Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Algèria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Algèria. Mostrar tots els missatges
2012/05/25
'Halili'
2012/05/25
25 de maig, un més. La tradició mana i aquesta vegada amb una altra de les meves cançons favorites: 'Halili' de Cheb Mami, interpretada a duo amb Zaho. Una versió que millora amb el pas del temps..., com un servidor.
2011/04/20
(2n) Viatge a Algèria. Part VI: Beni Abbés
2011/04/20
6. La gent que mirava postes de sol
Ajagut “a la tuareg”, és a dir, estès al terra de costat recolzat sobre el colze, noto l’agradable escalfor de la sorra als ronyons, mentre un suau vent, que es desperta quan el sol s’amaga per l’horitzó, m’acarona el rostre. Avui prou fluix per no enlairar la fina sorra que tot ho enblanquina; però, prou fort per alleugerir, una miqueta, la temperatura ambiental.
Davant meu el Oued traça un meandre quan passa per l'oasi de Beni Abbés. Una ampla cicatriu excavada a la planura per la qual, tot i ser agost, encara flueix aigua. Una taca esfilagarsada sense cap pressa per marxar que, aquests dies, només taca la part de la llera en contacte amb la riba del Palmeral. La resta seca n'és un improvisat poliesportiu a l’aire lliure on es disputen diferents partits de futbol alhora; el final dels quals el marcarà la foscor, no l'esgotament dels joves participants.
Més a prop —tot just a sota meu—, el Ksar, una retícula irregular de cases-pati de fang i palla saltejada de pals d'electricitat i de la verdor de les palmeres, també és ple a vessar de vitalitat. Tota la que li mancava durant les hores de més calor. Pels estretíssims carrerons que separen les cases —més adient seria dir que les suporten—, nens i adults corren i passegen respectivament; qualsevol lloc és bo per aturar-se i fer petar la xerrada. El muetzí, per l’altaveu de la mesquita —la qual trenca l’harmonia d’estil del conjunt—, aviat hi cridarà a oració.
Hi sóc, com cada capvespre des que vaig arribar-hi, a les dunes que hi ha sobre la cornisa del Oued, darrere l’hotel Le Rym. Un mirador privilegiat sobre aquest fascinador paisatge (físic i humà) on, quan el sol comença a mostrar signes d'amabilitat, es congrega una munió silenciosa de gent per comtemplar-lo mentre es pon. Majoritariament, joves i mares amb fills petits amb ulls de qui sap si avui succeirà alguna cosa que pagui la pena presenciar. Si fossin turistes que ho fessin, no hi seria gens estrany, tenim aquest vici —hi ha llocs en què fins i tot aplaudim—, però, de turistes, en aquesta època de l’any, apart d’aquest que parla, no n’hi ha cap —sóc l’únic hoste de l’hotel. Potser és que no hi ha res més interessant a fer aquí... o potser és la millor manera d'utilitzar el nostre temps...
 |
| Beni Abbés © Viatge hivernal |
Davant meu el Oued traça un meandre quan passa per l'oasi de Beni Abbés. Una ampla cicatriu excavada a la planura per la qual, tot i ser agost, encara flueix aigua. Una taca esfilagarsada sense cap pressa per marxar que, aquests dies, només taca la part de la llera en contacte amb la riba del Palmeral. La resta seca n'és un improvisat poliesportiu a l’aire lliure on es disputen diferents partits de futbol alhora; el final dels quals el marcarà la foscor, no l'esgotament dels joves participants.
Més a prop —tot just a sota meu—, el Ksar, una retícula irregular de cases-pati de fang i palla saltejada de pals d'electricitat i de la verdor de les palmeres, també és ple a vessar de vitalitat. Tota la que li mancava durant les hores de més calor. Pels estretíssims carrerons que separen les cases —més adient seria dir que les suporten—, nens i adults corren i passegen respectivament; qualsevol lloc és bo per aturar-se i fer petar la xerrada. El muetzí, per l’altaveu de la mesquita —la qual trenca l’harmonia d’estil del conjunt—, aviat hi cridarà a oració.
Hi sóc, com cada capvespre des que vaig arribar-hi, a les dunes que hi ha sobre la cornisa del Oued, darrere l’hotel Le Rym. Un mirador privilegiat sobre aquest fascinador paisatge (físic i humà) on, quan el sol comença a mostrar signes d'amabilitat, es congrega una munió silenciosa de gent per comtemplar-lo mentre es pon. Majoritariament, joves i mares amb fills petits amb ulls de qui sap si avui succeirà alguna cosa que pagui la pena presenciar. Si fossin turistes que ho fessin, no hi seria gens estrany, tenim aquest vici —hi ha llocs en què fins i tot aplaudim—, però, de turistes, en aquesta època de l’any, apart d’aquest que parla, no n’hi ha cap —sóc l’únic hoste de l’hotel. Potser és que no hi ha res més interessant a fer aquí... o potser és la millor manera d'utilitzar el nostre temps...
2011/04/07
(2n) Viatge a Algèria. Part XI: Batna
2011/04/07
11. Un dia amb Jasim.
Batna va ésser la següent escala un cop abandonada la zona desèrtica. Fatigat, havia deixat enrere la calor esgotadora del sud en només cent kilòmetres, la distància que hi havia entre Batna i Biskra, on havia transbordat de taxi compartit venint des de El-Oued. Un trajecte entre dos paisatges molt diferents separats, només, per una serralada de baixa alçada, vertical des del cantó sud, que vaig travessar pel pas del El-Kantara. Una gorja de bellesa neolítica on compartien l'espai existent: el riu, la carretera, el ferrocarril i el cel. Les planures pedregoses, les palmeres i els llacs de sal quedaren a l’altra banda; fèrtils camps de conreu i la pluja em donaren la benvinguda. Quan vaig arribar a Batna, hi plovia.
L’objectiu era utilitzar-la com a base per visitar les ruïnes de Timgad, ciutat romana situada a uns quaranta kilòmetres. Per això, seguint una de les estratègies habituals, vaig preguntar a Azi, el recepcionista del modestíssim hotel on m’allotjava, si tenia algun “cosí” que em pogués portar i sobretot retornar-me —la dificultat d’anar a un lloc petit o escassament visitat no és anar-hi, acostuma a ser fàcil, el difícil és com tornar. “Casualment,” el seu germà era taxista i ho podia fer; acordat el preu, van quedar pel dia següent.
A l’hora convinguda el taxi era allà; un d'aquells amb els plàstics de fàbrica per protegir les tapisseries encara posats, que acabarà els seus dies amb el que quedi dels plàstics encara posats —com allà es en veuen sovint—, i Jasim, un home a prop de la cinquantena, d’expressió relaxada i ulls vivaços, al volant. De seguida, superades les preguntes per trencar el gel, vaig veure que congeniàvem. Primer em cridà l’atenció la manera de conduir, ja fos per la dèria de circular per un carrer principal en sentit contrari o, en carretera, per situar el vehicle sobre la línia blanca que separava els dos carrils; i, més endavant, per la seva bonhomia.
Però, només era l'inici de les sorpreses que em depararia... Innocent de mi, quan ja intuia el caràcter de les seves respostes, arribats a Timgad, veig que hi havia un llac en les proximitats del bellíssim paratge on està situada.
—Jasim, com es diu aquest llac? —que li pregunto.
I Jasim, amb la serenitat que el caracteritzava i després de rumiar-ho una estona, contestà:
—Llac de Timgad —touché, com es podia dir sino el llac!
Sempre tenia a mà la resposta precisa; em deixava bocabadat...
Començàrem a voltar per les solitàries ruïnes, però, a la mitja hora, Jasim ja n’hi havia tingut prou, de pedres, per aquell dia; Jasim preferia les persones —com li passava a la majoria d’algerians que vaig conèixer— i marxà a xerrar amb el guardià de l'emplaçament.
 |
| Timgad © Viatge hivernal |
L’objectiu era utilitzar-la com a base per visitar les ruïnes de Timgad, ciutat romana situada a uns quaranta kilòmetres. Per això, seguint una de les estratègies habituals, vaig preguntar a Azi, el recepcionista del modestíssim hotel on m’allotjava, si tenia algun “cosí” que em pogués portar i sobretot retornar-me —la dificultat d’anar a un lloc petit o escassament visitat no és anar-hi, acostuma a ser fàcil, el difícil és com tornar. “Casualment,” el seu germà era taxista i ho podia fer; acordat el preu, van quedar pel dia següent.
A l’hora convinguda el taxi era allà; un d'aquells amb els plàstics de fàbrica per protegir les tapisseries encara posats, que acabarà els seus dies amb el que quedi dels plàstics encara posats —com allà es en veuen sovint—, i Jasim, un home a prop de la cinquantena, d’expressió relaxada i ulls vivaços, al volant. De seguida, superades les preguntes per trencar el gel, vaig veure que congeniàvem. Primer em cridà l’atenció la manera de conduir, ja fos per la dèria de circular per un carrer principal en sentit contrari o, en carretera, per situar el vehicle sobre la línia blanca que separava els dos carrils; i, més endavant, per la seva bonhomia.
Però, només era l'inici de les sorpreses que em depararia... Innocent de mi, quan ja intuia el caràcter de les seves respostes, arribats a Timgad, veig que hi havia un llac en les proximitats del bellíssim paratge on està situada.
—Jasim, com es diu aquest llac? —que li pregunto.
I Jasim, amb la serenitat que el caracteritzava i després de rumiar-ho una estona, contestà:
—Llac de Timgad —touché, com es podia dir sino el llac!
Sempre tenia a mà la resposta precisa; em deixava bocabadat...
Començàrem a voltar per les solitàries ruïnes, però, a la mitja hora, Jasim ja n’hi havia tingut prou, de pedres, per aquell dia; Jasim preferia les persones —com li passava a la majoria d’algerians que vaig conèixer— i marxà a xerrar amb el guardià de l'emplaçament.
2009/10/18
(2n) Viatge a Algèria. Part I: Alger.
2009/10/18
«I era cert. Sempre m'ha agradat el desert. T'asseus en una duna de sorra. No es veu res. No se sent res. I tanmateix alguna cosa resplendeix en silenci...
—El que fa bonic el desert —va dir el petit príncep, és que en algun lloc amaga un pou...»
El petit príncep
(Antoine de Saint-Exupéry)
A poc a poc penjaré, en aquesta sèrie d'entrades, fotografies i algunes impressions relacionades amb els llocs visitats en aquest segon viatge a Algèria. No pretenen ser ni exhaustives, ni representatives del viscut —escriptura i vivències són independents—; ni per suposat un retrat del país, si de cas de mi... Són evocacions d'alguna anècdota que em ve al cap —generalment, una "desgràcia": són més amenes de llegir—, ara que ja han passat uns dies des què en vaig tornar i amb l'única intenció de fer-te passar una (bona) estona.
1. La suite.
 |
| Alger © Viatge hivernal |
Després de visitar-ne un parell —al vespre, la majoria ja són plens—, finalment trobo habitació al 'C. T.'. Les millors ja estaven ocupades i no n'hi havia massa per escollir; però l'amabilitat del recepcionista, un ambient que recordava haver viscut temps millors i que no tinc més ganes de voltar-hi —perquè no dir-ho—, tot plegat fa que m'hi quedi.
L'habitació 128 està a l'última planta: la setena; mai no vaig entendre quina era la relació que n'hi havia entre el número d'habitació i la planta a la qual hi era..., ja que tampoc no n'hi havia tantes per justificar-ho. Hi pujo, entre sotragades, amb l'ascensor situat al forat de l'elegant escala de marbre; les "portes" del qual són dues reixes plegables... si algú s'en deixa una mal tancada: et toca pujar-hi a peu.
Més aviat petita, está reculada del pla de façana, cosa que fa que tingui una terrassa al davant amb unes vistes impressionants. Les parets, estampades de mosquits suïcidats fins a l'alçada d'un home amb el braç estès, són d'un verd pàl·lid amortitzat fa molts anys. Les canonades d'aigua són vistes, del mateix color, però sense l'estampat —els artistes nocturns no arribem tan alt. Un gran llit de matrimoni, dues tauletes de nit, una taula d'escriptori, un parell de cadires diferents —una de l'altra—, un armari, una mena de banc per desar les sabates, un penja robes, una llar de foc —tapiada—, un rentamans amb un mirall de vores esfilagarsades i un bidet formen el mobiliari d'edat i procedència incerta. Tants mobles en tan poc espai que resulta dificíl moure-s'hi —en farien falta dues com aquesta per encabir-los bé, si més no les dues que n'hi ha en vertical col·locar-les en horitzontal—, cosa que invita a estar-se a la terrassa; o a dormir-hi, com faran els meus veïns —la calor n'és l'altra raó decisiva.
2009/10/12
(2n) Viatge a Algèria. Part II: Oran.
2009/10/12
2. Una de freda i una de calenta.
He de reconèixer-ho, com s'acostuma a dir, esperava una altra cosa d'Oran..., però no ens avancem als esdeveniments.
Vaig arribar-hi amb el rapide de les 7:45. L'estació de ferrocarril, un edifici d'estil "neo-morisc", és una excel·lent porta d'entrada a la ciutat. Fora, sota un sol de justícia, m'hi va rebre una munió de cotxes, de gent i de pols en suspensió. El camí cap al centre era senzill, només havia de caminar pendent avall cap el mar.
[Parlant de portes. De l'invent de la porta, entesa com l'element que relaciona allò que s'ha separat previament, ningú no en parla. Invent sense el qual, el mur és un absurd. Podem imaginar un món sense rodes, sense mòbil, sense internet; però sense portes... Per cert, els murs que se n'han construït sense, ja es veu que la intenció gaire bona no n'és. Tornem-hi al relat.]
Havent trobat allotjament, vaig anar a dinar a ‘La Comète‘. Un restaurant démodé amb vells cambrers amatents vestits amb americana blanca, llacet i bigoti —també semblava incloure's a l'uniforme. L’amo, des d'una taula situada en un racó, hi vigilava la marxa del negoci. L'ambient traslladava als anys cinquanta del segle passat, tot i que de clientela: poca. Només hi érem un parell de comercials —un d'ells, un italià amb moltes ganes de conversa—, una família celebrant alguna cosa i jo; hi havia més personal de sala que clients. La meva idea inicial era demanar la paelle valenciane que figurava a la carta —l'italià se n'estava empassant una que feia molt bona fila—, però, després de parlar-ne amb el maître, vaig haver de canviar d'idea; havia fet tard, eren gairebé les dues tocades —després de mi, havien baixat la persiana perquè no hi entrés més gent!— i ja no en feien. Contratemps que vaig oblidar, ràpidament, amb l'arribada de la..., el que havia demanat finalment (imagineu la menja que més us agradi). Presentada en una mena de safata daurada —un antiquari s'hauria barallat per aconseguir-la— el cambrer, amb molta delicadesa, va servir-me'n una ració i va deixar-la allà per si en volia més... I TANT QUE EN VOLIA MÉS! Estava al cel.
L'endemà, vaig visitar la part baixa de la ciutat —el lloc on havia nascut la música Raï—, assentada en una vall que, custodiada a una banda pel Fuerte de Santa Cruz i a l'altra pel Castillo Nuevo, descendeix abruptament des de l'altiplà —sobre els penya-segats de la costa— on es situa la part més moderna de la ciutat cap al port de pescadors. El que vaig trobar-hi, va ser desolació: un munt de solars buits, cases estintolades per enderrocar i molta calma. Poca cosa quedava de l'esplendor de temps passats i del futur, no n'hi havia notícies; com si, encara, no s'hagués recuperat del terratremol de 1790. Feia l'aspecte de què, últimament, no n'hagués passat res, ni de bo, ni de dolent. Res a veure amb l'ambient frenètic de la Place du 1 Novembre —plaça de l'ajuntament, centre actual a la part alta. Fins i tot, el mercat urbà que neixia en un dels extrems de la Place "Rabah" i s'enfilava fins a prop de la desacralitzada església de Saint-Louis era poc bulliciós. Vaig anar-me'n, doncs, convençut de què havia desaparegut tot el que allò havia estat en un altre temps. Bé: tot no, els carrers costeruts i el record, hi quedaven...
 |
| Oran ©Viatge d'hivern |
Vaig arribar-hi amb el rapide de les 7:45. L'estació de ferrocarril, un edifici d'estil "neo-morisc", és una excel·lent porta d'entrada a la ciutat. Fora, sota un sol de justícia, m'hi va rebre una munió de cotxes, de gent i de pols en suspensió. El camí cap al centre era senzill, només havia de caminar pendent avall cap el mar.
[Parlant de portes. De l'invent de la porta, entesa com l'element que relaciona allò que s'ha separat previament, ningú no en parla. Invent sense el qual, el mur és un absurd. Podem imaginar un món sense rodes, sense mòbil, sense internet; però sense portes... Per cert, els murs que se n'han construït sense, ja es veu que la intenció gaire bona no n'és. Tornem-hi al relat.]
Havent trobat allotjament, vaig anar a dinar a ‘La Comète‘. Un restaurant démodé amb vells cambrers amatents vestits amb americana blanca, llacet i bigoti —també semblava incloure's a l'uniforme. L’amo, des d'una taula situada en un racó, hi vigilava la marxa del negoci. L'ambient traslladava als anys cinquanta del segle passat, tot i que de clientela: poca. Només hi érem un parell de comercials —un d'ells, un italià amb moltes ganes de conversa—, una família celebrant alguna cosa i jo; hi havia més personal de sala que clients. La meva idea inicial era demanar la paelle valenciane que figurava a la carta —l'italià se n'estava empassant una que feia molt bona fila—, però, després de parlar-ne amb el maître, vaig haver de canviar d'idea; havia fet tard, eren gairebé les dues tocades —després de mi, havien baixat la persiana perquè no hi entrés més gent!— i ja no en feien. Contratemps que vaig oblidar, ràpidament, amb l'arribada de la..., el que havia demanat finalment (imagineu la menja que més us agradi). Presentada en una mena de safata daurada —un antiquari s'hauria barallat per aconseguir-la— el cambrer, amb molta delicadesa, va servir-me'n una ració i va deixar-la allà per si en volia més... I TANT QUE EN VOLIA MÉS! Estava al cel.
L'endemà, vaig visitar la part baixa de la ciutat —el lloc on havia nascut la música Raï—, assentada en una vall que, custodiada a una banda pel Fuerte de Santa Cruz i a l'altra pel Castillo Nuevo, descendeix abruptament des de l'altiplà —sobre els penya-segats de la costa— on es situa la part més moderna de la ciutat cap al port de pescadors. El que vaig trobar-hi, va ser desolació: un munt de solars buits, cases estintolades per enderrocar i molta calma. Poca cosa quedava de l'esplendor de temps passats i del futur, no n'hi havia notícies; com si, encara, no s'hagués recuperat del terratremol de 1790. Feia l'aspecte de què, últimament, no n'hagués passat res, ni de bo, ni de dolent. Res a veure amb l'ambient frenètic de la Place du 1 Novembre —plaça de l'ajuntament, centre actual a la part alta. Fins i tot, el mercat urbà que neixia en un dels extrems de la Place "Rabah" i s'enfilava fins a prop de la desacralitzada església de Saint-Louis era poc bulliciós. Vaig anar-me'n, doncs, convençut de què havia desaparegut tot el que allò havia estat en un altre temps. Bé: tot no, els carrers costeruts i el record, hi quedaven...
2009/10/08
(2n) Viatge a Algèria. Part III: Tlemcen.
2009/10/08
3. Vol sense motor.
Sí, Tlemcen és el lloc on vaig iniciar-me en el món de l'aviació... i també —inshallah—
on el dono per acabat. Amb una vegada n'hi ha prou. I és que l'experiència
no va ser pas massa reixida que diguem... Per tornar-ho a provar,
primer hauria de millorar la maniobra de l'aterratge; l'enlairament
sembla ser una habilitat innata.
Enlairar-me, com deia, ho vaig fer perfecte; l'últim que en vaig veure abans, van ser uns esglaons de pedra tan desgastats pel trepig de la gent, que es veia l'os si n'haguessin tingut. De tan polits que n'estaven, brillaven sota els raigs de sol com si fossin de metall. «Mira que macos», vaig pensar. El següent que recordo és un dolor profund a la zona de la rabada i una cremor intensa a les mans. Havia baixat, de cop, fins al primer replà l'escala que salvava el desnivell entre dos carrers del mercat. Encara no entenia, ben bé, que m'havia succeït, quan l'home que tenia la parada al peu de l'escala em va preguntar si em trobava bé.
—Très bien —li vaig contestar—, a Barcelona sempre les hi baixem així...
Bé: això és el que m'hauria agradat estar capaç de contestar... la veritat és que li vaig fer un gest abaixant, lleugerament, el cap i movent-lo a banda i banda mentre amb la mà em tapava els ulls. Estava atordit sense poder, gairebé, articular paraula. Llavors, l'únic en què pensava era que, tant de bo, no m'hagués trencat alguna cosa. Van ser uns instants eterns.
Quan vaig tornar-me a ubicar —després de fer una avaluació dels danys—, com vaig poder, vaig aixecar-me; vaig eixugar-me la sang de les esgarrapades de les mans i dolorit —al cos, i a l'ànima per l'estúpit sentit del ridícul que m'invaeix quan ensopego—, arrossegant els peus, hi vaig marxar d'allà. La resta del viatge, en seure cada vegada, vaig recordar-me de la maleïda escala.
Per sort, Tlemcen tenia molt més que oferir-me... per exemple: l'orgull maternal dels cuidadors de la mesquita i la tomba del veneradíssim Sidi Boumediene mentre me les ensenyaven; el taxista amb el qual vaig tornar de Sidi Boumediene, quan pluvia, bon coneixedor —com altres compatriotes de la zona— de la ruta "turística" Almeria-Alicante-Lleida (que, a més, vés a saber perquè no va voler cobrar-me: «es gratis»); el microclima benigne, els arbres —no s'entén la història de Tlemcen sense l'entorn on s'ubica— i sobretot les terrasses dels seus cafès.
No recordo haver-ne vist una profusió igual enlloc d'Algèria. Qualsevol mínim eixamplament de la vorera, a l'ombra, significava l'establiment d'una terrassa —d'aquestes davant de les quals pots passar mil vegades sense recordar un sol detall precís. Ocupada —indeflectiblement— per homes, en petits grups o —la majoria dels casos— per solitaris de got buit i despesa magra, tan mimetitzats amb el mobiliari que no podies destriar on acabava la persona i on començava la cadira. La simbiosi era perfecta i la pressa, un concepte desterrat. S'ha de tenir un sentit del temps diferent de l'occidental per ocupar, amb dignitat, una d'aquestes cadires. Nosaltres em sembla que tenim atrofiada aquesta competència —com moltes altres—; per la meva part, vaig fer-ne un master intensiu.
 |
| Tomba de Sidi Boumediene © Viatge hivernal |
Enlairar-me, com deia, ho vaig fer perfecte; l'últim que en vaig veure abans, van ser uns esglaons de pedra tan desgastats pel trepig de la gent, que es veia l'os si n'haguessin tingut. De tan polits que n'estaven, brillaven sota els raigs de sol com si fossin de metall. «Mira que macos», vaig pensar. El següent que recordo és un dolor profund a la zona de la rabada i una cremor intensa a les mans. Havia baixat, de cop, fins al primer replà l'escala que salvava el desnivell entre dos carrers del mercat. Encara no entenia, ben bé, que m'havia succeït, quan l'home que tenia la parada al peu de l'escala em va preguntar si em trobava bé.
—Très bien —li vaig contestar—, a Barcelona sempre les hi baixem així...
Bé: això és el que m'hauria agradat estar capaç de contestar... la veritat és que li vaig fer un gest abaixant, lleugerament, el cap i movent-lo a banda i banda mentre amb la mà em tapava els ulls. Estava atordit sense poder, gairebé, articular paraula. Llavors, l'únic en què pensava era que, tant de bo, no m'hagués trencat alguna cosa. Van ser uns instants eterns.
Quan vaig tornar-me a ubicar —després de fer una avaluació dels danys—, com vaig poder, vaig aixecar-me; vaig eixugar-me la sang de les esgarrapades de les mans i dolorit —al cos, i a l'ànima per l'estúpit sentit del ridícul que m'invaeix quan ensopego—, arrossegant els peus, hi vaig marxar d'allà. La resta del viatge, en seure cada vegada, vaig recordar-me de la maleïda escala.
Per sort, Tlemcen tenia molt més que oferir-me... per exemple: l'orgull maternal dels cuidadors de la mesquita i la tomba del veneradíssim Sidi Boumediene mentre me les ensenyaven; el taxista amb el qual vaig tornar de Sidi Boumediene, quan pluvia, bon coneixedor —com altres compatriotes de la zona— de la ruta "turística" Almeria-Alicante-Lleida (que, a més, vés a saber perquè no va voler cobrar-me: «es gratis»); el microclima benigne, els arbres —no s'entén la història de Tlemcen sense l'entorn on s'ubica— i sobretot les terrasses dels seus cafès.
No recordo haver-ne vist una profusió igual enlloc d'Algèria. Qualsevol mínim eixamplament de la vorera, a l'ombra, significava l'establiment d'una terrassa —d'aquestes davant de les quals pots passar mil vegades sense recordar un sol detall precís. Ocupada —indeflectiblement— per homes, en petits grups o —la majoria dels casos— per solitaris de got buit i despesa magra, tan mimetitzats amb el mobiliari que no podies destriar on acabava la persona i on començava la cadira. La simbiosi era perfecta i la pressa, un concepte desterrat. S'ha de tenir un sentit del temps diferent de l'occidental per ocupar, amb dignitat, una d'aquestes cadires. Nosaltres em sembla que tenim atrofiada aquesta competència —com moltes altres—; per la meva part, vaig fer-ne un master intensiu.
2009/10/07
(2n) Viatge a Algèria. Part IV: Aïn Sefra.
2009/10/07
4. "Font groga": la porta del desert.
Afeccionat
com sóc a la literatura de viatges, la raó principal de fer escala
a Aïn Sefra, i no a Mecheria (on vaig canviar de mitjà de transport) o
a Bechar (més al sud), camí de Taghit —un dels punts ineludibles
del meu viatge—, va ser la de conèixer on va morir Isabelle
Eberhardt. Aventurera i escriptora, de començaments del segle XX,
que va recórrer tot el Sàhara —vestida amb robes d'home— i que va morir aquí
ofegada, en una avinguda —cruel paradoxa del destí—, quan
s'hi recuperava de la malària. Un personatge prou interessant encara que
no hagués escrit cap dels seus llibres i articles... i això que només tenia 27 anys quan va morir! La meva estança a Aïn Sefra, per tant, va ser el meu (morbós) homenatge.
L'Aïn Sefra actual atesora l'encant dels llocs que no en tenen, és a dir, el de la quotidianitat. Carrers nous desproporcionadament amples pel clima i l'escàs trànsit existent, alguns arbres vulgars, cases anodines com a màxim de dues plantes i on sembla que si bé no n'hi ha massa a fer —el tedi s'endevinava a la cara dels seus habitants—, tampoc no s'hi passa misèria.
Són els llocs com aquest, precisament, els que em donen la sensació de viatjar, per "innecessaris". Hi ha llocs que no m'he de perdre: els que marquen la ruta, però són les escales intermitges (no convé arribar massa ràpid a allò que es desitja) les que em proporcionen la sensació d'exclusivitat, de "descobriment" necessària a tot viatge. Als "ineludibles", hi sé una mica el que trobaré; als "innecessaris", hi trobo la felicitat de no haver de veure, visitar, experimentar, provar res a priori, per "obligació", només ser-hi amb els ulls ben oberts. Són els "temps morts" que m'interessen i que sóc incapaç de descriure...
Atenció: no n'hi ha cap hotel dintre del poble —el que hi havia està tancat. L'únic que resta obert, El-Mekhter, està a uns dos kilòmetres a les afores, travessant el oued, al costat de la dunes. Un hotel de l'època colonial, atrotinat, però tot i així amb el tarannà dels hotels d'aquella època. Les habitacions, gràcies a la singular distribució de passadissos semi-soterrats i patis, disposen totes de ventilació creuada i d'un solàrium privat. És perfecte per retirar-se a llegir o a escriure una temporada. Sense comptar que, per estar a tocar —literalment— de les dunes, permet, de camí cap al sud, tenir el primer contacte amb la sorra.
P.S. Font groga és la traducció de Aïn Sefra. Sempre em sorprén la força poètica d'aquests topònims tan exòtics —si més no per a mi. Què pot haver-hi de més d'important que una font en un lloc tan àrid?
 |
| Aïn Sefra © Viatge hivernal |
L'Aïn Sefra actual atesora l'encant dels llocs que no en tenen, és a dir, el de la quotidianitat. Carrers nous desproporcionadament amples pel clima i l'escàs trànsit existent, alguns arbres vulgars, cases anodines com a màxim de dues plantes i on sembla que si bé no n'hi ha massa a fer —el tedi s'endevinava a la cara dels seus habitants—, tampoc no s'hi passa misèria.
Són els llocs com aquest, precisament, els que em donen la sensació de viatjar, per "innecessaris". Hi ha llocs que no m'he de perdre: els que marquen la ruta, però són les escales intermitges (no convé arribar massa ràpid a allò que es desitja) les que em proporcionen la sensació d'exclusivitat, de "descobriment" necessària a tot viatge. Als "ineludibles", hi sé una mica el que trobaré; als "innecessaris", hi trobo la felicitat de no haver de veure, visitar, experimentar, provar res a priori, per "obligació", només ser-hi amb els ulls ben oberts. Són els "temps morts" que m'interessen i que sóc incapaç de descriure...
Atenció: no n'hi ha cap hotel dintre del poble —el que hi havia està tancat. L'únic que resta obert, El-Mekhter, està a uns dos kilòmetres a les afores, travessant el oued, al costat de la dunes. Un hotel de l'època colonial, atrotinat, però tot i així amb el tarannà dels hotels d'aquella època. Les habitacions, gràcies a la singular distribució de passadissos semi-soterrats i patis, disposen totes de ventilació creuada i d'un solàrium privat. És perfecte per retirar-se a llegir o a escriure una temporada. Sense comptar que, per estar a tocar —literalment— de les dunes, permet, de camí cap al sud, tenir el primer contacte amb la sorra.
P.S. Font groga és la traducció de Aïn Sefra. Sempre em sorprén la força poètica d'aquests topònims tan exòtics —si més no per a mi. Què pot haver-hi de més d'important que una font en un lloc tan àrid?
2009/10/06
(2n) Viatge a Algèria. Part V: Tarigh.
2009/10/06
5. El primer oasi (Tarigh)
Tarigh: el palmerar, el Ksar, el Gran Erg (Occidental) a l'esquena... o al davant segons es miri. L'aire es palpa. La calor, tan aclaparadora, és un fluid al qual nedes. Estic a casa...
 |
| Tarigh © Viatge hivernal |
2009/09/20
(2n) Viatge a Algèria. Part VII: Timimoun.
2009/09/20
7. Jamal-Le Chameau
Aquí, una d'aquestes coses absurdes que fas quan estàs fora de casa i no et veu ningú... Ens el vam trobar passejant el seu amo, a un bonic i frondós paratge —la pista que travessa el llac salat de Timimoun—, quan tornaven de fer Le Gourara Circuit. La idea de fer-nos plegats la foto va ser del xofer que m'acompanyava; va pensar que tot bon turista l'havia de tenir i com no tinc voluntat, ja ho sabeu —ni vergonya—, vaig accedir-hi sense oposar gaire resistència.
Al principi, Jamal-Le Chameau —així em va dir després que es deia— estava amb el morro baix i cara de pocs amics, però va ser posar-me al seu davant que, tot d'una, com un professional de la passarel·la, va aixecar el cap i va somriure —el punyeter sembla que em faci burla. Més tard, en confiança, em va dir que era de la broma i que li agradava prendre el pèl... als estrangers.
 |
| Llac salat © Viatge hivernal |
Al principi, Jamal-Le Chameau —així em va dir després que es deia— estava amb el morro baix i cara de pocs amics, però va ser posar-me al seu davant que, tot d'una, com un professional de la passarel·la, va aixecar el cap i va somriure —el punyeter sembla que em faci burla. Més tard, en confiança, em va dir que era de la broma i que li agradava prendre el pèl... als estrangers.
2009/09/10
(2n) Viatge a Algèria. —2009—
2009/09/10
BCN-Alger / Alger-Oran / Oran-Tlemcen / Tlemcen-Mecheria-Aïn Sefra / Aïn Sefra-Béchar-Taghit / Taghit-Bechar-Beni Abbés / Beni Abbés-Timimoun (Gourara Circuit) / Timimoun-El-meniaa / El-meniaa-Vall de M'zab (Ghardaïa, Melika, Bou-Noura, El Atteuf, Beni Isguen) / Vall de M'zab-Ourgla / Ourgla-El-oued / El-oued-Batna (Timgad) / Batna-Constantine / Constantine-Setif / Setif-Alger / Alger-BCN
2009/09/04
(2n) Viatge a Algèria.
2009/09/04
 |
Beni Abbès © Viatge d'hivern
|
A més, a l'experiència del viatge, s'hi ha afegit la possibilitat de viure el Ramadà —un al·licient més—, cosa que per a un no musulmà suposa algun inconvenient; tot i que es compensa amb la vivència de què significa aquest esdeveniment tan important al món islàmic.
Quan em "recuperi" una mica, el mes d'agost no és precisament el moment de l'any més còmode per anar-hi —la calor és extrema a les zones de desert—, n'explicaré alguna cosa...
2009/07/07
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
