Vist a Madrid

A l'última visita a Madrid, passejant pel Malasaña, el meu barri favorit, vaig ensopegar amb aquest curiós anunci.

El món de... Cirauqui

En aquest segon Camino de Santiago —addició benigna—, a les afores de Cirauqui —un petit poble entre Estella i Puente La Reina—, el món sencer...

El Jordi

El Jordi, com a les celebritats se'l coneix només pel nom, és xinès. Si més no d'esperit, d'aparença no ho sembla. Anys enrere, quan encara no existien les botigues 24 hores, anessis a l'hora que anessis a la seva papereria —per simplificar li dic papereria, però més aviat és un basar—, sempre hi era darrere del taulell, amb el cabell rinxolat —ja aleshores una mica blanc—, ulleres de cul de got i barba de boc. Una mena de científic hippie que, enterrat sota una muntanya de llibres —el desordre és el seu punt fort—, unes vegades menjava un entrepà i altres vés a saber què feia allà sota. No hi havia ni migdies, ni caps de setmana, ni per suposat vacances.

El que més m'agrada del seu negoci és anar a fer-hi una fotocòpia —una de les seves especialitats—; pots passar-te un matí sencer a la seva botiga. Saps quan hi entres, no quan en sortiràs. Un cop a dintre, la noció del temps es perd. Mai no s'apressa. Tenir la botiga plena de gent no li afecta en el seu tarannà meticulòs..., aparentment, ja que si algú li manifesta una mica de pressa, el més segur és que li digui un estirabot. I quan és l'hora de passar per caixa, s'arramba tant els objectes a les ulleres per mirar el preu que hi contacten, com si ho necessités, més que per la miopia, per assegurar-se emocionalment del valor de la llibreta MiquelRius que vols en aquell moment —les adoro en totes les versions; són com les Moleskine, però sense tantes ínfules.

El cas és que el temps passa i el Jordi s'ha traslladat, encara que ell està igual —sempre ha tingut l'aspecte d'ara: ni jove, ni vell. Ha deixat el cèntric local que regentava per un altre en un carrer amagat, i tot i que ha empaperat el barri amb indicacions de com arribar-hi, continua sent de difícil accés. La crisi haurà influït en el canvi, però un té la sensació que, com explicaven abans dels elefants a l'hora de morir-se, ha cercat un lloc arrecerat on retirar-se. Aviat un altre xinès, aquest sí d'aparença, ocuparà el seu antic local; com a poc a poc, n'està succeint amb la resta, afortunadament.

Això és el que vaig veure (III)

• Vestuari de mafiós d'un país de l'est: caçadora de pell marró i, sigui hivern o estiu, sandàlies de tires creuades amb mitjons blau fosc.
• Un any anant-hi i no me n'havia adonat. L'edifici de La Principal és groc!
• Camino mirant les cornises dels edificis; veig una Barcelona nova.
• Un dependent del Colmado Quílez, amb el blusó característic, es gira per mirar el cul d'una noia.


• Sentir-hi les petjades a La Central. És el soroll del silenci.
• Trobo un llibre de notes de Chejov. Em penedeixo de no haver-lo adquirit.
• Passeig de Gràcia. L'escorta de J. de Marichalar vesteix una corbata verd fluorescent. Serà per atreure-hi tota l'atenció? Impossible.
• Matinadors de diumenge. Per obligació, escombriaires; per devoció, evangèlics camí del temple; per vici, lectors de diari.


• El nombre de possibilitats de què un nen es llenci a la piscina, sense esgotar-se, tendeix a infinit. Més infinit, quant més petit.
• Filosofia de piscina: 20/20/20. 20 de natació (acció), 20 de spa (descans) i 20 de sauna (reflexió).
• El pare locutor radiofònic: «—Y ahora metemos el bañador en esta bolsa...».
• L'avi que xiula cap a dintre. Indescifrable.


• Dones grans que van a urgències perquè la filla se les escolti.
• Un altre look, d'egipci: sense pèl ni al cap, barba i sobretot celles i pestanyes.
• 'Gat', un nom per a un gat sense nom. Clar, concís i senzill.
• Els homes amb l'edat es feminitzen; les dones es masculinitzen. Sortim guanyant.

Això és el que vaig veure (II)

• Una mare s'humanitza quan mira el seu nadó. Aquest, com li'n passa a alguns, ja té cara d'adult.
• Un nen grassonet que li costa sortir de la piscina; prova la tàctica de no llençar-se tan lluny com els altres nens per sortir més ràpid. Resultat: continua enfilant-se l'últim.
• La veïna del davant es senya cada vegada que surt pel portal, com fan alguns futbolistes en entrar al camp de joc.
• En una mateixa setmana m'he creuat dos cops, pel carrer, amb el cantant Raimon. Segur que no vol dir res.


• Una altra dona que, també, es senya. Aquesta en entrar a la botiga de Loteries i Apostes de l'Estat. Gest que tant pot ser de respecte, com de necessitat. Imagina, tu, quin és el seu objectiu.
• Un excompany de classe dina sol al Mauri amb la parka cordada fins a l'ultim botó. M'entristeix tot plegat.
• «Tengo unas ganas de soltar la culebra...» Es pot ser més explícit?
• «La clau per llançar-se, bé, de cap a l'aigua és fer abans un petit saltet per impulsar-se.»


• Una veu que no es correspon amb un cos. Una innocència, una manera de riure, que t'alegra la tarda.
• Que tanquin els teus bars favorits, per descobrir-ne d'altres. M'encanta la simpatia de la mare i filla xinesa.
• La crisi és un saló farcit d'armaris desmuntats, un parell de llits apilats, caixes de cartró amuntegades i un parell d'homes veient la tele en un plasma gegant a les dotze del matí.
• «Sobretodo compra "mosarela", que no te se olvide» —diu el vigilant de la Casa del llibre.


• Els trilers de les Rambles són patrimoni delictiu. Estàtues humanes i trilers, quina diferència hi ha? Ambdós la moblen pel turisme.
• Baixar per les Rambles s'assembla molt a esquiar, vas zigzaguejant per evitar els obstacles. Amb la diferència que aquí ho fas per guanyar velocitat.
• Admiro els homes i dones que pugen al metro, es treuen l'abric i li donen la volta per sostenir-lo pel canto del folre.
• «A VERRR, DEJAD LAS PUERTAS..., YA! —crida, per l'altaveu, el conductor del metro.

Alexia

Entristeix entrar a la casa que algú ha deixat forçat per les circumstàncies. Aquí i allà hi veus petites petjades del seu pas. Els forats d'on penjava l'aire condicionat —que no volent deixar res de valor al banc, s'han emportat—; l'invent que s'havien enginyat, en la ventilació de la cuina, per impedir que l'aire passés; o la il·lusió amb què un dia van pintar la paret del capçal del llit de vermell intens, qui sap si estímul de nits de passió... Afegits, colors que dotaven de vida aquestes parets. Parets que eren el seu dia a dia.

Però, més que el rastre dels adults, colpeja el dels infants. Una foto d'un nen de pocs anys que somriu vestit de diumenge; les parets guixades com només ells ho fan, ocupant tota l'alçada al seu abast, amb aquells traços llargs, enèrgics, multicolors...; i sobretot impacta quan darrera una porta, al costat d'adhesius d'una Minnie que sonmia «I wish a Perfect love story...», imprès en un paper i enganxat amb gomets, trobes un nom escrit: Alexia. Li posa cara al drama, ja no és un número.

La mestria del socorrista

Nena 2 (amb cara de súplica): Podem ficar-nos-hi?
Socorrista: Teniu catorze anys?
Nena 1 (amb pena): En tinc dotze.

Fi de la història.

Això és el que vaig veure (I)

• Una parella agafada de la mà amb maletes idèntiques. Ell arrossega la seva amb la mà dreta, ella amb l'esquerra.
• Dues turistes esmorzen, en silenci, en una terrassa. Les cares són de «què faig aquí, quan no és això el que vull».
• A la platja. Sentit aquest estiu: «¡Vestidiiitos playeeeros, pareeeos!»
• Un guitarrista que no toca. Només mira.

• Una mare que estreny, suaument, les galtes del seu fill perquè li faci un petó. El nen somriu, d'aquella manera.
• El mecànic del carrer Ll.: granota curta i arrambada que deixa a la vista els mitjons que sobresurten de les botes, panxa prominent i cames primes. De lluny, sembla un ocell tropical.
• El cotxe del metge del carrer M. de F., tan bo que el motor fa soroll de nau espacial. Impacient, n'espero el moment de l'enlairament.
• Una senyora gran que es fica a la piscina amb les ulleres de carrer. A continuació, se les treu per parlar.

• Una noia jove parla pel mòbil des que puja al vagó fins que en baixa. És l'única que es manté en silenci.
• El passeig de Gràcia és per baixar-lo quan no n'hi ha gairebé cotxes, fa fred i el sol et dóna a la cara.
• Una mare ànec i els seus fills entren a l'hotel Mandarín Oriental. Ho fan en fila índia i amb el cap cot.
• Una adolescent amb minifaldilla es canvia les sabates planes per unes de taló alt que treu d'una bossa del Mercadona. Ara somriu entremaliada.

• Dues amigues amb les mateixes sabates vermelles de cordons. I també la mateixa bossa.
• Un quiosc de metro obert que ven amb els llums apagats. Quatre ulls brillen en la foscor.
• Un emprenedor emprenyat. A crits, garanteix rendibilitats del 25% per un Nokia antic. 
• Una dona de cabells llisos s'arrissa les pestanyes dins d'un cotxe aparcat. El carrer està poc il·luminat i el cotxe, interiorment, gens. 

Cames

©Viatge hivernal

Estiu.

Dues adolescents

—Has berenat? —li pregunta— jo sí, nous... em fan vomitar.
—A mi no em fan falta —li contesta sonrient l'amiga alhora que es fica els dits índex i polze a la boca, en forma de pinça, com si n'anés a treure una cosa. Gest que provoca un riure de complicitat entre totes dues.
Silenci. Continuen fent steps i el·líptica respectivament.

'Batachero'

Algú canta una canço de amor a les dutxes...

—Madle miiiiía! Essse hooooobre está entregao.

Naufragi

Gràcies a l'errada/malifeta d'Endesa —tramites per donar-te de baixa un dia determinat i després ho fan quan li dóna la gana—, estic al nou domicili abans del previst. La manca d'un servei imprescindible, com és l'electricitat, va precipitar la decisió. En llevar-me aquell dia, hi desconeixia que aquella era l'última nit que passaria al pis de SiM. Molts finals importants han estat sense tenir temps d'acomiadar-me, potser ha estat el millor.

Acostumat al meu espai, és estrany no tenir la mateixa intimitat. Una de les coses que més trobo a faltar és el llit; no especialment el matalàs —que també—, sinó la dimensió. Estirar els braços en tota la seva amplària, nedar entre els llençols, no trobar-ne el límit. Ara és com si dormís a un taüt, confortable, però un taüt al cap i a la fi. Només em falta la capa negra i els ullals... Vigileu!

El trasllat dels mobles, llibres i altres rampoines al traster és demà. Carinyosament, li dic "el naufragi" i hi tinc ganes de acabar d'una vegada, de passar full. Les mudances són una llauna... i més per fer taula-rasa. La cosa bona és que comences de nou lleuger d'equipatge —com a mi m'agrada viatjar—, tot i que aquest cop sense veure l'altra riba, ni ocells al cel que l'anunciïn.

Aquagym

«QUE-EM-PIE-CE-YA, QUE-EL-PÚ-BLI-CO-SE-VA» sento de fons, acompanyat d'un soroll sincopat de picar de mans, cridoria que em treu del núvol de pensaments al qual estava. L'enrenou prové dels participants de la classe d'aquagym, impacients de rebre la seva dosi diària de Waka-Waka i Panamericano. Un grup format per homes i dones que no baixen de la seixantena —majoria dones, tot s'ha de dir—, amb cossos d'haver trepitjat poc un gimnàs, però amb les ganes de jugar d'un nen.

M'agradaria tenir una màquina del temps per viatjar a la seva joventut i preguntar-los, si s'imaginen, en un futur, fent gimnàstica a l'aigua, al ritme de la música i dels crits d'una monitora. No ho serien, és més, suposo que en riurien. Els canvis que ha viscut aquesta generació són brutals... i la seva capacitat d'adaptació: extraordinària.

També penso, a part d'en l'inimaginable, en tot allò que havíem suposat que mai no faríem, ni diríem, i que un bon dia fem i diem. En part com a renúncia i en part com a elecció conscient en entendre millor determinada situació. De com la vida ens facilita oportunitats per questionar-nos certes creences i fer més rica la nostra comprensió del món. James Bond tenia raó: Nunca digas nunca jamás. I que m'ho diguin a mi, mentre rumio tot això a la piscina d'hidromassatge... Està clar: ara no descarto fer aquagym si arribo a la seva edat —o abans—, o allò que estigui de moda aleshores, si el cos aguanta perquè la ment i l'esperit estan preparats.

Taksim kebab

©Santi Burgos

M'ha fet gràcia trobar aquesta fotografia a un article sobre Istanbul —tot s'ha de dir poc interessant— al diari. Aviat, el lloc m'ha semblat conegut... i tant que sí, és el minúscul local, amagat a la banda menys transitada de la plaça Taksim, on vaig fer un mos la primera vegada que vaig arribar-hi. Que n'era, de bo!

Subtilesa

"Subtilesa". La de certa gent que per dir que fa tard a una cita, quan arriba l'hora a la qual s'havia quedat i no hi és, truca i, amb veu aflautada —imprescindible—, pregunta: «A quina hora havíem quedat? A dos quarts... o a la una?».

Impressionant!

Etiquetes

—...una, dues...

Un petit plaer és: desenganxar l'etiqueta del preu d'un llibre acabat de comprar. Va més enllà de la mera acció física; fins que no ho faig, no el considero meu.

Pagar-lo a la llibreria, no em serveix de gaire... bé —no exagerem—, em serveix per no tenir problemes legals, és a dir, per no haver de sortir a corre-cuita de La Central amb la caixera al darrere.... Però és quan arribo a casa i en trec l'etiqueta que —de debó— el sento meu. Llavors respiro tranquil. Fins aleshores, és com si estigués als llimbs dels llibres, sense batejar, subjecte a tots els "perills" que es troben pel camí.

Tanmateix, la cosa no acaba aquí. Un cop separada l'etiqueta del llibre; la rebrego en forma de boleta; l'alineo amb les dels altres llibres comprats —sempre que n'hagi adquirit més d'un, esclar— i llavors, a poc a poc, les compto: una, dues... Quina satisfacció!

D'altra banda, si alguna vegada m'he oblidat de treure-les, constato que no envelleixen bé. El pas del temps que ennobleix el llibre embruta —indefectiblement— l'etiqueta, que com fulles de roure, caduca. És depriment trobar-ne una encara enganxada.

Vida sana

Sentit al Quimet: «Posa'm, sisplau! Un cigaló de ron Pujol... amb sacarina». Constato, amb satisfacció, que els consells de les autoritats mèdiques han calat entre el "jovent" que el freqüenta.

Poesia urbana

Està al Velòdrom d'Horta. Fa cosa d'un mes que la vaig veure, i abans que l'esborrin la vaig fotografiar. Quant al contingut..., és difícil expressar-ho més bé. No cal massa més comentaris...

De viatge per La Clota

© Viatge d'hivern

La Clota, petit oasi semirural, situat entre el barri d'Horta, el Carmel i la zona esportiva de la Vall d'Hebró de Barcelona ha resistit el creixement de la ciutat d'aquestes últimes dècades —com un poblat de la Gàl·lia. És un lloc únic caracteritzat per cases unifamiliars, moltes d'autoconstrucció, horts i alguns tallers; un ambient tranquil ideal per passejar-hi.

Actualment, es troba subjecte a dos Plans de Millora Urbana, recentment aprovats, que modificaran el seu futur. El primer amb l'objectiu de conservar la part més singular, la que limita amb el carrer Lisboa. El segon, més discutible, que afegirà noves construccions plurifamiliars a la zona que limita amb l'avinguda de l'Estatut, a l'espai que ocupava una antiga bòbila, en un dels pocs solars buits que queden a Barcelona.

Esperem a veure els resultats i sobretot que el que afecta la zona contigua a l'avinguda de l'Estatut tingui l'encert, si més no, de crear una zona amb personalitat en un espai tan singular.