Les cucaratxes

Ni són negres, ni tenen sis potes. Viuen en oficines de sostres molt baixos amb lluminàries fluorescents que més que il·luminar en refreden la temperatura. Físicament, passen els anys i no envelleixen; únicament els creix la panxa, com si hi acumulessin tot l'aire que han respirat i no l'haguessin deixat escapar. Vesteixen jaquetes de llana d'un color inexistent, sempre la mateixa, i mai, mai, miren als ulls quan els parles. Només se senten segures repassant caixes plenes de fitxes groguenques escrites a má i omplint papers, en un estrany dialecte, amb velles màquines d'escriure. No se sap si saben caminar... i un pensaria que tampoc saben parlar, però no és així, de tant en tant es repeteixen entre elles: «Tens els rebuts?».

Naufragi

Gràcies a l'errada/malifeta d'Endesa —tramites per donar-te de baixa un dia determinat i després ho fan quan li dóna la gana—, estic al nou domicili abans del previst. La manca d'un servei imprescindible, com és l'electricitat, va precipitar la decisió. En llevar-me aquell dia, hi desconeixia que aquella era l'última nit que passaria al pis de SiM. Molts finals importants han estat sense tenir temps d'acomiadar-me, potser ha estat el millor.

Acostumat al meu espai, és estrany no tenir la mateixa intimitat. Una de les coses que més trobo a faltar és el llit; no especialment el matalàs —que també—, sinó la dimensió. Estirar els braços en tota la seva amplària, nedar entre els llençols, no trobar-ne el límit. Ara és com si dormís a un taüt, confortable, però un taüt al cap i a la fi. Només em falta la capa negra i els ullals... Vigileu!

El trasllat dels mobles, llibres i altres rampoines al traster és demà. Carinyosament, li dic "el naufragi" i hi tinc ganes de acabar d'una vegada, de passar full. Les mudances són una llauna... i més per fer taula-rasa. La cosa bona és que comences de nou lleuger d'equipatge —com a mi m'agrada viatjar—, tot i que aquest cop sense veure l'altra riba, ni ocells al cel que l'anunciïn.