'Indis i cowboys'

Quina delícia de canço! Pertany a l'àlbum 'Tenir-ho tot' de Senyors tranquil.

Això és el que vaig veure (II)

• Una mare s'humanitza quan mira el seu nadó. Aquest, com li'n passa a alguns, ja té cara d'adult.
• Un nen grassonet que li costa sortir de la piscina; prova la tàctica de no llençar-se tan lluny com els altres nens per sortir més ràpid. Resultat: continua enfilant-se l'últim.
• La veïna del davant es senya cada vegada que surt pel portal, com fan alguns futbolistes en entrar al camp de joc.
• En una mateixa setmana m'he creuat dos cops, pel carrer, amb el cantant Raimon. Segur que no vol dir res.


• Una altra dona que, també, es senya. Aquesta en entrar a la botiga de Loteries i Apostes de l'Estat. Gest que tant pot ser de respecte, com de necessitat. Imagina, tu, quin és el seu objectiu.
• Un excompany de classe dina sol al Mauri amb la parka cordada fins a l'ultim botó. M'entristeix tot plegat.
• «Tengo unas ganas de soltar la culebra...» Es pot ser més explícit?
• «La clau per llançar-se, bé, de cap a l'aigua és fer abans un petit saltet per impulsar-se.»


• Una veu que no es correspon amb un cos. Una innocència, una manera de riure, que t'alegra la tarda.
• Que tanquin els teus bars favorits, per descobrir-ne d'altres. M'encanta la simpatia de la mare i filla xinesa.
• La crisi és un saló farcit d'armaris desmuntats, un parell de llits apilats, caixes de cartró amuntegades i un parell d'homes veient la tele en un plasma gegant a les dotze del matí.
• «Sobretodo compra "mosarela", que no te se olvide» —diu el vigilant de la Casa del llibre.


• Els trilers de les Rambles són patrimoni delictiu. Estàtues humanes i trilers, quina diferència hi ha? Ambdós la moblen pel turisme.
• Baixar per les Rambles s'assembla molt a esquiar, vas zigzaguejant per evitar els obstacles. Amb la diferència que aquí ho fas per guanyar velocitat.
• Admiro els homes i dones que pugen al metro, es treuen l'abric i li donen la volta per sostenir-lo pel canto del folre.
• «A VERRR, DEJAD LAS PUERTAS..., YA! —crida, per l'altaveu, el conductor del metro.

Alexia

Entristeix entrar a la casa que algú ha deixat forçat per les circumstàncies. Aquí i allà hi veus petites petjades del seu pas. Els forats d'on penjava l'aire condicionat —que no volent deixar res de valor al banc, s'han emportat—; l'invent que s'havien enginyat, en la ventilació de la cuina, per impedir que l'aire passés; o la il·lusió amb què un dia van pintar la paret del capçal del llit de vermell intens, qui sap si estímul de nits de passió... Afegits, colors que dotaven de vida aquestes parets. Parets que eren el seu dia a dia.

Però, més que el rastre dels adults, colpeja el dels infants. Una foto d'un nen de pocs anys que somriu vestit de diumenge; les parets guixades com només ells ho fan, ocupant tota l'alçada al seu abast, amb aquells traços llargs, enèrgics, multicolors...; i sobretot impacta quan darrera una porta, al costat d'adhesius d'una Minnie que sonmia «I wish a Perfect love story...», imprès en un paper i enganxat amb gomets, trobes un nom escrit: Alexia. Li posa cara al drama, ja no és un número.