Viatge a Rumania —2024—

1-8-2024 / 17-8-2024: BCN - Bucarest / Bucarest - Suceava (4 painted monesteries: Humor, Voronet, Moldovita i Sucevita + La Palma —mirador—) / Suceava - Bistrita / Bistrita - Dej - Baia Mare (3 wooden churches: Surdesti, Budesti i Desesti + monestir de Barsana + cementiri de Sapanta) / Baia mare - Cluj-Napoca (Salina Turda + Gorge Turda + Fortalesa de Coltesti + Coltesti + Rimetea)/ Cluj-Napoca - Alba Iulia / Alba Iulia - Sibiu / Sibiu - Sighisoara / Sighisoara - Brasov (Castell de Bran + Santuari dels ossos + Rasnov fortress + Poiana Brasov) / Brasov - Bucarest / Bucarest - BCN

*Entre parentesi "day-trip" des de la ciutat o poble a continuació del qual està escrit.

Viatge a Bulgaria —2023—

31-7-2023 / 16-8-2023: BCN-Sofia / Sofia-Koprivshtitsa / Koprivshtitsa-Plovdiv / Plovdiv-Burgas (Nessebar) / Burgas-Varna / Varna-Veliko Tarnovo (Arbanesi) / Veliko Tarnovo-Lovech / Lovech-Vratsa / Vratsa-Montana / Montana-Sofia (Belogradchik-Venetsa cave) (Rila Monastery-Boyana Church) / Sofia-BCN

*Entre parentesi "day-trip" des de la ciutat o poble a continuació del qual està escrit.

Viatge a Irlanda -2015-

9-8-2015 / 30-8-2015: BCN-Dublin / Dublin-Belfast (Carrickfergus-'Carrick-a-Rede'-Dunluce Castle-Bushmills-Giant's Causeway) / Belfast-Derry / Derry-Sligo-Westport-Westport-Castlebar-Galway (Connemara-Kylemore Abbey-Killary Fiord-Cong) (Doolin-Innisheer-Cliffs of Moher) / Galway-Limerick (Adare) / Limerick-Tralee (Annascaul) / Tralee-Dingle (Ring of Dingle)(Connor Pass) / Dingle-Tralee-Killarney (Ross Castle) (Ring of Kerry) (Gap of Dunloe) / Killarney-Cork (Kinsale)(Gougane Barra Park-Bantry-and Mizen Head Signal Station-Schull-Skibbereen) / Cork-Waterford-Kilkeny (Jerpoint Abbey) / Kilkenny-Dublin (Sandycove)(Powerscourt-Wiclock Mountains-Glendalough) / Dublin-BCN

*Entre parentesi "day-trip's" des de la ciutat o poble a continuació del qual estan escrits.

Viatge a l'índia (Rajastan). —2014—

3-8-2014 / 1-9-2014

BCN-Viena-Delhi / Delhi-Agra (Fatehpur Sikri) / Agra-Jaipur (Amber, Abhaneri) / Jaipur-Ajmer-Pushkar (Ajmer) / Pushkar-Ajmer-Bundi / Bundi-Chittorgarh / Chittorgarh-Udaipur (Kumbhalgarh, Ranakpur) / Udaipur-Jodhpur / Jodhpur-Jaisalmer (Sam Sand Dunes, Bada Bagh, Amar Sagar) / Jaisalmer-Bikaner (Deshnok) / Bikaner-Fatehpur / Fatehpur-Nawalgarh (Parsurampura, Dundlod, Mandawa) / Nawalgarh-Jhunjhunu / Jhunjhunu-Delhi / Delhi-Zurich-BCN

*Entre parentesi 'day-trip' des de la ciutat o poble a continuació del qual estan escrits.

Viatge a l'Índia. Els preparatius

Per fi ja tinc els bitllets d'avió que marquen la fi del període d'incertesa que és decidir quin és el proper destí. Ara, amb els preparatius —sens dubte una de les etapes que més en gaudeixo—, comença el viatge de quatre setmanes al Rajastan d'aquest agost.

Els preparatius consisteixen a recercar experiències d'altres viatgers per fer-me una idea d'allò que puc trobar-me a nivell de carrer, ja que a part de l'avió i el visat no necessito res més, la resta sobre la marxa. Sent conscient, aixo sí, que cadascú de nosaltres experimenten una mateixa realitat de manera diferent, en funció de com veiem el món, i que per tant les has de passar pel teu sedàs a partir de preparatius d'altres viatges.

El que sí em crida l'atenció és que cada vegada és més difícil trobar aquesta mena relats a la xarxa —o que les meves dots per a això mermen amb l'edat. Qualsevol cerca es converteix en planes i planes d'ofertes d'agències de viatges o similars, que més o menys encobertes et volen vendre alguna cosa. La mercantilització de l'experiència del viatge donaria per a un post.

També hi ha, i és més molest encara, d'altres que desprenen una mena de superioritat moral en el fet de viatjar i de visitar quan més llocs, països, millor. Com si fos una competició. Viatjar està sobrevalorat. Viatjar, ja sigui al costat de casa o més lluny, és una cosa que s'ha de gaudir per se com qualsevol activitat que realitzem. Tinc la certesa que es pot viure perfectament sense viatjar i que es pot haver viatjat molt i no haver aprés res de res. Els viatges no són la vida, només en són, amb sort, una part més i paradoxalment quant més en viatges, una part més petita n'és.

En tot cas m'he decidit a anar-hi penjant aquí  links que vaig trobant que m'han agradat per algun motiu.

• Mochilas en viaje. Encantador blog de viatges d'una parella argentina. Tot el que he trobat sobre l'India m'ha semblat escrit amb sinceritat i ganes d'ajudar a futurs viatgers. No s'han de perdre les reflexions sobre el que l'India els va deixar. Té un component literari que és un plus.
• Trajinando por el mundo. Blog de Carmen Pérez. La primera paraula que em ve al cap quan hi penso és entusiasme pels viatges. Tots els posts n'estan plens.
• Pasión viajera. Blog de Anna Briongos. Que puc dir, la coneixo i segueixo des de la preparació del viatge a Iran amb la lectura dels seus llibres. Ara també m'està resultant útil la seva aproximació cultural a l'Índia, ja que també hi té un bon coneixement.

Per a temes de visat:

• Arke BLS Center. Empresa que tramita, a Espanya, els visats amb l'ambaixada Índia.

(2n) Viatge a Algèria. Part VI: Beni Abbés

6. La gent que mirava postes de sol

Beni Abbés © Viatge hivernal

Ajagut “a la tuareg”, és a dir, estès al terra de costat recolzat sobre el colze, noto l’agradable escalfor de la sorra als ronyons, mentre un suau vent, que es desperta quan el sol s’amaga per l’horitzó, m’acarona el rostre. Avui prou fluix per no enlairar la fina sorra que tot  ho enblanquina; però, prou fort per alleugerir, una miqueta, la temperatura ambiental.

Davant meu el Oued traça un meandre quan passa per l'oasi de Beni Abbés. Una ampla cicatriu excavada a la planura per la qual, tot i ser agost, encara flueix aigua. Una taca esfilagarsada sense cap pressa per marxar que, aquests dies, només taca la part de la llera en contacte amb la riba del Palmeral. La resta seca n'és un improvisat poliesportiu a l’aire lliure on es disputen diferents partits de futbol alhora; el final dels quals el marcarà la foscor, no l'esgotament dels joves participants.

Més a prop —tot just a sota meu—, el Ksar, una retícula irregular de cases-pati de fang i palla saltejada de  pals d'electricitat i de la verdor de les palmeres, també és ple a vessar de vitalitat. Tota la que li mancava durant les hores de més calor. Pels estretíssims carrerons que separen les cases —més adient seria dir que les suporten—, nens i adults corren i passegen respectivament; qualsevol lloc és bo per aturar-se i fer petar la xerrada. El muetzí, per l’altaveu de la mesquita —la qual trenca l’harmonia d’estil del conjunt—, aviat hi cridarà a oració.

Hi sóc, com cada capvespre des que vaig arribar-hi, a les dunes que hi ha sobre la cornisa del Oued, darrere l’hotel Le Rym. Un mirador privilegiat sobre aquest fascinador paisatge (físic i humà) on, quan el sol comença a mostrar signes d'amabilitat, es congrega una munió silenciosa de gent per comtemplar-lo mentre es pon. Majoritariament, joves i mares amb fills petits amb ulls de qui sap si avui succeirà alguna cosa que pagui la pena presenciar. Si fossin turistes que ho fessin, no hi seria gens estrany, tenim aquest vici —hi ha llocs en què fins i tot aplaudim—, però, de turistes, en aquesta època de l’any, apart d’aquest que parla, no n’hi ha cap —sóc l’únic hoste de l’hotel. Potser és que no hi ha res més interessant a fer aquí... o potser és la millor manera d'utilitzar el nostre temps...

(2n) Viatge a Algèria. Part XI: Batna

11. Un dia amb Jasim.
 

Timgad © Viatge hivernal

Batna va ésser la següent escala un cop abandonada la zona desèrtica. Fatigat, havia deixat enrere la calor esgotadora del sud en només cent kilòmetres, la distància que hi havia entre Batna i Biskra, on havia transbordat de taxi compartit venint des de El-Oued. Un trajecte entre dos paisatges molt diferents separats, només, per una serralada de baixa alçada, vertical des del cantó sud, que vaig travessar pel pas del El-Kantara. Una gorja de bellesa neolítica on compartien l'espai existent: el riu, la carretera, el ferrocarril i el cel. Les planures pedregoses, les palmeres i els llacs de sal quedaren a l’altra banda; fèrtils camps de conreu i la pluja em donaren la benvinguda. Quan vaig arribar a Batna, hi plovia.

L’objectiu era utilitzar-la com a base per visitar les ruïnes de Timgad, ciutat romana situada a uns quaranta kilòmetres. Per això, seguint una de les estratègies habituals, vaig preguntar a Azi, el recepcionista del modestíssim hotel on m’allotjava, si tenia algun “cosí” que em pogués portar i sobretot retornar-me —la dificultat d’anar a un lloc petit o escassament visitat no és anar-hi, acostuma a ser fàcil, el difícil és com tornar. “Casualment,” el seu germà era taxista i ho podia fer; acordat el preu, van quedar pel dia següent.

A l’hora convinguda el taxi era allà; un d'aquells amb els plàstics de fàbrica per protegir les tapisseries encara posats, que acabarà els seus dies amb el que quedi dels plàstics encara posats —com allà es en veuen sovint—, i Jasim, un home a prop de la cinquantena, d’expressió relaxada i ulls vivaços, al volant. De seguida, superades les preguntes per trencar el gel, vaig veure que congeniàvem. Primer em cridà l’atenció la manera de conduir, ja fos per la dèria de circular per un carrer principal en sentit contrari o, en carretera, per situar el vehicle sobre la línia blanca que separava els dos carrils; i, més endavant, per la seva bonhomia.

Però, només era l'inici de les sorpreses que em depararia... Innocent de mi, quan ja intuia el caràcter de les seves respostes, arribats a Timgad, veig que hi havia un llac en les proximitats del bellíssim paratge on està situada.
 —Jasim, com es diu aquest llac? —que li pregunto.
I Jasim, amb la serenitat que el caracteritzava i després de rumiar-ho una estona, contestà:
—Llac de Timgad —touché, com es podia dir sino el llac!
Sempre tenia a mà la resposta precisa; em deixava bocabadat...
Començàrem a voltar per les solitàries ruïnes, però, a la mitja hora, Jasim ja n’hi havia tingut prou, de pedres, per aquell dia; Jasim preferia les persones —com li passava a la majoria d’algerians que vaig conèixer— i marxà a xerrar amb el guardià de l'emplaçament.

Viatge a H. d. D. —2010—

Skyline de H. d. D. © Viatge hivernal

17 d'agost de 2010
L'última vegada que hi havia estat va ser fa vint-i-sis anys, llavors encara hi eren els avis. No ha canviat gaire; murs blancs amb sòcols de granit, carrers empedrats amb llambordes, gent asseguda a la porta de casa prenent la fresca..., reconec tots els llocs de seguida, només els afores són una mica diferents: més naus industrials —el progrés— i menys alzines centenàries.

20 d'agost de 2010

Ha vingut la germana petita de la meva avia materna, l'única viva d'aquella generació. Una dona autèntica en la seva senzillesa i molt activa, malgrat que, com ella diu, ja té «cuatro-ventes» i això es nota molt a les cames; ningú no ho diria.

———

Estic al territori del «niño», o «niña» —segons sigui el cas—, genèric afectuós que utilitzen, a l'àmbit familiar, les persones de més edat per referir-se a qualsevol amb una edat inferior a la seva. Tothom és «niño» o «niña» per algú, fins i tot amb seixanta-sis anys...

21 d'agost de 2010
Dia de trekking. Per un camí que no estic gaire segur de què hi vagi on vull arribar, de sobte, quatre mastins deslligats s'apropen —bordant d'aquella manera greu, gairebé afònica que ho fan— amb intencions que interpreto tan poc amigables que giro cua. Llavors em trobo un paisà que deu haver vist l'escena i li dic:
—Jodidos perros que no me dejan pasar.
—Son del vecino —em contesta—, esos no son malos... del todo. —I com a gran consell—: Si ves que se acercan demasiado te agachas y coges unas piedras...
Vaig passar-hi, això sí, amb por i gaudint-ne de la companyia d'un que m'ha seguit una estona; segurament, en tenia més, de por, ell que jo.

22 d'agost de 2010

A la matinada, després d'adormir-me a l'azotea sota els estels, quan el cel comença a clarejar i la fredor es fa notar, el xivarri dels ocells que fan nit als arbres propers i el cant del gall del veí, que té els dies de vida comptats —la Feria comença dimarts vinent—, m'hi desperten. M'encanta l'olor de rostolls de cereal que hi fa, quan la rosada humiteja suaument els camps que envolten el poble, en aquesta hora; n'és el mateix d'aleshores...

Osh

Vista d'Osh des del Tron de Salomó © Viatge hivernal

Aquests dies passats, hem sentit parlar molt d'Osh. Ha estat arran els disturbis, amb conseqüències nefastes, que n'hi ha hagut. No parlaré d'això —els que em coneixeu ja us imagineu que en penso—, ho faré sobre algunes impressions de quan vaig visitar aquesta ciutat al viatge per l'Uzbekistan i el Kirguizistan.

Us podria parlar del seu gran atractiu turístic: el Tron de Salomó. Un turó rocós que la presideix, en forma de dona pregant —això si més no diu la gent d'allà—, al qual, a dalt, hi ha un minúscul santuari on les dones demanen per la seva fertilitat. Segons la llegenda el profeta Mahoma va pregar-hi una vegada —un forats deixats a la roca pels seus genolls i per les llàgrimes vessades mentre orava en són la prova (?).  Des d'ell es tenen unes vistes sensacionals de la ciutat i de la vall on s'ubica: la vall de Fergana —dividida per Stalin, de manera pèrfida, entre Uzbekistan, Tadjikistan i Kirguizistan, i en part origen dels problemes actuals. S'hi pot pujar de dues maneres: per unes costerudes i interminables escales, entre arbres i matolls les branques dels quals estan farcides de petites cintes de roba de colors que impedeixen veure les fulles (penso que eren pregàries o exvots); o des de l'altre costat, rodejant el cementiri islàmic que s'hi troba als peus —com vaig fer jo—, per un camí encara més difícil..., però això no és pas allò que us volia explicar...

La importància d'Osh, per a mi, és que va ser la primera ciutat kirguiza que trepitjava i el que això significava: canvi de país. Tot i la pobresa més gran que s'hi palpava, en comparació amb l'Uzbekistan del qual venia, la recordo com l'entrada al paradís. Hi deixava enrere els incidents que havia tingut amb alguns individus de la policia uzbeka que havien enterbolit el meu periple per un país amb extraordinaris monuments del passat i gent del carrer amable. Em desempallegava, per fi, del clima opressiu que pateix l'Uzbekistan degut al govern dictatorial. A Kirguizistan, sense ser cap meravella política aleshores, s'hi respirava un altre ambient. M'hi vaig sentir a gust, lliure, tot i les maneres rudes, però sempre hospitalaries de relacionar-se de la gent que, en un primer moment, sorprenen a un mediterrani.

També em cridà l'atenció, per una banda, la gran diversitat ètnica que tenia la població d'Osh: kirguissos, uzbeks i en menor mesura tadjics i russos —cadascun d'ells amb el seus trets físics, idioma, barret típic... El basar és visita imprescindible per veure-ho— I per una altra banda, el contrast entre el baix nivell de vida i l'abundància desmesurada de vehicles de gama alta (Mercedes, 4x4...) i botigues de telefonia mòbil que n'hi ha. El negoci del tràfic de droga té força a veure-hi. Osh, pel seu emplaçament estratègic, hi és el punt de distribució de l'heroïna afgana cap a occident. I és que, com ha quedat clar últimament, no és la ciutat tranquil·la que aparenta ser a primer cop d'ull...

Taksim kebab

©Santi Burgos

M'ha fet gràcia trobar aquesta fotografia a un article sobre Istanbul —tot s'ha de dir poc interessant— al diari. Aviat, el lloc m'ha semblat conegut... i tant que sí, és el minúscul local, amagat a la banda menys transitada de la plaça Taksim, on vaig fer un mos la primera vegada que vaig arribar-hi. Que n'era, de bo!

(2n) Viatge a Algèria. Part I: Alger.

«I era cert. Sempre m'ha agradat el desert. T'asseus en una duna de sorra. No es veu res. No se sent res. I tanmateix alguna cosa resplendeix en silenci...
—El que fa bonic el desert —va dir el petit príncep, és que en algun lloc amaga un pou...»

El petit príncep
(Antoine de Saint-Exupéry)

A poc a poc penjaré, en aquesta sèrie d'entrades, fotografies i algunes impressions relacionades amb els llocs visitats en aquest segon viatge a Algèria. No pretenen ser ni exhaustives, ni representatives del viscut —escriptura i vivències són independents—; ni per suposat un retrat del país, si de cas de mi... Són evocacions d'alguna anècdota que em ve al cap —generalment, una "desgràcia": són més amenes de llegir—, ara que ja han passat uns dies des què en vaig tornar i amb l'única intenció de fer-te passar una (bona) estona.

1. La suite.

Alger © Viatge hivernal

El taxi m'ha deixat a la Place Port Said, on es troben el conegut cafè 'Tantonville' i l'antic Teatre de l'Òpera; punt de reunió de desvagats —els parterres elevats proporcionen llocs per seure a llegir el diari o matar el temps (un bé preuat a Alger)— i de negociants que, de manera il·lícita, es guanyen la vida amb el canvi de divises. És la zona on vull allotjar-me, ja que es concentren un bon nombre d'hotels econòmics i és, a més, a tocar de la Casbah, la qual visitaré demà.

Després de visitar-ne un parell —al vespre, la majoria ja són plens—, finalment trobo habitació al 'C. T.'. Les millors ja estaven ocupades i no n'hi havia massa per escollir; però l'amabilitat del recepcionista, un ambient que recordava haver viscut temps millors i que no tinc més ganes de voltar-hi —perquè no dir-ho—, tot plegat fa que m'hi quedi.

L'habitació 128 està a l'última planta: la setena; mai no vaig entendre quina era la relació que n'hi havia entre el número d'habitació i la planta a la qual hi era..., ja que tampoc no n'hi havia tantes per justificar-ho. Hi pujo, entre sotragades, amb l'ascensor situat al forat de l'elegant escala de marbre; les "portes" del qual són dues reixes plegables... si algú s'en deixa una mal tancada: et toca pujar-hi a peu.

Més aviat petita, está reculada del pla de façana, cosa que fa que tingui una terrassa al davant amb unes vistes impressionants. Les parets, estampades de mosquits suïcidats fins a l'alçada d'un home amb el braç estès, són d'un verd pàl·lid amortitzat fa molts anys. Les canonades d'aigua són vistes, del mateix color, però sense l'estampat —els artistes nocturns no arribem tan alt. Un gran llit de matrimoni, dues tauletes de nit, una taula d'escriptori, un parell de cadires diferents —una de l'altra—, un armari, una mena de banc per desar les sabates, un penja robes, una llar de foc —tapiada—, un rentamans amb un mirall de vores esfilagarsades i un bidet formen el mobiliari d'edat i procedència incerta. Tants mobles en tan poc espai que resulta dificíl moure-s'hi —en farien falta dues com aquesta per encabir-los bé, si més no les dues que n'hi ha en vertical col·locar-les en horitzontal—, cosa que invita a estar-se a la terrassa; o a dormir-hi, com faran els meus veïns —la calor n'és l'altra raó decisiva.

(2n) Viatge a Algèria. Part II: Oran.

2. Una de freda i una de calenta. 

 Oran ©Viatge d'hivern

He de reconèixer-ho, com s'acostuma a dir, esperava una altra cosa d'Oran..., però no ens avancem als esdeveniments.

Vaig arribar-hi amb el rapide de les 7:45. L'estació de ferrocarril, un edifici d'estil "neo-morisc", és una excel·lent porta d'entrada a la ciutat. Fora, sota un sol de justícia, m'hi va rebre una munió de cotxes, de gent i de pols en suspensió. El camí cap al centre era senzill, només havia de caminar pendent avall cap el mar.

[Parlant de portes. De l'invent de la porta, entesa com l'element que relaciona allò que s'ha separat previament, ningú no en parla. Invent sense el qual, el mur és un absurd. Podem imaginar un món sense rodes, sense mòbil, sense internet; però sense portes... Per cert, els murs que se n'han construït sense, ja es veu que la intenció gaire bona no n'és. Tornem-hi al relat.]

Havent trobat allotjament, vaig anar a dinar a ‘La Comète‘. Un restaurant démodé amb vells cambrers amatents vestits amb americana blanca, llacet i bigoti —també semblava incloure's a l'uniforme. L’amo, des d'una taula situada en un racó, hi vigilava la marxa del negoci. L'ambient traslladava als anys cinquanta del segle passat, tot i que de clientela: poca. Només hi érem un parell de comercials —un d'ells, un italià amb moltes ganes de conversa—, una família celebrant alguna cosa i jo; hi havia més personal de sala que clients. La meva idea inicial era demanar la paelle valenciane que figurava a la carta —l'italià se n'estava empassant una que feia molt bona fila—, però, després de parlar-ne amb el maître, vaig haver de canviar d'idea; havia fet tard, eren gairebé les dues tocades —després de mi, havien baixat la persiana perquè no hi entrés més gent!— i ja no en feien. Contratemps que vaig oblidar, ràpidament, amb l'arribada de la..., el que havia demanat finalment (imagineu la menja que més us agradi). Presentada en una mena de safata daurada —un antiquari s'hauria barallat per aconseguir-la— el cambrer, amb molta delicadesa, va servir-me'n una ració i va deixar-la allà per si en volia més... I TANT QUE EN VOLIA MÉS! Estava al cel.

L'endemà, vaig visitar la part baixa de la ciutat —el lloc on havia nascut la música Raï—, assentada en una vall que, custodiada a una banda pel Fuerte de Santa Cruz i a l'altra pel Castillo Nuevo, descendeix abruptament des de l'altiplà  —sobre els penya-segats de la costa— on es situa la part més moderna de la ciutat cap al port de pescadors. El que vaig trobar-hi, va ser desolació: un munt de solars buits, cases estintolades per enderrocar i molta calma. Poca cosa quedava de l'esplendor de temps passats i del futur, no n'hi havia notícies; com si, encara, no s'hagués recuperat del terratremol de 1790. Feia l'aspecte de què, últimament, no n'hagués passat res, ni  de bo, ni de dolent. Res a veure amb l'ambient frenètic de la Place du 1 Novembre —plaça de l'ajuntament, centre actual a la part alta. Fins i tot, el mercat urbà que neixia en un dels extrems de la Place "Rabah" i s'enfilava fins a prop de la desacralitzada església de Saint-Louis era poc bulliciós. Vaig anar-me'n, doncs, convençut de què havia desaparegut tot el que allò havia estat en un altre temps. Bé: tot no, els carrers costeruts i el record,  hi quedaven...

(2n) Viatge a Algèria. Part III: Tlemcen.

3. Vol sense motor.

Tomba de Sidi Boumediene © Viatge hivernal

Sí, Tlemcen és el lloc on vaig iniciar-me en el món de l'aviació... i també —inshallah— on el dono per acabat. Amb una vegada n'hi ha prou. I és que l'experiència no va ser pas massa reixida que diguem... Per tornar-ho a provar, primer hauria de millorar la maniobra de l'aterratge; l'enlairament sembla ser una habilitat innata.

Enlairar-me, com deia, ho vaig fer perfecte; l'últim que en vaig veure abans, van ser uns esglaons de pedra tan desgastats pel trepig de la gent, que es veia l'os si n'haguessin tingut. De tan polits que n'estaven, brillaven sota els raigs de sol com si fossin de metall. «Mira que macos», vaig pensar. El següent que recordo és un dolor profund a la zona de la rabada i una cremor intensa a les mans. Havia baixat, de cop, fins al primer replà l'escala que salvava el desnivell entre dos carrers del mercat. Encara no entenia, ben bé, que m'havia succeït, quan l'home que tenia la parada al peu de l'escala em va preguntar si em trobava bé.
—Très bien —li vaig contestar—, a Barcelona sempre les hi baixem així...

Bé: això és el que m'hauria agradat estar capaç de contestar... la veritat és que li vaig fer un gest abaixant, lleugerament, el cap i movent-lo a banda i banda mentre amb la mà em tapava els ulls. Estava atordit sense poder, gairebé, articular paraula. Llavors, l'únic en què pensava era que, tant de bo, no m'hagués trencat alguna cosa. Van ser uns instants eterns.

Quan vaig tornar-me a ubicar —després de fer una avaluació dels danys—, com vaig poder, vaig aixecar-me; vaig eixugar-me la sang de les esgarrapades de les mans i dolorit —al cos, i a l'ànima per l'estúpit sentit del ridícul que m'invaeix quan ensopego—, arrossegant els peus,  hi vaig marxar d'allà. La resta del viatge, en seure cada vegada, vaig recordar-me de la maleïda escala.

Per sort, Tlemcen tenia molt més que oferir-me... per exemple: l'orgull maternal dels cuidadors de la mesquita i la tomba del veneradíssim  Sidi Boumediene mentre me les ensenyaven; el taxista amb el qual vaig tornar de Sidi Boumediene, quan pluvia, bon coneixedor —com altres compatriotes de la zona— de la ruta "turística" Almeria-Alicante-Lleida (que, a més, vés a saber perquè no va voler cobrar-me: «es gratis»); el microclima benigne, els arbres —no s'entén la història de Tlemcen sense l'entorn on s'ubica— i sobretot les terrasses dels seus cafès.

No recordo haver-ne vist una profusió igual enlloc d'Algèria. Qualsevol mínim eixamplament de la vorera, a l'ombra, significava l'establiment d'una terrassa —d'aquestes davant de les quals pots passar mil vegades sense recordar un sol detall precís. Ocupada —indeflectiblement— per homes, en petits grups o —la majoria dels casos— per solitaris de got buit i despesa magra, tan mimetitzats amb el mobiliari que no podies destriar on acabava la persona i on començava la cadira. La simbiosi era perfecta i la pressa, un concepte desterrat. S'ha de tenir un sentit del temps diferent de l'occidental  per ocupar, amb dignitat, una d'aquestes cadires. Nosaltres em sembla que tenim atrofiada aquesta competència —com moltes altres—; per la meva part, vaig fer-ne un master intensiu.

(2n) Viatge a Algèria. Part IV: Aïn Sefra.

4. "Font groga": la porta del desert.

Aïn Sefra © Viatge hivernal

Afeccionat com sóc a la literatura de viatges, la raó principal de fer escala a Aïn Sefra, i no a Mecheria (on vaig canviar de mitjà de transport) o a Bechar (més al sud), camí de Taghit —un dels punts ineludibles del meu viatge—, va ser la de conèixer on va morir Isabelle Eberhardt. Aventurera i escriptora, de començaments del segle XX, que va recórrer tot el Sàhara —vestida amb robes d'home— i que va morir aquí ofegada, en una avinguda —cruel paradoxa del destí—, quan s'hi recuperava de la malària. Un personatge prou interessant encara que no hagués escrit cap dels seus llibres i articles... i això que només tenia  27 anys quan va morir! La meva estança a Aïn Sefra, per tant, va ser el meu (morbós) homenatge.

L'Aïn Sefra actual atesora l'encant dels llocs que no en tenen, és a dir, el de la quotidianitat. Carrers nous desproporcionadament amples pel clima i l'escàs trànsit existent, alguns arbres vulgars, cases anodines com a màxim de dues plantes i on sembla que si bé no n'hi ha massa a fer —el tedi s'endevinava a la cara dels seus habitants—, tampoc no s'hi passa misèria.

Són els llocs com aquest, precisament, els que em donen la sensació de viatjar, per "innecessaris".  Hi ha llocs que no m'he de perdre: els que marquen la ruta, però són les escales intermitges (no convé arribar massa ràpid a allò que es desitja) les que em proporcionen la sensació d'exclusivitat, de "descobriment" necessària a tot viatge. Als "ineludibles", hi sé una mica el que trobaré; als "innecessaris", hi trobo la felicitat de no haver de veure, visitar, experimentar, provar res a priori, per "obligació", només ser-hi amb els ulls ben oberts. Són els "temps morts" que m'interessen i que sóc incapaç de descriure...

Atenció: no n'hi ha cap hotel dintre del poble —el que hi havia està tancat. L'únic que resta obert, El-Mekhter, està a uns dos kilòmetres a les afores, travessant el oued, al costat de la dunes. Un hotel de l'època colonial, atrotinat, però tot i així amb el tarannà dels hotels d'aquella època. Les habitacions, gràcies a la singular distribució de passadissos semi-soterrats i patis, disposen totes de ventilació creuada i d'un solàrium privat. És perfecte per retirar-se a llegir o a escriure una temporada. Sense comptar que, per estar a tocar —literalment— de les dunes, permet, de camí cap al sud, tenir el primer contacte amb la sorra.

P.S. Font groga és la traducció de Aïn Sefra. Sempre em sorprén la força poètica d'aquests topònims tan exòtics —si més no per a mi. Què pot haver-hi de més d'important que una font en un lloc tan àrid?

(2n) Viatge a Algèria. Part V: Tarigh.

5. El primer oasi (Tarigh)

Tarigh © Viatge hivernal

Tarigh: el palmerar, el Ksar, el Gran Erg (Occidental) a l'esquena... o al davant segons es miri. L'aire es palpa. La calor, tan aclaparadora, és un fluid al qual nedes. Estic a casa...

(2n) Viatge a Algèria. Part VII: Timimoun.

7. Jamal-Le Chameau

Llac salat © Viatge hivernal

Aquí, una d'aquestes coses absurdes que fas quan estàs fora de casa i no et veu ningú... Ens el vam trobar passejant el seu amo, a un bonic i frondós paratge —la pista que travessa el llac salat de Timimoun—, quan tornaven de fer Le Gourara Circuit. La idea de fer-nos plegats la foto va ser del xofer que m'acompanyava; va pensar que tot bon turista l'havia de tenir i com no tinc voluntat, ja ho sabeu —ni vergonya—, vaig accedir-hi sense oposar gaire resistència.

Al principi, Jamal-Le Chameau —així em va dir després que es deia— estava amb el morro baix i cara de pocs amics, però va ser posar-me al seu davant que, tot d'una, com un professional de la passarel·la, va aixecar el cap i va somriure —el punyeter sembla que em faci burla. Més tard, en confiança, em va dir que era de la broma i que li agradava prendre el pèl... als estrangers.

(2n) Viatge a Algèria. —2009—

BCN-Alger / Alger-Oran / Oran-Tlemcen / Tlemcen-Mecheria-Aïn Sefra / Aïn Sefra-Béchar-Taghit / Taghit-Bechar-Beni Abbés / Beni Abbés-Timimoun (Gourara Circuit) / Timimoun-El-meniaa / El-meniaa-Vall de M'zab (Ghardaïa, Melika, Bou-Noura, El Atteuf, Beni Isguen) / Vall de M'zab-Ourgla / Ourgla-El-oued / El-oued-Batna (Timgad) / Batna-Constantine / Constantine-Setif / Setif-Alger / Alger-BCN

(2n) Viatge a Algèria.

Beni Abbès © Viatge d'hivern

Ja estic de tornada del viatge a Algèria. Un país proper geogràficament, però alhora desconegut i escassament "explotat" turísticament —els "negres" anys noranta van aturar moltes expectatives i encara hi resten algunes seqüeles. La bellesa del qual és, podríem dir, gregària, ja que radica més en els conjunts, siguin paisatgístics, arquitectònics o humans, que en els elements que els hi integren per separat.

A més, a l'experiència del viatge, s'hi ha afegit la possibilitat de viure el Ramadà —un al·licient més—, cosa que per a un no musulmà suposa algun inconvenient; tot i que es compensa amb la vivència de què significa aquest esdeveniment tan important al món islàmic.

Quan em "recuperi" una mica, el mes d'agost no és precisament el moment de l'any més còmode per anar-hi —la calor és extrema a les zones de desert—, n'explicaré alguna cosa...

El viatge de l'any del "tunning"

Demà passat, comença "el viatge d'estiu" d'enguany. Una mica diferent quan a paisatge, però amb l'esperit de sempre; al cap i a la fi, allò que és important. Esperit que es resumeix en viatjar de la manera més senzilla i permeable possible, ara que ja tot és previsible i assequible amb diners. Encara que seria més assenyat dir: fer turisme, en comptes de viatjar, —en un moment en el qual tothom s'anomena "viatger"— més que res, per humilitat.

Viatger té, actualment, un significat distorsionat. S'utilitza com a sinònim d'individu —del primer món— de vacances fora del seu país. Però, un viatger de veritat no és això. En tot cas, no és del qual parlo. Per a mi, és algú amb passió per aprendre. Se n'és sempre, també en la vida quotidiana i no només quan s'està de vacances. Tampoc no té a veure directament amb el fet d'anar a llocs llunyans, o si més no, no per anar-hi te'n converteixes. Hi ha grans viatgers que no han sortit de casa. És qüestió d'actitud.

Tornant al principi, aquest viatge és una vella idea. Posposat en altres ocasions, en aquest any especial —estem a la meitat de la pel·lícula—, és l'encertat. Hi haurà temps per meditar la situació actual, i el "passeig" de 850 km, si el peu ho permet, és espai més que suficient per a què l'imprevisible hi succeeixi. L'any del tunning s'ho mereix. A més, tinc la intuïció que serà el més exòtic de tots.

Viatge Uzbekistan-Kyrgyzstan. —2007—

BCN-Istanbul-Tashkent / Tashkent-Urgench-Khiva / Khiva-Bukhara / Bukhara-Samarkanda (Shakhrisabz, Urgut) / Samarkanda-Tashkent-Kokand / Kokand-Fergana / Fergana-Osh / Osh-Jalalabad-Kazarman / Kazarman-Naryn (Tash-rabat caravanserai) / Naryn-Kotckor-Sonkol "yurt camp ulansin" / Sonkol-Kotckor-Balychy-Karakol / Karakol-Jeti_oghüz "yurt camp" / Jeti_oghüz-Karakol-Cholpon_Ata / Cholpon_Ata-Bishkek / Bishkek-Istanbul-BCN