Tu saps que la meva vida és un somni

Matino per no somiar. Altra gent ho fa perquè és més activa a primera hora, m'incloc també, però no és aquesta la raó. El cert és que avorreixo començar el dia amb mal de cap i somiar m'ho provoca. Bé, somiar en sí, no; és recordar, en llevar-me, que he somiat. I és que sóc dels que dorm d'una tirada, però que un cop em desperto, que acostuma a ser d'hora, si em torno a dormir, tot el que somio en aquesta estona ho recordo i aleshores: mal de cap. Últimament n'estic tenint força...

Un somni es repeteix. El protagonitza Bernardo Cortés, el rapsode-cantant de la Barceloneta, conegut gràcies al personatge d'El Terrat —inspirat inicialment en ell. Una d'aquestes persones que, físicament, amb l'edat no es panseix; ni sembla encongir-se com altres. Ell és d'una categoria diferent, s'està autoincinerant. Una pell molt bruna i seca, no sua mai, ho suggereix. Sembla tenir un foc, per dintre, que l'anés carbonitzant a poc a poc. Qualsevol dia només trobaran una americana, unes sabatilles gegants, un munt de cendres i una pila de papers volant.

I és que, al somni, el Bernardo hi duu una americana rossegada de ratlla diplomàtica on les espatlles li arriben gairebé als colzes i els dits és l'únic que deixen veure les mànigues, mentre sostenen un mànec de folis rebregats per l'ús. Calça unes sabatilles esportives negres, sorprenentment actuals, d'adolescent. Si l'americana era tres o quatre talles més gran, les sabatilles potser són vuit números més. Tan grans que entre el seu taló i el final de la sabatilla podries ficar un puny sencer. Cosa que fa que no les aixequi gaire del terra quan camina. Més aviat les arrossega, com si ho fes amb raquetes de neu.

El cas és que el veig baixant, a la parada inici-final, de l'autobús 36 al carrer Ramon Trias Fargas, el de darrere l'Hotel Arts. Està a punt de travessar-lo per fer drecera per l'hotel i arribar al Port Olímpic on, suposo, treballa ara. Però abans que ho faci, en passar al meu costat,  li pregunto: «L'hi ha valgut la pena?». Al que, amb preses, m'hi contesta: «Què?»

[Pròxima entrega: 'Les cases d'una planta no fan bona ombra']

Pierre és nom de gat

Era diumenge i com altres durant l'últim mes hi era a la platja. Acostumo anar-hi a la del Somorrostro, o com tothom la coneix: «la que està davant de l'Hospital del Mar al costat del socorrista». Una elecció que té molt a veure amb la comoditat —l'autobús que passa per davant de casa, hi té el final— i amb la mandra de no haver-me de capficar gaire per prendre un parell d'hores de sol, el meu límit psicològic d'estança a la platja.

Havia escollit un lloc a tercera fila. La primera és per a la gent gran que s'emporta les tumbones de casa; la segona, per a les famílies amb para-sol i cotxet de nen impossible de bellugar per la sorra; i a partir de la tercera, per al primer que hi arriba. Aquí havia col·locat la meva tovallola vermella; fàcilment localitzable en sortir de l'aigua, sense ulleres, i no fer el zombi pel sorral.

Quan duia una bona estona de tranquil·litat, no tenia veïns xerraires a la vora, tot just darrere meu van situar-se un grup d'adolescents, nois i noies al cinquanta per cent, amb ganes que tothom conegués les seves vicissituds diàries. Converses que si bé, en un primer moment, destorbaven la pau que regnava fins aleshores, aviat van ser font d'entreteniment. Unes vegades per la frescor i la innocència dels comentaris, la majoria per l'enginy de les rèpliques.

I així passava el matí, entre glopades de sorra i rialles, quan van afegir-s'hi un parell de nois més: els cosins francesos del Jordan —un dels nois del grup. En principi ningú no els va fer massa cas —per no dir cap— i es van situar a l'extrem més allunyat de les noies; però, passada una estona, una en va sentir prou curiositat per la seva presència i va trencar el gel.

 —¿Cómo os llamáis?— va preguntar-los.
 —Mathieu —va dir el més espavilat.
 —¿Y tú? —va repreguntar la noia al més tímid.
 —Pierre.
 —¡Ahí va —va dir ella—, como mi gato!

[Pròxima entrega: 'Tu saps que la meva vida és un somni']

El Jordi

El Jordi, com a les celebritats se'l coneix només pel nom, és xinès. Si més no d'esperit, d'aparença no ho sembla. Anys enrere, quan encara no existien les botigues 24 hores, anessis a l'hora que anessis a la seva papereria —per simplificar li dic papereria, però més aviat és un basar—, sempre hi era darrere del taulell, amb el cabell rinxolat —ja aleshores una mica blanc—, ulleres de cul de got i barba de boc. Una mena de científic hippie que, enterrat sota una muntanya de llibres —el desordre és el seu punt fort—, unes vegades menjava un entrepà i altres vés a saber què feia allà sota. No hi havia ni migdies, ni caps de setmana, ni per suposat vacances.

El que més m'agrada del seu negoci és anar a fer-hi una fotocòpia —una de les seves especialitats—; pots passar-te un matí sencer a la seva botiga. Saps quan hi entres, no quan en sortiràs. Un cop a dintre, la noció del temps es perd. Mai no s'apressa. Tenir la botiga plena de gent no li afecta en el seu tarannà meticulòs..., aparentment, ja que si algú li manifesta una mica de pressa, el més segur és que li digui un estirabot. I quan és l'hora de passar per caixa, s'arramba tant els objectes a les ulleres per mirar el preu que hi contacten, com si ho necessités, més que per la miopia, per assegurar-se emocionalment del valor de la llibreta MiquelRius que vols en aquell moment —les adoro en totes les versions; són com les Moleskine, però sense tantes ínfules.

El cas és que el temps passa i el Jordi s'ha traslladat, encara que ell està igual —sempre ha tingut l'aspecte d'ara: ni jove, ni vell. Ha deixat el cèntric local que regentava per un altre en un carrer amagat, i tot i que ha empaperat el barri amb indicacions de com arribar-hi, continua sent de difícil accés. La crisi haurà influït en el canvi, però un té la sensació que, com explicaven abans dels elefants a l'hora de morir-se, ha cercat un lloc arrecerat on retirar-se. Aviat un altre xinès, aquest sí d'aparença, ocuparà el seu antic local; com a poc a poc, n'està succeint amb la resta, afortunadament.

Això és el que vaig veure (III)

• Vestuari de mafiós d'un país de l'est: caçadora de pell marró i, sigui hivern o estiu, sandàlies de tires creuades amb mitjons blau fosc.
• Un any anant-hi i no me n'havia adonat. L'edifici de La Principal és groc!
• Camino mirant les cornises dels edificis; veig una Barcelona nova.
• Un dependent del Colmado Quílez, amb el blusó característic, es gira per mirar el cul d'una noia.


• Sentir-hi les petjades a La Central. És el soroll del silenci.
• Trobo un llibre de notes de Chejov. Em penedeixo de no haver-lo adquirit.
• Passeig de Gràcia. L'escorta de J. de Marichalar vesteix una corbata verd fluorescent. Serà per atreure-hi tota l'atenció? Impossible.
• Matinadors de diumenge. Per obligació, escombriaires; per devoció, evangèlics camí del temple; per vici, lectors de diari.


• El nombre de possibilitats de què un nen es llenci a la piscina, sense esgotar-se, tendeix a infinit. Més infinit, quant més petit.
• Filosofia de piscina: 20/20/20. 20 de natació (acció), 20 de spa (descans) i 20 de sauna (reflexió).
• El pare locutor radiofònic: «—Y ahora metemos el bañador en esta bolsa...».
• L'avi que xiula cap a dintre. Indescifrable.


• Dones grans que van a urgències perquè la filla se les escolti.
• Un altre look, d'egipci: sense pèl ni al cap, barba i sobretot celles i pestanyes.
• 'Gat', un nom per a un gat sense nom. Clar, concís i senzill.
• Els homes amb l'edat es feminitzen; les dones es masculinitzen. Sortim guanyant.

Això és el que vaig veure (II)

• Una mare s'humanitza quan mira el seu nadó. Aquest, com li'n passa a alguns, ja té cara d'adult.
• Un nen grassonet que li costa sortir de la piscina; prova la tàctica de no llençar-se tan lluny com els altres nens per sortir més ràpid. Resultat: continua enfilant-se l'últim.
• La veïna del davant es senya cada vegada que surt pel portal, com fan alguns futbolistes en entrar al camp de joc.
• En una mateixa setmana m'he creuat dos cops, pel carrer, amb el cantant Raimon. Segur que no vol dir res.


• Una altra dona que, també, es senya. Aquesta en entrar a la botiga de Loteries i Apostes de l'Estat. Gest que tant pot ser de respecte, com de necessitat. Imagina, tu, quin és el seu objectiu.
• Un excompany de classe dina sol al Mauri amb la parka cordada fins a l'ultim botó. M'entristeix tot plegat.
• «Tengo unas ganas de soltar la culebra...» Es pot ser més explícit?
• «La clau per llançar-se, bé, de cap a l'aigua és fer abans un petit saltet per impulsar-se.»


• Una veu que no es correspon amb un cos. Una innocència, una manera de riure, que t'alegra la tarda.
• Que tanquin els teus bars favorits, per descobrir-ne d'altres. M'encanta la simpatia de la mare i filla xinesa.
• La crisi és un saló farcit d'armaris desmuntats, un parell de llits apilats, caixes de cartró amuntegades i un parell d'homes veient la tele en un plasma gegant a les dotze del matí.
• «Sobretodo compra "mosarela", que no te se olvide» —diu el vigilant de la Casa del llibre.


• Els trilers de les Rambles són patrimoni delictiu. Estàtues humanes i trilers, quina diferència hi ha? Ambdós la moblen pel turisme.
• Baixar per les Rambles s'assembla molt a esquiar, vas zigzaguejant per evitar els obstacles. Amb la diferència que aquí ho fas per guanyar velocitat.
• Admiro els homes i dones que pugen al metro, es treuen l'abric i li donen la volta per sostenir-lo pel canto del folre.
• «A VERRR, DEJAD LAS PUERTAS..., YA! —crida, per l'altaveu, el conductor del metro.

La mestria del socorrista

Nena 2 (amb cara de súplica): Podem ficar-nos-hi?
Socorrista: Teniu catorze anys?
Nena 1 (amb pena): En tinc dotze.

Fi de la història.

Això és el que vaig veure (I)

• Una parella agafada de la mà amb maletes idèntiques. Ell arrossega la seva amb la mà dreta, ella amb l'esquerra.
• Dues turistes esmorzen, en silenci, en una terrassa. Les cares són de «què faig aquí, quan no és això el que vull».
• A la platja. Sentit aquest estiu: «¡Vestidiiitos playeeeros, pareeeos!»
• Un guitarrista que no toca. Només mira.

• Una mare que estreny, suaument, les galtes del seu fill perquè li faci un petó. El nen somriu, d'aquella manera.
• El mecànic del carrer Ll.: granota curta i arrambada que deixa a la vista els mitjons que sobresurten de les botes, panxa prominent i cames primes. De lluny, sembla un ocell tropical.
• El cotxe del metge del carrer M. de F., tan bo que el motor fa soroll de nau espacial. Impacient, n'espero el moment de l'enlairament.
• Una senyora gran que es fica a la piscina amb les ulleres de carrer. A continuació, se les treu per parlar.

• Una noia jove parla pel mòbil des que puja al vagó fins que en baixa. És l'única que es manté en silenci.
• El passeig de Gràcia és per baixar-lo quan no n'hi ha gairebé cotxes, fa fred i el sol et dóna a la cara.
• Una mare ànec i els seus fills entren a l'hotel Mandarín Oriental. Ho fan en fila índia i amb el cap cot.
• Una adolescent amb minifaldilla es canvia les sabates planes per unes de taló alt que treu d'una bossa del Mercadona. Ara somriu entremaliada.

• Dues amigues amb les mateixes sabates vermelles de cordons. I també la mateixa bossa.
• Un quiosc de metro obert que ven amb els llums apagats. Quatre ulls brillen en la foscor.
• Un emprenedor emprenyat. A crits, garanteix rendibilitats del 25% per un Nokia antic. 
• Una dona de cabells llisos s'arrissa les pestanyes dins d'un cotxe aparcat. El carrer està poc il·luminat i el cotxe, interiorment, gens. 

Miratge

He passat un munt de cops davant seu, però mai hi havia parat gran atenció. Parlo del monument dedicat a Antonio López y López, el que està situat a la plaça del mateix nom, al costat de la Llotja de Mar. Edifici que per cert és d'una tristor finíssima, com n'hi ha pocs a Barcelona; tot i que prefereixo més els porxats del davant seu, els de l'altra vorera del Passeig d'Isabel II. Potser degut a què, quan era petit, eren on acompanyava els pares a comprar, un rellotge o un transistor, als nombrosos basars que hi havia en aquella zona —quant més minúscul era l'establiment, més andròmines hi cabien! Era l'excursió al paradís consumista d'aleshores.

Fins fa poc, com deia, només m'havia fixat en l'absurditat de les quatre petites rampes —de dubtosa utilitat— que n'hi ha al monument. Una a cada cara i que salven, només, el primer graó de les escales per pujar a la plataforma on descansa. El que em va cridar l'atenció, aquesta vegada, va ser un assumpte diferent: la inscripció gravada al pedestal, al cantó enfrontat als edificis porxats comentats abans. I que vaig veure, per casualitat, des de l'autobús tot just abans de què girés per Via Laietana. El cas és que vaig llegir: «GRAN NAVIERO, SOÑADOR VITALICIO Y PRIMER MARQUÉS DE COMILLAS». No m'ho podia creure, «SOÑADOR VITALICIO», quin prodigi de bellesa! Que magnífic panegíric! N'és difícil trobar cap, de millor, de més poètic... L'encanteri no va durar pas gaire.

L'endemà —encara captivat per la sorpresa— vaig passar-hi de nou. La llum havia canviat, les ombres eren diferents, i també les lletres eren unes altres. Clarament hi deia: «SENADOR VITALICIO». Una llàstima, m'agradava més abans. Tot i que confesso que m'havia estranyat tanta lírica en un home que havia aconseguit part de la seva fortuna amb el negoci d'esclaus... Encara que, ara que ho penso, poden ser compatibles una cosa i l'altra; l'ésser humà és capaç d'aquestes complexitats.