«El Buda»

Casualitat o no, cada vegada que passo per la zona esportiva de la Vall d'Hebron, hi és. És d'una fidelitat absoluta al seu banc —si més no a les hores en què l'acostumo a veure, al vespre. Un banc situat sota una de les passeres-mirador, tot just darrera les cobertes de Miralles, on seu d'una manera característica: amb les cames obertes, formant una perfecta be baixa invertida amb el cos, i els braços estesos al llarg del respatller, com si tot el que hi ha al davant (Barcelona) fos seu; sense ser-ne, ni semblar pas necessitar-ho.

Ara, me n'adono que de manera impulsiva el vaig anomenar «el Buda», un malnom que no li escau. S'assembla més a un Pare Noel —en bermudes i samarreta—, o a un jubilat nord-americà de creuer, que no pas a un Buda. Suposo que quan l'hi vaig posar, la panxa enorme va captivar-me més que no pas la llarga barba blanca, els abundants cabells del mateix color o l'edat avançada, que li donen en conjunt un aire de venerabilitat, de savi d'altres temps. Potser aquest és l'origen de la inexactitud.

I allà continua mirant al davant, amb un malnom inapropiat —tots ho són— i l'única companyia d'un carret d'anar al mercat on desa les escasses pertinences. En què deu pensar tantes hores?

'Capitán Scott'

«Luchar, buscar, hallar, y no rendirse»

—Tennyson

(cita gravada a la creu que recorda els

cinc morts de l'expedició del Terra Nova )

Devoro durant el cap de setmana la biografia de Robert F. Scott escrita per Sir Ranulph Fiennes. En té un punt de vista diferent a d'altres: reivindica la figura de Scott, desprestigiada els darrers anys arran els llibres —gens afavoridors— de Huntford. Contextualitza el personatge en el seu temps i al lloc. Scott és un clar exemple de l'època victoriana, amb valors diferents dels actuals, i l'Antàrtida no és qualsevol lloc —per alguna cosa només són capaços de viure tot l'any els pingüins emperador. És així, com proposa Fiennes, que se l'ha de comprendre.

De vegades, és massa reiteratiu en la defensa i no caldria segons el meu parer. La informació que aporta —extreta sobretot de la seva experiència com a reconegut explorador polar— i els arguments són prou clars com per fer-se'n la idea. Scott va prendre algunes decisions que, a posteriori, van ser errònies, cert —com ens passa a tothom—, i també és cert, com recorda Fiennes, que van patir una climatologia extraordinàriament adversa per a la zona i l'època de l'any —que es produeix rarament. En fi, que una conjunció de decisions desencertades i la manca de la fortuna necessària van desembocar en la coneguda tragèdia. Scott va actuar el millor que va saber, però no va ser suficient; crec que és això el que fa que ens hi identifiquen tant, un sentiment que, més enllà de la proesa i del valor que va representar la seva expedició al Pol Sud, tothom ha viscut.

També estic d'acord amb l'autor en què no és adequat comparar Scott amb Amundsen, ja que els seus objectius no eren ben bé els mateixos. Per això mateix penso que després es contradiu quan càrrega, potser, massa les tintes amb Amundsen. Segurament no va ser tan pèrfid com deixa entreveure. Cadascun d'ells tenia un tarannà propi  i provenien de contextos culturals molt diferents; com a tals se'ls ha de valorar. No n'hi ha bons, ni dolents; només persones que ho van intentar, amb resultats dispars.

P.S.: Acostuma a passar sovint a les edicions en castellà d'aquesta mena de llibres, n'han desaparegut moltes de les il·lustracions de les que parla el text. És una pena que no se'n cuidin més.