Antic conte japonès

El jove Akira era l'encarregat d'anar a buscar l'aigua fresca que bevien a la casa-escola del mestre Oé. Cada matí anava a la rica font que naixia al peu del turó, a vint minuts de distància. Per a aquesta tasca, havien aconseguit dos grans atuells de terrissa que mantenien l'aigua fresca tot el dia. Els dos càntirs penjaven dels extrems d'un pal robust que, col·locat al llarg del coll, li permetia portar fins a tretze o catorze litres sense gaire esforç.

Però resulta que un dels atuells tenia una esquerda per la qual s'escapava part de l'aigua i, al final del trajecte, només arribava la meitat del contingut.

Durant els dos darrers anys, aquesta havia estat la dinàmica: l'Akira anava aviat a la font, omplia els dos recipients i tornava només amb un atuell i mig d'aigua.

El càntir perfecte estava molt orgullós dels seus èxits: durant tot aquest temps havia portat tot l'aigua que li permetia el contingut. Però el càntir trencat estava trist i avergonyit de la seva imperfecció, ja que era conscient que només aconseguia complir la meitat de la comesa per a la qual havia estat creat.

Després d'aquells dos anys de treball, l'atuell trencat ja no va resistir més la pressió i va alçar la veu per dir:
—Estic tan avergonyit!
L'Akira va girar el cap cap a l'esquerra, va veure gemegar la pobra ceràmica i va preguntar:
—Vergonya de què, amic meu?
—Durant tot aquest temps, no he estat capaç de portar bé l'aigua fins a casa del mestre. Quin desaprofitament! Per culpa dels meus defectes, he espatllat part de la teva feina —es va queixar el càntir.
L'Akira va somriure amablement i va dir:
—No diguis això. Ara arribarem a la font i us ompliré d'aigua, i vull que et fixis en com és de bonic el camí de tornada a casa.

Quan van arribar a la font, el càntir va deixar que li posessin l'aigua i, un cop damunt de les espatlles de l'Akira, va començar a mirar al seu voltant, tal com li havien indicat.
—El camí és preciós —va dir el càntir.
—A mi també m'agrada. Veus les flors precioses que voregen la cuneta? —va preguntar l'Akira.
—Oh, són boniquíssimes! —va exclamar el recipient.
—T'has adonat que només hi ha flors en aquest costat del camí? Durant aquest dos anys, he plantat llavors en aquest costat perquè sabia que hi creixerien les flors gràcies a l'aigua que tu vessaves cada dia —va assenyalar el jove.
—De veritat? -va preguntar el càntir, emocionat.
—Sí. Gràcies a això durant aquests anys he gaudit d'aquestes flors en els passejos matinals i no solament això, he pogut decorar amb flors la taula del mestre. Estimat amic, si no fossis com ets, ni el senyor Oé ni jo hauríem pogut gaudir de la bellesa com hem fet!

Autor: desconegut

(Via: MSP)