Tom Crean's Hometown

Hauria estat imperdonable anar a Irlanda i no visitar el South Pole Inn a Annascaul. Tom Crean no me l'hauria perdonat... o sí.

Douglas Mawson: Expedició de 1914

Enllaç al relat de la tràgica expedició de l'australià Douglas Mawson fet per Andrew Luck-Baker a BBC News magazine. Molt detallat i amb bon material gràfic.

'Amundsen-Scott: Duelo en la Antártida'

Narrar en paral·lel les expedicions d'arribada al Pol Sud de Robert F. Scott i Roald Amundsen és el recurs literari utilitzat per Javier Cacho per escriure aquest assaig, alhora que el principal alicient a l'hora de valorar-lo. Si bé no aporta informació nova, és molt clarificador, ben documentat i agradable de llegir. Mancava algú que endreces tot el que se'n sap i donés aquesta visió global d'uns mesos tan intensos. I 'Amundsen-Scott: Duelo en la Antártida' compleix a la perfecció aquesta tasca, admiro la feina feta. El que ja no n'estic tan segur, com ja he plantejat en anteriors ocasions, és que fos una cursa o un duel. Potser per a Amundsen, sí; però per a Scott, ho matisaria més. Quan més llegeixo sobre el tema, més dubtes en tinc.

A nivell més personal, m'ha ajudat a comprendre una mica més la personalitat —torturada— d'Amundsen. Un personatge que malgrat els meus esforços per ser just amb ell, em provoca certa antipatia. Com va tractar a Fredrik Hjalmar Johansen és un dels motius. Algú de la vàlua de Johansen, fins i tot si hagués pogut suposat un perill per al seu lideratge, no es mereixia el tracte que li va dispensar durant l'expedició i sobretot després, un cop a Noruega. Durant l'expedició el va apartar de l'equip que va arribar al Pol Sud i a la tornada a Noruega, li va continuar fent llum de gas i el va marginar dels reconeixements que van rebre els integrants de l'expedició. Coses que amb el temps, contribuirien al tràgic final de Johansen. Tinc la impressió que a Amundsen li va mancar grandesa, generositat, la virtut en què els britànics, i Scott no és una excepció, sempre van destacar-hi —tot i que també va haver-hi rivalitats (Scott vs. Shackleton), van ser més cavallers.

Encara que també penso que Amundsen obre un nou camí en el món dels viatges polars. És el primer explorador en el sentit actual del terme, més un gran esportista que no pas algú interessat en la recerca del desconegut. Com es preparava i assolia els objectius fan que, si encara visqués, s'adaptaria perfectament a qualsevol expedició d'ara —sempre que manés ell, aixo sí. En canvi, a Scott no me l'imagino. Les maneres de fer, les inquietuds i sobretot els seus valors xocarien amb els actuals, són d'un altre temps. Qui sap si millor, en tot cas diferent.

Les bases de Shackleton i Scott

Street View arriba a l'Antàrtida i ens ensenya cinc panoràmiques de punts històrics emblemàtics. N'escolleixo les dues més interesants situades a l'illa de Ross, d'on van començar totes les expedicions dels britànics en els seus intents d'arribar al Pol Sud:

1. Base de Shackleton, Cap Royds (1908). Expedició Nimrod.
2. Base de Scott, Cap Evans (1911). Expedició Terra Nova.

Altres llocs històrics:
3. Base Discovery, Punta Hut —Punta de la Cabana— (1901). Expedició Discovery.
4. Cap Crozier, el del Viatge Hivernal d'on s'inpira aquest blog.

Cercant un mapa de l'illa de Ross on situar-les, he trobat aquesta imatge aèria i no m'he pogut resistir a posar-la per la seva bellesa.

La bogeria de l'emperador

De tant en tant, es desconeix per què, un pingüí emperador es comporta raro. En comptes de seguir el camí per alimentar-se, que el duu des de la seva colònia fins al mar, de sobte s'atura i després d'una estona en què sembla rumiar-s'ho —aparentment "desorientat"—, gira cua i s'endinsa a l'interior del continent. Una decisió que el duu directe cap a la mort. Qualsevol intent d'ajudar-lo a trobar la direcció correcta és inútil; sempre escollirà la ruta suïcida.

A priori, pensava que m'interessarien més les històries humanes de 'Encuentros en el fin del mundo': les de les persones que viuen i treballen a l'Antàrtida. Al final, el comportament dels emperadors n'ha estat la metàfora més colpidora.

'Los héroes imperfectos de la Antártida'

El Fram a la Badia de les Balenes, Antàrtida. Foto: Norwegian National Library
 

'Los héroes imperfectos de la Antártida' és un reportatge, a tres veus, publicat a El País Semanal. Commemora el centenari de l'arribada al Pol Sud. Defensa una idea central que comparteixo: els exploradors polars de l'època heroica atrauen, sobretot, per la seva humanitat (imperfecció); més que no pas pels objectius assolits, que també en alguns casos. Les seves febleses, mancances i errades de judici els fa propers a nosaltres, hi empatitzem. Limitacions que, per una altra banda, no els va impedir assumir aquests grans reptes. Potser perquè hi eren conscients que l'únic important era continuar endavant.

• 'Los héroes imperfectos de la Antártida' 

1. 'Los noruegos prefieren a Nansen' per Jacinto Antón.
2. 'Símbolo de cooperación' per Jerónimo López.
3. 'Las razones inexplicables de la exploración polar' per Óscar Gogorza. El més interessant de tots tres.

• Versió en Pdf del reportatge

'La prisión blanca'

Si sueñas, y los sueños no te arroban
si piensas, y pensar no es tu ambición;
si al triunfo y al desastre te acomodas,
y ves en uno y otro un impostor.

Si a tu cerebro y pecho y nervio obligas
a estar despiertos, aunque ya agotados,
y así sigues bregando con la vida
porque tu voluntad dice; Sigamos!

Si ocupas el minuto inexorable
de sesenta minutos de tu afán,
tuyo es el mundo, tuyos sus caudales,
y tú eres, hijo, un hombre de verdad.

«L'esperit del Quest»

El primer que atreia la mirada d'algú entrés al Quest, vaixell de la tercera i última expedició a l'Antàrtida d'Ernest Shackleton* (1921), eren aquestes estrofes gravades sobre una planxa de bronze. Shackleton, en consonància amb l'esperit de l'època, adorava aquesta èpica encesa. Conèixer el que un home estima estalvia moltes explicacions sobre el seu caràcter. Tot i que un bon llibre que l'intenti comprendre també pot ser una gran ajuda. La prisión blanca d'Alfred Lansing sobre l'Expedició Transantàrtica Imperial (1914-1916) —la segona comandada per Shackleton— ho és.

 l'Endurance atrapat al gel (via Retronaut)

Lansing escriu el relat més complet que conec sobre l'epopeia de l'Endurance —aquesta expedició, també, és coneguda pel nom del vaixell. N'aprofundeix, més que cap altre, en la psicologia dels homes que van participar-hi. De Shackleton, en destaca els seus dots de lideratge a l'adversitat; com quan, abandonat l'Endurance, es va desfer d'unes monedes d'or per exemplificar als seus homes que es quedessin només amb l'essencial per sobreviure. Però també els seus neguits a l'hora de prendre decisions, ja fos per moure un campament o anar a caçar foques; el malanomenaven: «el vell cautelós» o «Jack, el cautelós». Un Shackleton més humà, més autèntic, que d'altres que he llegit. Valent i prudent alhora, fugint de la mitificació del personatge amb què, en altres llibres, se l'acostuma a descriure.

Un conclou, en llegir-lo, que Shackleton poseïa l'instint de saber quan calia continuar i quan desistir en les situacions compromeses. Que feia honor al lema familiar, «Fortitudine Vincimus» (Resistir és véncer), alhora l'enriquia sent conscient de què per sobre de tot estava la vida dels seus homes i això va ser la seva gran victòria. Tenia la saviesa d'afegir-hi: «...,de vegades» al moment precís.

*Shackleton morí d'una sobtada angína de pit a l'illa de Georgia del sud. A l'escala, que amb el Quest, feien de camí a l'Antàrtida. Era l'illa que cinc anys abans havia estat la  salvació de l'expedició que relata La prisión blanca.

Centenari de l'arribada al Pol Sud

[Imatge: Membres de l'expedició de Scott al Pol Sud  © Scott Polar Research Institut]

Avui fa 100 anys Amundsen arribava al Pol Sud. I m'alegra que sigui notícia als diaris i que l'hi dediquin especials. Tot i que discrepo del plantejament. Enfocar-ho com una competició (la cursa entre Scott i Amundsen) no m'interessa gens —a part de què no és cert, dos no competeixen si un no ho fa (Scott). El que em captiva de l'exploració polar és la part humana, el comportament de les persones en una situació límit; la resta, per a mi, és secundari. Si uns van arribar primer, es van quedar a mig camí o no van arribar... això està bé pels historiadors, pel llibre Guinness; m'interessa més què va succeir pel camí, l'aventura. Què significa per a l'ésser humà de:

• Repte amb un mateix: motivació personal.
• Convivència amb els companys.
• I enfrontament amb el desconegut ( i amb l'adversitat).

Valorar-la més per l'esperit romàntic d'aleshores, que no pas pel competitiu d'avui i amb el qual, erròniament, s'interpreta a l'actualitat en la majoria dels casos. És per això que, moltes vegades, en aquest món d'expedicions polars, els "fracassos" són més alliçonadors que no pas els èxits.

Valerian Albanov | 'En el país de la muerte blanca'

10 d'abril de 1914. Valerian Albanov, primer oficial del Santa Ana, abandona el vaixell amb l'objectiu d'arribar a terra ferma en un intent desesperat per salvar la vida. El Santa Ana fa gairebé dos anys que està atrapat al gel àrtic, i les expectatives de què això canviï són nul·les. Li acompanyen tretze homes, la resta d'integrants* de l'expedició de G. Brusilov, de la qual forma part, decideixen quedar-se al vaixell —inclòs el propi Brusilov. Albanov i Alexander Konrad, un dels seus acompanyants, en seran els únics supervivents; els que van romandre al vaixell, mai no seran trobats. En el país de la muerte blanca és el relat d'aquesta historia de supervivència i Albanov, el seu autor.

L'expedició de Georgiy Brusilov volia localitzar noves zones de caça de morses i óssos polars travessant el Pas del Nordest, cosa que no s'havia intentat d'ençà ho havia aconseguit  Erik Nordenskiöld, per primera vegada, entre 1878 i 1879. Però unes limitades aptituds professionals dels integrants de l'expedició, començant per les de Brusilov; manca de recursos (mapes, aliments adequats, combustible); unes gotes d'inconsciència i poca fortuna, van fer que comences aviat amb mal peu. Al mes i escaig de salpar, a l'octubre de 1912, quedaren encerclats pel gel i a la deriva en el Mar de Kara.

Després de passar dos hiverns atrapats, Albanov mantenia una relació pèssima amb el capità Brusilov. En gran part per això i inspirat perquè havien fet Fridtjof Nansen i F.H. Johansen, en 1896, va buscar-hi la salvació, emulant-los. Intentaria arribar al cap de Flora de l'illa de Northbrook, arxipèlag de Franz Josef Land, a la recerca del refugi i les provisions de l'expedició Jackson-Harmsworth (1894-1897) que, anys abans, havien estat la salvació d'ells. Era el punt més pròxim on podrien trobar, potser, alguna ajuda o si més des d'allà adreçar-se a les illes Svalbard, aquestes sí habitades tot l'any. Però a diferència de Nansen,  ni tan sols sabia exactament on era —no disposava dels instruments adequats per situar-se, ni mapes precisos—, ni tenia els mitjans de desplaçament i la preparació per moure's per l'Àrtic de Nansen.

'Capitán Scott'

«Luchar, buscar, hallar, y no rendirse»

—Tennyson

(cita gravada a la creu que recorda els

cinc morts de l'expedició del Terra Nova )

Devoro durant el cap de setmana la biografia de Robert F. Scott escrita per Sir Ranulph Fiennes. En té un punt de vista diferent a d'altres: reivindica la figura de Scott, desprestigiada els darrers anys arran els llibres —gens afavoridors— de Huntford. Contextualitza el personatge en el seu temps i al lloc. Scott és un clar exemple de l'època victoriana, amb valors diferents dels actuals, i l'Antàrtida no és qualsevol lloc —per alguna cosa només són capaços de viure tot l'any els pingüins emperador. És així, com proposa Fiennes, que se l'ha de comprendre.

De vegades, és massa reiteratiu en la defensa i no caldria segons el meu parer. La informació que aporta —extreta sobretot de la seva experiència com a reconegut explorador polar— i els arguments són prou clars com per fer-se'n la idea. Scott va prendre algunes decisions que, a posteriori, van ser errònies, cert —com ens passa a tothom—, i també és cert, com recorda Fiennes, que van patir una climatologia extraordinàriament adversa per a la zona i l'època de l'any —que es produeix rarament. En fi, que una conjunció de decisions desencertades i la manca de la fortuna necessària van desembocar en la coneguda tragèdia. Scott va actuar el millor que va saber, però no va ser suficient; crec que és això el que fa que ens hi identifiquen tant, un sentiment que, més enllà de la proesa i del valor que va representar la seva expedició al Pol Sud, tothom ha viscut.

També estic d'acord amb l'autor en què no és adequat comparar Scott amb Amundsen, ja que els seus objectius no eren ben bé els mateixos. Per això mateix penso que després es contradiu quan càrrega, potser, massa les tintes amb Amundsen. Segurament no va ser tan pèrfid com deixa entreveure. Cadascun d'ells tenia un tarannà propi  i provenien de contextos culturals molt diferents; com a tals se'ls ha de valorar. No n'hi ha bons, ni dolents; només persones que ho van intentar, amb resultats dispars.

P.S.: Acostuma a passar sovint a les edicions en castellà d'aquesta mena de llibres, n'han desaparegut moltes de les il·lustracions de les que parla el text. És una pena que no se'n cuidin més.

'La aventura antártica del Endurance'

Frank A. Worsley, l'explorador polar neozelandès de la foto, va ser capità del vaixell i un dels homes de confiança —amb els imprescindibles Franz Wild i Tom Crean— a l'accidentada Expedició Imperial Trans-Antàrtica (1914-1917) d'Ernest Shackleton. Va publicar quatre llibres relacionats amb les seves experiències polars; La aventura antártica del Endurance en reuneix els dos relacionats amb l'anomenada expedició: Endurance i Shackleton's Boat Journey.

 A Shackleton's Boat Journey narra l'episodi de la navegació, amb el James Caird —nom del petit bot amb què la van fer—, des de l'illa Elefant fins a la de Georgia del Sud i la posterior travessa de 36 hores a peu d'aquesta última. Hi utilitza un vocabulari molt mariner —el millor del llibre i terreny en què es nota més còmode—, i és, sota el meu punt de vista, molt més interessant que Endurance. En aquest segon fa el relat sencer de tota l'expedició, és menys detallista, i al final es perd amb aventures posteriors, al retorn de l'expedició, a la Primera Guerra Mundial; les quals, ben bé, no saps perquè hi són, més enllà de reiterar l'amistat, lleialtat i admiració que unia Worsley amb Shackeleton, per si en quedaven dubtes després d'haver llegit l'anterior, i si una cosa queda clara és que no en queden, de dubtes.

Quan al pròleg de Patrick O'Brian, a part del seu nom com a ganxo publicitari, no hi aporta res; no és del millor que n'ha fet, encara que entén la fascinació que sent per aquests llibres de literatura naval i aventures, elements essencials de les seves novel·les.

Pol Sud

Podria ser, perfectament, un quadre de Kandinsky... però no, és una fotografia* aèrea del Pol Sud. En tot cas, és igual de maca. Un podria pensar que no hi trobaria res... no és així; hi ha la base científica nord-americana Amundsen-Scott. Des que s'hi va arribar, per primera vegada, el desembre de 1911, el paisatge ha canviat una mica; malgrat tot, té el seu encant.

*Com a curiositat, a la part inferior esquerra de la fotografia, està situat el Pol Sud geogràfic en el moment de fer-la.

'The winter journey'

Aclariment. Els altres Viatge(s) d'hivern recents que conec —els llibres de Juan Benet i Jaume Cabré— fan referència als cicles de lieder Winterreise (Viatge d'hivern) del compositor romàntic Franz Schubert. No així el títol d'aquest blog. L'origen del qual es refereix al sentit metafòric que Apsley Cherry-Garrard, explorador polar i escriptor, atribueix al viatge —èpic— que va fer, en companyia del Dr. Edward A. Wilson* i el Tinent 'Birdie' Bowers*, al Cap Crozier, l'hivern antàrtic de 1911. L'objectiu del qual era recollir ous de pingüí emperador per estudiar la seva reproducció —ho fa a l'estació fosca i de condicions metereològiques més adverses. Però el sentit amb què Cherry-Garrard l'utilitza es comprèn amb la lectura de la cita que encapçala la pàgina "l'autor" d'aquest blog i la qual utilitzo per resumir la seva "filosofia".

La narració de The Winter Journey (Viatge hivernal) es  troba a The Worst Journey In The World (El peor viaje del mundo) d'Apsley Cherry-Garrard, un dels llibres més emocionants d'expedicions polars que s'han escrit mai —si no el que més— i, sens dubte, un dels meus preferits. El que ho vulgui gaudir on-line, el pot trobar als següents enllaços:

• Primer volum de The Worst Journey In The World (en anglès), on es troba el Viatge d'hivern. El més interessant d'aquests enllaços és que són de l'edició amb els magnífics dibuixos del Dr. E. A. Wilson; els quals n'han desaparegut, desgraciadament, de les fetes en castellà.
• Segon volum de The Worst Journey In The World (en anglès). Edició amb els magnífics dibuixos del Dr. E. A. Wilson i amb índexs en hipertext. 

*Dos anys més tard, ambdos moriran amb Robert F. Scott en el viatge de tornada del Pol Sud i Apsley formarà part del grup de rescat que trobarà els seus cossos.

Tom Crean

A la galeria de personatges —de la més rabiosa actualitat— que m’hauria agradat conèixer, hi és amb lletres d'or: Tom Crean (1877-1938), mariner irlandès que representa magníficament l'Època Heroica de l’exploració polar. Un paio —sempre amb la pipa, la porta en gairebé totes les fotografies que n'hi ha— d'una gran fortalesa física i mental. Caroline Alexander, al llibre Atrapados en el Hielo, quan en parla diu: “Crean era tan indestructible como puede llegar a serlo un hombre”, però si m'interessa no és simplement per aquestes qualitats.

El que el fa especial per a mi no són, només, les proeses polars —que no són poques—, sinó la modèstia de la qual va fer gala tota la vida. M’agrada pensar que Tom Crean és el Dean Martin de l’exploració polar. Sense complicar-se la vida més enllà del necessari, amb un notable sentit de la lleialtat i l’amistat, incapaç de perdre mai el sentit de l’humor que el caracteritzava i amb unes dubtoses habilitats per al món de la interpretació melòdica —Ernest , a les ordres del qual va servir, explica que Crean es va passar tota l’expedició de 1914 a 1916 taral·lejant una cançó i que no van aconseguir-hi esbrinar-ne quina era—, en això se'n diferenciaria de Martin (ningú no és perfecte).

Un altre aspecte que trobo destacable és que un cop acabada l’etapa polar va iniciar una vida familiar, cosa que dins de la categoria d’homes que parlem, molt pocs van aconseguir-ne —molts van tenir un final més o menys tràgic o problemes d’adaptació. Va ser-ne dels pocs que va morir "al llit".

Forma part d’aquest segon nivell d'exploradors, a l’ombra dels grans noms, que no acostuma a sortir als llibres en grans lletres. Individus com Edward Wilson, Campbell, Crozier, Franz Wild, F.A. Worsley, Svedrup, Johansen* “el Tom Crean noruec”, entre altres. Gent d'una gran qualitat humana per tot allò que en sabem.

Crean va participar en tres de les quatre grans expedicions britàniques  que es van realitzar a l'Antàrtida a l’època coneguda com a Heroica de l'exploració polar. Excepte a la del Nimrod de Shackleton, va ser-hi a la del Discovery (1901-1904), a la del Terra Nova (1911-1913) —ambdues comandades per Scott— i a la de l’Endurance (1914-1916) —dirigida Shackleton. Segurament és dels éssers vivents —si exceptuem el pingüí Emperador, però aquest juga amb avantatge perquè hi viu tot l'any— que més temps va passar a l’Antàrtida quan es parla de l’Època Heroica. Però no avancem esdeveniments i comencen...

Va néixer el mateix dia que Sir Edmund Hilary, coincidències del destí, en una granja a prop d'Annascaul, comtat de Kerry, en una família de pagesos que no nedaven precisament en l’abundància i amb la "sort" de tenir nou germans més per jugar... Quan li faltaven pocs dies per complir els setze, mentint sobre l'edat, es va allistar a l’Armada Britànica, en la qual va començar servint a l'Impregnable. En 1901, quan formava part de la tripulació del Ringarooma —vaixell d'avituallament del Discovery—, la deserció d’un mariner de l’expedició de Robert Scott va propiciar que n'ocupés el lloc i formés part de l'expedició Discovery (1901-1904) al continent gelat. Fet que canviarà la seva vida.

Des del primer moment, pel seu caràcter impertorbable i bromista, i per l'actitud per al treball físic es va adaptar perfectament al grup, en el qual va causar una grata impressió, tant entre els companys com en Scott. Cosa que, a la tornada a la Gran Bretanya, li va significar la primera de les medalles polars que aconseguirà.

A la següent expedició que va organitzar Scott, la del Terra Nova (1910-1911) —i última, Scott morirà en dramàtiques circumstàncies—, conscient de la vàlua de Crean, una de les primeres coses que va fer és assegurar-se'n la participació. Crean no va decebre, cosa que va quedar demostrada amb dos heroïcitats “marca de la casa”. La primera, quan en una de les “excursions” preparatòries van quedar aïllats —a la deriva— en una placa de glaç i Crean va anar saltant d’una placa de glaç a una altra, fins arribar a terra ferma, per demanar ajuda. I la segona, la més coneguda, quan formava part de l’últim grup de suport de l'expedició de Scott amb Bill Lashly i Edgar Evans; en el viatge de tornada —després d’un cúmul de desgràcies (accident a la glacera Beardmore, ceguesa d’Evans, manca d’aliments, empitjorament de la salut d’Evans a causa de l’escorbut)—, per salvar la vida dels dos companys, i amics, va estar caminant 18 hores seguides en mig de la rufada per arribar a “la punta de la Cabana”—amb poc més que una mica de xocolata, unes galetes i sense res per resguardar-se. Des d’on es va organitzar un grup d'homes que va poder rescatar-los amb vida. Mesos més tard, serà un dels onze homes que trobaran, sense vida, Scott i els seus acompanyants. Fets que faran que rebés la segona medalla polar.

L’última expedició en què va participar va ser la de l’Endurance (1914-1916). Dirigida, en aquest cas, per Shackleton. Ambdós havien coincidit a l’expedició del Discovery i Shackleton coneixia perfectament els fets protagonitzats per Crean a la del Terra Nova, així que el va invitar a afegir-s'hi, segur que la participació de Crean n'augmentava les possibilitats d’èxit. En l’èpica expedició de l’Endurance, esdevindrà un dels homes claus —Crean i F. Wild seran els dos en què Shackleton confiarà plenament durant tota l'expedició— i acompanyarà a Shackleton —F.A. Worsley, serà l'altre acompanyant no diví— en la “caminada mística” de 36 hores, a través de la desconeguda orografia de l’illa de Geòrgia del Sud, que suposarà l’inici de la salvació de tots els components de l’expedició. Tot això, una vegada més, li suposarà una tercera medalla polar.

Tant Scott com Shackleton, dues personalitats tan oposades, van coincidir en què Crean era un dels pocs homes en els quals es podia confiar cegament quan les coses anaven malament de veritat.

Un cop de tornada de l’expedició de l’Endurance sans i estalvis, participa a la Primera Guerra Mundial i sobreviu. Molts companys d’expedició moriran a les trinxeres —paradoxes del destí. El 1917, es casarà amb Ellen Herlihy a Annascaul.

El 1920, Shackleton que està organitzant la que serà la seva última expedició, la del Quest (1921), —en la qual morirà d’un cobriment de cor de camí a l’Antàrtida— l’invita a participar-hi, però Crean devia pensar que ja havia vist prou pingüins, llavors ja tenia dues filles, i en rebutja la invitació. Aquell mateix any, les seqüeles d’una caiguda li deixen uns problemes de visió que precipiten la retirada de l’Armada Britànica, després de 27 anys de servei. Obre amb la seva dona un pub, el South Pole Inn —encara existeix— a Annascaul, on viurà fins a la seva mort a l’edat de 61 anys d’unes complicacions d’una operació d’apendicitis.

Un cop retirat a Annascaul, amb la humilitat que el va caracteritzar tota la vida es va guardar les medalles i mai més parlarà de les experiències a l’Antàrtida. De fet, no n'hi ha cap entrevista, ni cap escrit. Sembla ser que ni tan sols les va explicar a les seves filles.

El 2003, dues filles que encara són vives —de les tres que va tenir, una altra va morir quan tenia 4 anys— van inaugurar una estàtua d'homenatge davant del South Polar Inn, a la qual van assistir familiars i descendents dels que van ser companys seus a l’Antàrtida.

En fi, un tipus d’allò el més interessant i no prou reconegut, si més no, fora d'Irlanda on és un heroi nacional en companyia de l'altre irlandès famós de l'exploració polar: Shackleton. A tall d'anècdota, hi ha una cervesa amb el seu nom i, fins i tot, s'ha fet un anunci de la Guinness parodiant la proesa més coneguda, en el qual es dóna a entendre que els motius reals de Crean per fer-ne el que va fer, van ser-ne uns altres... en té gràcia i em sembla que com a bon irlandès també li hauria agradat.

Hjalmar Johansen com succeeix amb Tom Crean, te’l trobes a tots els esdeveniments importants; tot i que mai va ser prou reconeguda la seva vàlua, cosa que va influir en el seu trist final. Va ser l’acompanyant de Nansen al “passeig” que van fer plegats per l’Àrtic. Després serà un dels integrants de l'expedició amb la qual Amundsen arribarà al Pol Sud, malgrat que aquest per diferències l'apartarà del grup final —Amundsen que mai el va voler portar, ho va fer per petició de Nansen, li va faltar grandesa per reconeixer la seva vàlua i li va fer fins i tot llum de gas en el retorn de l'expedició a Noruega. Anys més tard, tindrà un final tràgic: es suicidarà. Nansen, a la sentida nota necrològica que li va dedicar, va dir: «Hjalmar Johansen era un hombre sin doblez, un alma leal». La Royal Geographical Society en un article elogiòs a la seva tasca d'explorador va dir: «aunque no tenía madera de líder, era el hombre en quien sus jefes siempre podían confiar». En fí, un cas semblant, encara que malograt, al de Crean.


Per saber-ne més:

• L'excel·lent entrada de la Wikipedia. En anglès.
• Tom Crean Society. En anglès.
• Vídeo d'homenatge en YouTube.

'El terror'

El 19 de maig de 1845, els vaixells de l'armada britànica HMS Erebus i HMS Terror comandats per Sir John Franklin, un dels més coneguts exploradors britànics de tots els temps, salpaven amb l'objectiu de navegar el Pas del Nord-oest. Per terra, ja s'havia fet, però mancava fer-ho per mar. Mai més se'ls tornaria a veure amb vida. Els cent trenta-sis homes que componien les dues tripulacions van desaparèixer. Des d'aleshores, l'expedició de Franklin ha esdevingut un dels grans misteris de l'exploració àrtica.

A l'època, en un fet sense precedents, es van organitzar desenes d'expedicions per rescatar-los. Tot va ser inútil, no se'ls va trobar i encara es busquen indicis de què va succeir-hi. L'agost passat, sense anar més lluny, un diari publicava la notícia d'una expedició organitzada pel govern canadenc per trobar les despulles del mític explorador. Encara que, en aquesta última, s'amagen interessos espuris del Canadà per reclamar la sobirania dels territoris àrtics que es coneixen com les "Terres de Franklin".

Com ja s'ha dit, no se'n sap gran cosa. Tot i això, amb les poques restes trobades fins ara —ha estat de gran ajuda la nota, descoberta a l'illa del Rei Guilem, escrita pel capità Crozier— s'ha fet una reconstrucció d'allò que, possiblement, va succeir-hi: la mort de Franklin en 1847, els dos hiverns consecutius atrapats a la banquisa, els problemes amb el segellat defectuós de les llaunes de conserves, l'abandonament dels vaixells quan es van esgotar els aliments i el carbó, l'escorbut, els episodis de canibalisme, la disgregació de les tripulacions, els intents d'alguns supervivents d'arribar al riu Great Fish i remuntar-lo com a salvació...

I és amb aquest material i amb l'afegit d'un element fantàstic-ecològic, d'origen cinèfil —del gran Howard Hawks!—, barrejant fantasia i realitat que Dan Simmons construeix l'entretinguda novel·la: El terror. Un relat en què el capità Francis Rawdon Moira Crozier (foto), mític explorador polar britànic d'origen irlandès i capità del HMS Terror, és el fil conductor i un dels protagonistes principals. Vuit-centes pàgines plenes d'aventura, amb un final digne d'aquests personatges i de la condició humana: del millor i del pitjor. En fi, aventures polars de l'època en què encara quedaven regions als mapes en blanc, sense saber què hi havia i què s'hi trobaria, i on s'anava amb poc més que una muda extra de roba interior —literalment— per enfrontar-se als rigors del clima àrtic.

Nadal a l'Antàrtida

M'encanta aquesta foto de Kathryn Schaffer, astrofísica de la Universitat de Chicago, així com moltes de les que n'hi ha al seu bloc. Un diari de les seves estades a la base polar nord americana a l'Antàrtida —llàstima que s'acabi el febrer de 2008— fent tasques de recerca i en el qual relata la història de l'Avet de Nadal que surt a la foto; el qual, al llarg de campanyes successives, ha estat construït per operaris de la base amb deixalles metàl·liques.

Ernest Shackleton

"For sudden the worst turns the best to the brave."
Prospice
Robert Browning
(cita favorita de E. Shackleton)

Allò que més admiro de l'explorador polar angloirlandès Ernst Shackleton —que amb Richard F. Burton estan entre els meus exploradors preferits— és la capacitat de lideratge. Un paio que no perdia mai l'optimisme, ni la serenitat, ni a les situacions més extremes. Segons ell deia: «el pesimisme és el primer pas cap a la covardia».

N'és el més gran, malgrat que mai no va aconseguir l'objectiu inicial de les expedicions. Van ser complets fracassos, però, sempre, va fer el més difícil: sobreviure a les adversitats, a les quals es va haver d'enfrontar i que, per cert, van ser-ne moltes. Apsley Cherry-Garrard al seu magnífic llibre El peor viaje del mundo diu: "Para un proyecto conjunto de corte científico y geográfico, dadme a Scott. Para una carrera al Polo Norte y nada más, Amundsen. Y si estoy en un maldito agujero y quiero salir de él, dadme a Shackleton."

A la primera expedició que va fer com a cap a l'Antàrtida, la del Nimrod (1907-1909) —abans havia participat a l'expedició del Discovery de Robert F. Scott—, quan hi eren molt a prop del Pol Sud i tenien moltíssimes possibilitats de ser els primers en arribar-hi, va decidir tornar cap a la costa. Sabia que si arribaven al Pol, després no en podrien tornar. No tindrien ni prou forces ni aliments —cosa que li passarà posteriorment a Scott a l'expedició del Terra Nova. No es va equivocar, hi van tornar al límit... però vius. Posar per davant la vida dels homes a la glòria de ser els primers, ho diu tot de la seva manera de ser. «Més val —deia— ser un ruc viu que un lleó mort».

A la següent expedició que va liderar, la Transantàrtica (1914-1916), es proposaven ser-ne els primers en travessar el continent Antàrtic a peu. Llavors ja havia estat conquerit el Pol Sud per Roald Amundsen —en comparació amb la tragèdia que va sofrir-hi Scott, es pot dir que sense despentinar-se—, però l'Endurance, el vaixell en què hi anaven, va quedar atrapat al gel a unes milles de la costa. El gel, després d'uns mesos, el va destrossar i enfonsar. Van haver-lo d'abandonar i llavors va començar la gran epopeia per salvar la vida. Gairebé dos anys patint penalitats. Malgrat tot, després de viure una experiència èpica, van tornar-hi tots sans i estalvis. Al seu llibre South n'està recollida, i al llibre-exposició-documental Atrapats al Gel de Caroline Alexander també n'està magníficament explicada entre d'altres fonts

De nou, no va perdre cap home, cosa estranya a les expedicions polars, i més si eren britàniques.Els britànics eren els més valents, però no es caracteritzaven, precisament, per la seva capacitat d'adaptació al medi. S'entestaven, per exemple, a no fer servir gossos —feien servir ponis mantxurians amb desastrosos resultats—, o si en portaven eren siberians i no groenlandesos que són els adequats; l'alimentació es basava en conserves, malgrat ja es coneixia que per combatre l'escorbut el millor era menjar aliments frescos (carn de foca, de pingüí) com feien els Esquimals a l'Àrtic, etc.

Paradoxalment, molts d'aquests homes de Shackleton moriran, poc després, a les trinxeres a la Primera Guerra Mundial. Un cas apart per l'excepcionalitat (que es mereixerà una entrada futura) és el del mariner Tom Crean, el qual va participar a les dues expedicions de Scott i a la de l'Endurance de Shackleton. Home dur, lleial i valent; va ser un dels pocs, que van participar en totes aquestes aventures i que va morir ja gran envoltat de la família.

Per acabar, Shackleton va tenir un final a l'alçada del personatge. Morí —només arribar-hi— d'un cobriment de cor a l'illa de Georgia del Sud, on havia trobat la salvació per a l'expedició de l'Endurance, quan es proposava emprendre una nova expedició a l'Antàrtida —Quest (1921). No aconseguia adaptar-se a la vida en la metròpoli. Tenia 48 anys.