs a Barcelona; tot i que prefereixo més els porxats del davant seu, els de l'altra vorera del Passeig d'Isabel II. Potser degut a què, quan era petit, eren on acompanyava els pares a comprar, un rellotge o un transistor, als nombrosos basars que hi havia en aquella zona —quant més minúscul era l'establiment, més andròmines hi cabien! Era l'excursió al paradís consumista d'aleshores.

Fins fa poc, com deia, només m'havia fixat en l'absurditat de les quatre petites rampes —de dubtosa utilitat— que n'hi ha al monument. Una a cada cara i que salven, només, el primer graó de les escales per pujar a la plataforma on descansa. El que em va cridar l'atenció, aquesta vegada, va ser un assumpte diferent: la inscripció gravada al pedestal, al cantó enfrontat als edificis porxats comentats abans. I que vaig veure, per casualitat, des de l'autobús tot just abans de què girés per Via Laietana. El cas és que vaig llegir: «GRAN NAVIERO, SOÑADOR VITALICIO Y PRIMER MARQUÉS DE COMILLAS». No m'ho podia creure, «SOÑADOR VITALICIO», quin prodigi de bellesa! Que magnífic panegíric! N'és difícil trobar cap, de millor, de més poètic... L'encanteri no va durar pas gaire.

L'endemà —encara captivat per la sorpresa— vaig passar-hi de nou. La llum havia canviat, les ombres eren diferents, i també les lletres eren unes altres. Clarament hi deia: «SENADOR VITALICIO». Una llàstima, m'agradava més abans. Tot i que confesso que m'havia estranyat tanta lírica en un home que havia aconseguit part de la seva fortuna amb el negoci d'esclaus... Encara que, ara que ho penso, poden ser compatibles una cosa i l'altra; l'ésser humà és capaç d'aquestes complexitats.

El laberint

Pujar a un lloc elevat és una de les maneres de distanciar-me de les preocupacions. En cas d'emergència, enfilar-se  a una cadira, dempeus, també hi serveix; però si es té una mica més de temps, recomano buscar qualsevol espai enlairat que permeti tenir la visió d'un horitzó llunyà —a major camp visual, més gran n'és l'efecte. L'objectiu és guanyar espai físic amb la mirada, ampliar els límits que els maldecaps redueixen; al capdavall, modificar-ne la proporció amb l'espai on creixen, és això el que els resta transcendència.

Iniciar l'ascensió té beneficis des del primer moment. Pel camí en vas deixant i n'arribes dalt gairebé net; no perquè les preocupacions es quedin abaix  —t'acompanyen on vagis—, sinó que, per la disminució progressiva d'oxigen que hi ha quan t'allunyes del nivell del mar, s'hi asfixien  —m'agrada imaginar-les així. I les que resten, les veritablement importants, amb la nova contextualització, doncs, deixen ser-ho... tant.

En el meu cas, anar a la Vall d'Hebron, als jardins que envolten el Velòdrom, és la destinació que tinc més a mà. Des d'aquí veig un panorama sensacional. Emmarcat per xiprers, pins pinyoners i plataners, en primer pla la severitat cartesiana del col·legi dels Salesians; darrere gran part de les façanes mitgeres de Barcelona —les que defineixen el caràcter real d'una ciutat—; més enllà, tot just sota l'horitzó, el Mediterrani, una franja de color que separa les edificacions del cel —ennuvolat o clar, depèn del dia— i tot plegat acompanyat de la remor dels vehicles de la Ronda. Amb l'al·licient afegit, que és estrany el dia en què algú no et pregunta pel Laberint (d'Horta), cosa paradoxal: jo en cerco la sortida; altres, l'entrada.

'La banda nos visita'

Que la comèdia és el millor camí per abordar temes delicats, ho és de ben cert. Un exemple n'és la pel·lícula israeliana: La banda nos visita de Eran Kolirin. Una d'aquelles amb les quals ets sents una mica més humà després de veure-la, ja que toca les nostres preocupacions més íntimes.

L'argument és senzill: un grup de músics en hores baixes, la Banda Cerimonial de la Policia d'Alexandria (Egipte), van a fer un concert a Israel. Pel camí es perden i acaben a una desolada ciutat hebrea on interactuaran amb els habitants.

La gràcia de l'assumpte és que, contràriament al que estem acostumats, destaca el que comparteixen àrabs i jueus: la seva humanitat; més que no pas les seves diferències. Que més enllà dels trets ètnics, culturals o religiosos, tots els éssers humans tenim inquietuds i problemes semblants: l'assumpció del passat, la preocupació pel futur, les expectatives, la dificultat de viure el present... I tot tractat amb delicadesa, evitant els estereotips i amb un sentit de l'humor entranyable. En fi, una delícia.

Més sobre el Respecte

És curiós com succeeixen els esdeveniments. Ho dic —com si estigués sorprès— perquè després d'haver escrit: A propòsit de Sudan del Sud, aquests últims dies un film i un reportatge televisiu m'han fet continuar reflexionant sobre el que allà tractava, com si una mena de llei còsmica me'ls hagués enviat. La veritat és que no és així, és la nostra mirada que és selectiva i només veiem el que ens interessa. Però, sigui com sigui, ho aprofito per seguir reflexionant sobre un posicionament que no la Veritat.

La pel·lícula en qüestió és Gandhi —la tenia oblidada— i m'ha recordat tot el procés d'independència de l'Índia. De com en lloc de crear la Gran Índia formada per hindús i musulmans que volia Gandhi; ell, com a mal menor, acepta la creació de dos estats: Índia per als Hindús i Pakistan —i Bangladesh a l'altra banda— per als musulmans. Fet que no evitarà aldarulls, matances, grans migracions i un conflicte no resolt hores d'ara entre tots dos estats. Perquè, com bé va intuir Gandhi, no era una qüestió de fronteres sinó de respectar l'altre primer, o si més no de tolerar-lo —concepte que no m'agrada gaire per allò que suposa de superioritat sobre l'altre.

La llei negra és el títol del reportatge i continua on l'hem deixat en el paràgraf anterior, però apropant-nos més a la realitat. Estem al Pakistan actual i tracta sobre el cas de Asia Bibi. Una dona, integrant de la minoria cristiana, que ha estat condemnada a mort en virtut de La Llei de la Blasfèmia (la llei negra); tot perquè en una discussió amb unes noies musulmanes —que no van voler veure aigua del seu got perquè era cristiana— ella va blasfemar contra el profeta Mahoma. Un despropòsit de llei que els fonamentalistes musulmans utilitzen per atemorir la població, sigui musulmana o no, i aconseguir un poder que no obtenen a les urnes. És comprensible i humà que vegin el món d'una determinada manera —tots ho fem—, però que això suposi la mort d'un altre que no senti, pensi o actui igual és un disbarat.

Tampoc no m'agrada quan des d'Occident determinats grups o persones utilitzen aquest cas, o altres, per criminalitzar de manera genèrica el món islàmic, ja que no és exclusiu d'una religió o ideologia en concret, és un corrent transversal. Crec que són lícits i humans tots els sentiments i creences; però sempre que no suposin menystenir l'altre i, en cap cas, eliminar-lo. El problema sempre sorgeix quan la ideologia és més important que les persones, una línia vermella que mai no s'hauria traspassar. Per això em sembla tan essencial el respecte, un valor que afavoreix la convivència i un primer pas imprescindible per construir qualsevol cosa que pugui venir al darrere. (Mentre repasso aquest escrit s'ha succeït la matança de Noruega, obra d'un fonamentalista cristià, un altre exemple del mateix.)

PS.: Quin sentit tenen totes aquestes "barbaritats"? El de concienciar-nos del valor del Respecte. Potser sense elles no ens n'adonaríem.

A propòsit de Sudan del Sud

Neix un nou Estat: Sudan del Sud. En principi, una bona notícia. segons sembla, l'única solució viable a un conflicte de molts anys. Hauria d'estar content, els inicis són il·lusionadors, tot està per fer —i més encara en aquest cas—, però no ho estic, ho interpreto com un fracàs.

Un nou Estat significa una nova frontera i no tinc gens clar si és un pas endavant per a la humanitat, quan penso que no fa més de cent anys es podia travessar Àfrica o arribar fins a la Xina sense passar cap control fronterer. Era innecessari cap visat o permís, qualsevol hi podia circular lliurament —si tenia els mitjans necessaris. Llavors, és això progrés?

Els Estats moderns van néixer com a entitats administratives amb fronteres que obeïen a raons polítiques, militars, circumstancials o absurdes en la majoria dels casos, gairebé mai per motius més o menys objectius (ètnics, culturals, religiosos). I el seu sentit —si alguna vegada l'han tingut— era el de gestionar un territori amb les seves heterogeneïtats, amb la seva complexitat —i amb les seves riqueses, no siguem ingenus—; un espai físic on les persones visquessin amb unes normes comunes. Fins aquí: història, passat.

Tanmateix, des del seu naixement  hi ha una evolució de la idea d'Estat que em desagrada, ja que sigui del signe que sigui tots els nacionalismes, en Estats constituïts o per constituir, comparteixen i és la de que un Estat ha de ser homogeni —o tendir a ser-ho. La uniformitat no és unitat i a més, és un autèntic contrasentit si en recordem la creació. Un país, potser, pot ser-ho perquè és una vinculació entre un territori i una cultura, una llengua, però un Estat, que no té perquè coincidir amb els límits d'un país o de varis, no necessàriament. Si algun sentit té, és que serveix per gestionar diversitats, amb l'objectiu ideal que el total —això que va néixer de la casualitat— sigui més que la simple suma de les parts. Però, per què ha ser homogeni? Poques coses a la vida ho són, és una realitat impossible en un món actual cada vegada més híbrid.

Cames

©Viatge hivernal

Estiu.

'En defensa de los ociosos'

Tusitala, el que explica històries, és com els natius anomenaven Robert L. Stevenson al seu retir de Samoa. Em resulta fàcil imaginar-lo fent-ho. El veig assegut a l'ombra d'uns arbres, a mig matí, mentre de fons se sent la remor de las ones del mar. Parla sense cap pressa, envoltat d'una petita audiència, cercant la paraula adequada, atent a la reacció dels oients. Crec que és difícil que t'agradi llegir si no has gaudit, ni que sigui un cop, amb algun dels seus llibres. Tots contenen aquest "veri". No és gens estrany, per tant, que l'anomenessin així: va ser un mestre de la narració.

Si bé ho va ser de narrar, més encara ho va ser de l'art de viure —tot i que la salut mai l'hi va acompanyar. Una alegria de viure palpable a tots els seus escrits i que encomanar amb generositat. Part d'aquesta saviesa —amb les limitacions que suposa utilitzar paraules i conceptes en un assumpte empíric per naturalesa— està explícitament condensada a En defensa de los ociosos. Un petit assaig, que rellegeixo per enèsima vegada, sobre un dels possibles camins d'aquest art —el seu—: el que relaciona educació, ociositat i felicitat.

Ens recorda que «no hay deber que infravaloremos más que el deber de ser felices» i que aquest objectiu sense una educació adequada és difícil. Una educació per a la qual considera més útil lliurar-se a la «Ciencia de la Vida», que als llibres, «a su manera beneficiosos, pero no dejan de ser un pálido sustituto de la vida», ja que «una persona inteligente que sepa mirar y escuchar con atención y mantenga siempre una sonrisa en sus labios, obtendrá una educación más verdadera que la de muchos otros en una vida de heróicas vigilias (leyendo)». I és que «sobre las cumbres de la laboriosa ciencia formal se encuentra un conocimiento árido y frío; pero es tan sólo mirando alrededor de vosotros como aprehenderéis los cálidos y palpitantes hechos de la vida».

I és aquí on entra en lloc l'ociositat, com a part necessària i imprescindible de l'educació, ja que «en el teatro de la vida todos los papeles son importantes»; i tant els desvagats com els estadis d'ociositat en compleixen el seu. Tot i que s'ha de tenir clar què és ociositat per a Stevenson: «...que no consiste en no hacer nada sino en hacer muchas cosas no reconocidas en los dogmáticos formularios de las clases dirigentes,...». Pot ser des de «tocar el violín, distinguir un buen puro» a  «hablar con facilidad y tino a cualquier tipo de persona» i que sintetitzo com viure de manera conscient, i apassionada, el present.

'Come Monday Night'

Un any més i ja van uns quants... Seguint la tradició, de un dels meus grups favorits: God Help The Girl. Escoltant-la, és impossible no somriure. Si més no, jo sóc incapaç d'evitar-ho.

'An old irish prayer'

Take time to work: it’s the price of success.
Take time to think: it’s the source of power.
Take time to play: it’s the secret of perpetual youth.
Take time to read: it’s the foundation of wisdom.
Take time to be friendly: it’s the road to happiness.
Take time to dream: it’s hitching your wagon to a star.
Take time to love and to be loved: it’s the privilege of the gods.
Take time to look around: the day is too short to be selfish.
Take time to laugh: it’s the music of the soul.

Dues adolescents

—Has berenat? —li pregunta— jo sí, nous... em fan vomitar.
—A mi no em fan falta —li contesta sonrient l'amiga alhora que es fica els dits índex i polze a la boca, en forma de pinça, com si n'anés a treure una cosa. Gest que provoca un riure de complicitat entre totes dues.
Silenci. Continuen fent steps i el·líptica respectivament.

Mestres

—¿Dónde podré encontrar a un verdadero Maestro cuando regrese a mi país?
—No habrá un solo momento en que no lo tengas.

El discípulo quedó desconcertado.

—El simple hecho de observar tu reacción ante cualquier cosa, un pájaro, una hoja, una lágrima, una sonrisa..., hará que cualquier cosa pueda ser tu Maestro.

—Anthony De Mello

Un minuto para el absurdo

(2n) Viatge a Algèria. Part VI: Beni Abbés

6. La gent que mirava postes de sol

Beni Abbés © Viatge hivernal

Ajagut “a la tuareg”, és a dir, estès al terra de costat recolzat sobre el colze, noto l’agradable escalfor de la sorra als ronyons, mentre un suau vent, que es desperta quan el sol s’amaga per l’horitzó, m’acarona el rostre. Avui prou fluix per no enlairar la fina sorra que tot  ho enblanquina; però, prou fort per alleugerir, una miqueta, la temperatura ambiental.

Davant meu el Oued traça un meandre quan passa per l'oasi de Beni Abbés. Una ampla cicatriu excavada a la planura per la qual, tot i ser agost, encara flueix aigua. Una taca esfilagarsada sense cap pressa per marxar que, aquests dies, només taca la part de la llera en contacte amb la riba del Palmeral. La resta seca n'és un improvisat poliesportiu a l’aire lliure on es disputen diferents partits de futbol alhora; el final dels quals el marcarà la foscor, no l'esgotament dels joves participants.

Més a prop —tot just a sota meu—, el Ksar, una retícula irregular de cases-pati de fang i palla saltejada de  pals d'electricitat i de la verdor de les palmeres, també és ple a vessar de vitalitat. Tota la que li mancava durant les hores de més calor. Pels estretíssims carrerons que separen les cases —més adient seria dir que les suporten—, nens i adults corren i passegen respectivament; qualsevol lloc és bo per aturar-se i fer petar la xerrada. El muetzí, per l’altaveu de la mesquita —la qual trenca l’harmonia d’estil del conjunt—, aviat hi cridarà a oració.

Hi sóc, com cada capvespre des que vaig arribar-hi, a les dunes que hi ha sobre la cornisa del Oued, darrere l’hotel Le Rym. Un mirador privilegiat sobre aquest fascinador paisatge (físic i humà) on, quan el sol comença a mostrar signes d'amabilitat, es congrega una munió silenciosa de gent per comtemplar-lo mentre es pon. Majoritariament, joves i mares amb fills petits amb ulls de qui sap si avui succeirà alguna cosa que pagui la pena presenciar. Si fossin turistes que ho fessin, no hi seria gens estrany, tenim aquest vici —hi ha llocs en què fins i tot aplaudim—, però, de turistes, en aquesta època de l’any, apart d’aquest que parla, no n’hi ha cap —sóc l’únic hoste de l’hotel. Potser és que no hi ha res més interessant a fer aquí... o potser és la millor manera d'utilitzar el nostre temps...

El "visionari"

«[...] "Hay quienes dicen que estamos locos por inaugurar un aeropuerto sin aviones", dijo Fabra, como si fuera a negar que lo estuvieran. Sin embargo, lo que añadió acto seguido, en un magnífico gag, corroboró los rumores con creces: Fabra justificó la idea de habilitar la pista de aterrizaje, la terminal y la torre de control (todo ello no operativo) para que "cualquier ciudadano que lo desee pueda visitarlas y pasear por ellas, cosa que no podrían hacer si fueran a despegar aviones". Lo cual es una gran verdad. Deberían, por tanto, inaugurarse estaciones de ferrocarril y de metro por las que nunca circularan trenes, sólo para permitir a los ciudadanos el gustazo de caminar por ellas sin peligro de ser arrollados, así como autovías en las que estuviera prohibido el tráfico de vehículos, estadios en los que jamás se jugaran partidos (los futbolistas nos impedirían pisar el césped, oigan), centrales nucleares en las que no hubiera reactores y aparcamientos en los que no entraran coches. Ya está bien de que no podamos pasear por ninguno de estos sitios, tranquilamente, con los niños y con los abuelos, que van un poco lentos. A Camps, por su parte, no se le ocurrió otra gracia que espetarle a Fabra, conocido por las gafas negras tupidas que no se quita ni a sol ni a sombra y que le dan un aire de ciego total, en la interpretación más benévola: "Eres un visionario". Tenían que estar de acuerdo en el número cómico, porque, si no, yo de Fabra me habría mosqueado.»

—Javier Marías

Un gran dúo cómico

Quina veritat és que la realitat supera la ficció. Només s'ha de veure l'article de El País Semanal de Marías. Feia temps que no llegia una cosa tan delirant; el fotut és que és real i no s'ha hagut d'inventar res.

(2n) Viatge a Algèria. Part XI: Batna

11. Un dia amb Jasim.
 

Timgad © Viatge hivernal

Batna va ésser la següent escala un cop abandonada la zona desèrtica. Fatigat, havia deixat enrere la calor esgotadora del sud en només cent kilòmetres, la distància que hi havia entre Batna i Biskra, on havia transbordat de taxi compartit venint des de El-Oued. Un trajecte entre dos paisatges molt diferents separats, només, per una serralada de baixa alçada, vertical des del cantó sud, que vaig travessar pel pas del El-Kantara. Una gorja de bellesa neolítica on compartien l'espai existent: el riu, la carretera, el ferrocarril i el cel. Les planures pedregoses, les palmeres i els llacs de sal quedaren a l’altra banda; fèrtils camps de conreu i la pluja em donaren la benvinguda. Quan vaig arribar a Batna, hi plovia.

L’objectiu era utilitzar-la com a base per visitar les ruïnes de Timgad, ciutat romana situada a uns quaranta kilòmetres. Per això, seguint una de les estratègies habituals, vaig preguntar a Azi, el recepcionista del modestíssim hotel on m’allotjava, si tenia algun “cosí” que em pogués portar i sobretot retornar-me —la dificultat d’anar a un lloc petit o escassament visitat no és anar-hi, acostuma a ser fàcil, el difícil és com tornar. “Casualment,” el seu germà era taxista i ho podia fer; acordat el preu, van quedar pel dia següent.

A l’hora convinguda el taxi era allà; un d'aquells amb els plàstics de fàbrica per protegir les tapisseries encara posats, que acabarà els seus dies amb el que quedi dels plàstics encara posats —com allà es en veuen sovint—, i Jasim, un home a prop de la cinquantena, d’expressió relaxada i ulls vivaços, al volant. De seguida, superades les preguntes per trencar el gel, vaig veure que congeniàvem. Primer em cridà l’atenció la manera de conduir, ja fos per la dèria de circular per un carrer principal en sentit contrari o, en carretera, per situar el vehicle sobre la línia blanca que separava els dos carrils; i, més endavant, per la seva bonhomia.

Però, només era l'inici de les sorpreses que em depararia... Innocent de mi, quan ja intuia el caràcter de les seves respostes, arribats a Timgad, veig que hi havia un llac en les proximitats del bellíssim paratge on està situada.
 —Jasim, com es diu aquest llac? —que li pregunto.
I Jasim, amb la serenitat que el caracteritzava i després de rumiar-ho una estona, contestà:
—Llac de Timgad —touché, com es podia dir sino el llac!
Sempre tenia a mà la resposta precisa; em deixava bocabadat...
Començàrem a voltar per les solitàries ruïnes, però, a la mitja hora, Jasim ja n’hi havia tingut prou, de pedres, per aquell dia; Jasim preferia les persones —com li passava a la majoria d’algerians que vaig conèixer— i marxà a xerrar amb el guardià de l'emplaçament.

La inducció com a problema

Exemple:

Pero con toda mi experiencia, nunca me he encontrado en un accidente [...] de ningún tipo que sea digno de mención. En todos mis años en el mar, sólo he visto un barco en situación difícil. Nunca vi ningún naufragio, nunca he naufragado ni jamás me he encontrado en una situación que amenazara con acabar en algún tipo de desastre.

E. J. Smith, 1907,
capitán del RMS Titanic

Extret de: El cisne negro, el impacto de lo altamente improbable de N. N. Taleb

El 1912 es va fer tristament famós...

'Batachero'

Algú canta una canço de amor a les dutxes...

—Madle miiiiía! Essse hooooobre está entregao.

Botes d'aigua

Hi ha coses inexplicables. Una n'és perquè, quan plou, les úniques que calcen botes d'aigua per la ciutat són dones. I estranya perquè les botes de goma és un calçat lògic i pràctic com n'hi ha pocs —còmode, ja són figues d'un altre paner. Sé que és una fal·lera personal, però desitjo que plogui per sortir al carrer amb l'esperança de trobar algun home adult que les utilitzi; tot i que el resultat acostuma a ser decebedor, no en trobo cap. En canvi, de dones, sempre n'hi veig: amb botes llises de colors llampants, o decorades amb flors, o amb estampats psicodèlics com les de Custo i en dones d'edat avançada, invariablement, de color fosc. Però mai homes que les calcin, ni que fossin unes discretes de color negre. Crec que estan trigant massa els experts d'alguna universitat —a poder ser d'Estats Units— a encetar un estudi seriós del tema.

Comiat

©Viatge d'hivern

Ple, buit...

Les cucaratxes

Ni són negres, ni tenen sis potes. Viuen en oficines de sostres molt baixos amb lluminàries fluorescents que més que il·luminar en refreden la temperatura. Físicament, passen els anys i no envelleixen; únicament els creix la panxa, com si hi acumulessin tot l'aire que han respirat i no l'haguessin deixat escapar. Vesteixen jaquetes de llana d'un color inexistent, sempre la mateixa, i mai, mai, miren als ulls quan els parles. Només se senten segures repassant caixes plenes de fitxes groguenques escrites a má i omplint papers, en un estrany dialecte, amb velles màquines d'escriure. No se sap si saben caminar... i un pensaria que tampoc saben parlar, però no és així, de tant en tant es repeteixen entre elles: «Tens els rebuts?».

Naufragi

Gràcies a l'errada/malifeta d'Endesa —tramites per donar-te de baixa un dia determinat i després ho fan quan li dóna la gana—, estic al nou domicili abans del previst. La manca d'un servei imprescindible, com és l'electricitat, va precipitar la decisió. En llevar-me aquell dia, hi desconeixia que aquella era l'última nit que passaria al pis de SiM. Molts finals importants han estat sense tenir temps d'acomiadar-me, potser ha estat el millor.

Acostumat al meu espai, és estrany no tenir la mateixa intimitat. Una de les coses que més trobo a faltar és el llit; no especialment el matalàs —que també—, sinó la dimensió. Estirar els braços en tota la seva amplària, nedar entre els llençols, no trobar-ne el límit. Ara és com si dormís a un taüt, confortable, però un taüt al cap i a la fi. Només em falta la capa negra i els ullals... Vigileu!

El trasllat dels mobles, llibres i altres rampoines al traster és demà. Carinyosament, li dic "el naufragi" i hi tinc ganes de acabar d'una vegada, de passar full. Les mudances són una llauna... i més per fer taula-rasa. La cosa bona és que comences de nou lleuger d'equipatge —com a mi m'agrada viatjar—, tot i que aquest cop sense veure l'altra riba, ni ocells al cel que l'anunciïn.

Aquagym

«QUE-EM-PIE-CE-YA, QUE-EL-PÚ-BLI-CO-SE-VA» sento de fons, acompanyat d'un soroll sincopat de picar de mans, cridoria que em treu del núvol de pensaments al qual estava. L'enrenou prové dels participants de la classe d'aquagym, impacients de rebre la seva dosi diària de Waka-Waka i Panamericano. Un grup format per homes i dones que no baixen de la seixantena —majoria dones, tot s'ha de dir—, amb cossos d'haver trepitjat poc un gimnàs, però amb les ganes de jugar d'un nen.

M'agradaria tenir una màquina del temps per viatjar a la seva joventut i preguntar-los, si s'imaginen, en un futur, fent gimnàstica a l'aigua, al ritme de la música i dels crits d'una monitora. No ho serien, és més, suposo que en riurien. Els canvis que ha viscut aquesta generació són brutals... i la seva capacitat d'adaptació: extraordinària.

També penso, a part d'en l'inimaginable, en tot allò que havíem suposat que mai no faríem, ni diríem, i que un bon dia fem i diem. En part com a renúncia i en part com a elecció conscient en entendre millor determinada situació. De com la vida ens facilita oportunitats per questionar-nos certes creences i fer més rica la nostra comprensió del món. James Bond tenia raó: Nunca digas nunca jamás. I que m'ho diguin a mi, mentre rumio tot això a la piscina d'hidromassatge... Està clar: ara no descarto fer aquagym si arribo a la seva edat —o abans—, o allò que estigui de moda aleshores, si el cos aguanta perquè la ment i l'esperit estan preparats.

Per què escric?

El País Semanal publicava un reportatge, diumenge passat, al qual es preguntava «Por qué escribo» a cinquanta escriptors reconeguts; a continuació, una selecció de les respostes que més m'han arribat. Què hi contestaria jo? La "solució" al final del post.

Fernando Iwasaki
Escribo porque leo y gracias a la lectura nacen arroyos y afluentes del torrente de libros leídos. Escribo porque creo en la austera inmortalidad de la palabra escrita y en las bibliotecas como paraísos laicos. Escribo porque es el más poderoso acto libertario que conozco. Escribo porque el hechizo de la literatura es fulminante y a mí me hace ilusión ser aprendiz de aquellas magias. Escribo porque mis padres y mis hijos se alegran cada vez que alguien les cuenta que ha leído algo mío. Escribo porque contar historias es el oficio más antiguo del mundo. Escribo porque dedico todos los libros de ficción a mi mujer y así -mientras siga escribiendo- ella sabrá que la sigo queriendo.

Use Lahoz
Es una pregunta trampa en cuya respuesta se funden el placer y la necesidad. Supongo que escribo porque adoro las sorpresas y vivir con intensidad. Nada hay más inalcanzable que lo vivido, y la escritura incluye a veces la quimera de atrapar el pasado junto a la posibilidad de soñar despierto. Trae implícita la aventura de revivir, de combatir el paso del tiempo. Escribir ayuda a comprender y a ordenar el desorden. Escribir equilibra. Escribo para encontrar sentido al sinsentido, y porque me permite sentir el placer de contar la realidad y lo que imagino. Y también porque en el acto de escribir interviene la memoria, la experiencia y la imaginación, bienes a proteger. Escribo para reflexionar y pensar y darle vueltas a la vida de personajes siempre más interesantes que la mía. Y disfrutar del placer de la ficción, que es adictivo y que, como la realidad, no tiene límites. Escribo por supuesto para combatir el aburrimiento y pasarlo en grande. Para un escritor vivir, fundamentalmente, es escribir. Escribo para estar en paz conmigo mismo, por aquello que decía Machado de "yo vivo en paz con los hombres y en guerra con mis entrañas". Escribo porque conmueve y perdura, cada novela es la primera. Además es bastante barato. En fin: escribo porque aprendo, y así, a veces, parece que siga estudiando.

Andrés Neuman
Escribo porque de niño sentí que la escritura era una forma de curiosidad e ignorancia. Escribo porque la infancia es una actitud. Escribo porque no sé, y no sé por qué escribo. Escribo porque solo así puedo pensar. Escribo porque la felicidad también es un lenguaje. Escribo porque el dolor agradece que lo nombren. Escribo porque la muerte es un argumento difícil de entender. Escribo porque me da miedo morirme sin escribir. Escribo porque quisiera ser quienes no seré, vivir lo que no vivo, recordar lo que no vi. Escribo porque, sin ficción, el tiempo nos oprime. Escribo porque la ficción multiplica la vida. Escribo porque las palabras fabrican tiempo, y tiempo nos queda poco.

Amélie Nothomb
Me preguntan por qué elegí escribir. Yo no lo elegí. Es igual que enamorarse. Se sabe que no es una buena idea y uno no sabe cómo ha llegado ahí pero al menos, hay que intentarlo. Se le dedica toda la energía, todos los pensamientos, todo el tiempo. Escribir es un acto y al igual que el amor, es algo que se hace. Se desconoce su modo de empleo, así que se inventa porque necesariamente hay que encontrar un medio para hacerlo, un medio para conseguirlo.

Perquè m'agradaria saber escriure —de veritat— i practicant és com s' hi aprèn. I amb quin objectiu? Amb el de compartir emocions, sentiments, idees, experiències..., compartir forma part de l'essència de la condició humana. També, perquè m'agrada, com deia Oscar Wilde, «fer les coses que mereixen l'alegria, no la pena» i escriure n'és una.