«El Buda»

Casualitat o no, cada vegada que passo per la zona esportiva de la Vall d'Hebron, hi és. És d'una fidelitat absoluta al seu banc —si més no a les hores en què l'acostumo a veure, al vespre. Un banc situat sota una de les passeres-mirador, tot just darrera les cobertes de Miralles, on seu d'una manera característica: amb les cames obertes, formant una perfecta be baixa invertida amb el cos, i els braços estesos al llarg del respatller, com si tot el que hi ha al davant (Barcelona) fos seu; sense ser-ne, ni semblar pas necessitar-ho.

Ara, me n'adono que de manera impulsiva el vaig anomenar «el Buda», un malnom que no li escau. S'assembla més a un Pare Noel —en bermudes i samarreta—, o a un jubilat nord-americà de creuer, que no pas a un Buda. Suposo que quan l'hi vaig posar, la panxa enorme va captivar-me més que no pas la llarga barba blanca, els abundants cabells del mateix color o l'edat avançada, que li donen en conjunt un aire de venerabilitat, de savi d'altres temps. Potser aquest és l'origen de la inexactitud.

I allà continua mirant al davant, amb un malnom inapropiat —tots ho són— i l'única companyia d'un carret d'anar al mercat on desa les escasses pertinences. En què deu pensar tantes hores?