Astronomia aplicada

[Imatge: via this isn't happiness]

Reconeixent constel·lacions. De vegades no cal mirar al cel; hi són molt més a prop.

Persones admirables de 2011

• Maruja Ruiz, per viure amb integritat i ser-ne un exemple sempre.
• Joan Subirats per fer aprendre i oferir un punt de vista polític diferent.
• Paco Vallejo, per tenir tan clar que ni els escacs, ni cap altra cosa és més important que viure.
• Gerlinde Kaltenbrunner per mantenir l'esperit romàntic de l'alpinisme i l'aventura: «és més important l'estil que el resultat».
• Enrique Vila-Matas per explorar, escriure i subministrar felicitat al seus lectors.
• Ellen Johnson Sirleaf, per tenir una voluntad ferma i clara. Imprescindible el documental Dones de ferro de Libèria.
  

Més sobre el Respecte

És curiós com succeeixen els esdeveniments. Ho dic —com si estigués sorprès— perquè després d'haver escrit: A propòsit de Sudan del Sud, aquests últims dies un film i un reportatge televisiu m'han fet continuar reflexionant sobre el que allà tractava, com si una mena de llei còsmica me'ls hagués enviat. La veritat és que no és així, és la nostra mirada que és selectiva i només veiem el que ens interessa. Però, sigui com sigui, ho aprofito per seguir reflexionant sobre un posicionament que no la Veritat.

La pel·lícula en qüestió és Gandhi —la tenia oblidada— i m'ha recordat tot el procés d'independència de l'Índia. De com en lloc de crear la Gran Índia formada per hindús i musulmans que volia Gandhi; ell, com a mal menor, acepta la creació de dos estats: Índia per als Hindús i Pakistan —i Bangladesh a l'altra banda— per als musulmans. Fet que no evitarà aldarulls, matances, grans migracions i un conflicte no resolt hores d'ara entre tots dos estats. Perquè, com bé va intuir Gandhi, no era una qüestió de fronteres sinó de respectar l'altre primer, o si més no de tolerar-lo —concepte que no m'agrada gaire per allò que suposa de superioritat sobre l'altre.

La llei negra és el títol del reportatge i continua on l'hem deixat en el paràgraf anterior, però apropant-nos més a la realitat. Estem al Pakistan actual i tracta sobre el cas de Asia Bibi. Una dona, integrant de la minoria cristiana, que ha estat condemnada a mort en virtut de La Llei de la Blasfèmia (la llei negra); tot perquè en una discussió amb unes noies musulmanes —que no van voler veure aigua del seu got perquè era cristiana— ella va blasfemar contra el profeta Mahoma. Un despropòsit de llei que els fonamentalistes musulmans utilitzen per atemorir la població, sigui musulmana o no, i aconseguir un poder que no obtenen a les urnes. És comprensible i humà que vegin el món d'una determinada manera —tots ho fem—, però que això suposi la mort d'un altre que no senti, pensi o actui igual és un disbarat.

Tampoc no m'agrada quan des d'Occident determinats grups o persones utilitzen aquest cas, o altres, per criminalitzar de manera genèrica el món islàmic, ja que no és exclusiu d'una religió o ideologia en concret, és un corrent transversal. Crec que són lícits i humans tots els sentiments i creences; però sempre que no suposin menystenir l'altre i, en cap cas, eliminar-lo. El problema sempre sorgeix quan la ideologia és més important que les persones, una línia vermella que mai no s'hauria traspassar. Per això em sembla tan essencial el respecte, un valor que afavoreix la convivència i un primer pas imprescindible per construir qualsevol cosa que pugui venir al darrere. (Mentre repasso aquest escrit s'ha succeït la matança de Noruega, obra d'un fonamentalista cristià, un altre exemple del mateix.)

PS.: Quin sentit tenen totes aquestes "barbaritats"? El de concienciar-nos del valor del Respecte. Potser sense elles no ens n'adonaríem.

A propòsit de Sudan del Sud

Neix un nou Estat: Sudan del Sud. En principi, una bona notícia. segons sembla, l'única solució viable a un conflicte de molts anys. Hauria d'estar content, els inicis són il·lusionadors, tot està per fer —i més encara en aquest cas—, però no ho estic, ho interpreto com un fracàs.

Un nou Estat significa una nova frontera i no tinc gens clar si és un pas endavant per a la humanitat, quan penso que no fa més de cent anys es podia travessar Àfrica o arribar fins a la Xina sense passar cap control fronterer. Era innecessari cap visat o permís, qualsevol hi podia circular lliurament —si tenia els mitjans necessaris. Llavors, és això progrés?

Els Estats moderns van néixer com a entitats administratives amb fronteres que obeïen a raons polítiques, militars, circumstancials o absurdes en la majoria dels casos, gairebé mai per motius més o menys objectius (ètnics, culturals, religiosos). I el seu sentit —si alguna vegada l'han tingut— era el de gestionar un territori amb les seves heterogeneïtats, amb la seva complexitat —i amb les seves riqueses, no siguem ingenus—; un espai físic on les persones visquessin amb unes normes comunes. Fins aquí: història, passat.

Tanmateix, des del seu naixement  hi ha una evolució de la idea d'Estat que em desagrada, ja que sigui del signe que sigui tots els nacionalismes, en Estats constituïts o per constituir, comparteixen i és la de que un Estat ha de ser homogeni —o tendir a ser-ho. La uniformitat no és unitat i a més, és un autèntic contrasentit si en recordem la creació. Un país, potser, pot ser-ho perquè és una vinculació entre un territori i una cultura, una llengua, però un Estat, que no té perquè coincidir amb els límits d'un país o de varis, no necessàriament. Si algun sentit té, és que serveix per gestionar diversitats, amb l'objectiu ideal que el total —això que va néixer de la casualitat— sigui més que la simple suma de les parts. Però, per què ha ser homogeni? Poques coses a la vida ho són, és una realitat impossible en un món actual cada vegada més híbrid.

Comiat

©Viatge d'hivern

Ple, buit...

Intel·ligència

"Antes iba donde iba el balón. Ahora me preocupa más el espacio que la pelota"

—Carles Puyol

Carles Puyol és la mena de gent que admiro pels valors que transmet. Tenia la percepció, fins ara, que era un tipus assenyat, humil i amb gran capacitat d'entrega i compromís amb l'equip; però és que, a més, en aquesta entrevista (seguiu l'enllaç) hi demostra ser una persona amb prou intel·ligència emocional. La qual cosa em fa pensar que les virtuts enumerades a l'inici no són més que la conseqüència de la coherència entre la manera de sentir-pensar i la forma d'actuar. Com els anglosaxons diuen en casos com aquest: Hats off.

'La puñetera verdad'

Suposo que no sabeu qui era Manuel Mena... tranquils, jo també ho desconeixia fins avui; però si  teniu la curiositat de saber-ho, no patiu, us ho diré: era un parent de l'escriptor Javier Cercas que va lluitar al bàndol 'nacional' a la Guerra Civil Espanyola. Ara, segurament, us estareu preguntant: «on vols anar a parar amb tot això?». Doncs vull anar-hi a com Cercas utilitza la història de Mena, a l'article La puñetera verdad, per explicar —de manera magistral— que tots dos bàndols no van contribuir per igual a la destrucció de la democràcia a la  II República espanyola. A través d'aquest exemple diferencia entre les raons morals  —que són sempre legítimes— i les raons polítiques —que poden ser encertades, o equivocades com era el cas de Mena. I per extensió, com la dreta espanyola encara arrossega aquest dilema sense haver-ho assumit. En fi, l'article és un luxe de contingut i forma.

Kundera, duc de Redonda

Els premis són un aspecte secundari a la "filosofia" de Viatge d'hivern, la qual radica més en la satisfacció personal en fer el que sigui que en la —possible— recompensa (material) que se n'obté. Ara bé, en aquest cas en faig excepció amb un que s'avé amb l'esperit romàntic d'aquest blog. Es tracta del premi Reino de Redonda que ha estat concedit enguany a Milan Kundera —escriptor estimat—, que ell n'ha acceptat «divertit», i que el converteix en el duc de Redonda de 2010. "Regne" singular —del qual el "monarca" actual és l'escriptor Javier Marías— que té una llista extensa d'il·lustres nobles i que, per cert, té per lema el simpàtic Ride si sapis (riu si en saps)... Tant de bo tots hi fossin així.

Felicitats Kundera!!

Això no està bé

Sé que, afortunadament, a la vida no n'hi ha veritats absolutes: les coses no són o blanc o negre; hi domina el gris en una infinitud de matissos. Tot és complicat, res és senzill, cadascú té les seves raons i totes són legítimes... però, hi ha temes que per molt que intento comprendre'ls, que m'hi esforço, no me'n surto.

Em costa entendre com un jutge que l'únic que pretenia era que una sèrie de gent sapigués on estaven enterrats els seus familiars assassinats a la Guerra Civil —ni tan sols qui ho havia fet—, ara, és trobi acusat de prevaricació (??) pels hereus dels botxins. Perplexitat és l'unica parula que se m'ocurreix per definir-ho. Serà legal, tot el que vulguin, però per moltes argúcies que hi facin servir:  a-i-x-ò  n-o  e-s-t-à  b-é. És un fàstic i una vergonya que els que no creuen en la democràcia s'aprofitin dels mitjans que aquesta facilita. Això no és justícia.

Malgrat tot, de tant en tant algú que m'ajuda a entendre perquè passa el que ens passa. I en aquest cas és el Javier Cercas. M'atreveixo a dir, que amb el Sergi Pàmies, un dels pocs intel·lectuals d'esquerres, sense "monyeries" —com diria el Pàmies—, que tenim i que, com el propi Javier manifesta al següent article entre d'altres coses, tant se'n troba a faltar.

Nuevos reaccionarios

En realidad no son tan nuevos. En realidad empezaron a aparecer hacia los años ochenta, cuando empezó la resaca de las revoluciones izquierdistas de los sesenta y empezó a producirse una deserción en masa desde las filas de la izquierda a las de la derecha igual que en los años sesenta se había producido una deserción en masa desde las filas de la derecha a las de la izquierda. Me refiero a los intelectuales, claro está, o a eso que antes se llamaba intelectuales y que ya nadie sabe cómo llamar. El resultado de ese trasvase multitudinario es que ahora mismo, en España, la expresión “intelectual de derechas”, que en los años sesenta era prácticamente un oxímoron, se ha convertido prácticamente en un pleonasmo, aunque por supuesto la mayoría de los intelectuales de derechas se llaman a sí mismos liberales o progresistas. En cuanto a los intelectuales de izquierdas, ¿dónde están? ¿Quiénes son? A juzgar por la repercusión de sus declaraciones en los medios, no hay duda: Javier Bardem, el Gran Wyoming y últimamente Willy Toledo, que ha dicho la canallada de turno sobre el régimen canalla de Cuba. No sé si hace falta decir que siento el mayor respeto por los tres, pero la verdad es que no acabo de ver a ninguno de los tres convertido en proveedor de ideas de la izquierda española.

Quizá exagero. Quizá el panorama no sea tan negro y los nuevos reaccionarios no sean tantos, aunque la verdad es que hacen un ruido tremendo. ¿Dónde están? ¿Quiénes son? Los nuevos reaccionarios no son jóvenes –tienen entre 50 y 70 años, digamos– y son esencialmente radicales: de jóvenes se pincharon radicalismo en vena y de mayores siguen enganchados a él; de jóvenes fueron maoístas, estalinistas, anarquistas, ultracatalanistas o ultravasquistas o simplemente terroristas, y de mayores son lo mismo, sólo que al revés: ultraderechistas o ultraespañolistas. Ellos son así: siempre ultras, o siempre istas. Ahora, en teoría, están contra el fanatismo y el totalitarismo –sobre todo, claro está, contra el totalitarismo de izquierda que hace 40 años aplaudían y ya casi no existe-, pero tienen un temperamento fanático y una mentalidad totalitaria, lo que los incapacita por completo para el escepticismo, la tolerancia y la ironía, aunque no para el sarcasmo. A la menor oportunidad te restriegan por la cara su antifranquismo, como si haber acertado una vez garantizase que acertarán siempre; a la menor oportunidad te restriegan por la cara sus ultras y sus istas, como si haberte equivocado una vez no garantizase que te puedes equivocar siempre. Si de verdad hubieran leído a Ortega, justificarían su inconsecuencia ideológica apelando a él, que comparaba con mulas a los hombres consecuentes con sus ideas. “No es uno quien debe ser consecuente con sus ideas”, decía Ortega, “sino sus ideas quienes deben ser consecuentes con la realidad”. Por supuesto, Ortega tenía razón, sólo que olvidó añadir que la inconsecuencia por sí misma no es ninguna virtud ni asegura ningún acierto, y que un hombre inconsecuente cuyas ideas siguen sin ser consecuentes con la realidad deja de ser una mula, pero se convierte en un burro. Cito a Ortega porque es un liberal y los nuevos reaccionarios suelen declararse liberales y hasta titulan sus columnas como la de Jiménez Losantos: “Comentarios liberales”. Para cualquier liberal de verdad, ese título sólo puede ser un sarcasmo; o un insulto. Como sólo puede ser un sarcasmo o un insulto que los nuevos reaccionarios saquen a diario en procesión a Orwell y a Camus, dos tipos de quienes hace 40 años abominaban porque tuvieron el coraje de denunciar el totalitarismo en una época totalitaria y que 40 años después abominarían de ellos porque los verían como una amenaza totalitaria en una época democrática. En realidad, nada está más lejos de cualquier idea liberal y de progreso que los nuevos reaccionarios; no lo digo yo, lo dice un verdadero liberal: “Si hay una actitud opuesta a la mía”, asegura Claudio Magris, “es aquella que mantenían muchos revolucionarios extremistas que hace 40 años creían que la revolución iba a crear un mundo perfecto, y vieron que eso no ocurrió y se convirtieron en seres completamente reaccionarios”.

Son ellos, los nuevos reaccionarios, que desde hace tiempo están monopolizando con sus gritos y ademanes de histeria el discurso ideológico de este país (y no sólo de este país). Por lo demás, no tenemos derecho a quejarnos: la culpa es nuestra. La culpa es, quiero decir, de una izquierda cuyas ideas son con frecuencia un montón de vaguedades metidas en un saco de buenos sentimientos y cuyo horizonte mental ni siquiera se ha despejado del todo de mitos siniestros como el de Cuba; y la culpa es también de una generación de treintañeros y cuarentones, la mía, que ni siquiera tuvo tiempo de ser marxista, que no ha cometido alguno de los errores de sus padres, pero tampoco ha sido capaz de casi ninguno de sus aciertos, una generación que ha crecido en democracia y eso la ha vuelto ideológicamente tolerante y escéptica, pero también pasota y comodona, una generación que, por decirlo como Foster Wallace, ha abandonado el terreno en manos de una pandilla de fundamentalistas despiadados. Ahí siguen ellos, y así nos va a nosotros.

El País Semanal 18/04/2010 (Javier Cercas)

Entre copes...

Dinar de Nadal amb S.&Co. El lloc —una masia a Collserola amb ínfules—  maco, modern, però amb el més bàsic, el servei i fer bé el menjar, no se'n surten prou. En el fons, un carn a la brasa "maquillat" dels de tota la vida.

S. i les seves amigues són l'element aglutinador de la reunió; cadascuna feliç amb el seu nen/a —amb la satisfacció d'haver fet els "deures"— i les que, encara, no el tenen: a la recerca; cosa que no sempre és fàcil... els avortaments espontanis són més comuns del que em pensava a la nostra edat —la veritat és que tampoc no hi havia pensat gaire, és un món que em resulta tan aliè hores d'ara... l'ambient fa "olor" de calor de niu. Els homes som els secundaris de la pel·lícula, millor dit, els "terciaris" darrera dels nens; llei de vida. En definitiva, una tocada —absoluta— de peus a terra; m'ho prenc com una experiència formativa del procés d'"humanització"...

Tot i que el pessimisme que em domina aquests dies em fa pensar quantes d'aquestes parelles, tan compenetrades ara, continuaran juntes d'aquí deu anys... és pura estadística. L'instint de procreació és indiscutible, la resta: una moda passatgera que acaba (bé, de vegades); però, a fi de comptes, això hi resta valor?

A la nit, a casa, em quedo a veure Entre copas (Sideways) a la televisió. És colpidora i trista sota l'aparença de comèdia. M'encanta l'escena quan parlen, el Miles i la Maya, del pinaud noir;  perquè els hi agrada, s'expressen tantes coses sense dir. És una pel·lícula que no em canso de veure-la i avui la trobo, fins i tot, autobiogràfica, hi ha frases demolidores... Paul Giamatti està superb. I el final, intel·ligent, coherent, sense concessions, alhora que deixa la porta oberta a l'esperança.

'Un lector vampiro'

A pocs dies d'emprendre el viatge d'estiu d'enguany, acabo de llegir un article del Javier Cercas amb el qual m'he sentit molt identificat. Particularment, en allò sobre la incapacitat d'escriure una resenya mínimament decent del llibres que m'agraden —com acostumo a fer en aquest blog. En fí, que sóc un lector vampiro i no ho sabia... No em desagrada pas la idea.

L'onada verda

Tots aquests dies, segueixo amb interès els esdeveniments que s'estan succeint a Iran —país pel qual sento grans simpaties— arran de les eleccions celebrades (cada dia que passa més convençut de què les han manipulades matusserament). Tinc la sensació de què estem vivim un moment històric, de canvi —si més no, és el que desitjo.

Ben bé no sé que hi passarà, el que sí era previsible és com s'està actuant la joventut, cosa que qualsevol amb una mica interès capta en viatjar per Iran en veure la seva vitalitat.

M'agradaria —i tinc l'esperança— que, com país de gent amable i educada, els iranians trobessin una solució a les expectatives de tothom —s'entén de la majoria— lliurament, sense vessaments de sang, i que no sigui, sobretot, passar d'un extrem a l'altre —ni retornar a temps passats de la Revolució, ni del Sha—, és a dir, que creïn alguna cosa nova conservant la seva singularitat. En definitiva, que no es quedi només en un «quítate tu, 'pa' ponerme yo» entre "germans".

Pepe Rubianes

Nene, això no es fa. Què farem ara "los solteros" sense el nostre gurú. Quina putada!!

Visc (a)... una botiga

Sempre hem d'estar agraïts a la gent que ens governa. Tants anys pensant que vivia en una ciutat i resulta que no. Gràcies a les campanyes publicitàries* de l'Ajuntament, he descobert la veritat. Visc (a)... una botiga! No em tinc per massa sagaç, però ja en sospitava alguna cosa...

*La campanya "Visc(a) Barcelona!" juga amb el doble sentit, en català, segons s'escrigui la "a" junta o com a preposició. En castellà seria: 'Viva Barcelona/ Vivo en Barcelona'.

El negoci de la por

Estic "fart" de tenir la sort d'haver nascut en un país del primer món, en el que és segurament el millor moment quant a qualitat de vida i que uns fills de mala mare s'entestin en ficar-nos, tot el dia, pors innecessàries. D'aquí uns anys, aquesta època serà recordada com la de la por. Ara és la crisi financera, fa un dies la llet xinesa, abans volar en avió, anteriorment el terrorisme islàmic, el canvi climàtic, etc. La qüestió és tenir el personal atemorit i controlat. No vull dir que no existeixin tota aquesta sèrie de fets, però com diria qualsevol concursant de Gran Hermano: "se magnifican" pels mitjans de comunicació.

Agafem-ne l'últim: la crisi financiera. No sé que passarà, però pels motius que ara no analitzaré —cobdícia, avarícia sense límit— uns "terroristes econòmics" han enfonsat l'economia occidental. Si veus la tele o llegeixes qualsevol diari sembla que estem assistint a la fi del món. Passarà el que hagi de passar, però aquestes "campanyes de propaganda" del mitjans, que això és el que són, no veig en què ajuden a solucionar el problema. No informen, l'únic que fan es agravar-lo i enriquir els comptes de resultats de les empreses "d'informació".

Cada dia es té la sensació més gran d'assistir més a una ficció, que a la informació de la realitat. Abans s'anava al cinema a veure pel·lícules de terror, ara no cal, només veint un telenotícies en tens prou. Ja se'n fa difícil creure que cada dia pugui haver notícies per omplir un diari —la vida no és tan emocionant— i en canvi si en fas cas és un no parar. Els diaris es queixen que no venen, però si es dediquesin a investigar i reflexionar de veritat no estarien tan mal, però això requereix temps i suposaria no guanyar-ne tant —malgrat el que diuen. Com ha passat a l'economia, s'ha de deixar de vendre fum i apostar per coses tangibles amb un valor real.

Quant a aquesta última "catàstrofe", a la qual li dono de vida fins a la propera "desgràcia", tinc la impressió —exagerant— que sortirem de la crisi quan als mitjans de comunicació els deixi d'interessar com a "negoci".

La crisi financera

Es pot dir més alt, però més clar és difícil. A continuació, reprodueixo el magnífic comentari de l'Iñaki Gabilondo:

CUATRO - 15/09/2008 -

"El gran globo financiero se ha pinchado. El capitalismo salvaje, el de los beneficios locos, el gran superpoder triunfante, ha explotado. Un poder autónomo, sin control democrático alguno, que amasó inmensas fortunas, que especuló sin freno y con riesgos insensatos y ahora pide socorro al dinero público para salvarse. Su ambición, su bulimia irrefrenable está destrozando nuestros ahorros, disparando nuestras hipotecas y pulverizando nuestros puestos de trabajo. Pero ninguna representación de esas grandes corporaciones, ni de las instituciones que los agrupan, se cree en la obligación de dar explicaciones públicas. Se sienten técnicamente en apuros, pero no perciben el más mínimo reproche social, y no lo perciben porque, sencillamente, no existe ningún reproche. Ni siquiera son frecuentes los comentarios periodísticos críticos, exigentes. Todo se detiene en el plano político nacional, cada país dispone, como chivos expiatorios, de sus gobiernos. Ahí, en los pecados de nuestros gobernantes, se acaba todo. Denunciamos sus errores de previsión y ni se nos ocurre juzgar los colosales errores de cálculo de los gigantes mundiales de las finanzas. Cada día es más claro, y más desalentador, que la democracia es solo la apariencia del poder, con poquísimos márgenes de maniobra, un rompeolas en el que revientan las iras ciudadanas y la soberanía popular, el juguete que se regala a los niños para que se entretengan. Muy por encima, impune e inmune, se mueve el verdadero poder, irresponsablemente. ¿Aprenderemos algo?, no es probable."

Extraterrestres

No m'he pogut resistir, és fascinació el que sento per aquest vídeo. La prepotència, l'anar sobrat, la mirada condescendent... L'actitud és impagable: mastegant xiclet d'una manera despreocupada amb la rialleta "perdonavides". Ha de ser-ne genètic, sinó no és comprensible com es pot arribar a aquest grau de perfecció. Vés a saber si no serà una malaltia que no s'ha descobert encara...

El meus moments preferits són els de complicitat entre la Presidenta de la Comunitat de Madrid i l'individu amb la corbata verda. Es pot ser més "pijo"? No ho crec. Per cert, la meva teoria és que és un extraterrestre, cap ésser humà pot tenir tant de cabells. Ara m'estic enrecordant d'un altre bastant conegut, aficionat als idiomes i a posar els peus sobre la taula, que també ve del mateix planeta...

Si alguna vegada us pregunteu que és ser de dretes, perdó liberal, és això. És aquest comportament. Perquè ser de dretes o d'esquerres és una qüestió d'estètica, de la forma en què ens relacionem amb els altres. Des del respecte, d'igual a igual, com identifico a la gent, realment, d'esquerres o des de la tolerància displicent com és el tarannà de dretes, perdó liberal, que és caracteritza per deixar ben clar que s'està en possessió de la veritat i en menystenir la dels altres.

Són uns màrtirs. Han vingut a aquest món a haver de tolerar —no els queda més remei— una sèrie d'individus que s'entesten en viure segons les seves idees i a sobre, el que és més greu, a no aplaudir les seves accions. On anirem a parar, pensaran. S'estan guanyant el cel... i els diners, que és el que s'amaga darrere tot això.