A propòsit de Sudan del Sud

Neix un nou Estat: Sudan del Sud. En principi, una bona notícia. segons sembla, l'única solució viable a un conflicte de molts anys. Hauria d'estar content, els inicis són il·lusionadors, tot està per fer —i més encara en aquest cas—, però no ho estic, ho interpreto com un fracàs.

Un nou Estat significa una nova frontera i no tinc gens clar si és un pas endavant per a la humanitat, quan penso que no fa més de cent anys es podia travessar Àfrica o arribar fins a la Xina sense passar cap control fronterer. Era innecessari cap visat o permís, qualsevol hi podia circular lliurament —si tenia els mitjans necessaris. Llavors, és això progrés?

Els Estats moderns van néixer com a entitats administratives amb fronteres que obeïen a raons polítiques, militars, circumstancials o absurdes en la majoria dels casos, gairebé mai per motius més o menys objectius (ètnics, culturals, religiosos). I el seu sentit —si alguna vegada l'han tingut— era el de gestionar un territori amb les seves heterogeneïtats, amb la seva complexitat —i amb les seves riqueses, no siguem ingenus—; un espai físic on les persones visquessin amb unes normes comunes. Fins aquí: història, passat.

Tanmateix, des del seu naixement  hi ha una evolució de la idea d'Estat que em desagrada, ja que sigui del signe que sigui tots els nacionalismes, en Estats constituïts o per constituir, comparteixen i és la de que un Estat ha de ser homogeni —o tendir a ser-ho. La uniformitat no és unitat i a més, és un autèntic contrasentit si en recordem la creació. Un país, potser, pot ser-ho perquè és una vinculació entre un territori i una cultura, una llengua, però un Estat, que no té perquè coincidir amb els límits d'un país o de varis, no necessàriament. Si algun sentit té, és que serveix per gestionar diversitats, amb l'objectiu ideal que el total —això que va néixer de la casualitat— sigui més que la simple suma de les parts. Però, per què ha ser homogeni? Poques coses a la vida ho són, és una realitat impossible en un món actual cada vegada més híbrid.

I és aquí on tinc dubtes, crec que crear un Estat per solucionar un problema de manca de respecte d'interessos diferents —per a mi, el tema essencial—, en el qual un col·lectiu no se sent respectat per un altre, és, de vegades, tancar el problema en fals i ajornar-lo. Si el Respecte, com a valor, no forma part primer d'una ètica compartida "universal", més aviat o més tard tornarà a ressorgir el problema en qualsevol comunitat, però aquest cop amb papers intercanviats, i el que abans era el "bo" ara serà el "dolent" de la pel·lícula. Sempre hi haurà grups amb interessos diferents i aleshores tornem a començar el cicle perquè el problema d'arrel continua.

Perquè, a tot això, a més «divideix i venceràs», menys força dels Estats, dels ciutadans, de la política per fer front a un capitalisme financer que si una cosa té clara és que no distingueix fronteres a l'hora de funcionar, aquest és el seu gran poder. Els Estats tenen un tamany massa petit per actuar a nivell global i massa gran per resoldre les necessitats diàries de la gent: estan en crisi. M'agradaria que s'exploressin vies diferents. Aquesta manera, de vegades, simplifica massa les dificultats; tendeix a no reconèixer la complexitat i desaprofita possibles oportunitats. En algun cas pot ser la solució, però en altres no. I tornant a Sudan del Sud: el conflicte de Darfur continua existint; el problemes ètnico-religiosos encara resten pendents de resoldre; els recursos naturals, com es repartiran... Tant de bo, estigui equivocat i aquesta sigui la idònia per a la gent que viu allà.


Entrada relacionada: Més sobre el respecte