El Jordi

El Jordi, com a les celebritats se'l coneix només pel nom, és xinès. Si més no d'esperit, d'aparença no ho sembla. Anys enrere, quan encara no existien les botigues 24 hores, anessis a l'hora que anessis a la seva papereria —per simplificar li dic papereria, però més aviat és un basar—, sempre hi era darrere del taulell, amb el cabell rinxolat —ja aleshores una mica blanc—, ulleres de cul de got i barba de boc. Una mena de científic hippie que, enterrat sota una muntanya de llibres —el desordre és el seu punt fort—, unes vegades menjava un entrepà i altres vés a saber què feia allà sota. No hi havia ni migdies, ni caps de setmana, ni per suposat vacances.

El que més m'agrada del seu negoci és anar a fer-hi una fotocòpia —una de les seves especialitats—; pots passar-te un matí sencer a la seva botiga. Saps quan hi entres, no quan en sortiràs. Un cop a dintre, la noció del temps es perd. Mai no s'apressa. Tenir la botiga plena de gent no li afecta en el seu tarannà meticulòs..., aparentment, ja que si algú li manifesta una mica de pressa, el més segur és que li digui un estirabot. I quan és l'hora de passar per caixa, s'arramba tant els objectes a les ulleres per mirar el preu que hi contacten, com si ho necessités, més que per la miopia, per assegurar-se emocionalment del valor de la llibreta MiquelRius que vols en aquell moment —les adoro en totes les versions; són com les Moleskine, però sense tantes ínfules.

El cas és que el temps passa i el Jordi s'ha traslladat, encara que ell està igual —sempre ha tingut l'aspecte d'ara: ni jove, ni vell. Ha deixat el cèntric local que regentava per un altre en un carrer amagat, i tot i que ha empaperat el barri amb indicacions de com arribar-hi, continua sent de difícil accés. La crisi haurà influït en el canvi, però un té la sensació que, com explicaven abans dels elefants a l'hora de morir-se, ha cercat un lloc arrecerat on retirar-se. Aviat un altre xinès, aquest sí d'aparença, ocuparà el seu antic local; com a poc a poc, n'està succeint amb la resta, afortunadament.

Les bases de Shackleton i Scott

Street View arriba a l'Antàrtida i ens ensenya cinc panoràmiques de punts històrics emblemàtics. N'escolleixo les dues més interesants situades a l'illa de Ross, d'on van començar totes les expedicions dels britànics en els seus intents d'arribar al Pol Sud:

1. Base de Shackleton, Cap Royds (1908). Expedició Nimrod.
2. Base de Scott, Cap Evans (1911). Expedició Terra Nova.

Altres llocs històrics:
3. Base Discovery, Punta Hut —Punta de la Cabana— (1901). Expedició Discovery.
4. Cap Crozier, el del Viatge Hivernal d'on s'inpira aquest blog.

Cercant un mapa de l'illa de Ross on situar-les, he trobat aquesta imatge aèria i no m'he pogut resistir a posar-la per la seva bellesa.

El darrer viatge de Colin Thubron

'El viaje catártico de Colin Thubron' és la magnífica entrevista realitzada a C. Thubron, pel Jacinto Antón —contagia passió en tot el que escriu—, a propòsit del seu últim llibre publicat: 'Hacia una montaña en el Tibet'. A continuació, uns quants fragments memorables de la conversa —els destacats, així com la selecció i els comentaris, són meus—:

«La soledad intimidante del Tíbet, donde “todo lo que no es esencial se ha consumido”, [...].» —Segurament la millor descripció que he trobat dels paisatges que m'agraden—.

«Es un mundo que impacta, que a veces sobrecoge con su soledad y vacío. Pero nunca me sentí atemorizado, al igual que jamás me ha infundido miedo el desierto. El desierto es liberador. En cambio, encuentro los bosques sofocantes”. »

«Thubron habla muy pausadamente mientras comemos. “Un viaje como ese te da cierta perspectiva sobre esas cosas. En la tradición budista es positivo que el individuo no sobreviva, resulta tranquilizador contrastar nuestra visión angustiada con esa tradición. No te conforta, no ofrece consuelo para la pérdida, pero la pone en otra perspectiva. Es difícil decir exactamente por qué hice ese viaje. La caminata no te libra de la pena. Un viaje no es una cura, pero produce una ilusión de cambio. Para poner algo entre yo y la muerte. Hacer algo, algo que marque”.»

«Hijo de soldado y descendiente de poeta: pluma y espada. “Será por eso que necesito escribir y viajar”. ¿Viajar es la parte marcial de su alma y escribir la otra? “Viajar te hace atrevido, y más aún viajar para escribir, te obliga a hacer cosas que no harías viajando por placer, como en el periodismo, olvidas el riesgo. Concentrarte en algo frena el miedo”.»

«“El Kailash nunca ha sido escalado. De alguna manera sigue puro. Me gusta esa tradición de respeto. Hablé con Reinhold Messner sobre el tema. Me dijo que no es una montaña difícil, pero que escalarla sería un sacrilegio. No se ha de perturbar a sus dioses”.» —M'encanta saber que encara quedem muntanyes sense escalar—.

«[...] hablando de Freya Stark, Colin me dice que la escritora, “una buena amiga”, le dejó en su testamento dos tazas de té de porcelana china. Se levanta, va a la cocina y vuelve con ellas. No puedo creerlo: ¡¡¡voy a tomar café en una taza que perteneció a Freya Stark!!! “Era como una abuela para mí, murió con más de 100 años, pero le gustaban los jóvenes. También me dio un mandala nepalí. Ella ha sido una de mis grandes influencias”. ¿Como lleva la amistad? Viajar es hacer amigos en ruta y perderlos continuamente. “Sí, haces muchos amigos que sabes que nunca volverás a ver. En especial en esas zonas remotas. Es duro. Todo el tiempo pierdes gente. Todo es transitorio en el camino”.» —També un és "fan" de la Stark, tot i que la lliço important és desfer-se de l'aferrar-se...