'À bout de souffle'

"Yo improviso, sin duda, pero con materiales que poseo desde hace tiempo. Durante años se reúnen cantidades de cosas y de pronto se las introduce en lo que se está haciendo."

Jean-Luc Godard

Absolutament hipnòtica. À bout de souffle (Al final de la escapada) és d'aquelles pel·lícules que per molt que l'hagi vista m'enganxa cada vegada hi ensopego a la televisió. Podria ser muda sense que l'atracció minvés, tal és la potència de les seves imatges.

Gran part del mèrit és de la parella protagonista: Jean Paul Belmondo i Jean Seberg, els quals amb la seva presència física omplen per si sols la pantalla. Semblen, fins i tot, innecessaris argument i diàlegs. I és que la càmera es comporta com una brúixola on el seu nord magnètic fos Jean Seberg, a la qual no pot deixar d'enfocar. Una actriu que tenia un gran magnetisme i una biografia passional i autodestructiva al mateix nivell.

La pel·lícula de Godard és va rodar el 1959 i és tan moderna com quan es va filmar; ha envellit prou bé. No sembla que hagin passat gairebé 50 anys. És més moderna en concepció, diàlegs, imatge que la majoria del cinema que es fa ara.

El negoci de la por

Estic "fart" de tenir la sort d'haver nascut en un país del primer món, en el que és segurament el millor moment quant a qualitat de vida i que uns fills de mala mare s'entestin en ficar-nos, tot el dia, pors innecessàries. D'aquí uns anys, aquesta època serà recordada com la de la por. Ara és la crisi financera, fa un dies la llet xinesa, abans volar en avió, anteriorment el terrorisme islàmic, el canvi climàtic, etc. La qüestió és tenir el personal atemorit i controlat. No vull dir que no existeixin tota aquesta sèrie de fets, però com diria qualsevol concursant de Gran Hermano: "se magnifican" pels mitjans de comunicació.

Agafem-ne l'últim: la crisi financiera. No sé que passarà, però pels motius que ara no analitzaré —cobdícia, avarícia sense límit— uns "terroristes econòmics" han enfonsat l'economia occidental. Si veus la tele o llegeixes qualsevol diari sembla que estem assistint a la fi del món. Passarà el que hagi de passar, però aquestes "campanyes de propaganda" del mitjans, que això és el que són, no veig en què ajuden a solucionar el problema. No informen, l'únic que fan es agravar-lo i enriquir els comptes de resultats de les empreses "d'informació".

Cada dia es té la sensació més gran d'assistir més a una ficció, que a la informació de la realitat. Abans s'anava al cinema a veure pel·lícules de terror, ara no cal, només veint un telenotícies en tens prou. Ja se'n fa difícil creure que cada dia pugui haver notícies per omplir un diari —la vida no és tan emocionant— i en canvi si en fas cas és un no parar. Els diaris es queixen que no venen, però si es dediquesin a investigar i reflexionar de veritat no estarien tan mal, però això requereix temps i suposaria no guanyar-ne tant —malgrat el que diuen. Com ha passat a l'economia, s'ha de deixar de vendre fum i apostar per coses tangibles amb un valor real.

Quant a aquesta última "catàstrofe", a la qual li dono de vida fins a la propera "desgràcia", tinc la impressió —exagerant— que sortirem de la crisi quan als mitjans de comunicació els deixi d'interessar com a "negoci".

La crisi financera

Es pot dir més alt, però més clar és difícil. A continuació, reprodueixo el magnífic comentari de l'Iñaki Gabilondo:

CUATRO - 15/09/2008 -

"El gran globo financiero se ha pinchado. El capitalismo salvaje, el de los beneficios locos, el gran superpoder triunfante, ha explotado. Un poder autónomo, sin control democrático alguno, que amasó inmensas fortunas, que especuló sin freno y con riesgos insensatos y ahora pide socorro al dinero público para salvarse. Su ambición, su bulimia irrefrenable está destrozando nuestros ahorros, disparando nuestras hipotecas y pulverizando nuestros puestos de trabajo. Pero ninguna representación de esas grandes corporaciones, ni de las instituciones que los agrupan, se cree en la obligación de dar explicaciones públicas. Se sienten técnicamente en apuros, pero no perciben el más mínimo reproche social, y no lo perciben porque, sencillamente, no existe ningún reproche. Ni siquiera son frecuentes los comentarios periodísticos críticos, exigentes. Todo se detiene en el plano político nacional, cada país dispone, como chivos expiatorios, de sus gobiernos. Ahí, en los pecados de nuestros gobernantes, se acaba todo. Denunciamos sus errores de previsión y ni se nos ocurre juzgar los colosales errores de cálculo de los gigantes mundiales de las finanzas. Cada día es más claro, y más desalentador, que la democracia es solo la apariencia del poder, con poquísimos márgenes de maniobra, un rompeolas en el que revientan las iras ciudadanas y la soberanía popular, el juguete que se regala a los niños para que se entretengan. Muy por encima, impune e inmune, se mueve el verdadero poder, irresponsablemente. ¿Aprenderemos algo?, no es probable."

'Camino de Santiago' —2008—

"Uno se va y anda por ahí. Luego vuelve y cuenta alguna cosa. No lo que ha ocurrido. Un poco menos y un poco más. Así se escriben las novelas"

(Cesare Pavese)

Aquest és el relat del meu Camí fet amb retalls del diari que hi vaig escriure. Parla poc de les etapes, en qualsevol guia estan ben explicades, i sí, en canvi, d'aspectes més personals o anecdòtics.



17 de juliol de 2008

Estació del Nord, andana del bus que surt cap a Pamplona a les 23,10. S'apropa un “sense sostre” dels que es mouen per l’estació. Amb cura, disposa uns cartons sobre l'espai lliure del banc, al qual estic assegut. He entrat a casa seva sense haver estat convidat. Fuma, beu d’un tetrabrick i escolta la radio amb auriculars. Una parella jove amb bosses de plàstic s'apropa. Xerren amb ell. Es coneixen. Li pregunten de què vol els entrepans i en treuen un parell de les bosses. Fan el mateix amb la resta de rodamons que seuen als bancs del costat.

La motxilla només és de 40 litres, però tinc la impressió que pesa massa per caminar tants dies. Faré les dues primeres etapes i a Pamplona ja decidiré que en faig.

3’20 de la matinada, ens aturem en una àrea de servei per fer el relleu de conductor. Fa una mica de fred. M’encanten les àrees buides a aquestes hores. Funcionen com el bategar del cor: de manera automàtica.

18 de juliol de 2008: Roncesvallés-Zubiri

5’30. L’estació encara no és oberta. Estem a un pàrquing d’autobusos que n'hi ha al costat. L’estació està a prop del Baluarte, una antiga ciutadella militar ara convertida en parc. Està soterrada per a no interferir la visió del Baluarte: una decisió encertada.

Mentre espero l’autobús de les 10 que puja a Roncesvallés, conec dos nois catalans que també hi pugen. Esmorzen i fem temps plegats. Ells volen començar a Jean-Pied-De-Port.

Un cop a Roncesvallés cerco la 'Credencial'. És necessària, entre d'altres coses, per dormir als Albergs de Pelegrins. Has d'omplir un formulari i fer un donatiu obligatori d’un euro. Conec a “Joan de Banyoles”, amb el qual compartiré camí fins a Logroño.

La noia que ens facilita la Credencial ens incita a fer la primera etapa. Només són les 11 del matí i podem arribar en unes 5 hores. Esgotats arribem a Zubiri a les 6 de la tarda. Els últims quatre kilòmetres, amb la calor que hem patit, s’han fet interminables.

Després de sopar, al pati de l’alberg, un grup d'estudiants de primers cursos d’Enginyeria de Camins de Madrid ens inviten a jugar un joc que es diu el Talp. Jugo diverses rondes, però sóc incapaç d’entendre les regles.

Al dit petit del peu dret, ja hi tinc la primera butllofa. M’acompanyarà fins al final.

19 de juliol de 2008: Zubiri-Pamplona

7 del matí. Comencen a caminar, en tota la resta del viatge no començaré tan tard. Els pobles que travessen semblen com si els haguessin netejat a la nit, tal és la pulcritud del seu estat. Per petits que siguin l’església i el frontó sempre hi són presents. Les cases estan ben conservades, moltes són segones residències. Balcons guarnits amb flors de colors vermell o rosa, no acostumen barrejar-los en un mateix edifici.

Joan és molt extravertit i amb gran capacitat per relacionar-se amb la gent. En la parada que fem per esmorzar, aconsegueix que la germana del noi que ens atén, que està assajant amb l’acordió dintre de casa, surti i ens faci un miniconcert. Els estudis, segons ens explica, són 16 anys. És un instrument que no m’entusiasma —per no dir clarament que l'odio—, però sentir-lo aquí em sembla diferent.

La motxilla pesa massa. A Burlada, ciutat dormitori a prop de Pamplona, faig el primer "buidat". Trec 3,295 kg que envio per correu. Continua pesant, però la millora és significativa, sobretot per l’efecte psicològic.

A les envistes de Pamplona, trobem Jesús-María que ens fa de guia improvisat de la ciutat. Navarrès cent per cent. Parla a la mateixa velocitat que camina. Hi arribem a la carrera.

Begonya, l'hospitalera, és tot un caràcter. Basca de llengua i navarra —així s'autodefineix—, però no euskaldún com ens deixa ben clar. Ens explica horaris, instal·lacions, etc. L'alberg està força bé i és molt cèntric.

Costa trobar un lloc per dinar. Després de Sanfermines gairebé tot és tancat, i el que trobem no és res de l’altre món. L’arròs, que demanem per dinar, està una mica passat. Això sí, les racions són generoses com ho són en tota aquesta zona.

Viatge Camino de Santiago. —2008—

BCN-Pamplona-Roncesvalles / Roncesvalles-Zubiri / Zubiri-Pamplona / Pamplona-Puente la Reina / Puente la Reina-Estella / Estella-Los Arcos / Los Arcos-Logroño / Logroño-Nájera / Nájera-Santo Domingo de la Calzada / Santo Domingo de la Calzada-Belorado / Belorado-San Juan de Ortega / San Juan de Ortega-Burgos / Burgos-Hontanas / Hontanas-Boadilla del Camino / Boadilla del Camino-Carrión de los Condes / Carrión de los Condes-Sahagún / Sahagún-Mansilla de las Mulas / Mansilla de las Mulas-León / León-Hospital de Órbigo / Hospital de Órbigo-Astorga / Astorga-Rabanal del camino / Rabanal del camino-Ponferrada / Ponferrada-Pereje / Pereje-O Cebreiro / O Cebreiro-Piedrafita del Cebreiro-BCN

'Nothing to lose'

Mentre escric el relat del Camí de Santiago, que començaré a publicar d'aquí poc, que millor que sentir aquesta cançó, una de les meves favorites de Henry Mancini, interpretada per Claudine Longet —actriu amb una biografia més que singular. Forma part de la banda sonora de la gran pel·lícula: The Party (El Guateque) de Blake Edwards, la qual he vista desenes de vegades i em continua fent riure com la primera vegada.