Més sobre el Respecte

És curiós com succeeixen els esdeveniments. Ho dic —com si estigués sorprès— perquè després d'haver escrit: A propòsit de Sudan del Sud, aquests últims dies un film i un reportatge televisiu m'han fet continuar reflexionant sobre el que allà tractava, com si una mena de llei còsmica me'ls hagués enviat. La veritat és que no és així, és la nostra mirada que és selectiva i només veiem el que ens interessa. Però, sigui com sigui, ho aprofito per seguir reflexionant sobre un posicionament que no la Veritat.

La pel·lícula en qüestió és Gandhi —la tenia oblidada— i m'ha recordat tot el procés d'independència de l'Índia. De com en lloc de crear la Gran Índia formada per hindús i musulmans que volia Gandhi; ell, com a mal menor, acepta la creació de dos estats: Índia per als Hindús i Pakistan —i Bangladesh a l'altra banda— per als musulmans. Fet que no evitarà aldarulls, matances, grans migracions i un conflicte no resolt hores d'ara entre tots dos estats. Perquè, com bé va intuir Gandhi, no era una qüestió de fronteres sinó de respectar l'altre primer, o si més no de tolerar-lo —concepte que no m'agrada gaire per allò que suposa de superioritat sobre l'altre.

La llei negra és el títol del reportatge i continua on l'hem deixat en el paràgraf anterior, però apropant-nos més a la realitat. Estem al Pakistan actual i tracta sobre el cas de Asia Bibi. Una dona, integrant de la minoria cristiana, que ha estat condemnada a mort en virtut de La Llei de la Blasfèmia (la llei negra); tot perquè en una discussió amb unes noies musulmanes —que no van voler veure aigua del seu got perquè era cristiana— ella va blasfemar contra el profeta Mahoma. Un despropòsit de llei que els fonamentalistes musulmans utilitzen per atemorir la població, sigui musulmana o no, i aconseguir un poder que no obtenen a les urnes. És comprensible i humà que vegin el món d'una determinada manera —tots ho fem—, però que això suposi la mort d'un altre que no senti, pensi o actui igual és un disbarat.

Tampoc no m'agrada quan des d'Occident determinats grups o persones utilitzen aquest cas, o altres, per criminalitzar de manera genèrica el món islàmic, ja que no és exclusiu d'una religió o ideologia en concret, és un corrent transversal. Crec que són lícits i humans tots els sentiments i creences; però sempre que no suposin menystenir l'altre i, en cap cas, eliminar-lo. El problema sempre sorgeix quan la ideologia és més important que les persones, una línia vermella que mai no s'hauria traspassar. Per això em sembla tan essencial el respecte, un valor que afavoreix la convivència i un primer pas imprescindible per construir qualsevol cosa que pugui venir al darrere. (Mentre repasso aquest escrit s'ha succeït la matança de Noruega, obra d'un fonamentalista cristià, un altre exemple del mateix.)

PS.: Quin sentit tenen totes aquestes "barbaritats"? El de concienciar-nos del valor del Respecte. Potser sense elles no ens n'adonaríem.

A propòsit de Sudan del Sud

Neix un nou Estat: Sudan del Sud. En principi, una bona notícia. segons sembla, l'única solució viable a un conflicte de molts anys. Hauria d'estar content, els inicis són il·lusionadors, tot està per fer —i més encara en aquest cas—, però no ho estic, ho interpreto com un fracàs.

Un nou Estat significa una nova frontera i no tinc gens clar si és un pas endavant per a la humanitat, quan penso que no fa més de cent anys es podia travessar Àfrica o arribar fins a la Xina sense passar cap control fronterer. Era innecessari cap visat o permís, qualsevol hi podia circular lliurament —si tenia els mitjans necessaris. Llavors, és això progrés?

Els Estats moderns van néixer com a entitats administratives amb fronteres que obeïen a raons polítiques, militars, circumstancials o absurdes en la majoria dels casos, gairebé mai per motius més o menys objectius (ètnics, culturals, religiosos). I el seu sentit —si alguna vegada l'han tingut— era el de gestionar un territori amb les seves heterogeneïtats, amb la seva complexitat —i amb les seves riqueses, no siguem ingenus—; un espai físic on les persones visquessin amb unes normes comunes. Fins aquí: història, passat.

Tanmateix, des del seu naixement  hi ha una evolució de la idea d'Estat que em desagrada, ja que sigui del signe que sigui tots els nacionalismes, en Estats constituïts o per constituir, comparteixen i és la de que un Estat ha de ser homogeni —o tendir a ser-ho. La uniformitat no és unitat i a més, és un autèntic contrasentit si en recordem la creació. Un país, potser, pot ser-ho perquè és una vinculació entre un territori i una cultura, una llengua, però un Estat, que no té perquè coincidir amb els límits d'un país o de varis, no necessàriament. Si algun sentit té, és que serveix per gestionar diversitats, amb l'objectiu ideal que el total —això que va néixer de la casualitat— sigui més que la simple suma de les parts. Però, per què ha ser homogeni? Poques coses a la vida ho són, és una realitat impossible en un món actual cada vegada més híbrid.