'El terror'

El 19 de maig de 1845, els vaixells de l'armada britànica HMS Erebus i HMS Terror comandats per Sir John Franklin, un dels més coneguts exploradors britànics de tots els temps, salpaven amb l'objectiu de navegar el Pas del Nord-oest. Per terra, ja s'havia fet, però mancava fer-ho per mar. Mai més se'ls tornaria a veure amb vida. Els cent trenta-sis homes que componien les dues tripulacions van desaparèixer. Des d'aleshores, l'expedició de Franklin ha esdevingut un dels grans misteris de l'exploració àrtica.

A l'època, en un fet sense precedents, es van organitzar desenes d'expedicions per rescatar-los. Tot va ser inútil, no se'ls va trobar i encara es busquen indicis de què va succeir-hi. L'agost passat, sense anar més lluny, un diari publicava la notícia d'una expedició organitzada pel govern canadenc per trobar les despulles del mític explorador. Encara que, en aquesta última, s'amagen interessos espuris del Canadà per reclamar la sobirania dels territoris àrtics que es coneixen com les "Terres de Franklin".

Com ja s'ha dit, no se'n sap gran cosa. Tot i això, amb les poques restes trobades fins ara —ha estat de gran ajuda la nota, descoberta a l'illa del Rei Guilem, escrita pel capità Crozier— s'ha fet una reconstrucció d'allò que, possiblement, va succeir-hi: la mort de Franklin en 1847, els dos hiverns consecutius atrapats a la banquisa, els problemes amb el segellat defectuós de les llaunes de conserves, l'abandonament dels vaixells quan es van esgotar els aliments i el carbó, l'escorbut, els episodis de canibalisme, la disgregació de les tripulacions, els intents d'alguns supervivents d'arribar al riu Great Fish i remuntar-lo com a salvació...

I és amb aquest material i amb l'afegit d'un element fantàstic-ecològic, d'origen cinèfil —del gran Howard Hawks!—, barrejant fantasia i realitat que Dan Simmons construeix l'entretinguda novel·la: El terror. Un relat en què el capità Francis Rawdon Moira Crozier (foto), mític explorador polar britànic d'origen irlandès i capità del HMS Terror, és el fil conductor i un dels protagonistes principals. Vuit-centes pàgines plenes d'aventura, amb un final digne d'aquests personatges i de la condició humana: del millor i del pitjor. En fi, aventures polars de l'època en què encara quedaven regions als mapes en blanc, sense saber què hi havia i què s'hi trobaria, i on s'anava amb poc més que una muda extra de roba interior —literalment— per enfrontar-se als rigors del clima àrtic.

'Rat Pack. Viviendo a su manera'

"No me digas lo que debo hacer. Si quieres, sugiérelo, pero no me lo ordenes."

Frank Sinatra

Si de vegades es té la sensació que l'amistat, quan es supera una certa edat, és una cosa que passa a un segon terme en detriment de la feina, la família o l'amor. Rat Pack. Viviendo a su manera és el "medicament" indicat per refutar aquesta creença.

L'amistat, com tot bé escàs, amb el pas dels anys es torna més valuosa i no deixa de meravellar-te quan sorgeix i perdura. Un bon exemple n'és al llibre de Javier Márquez. Relat amè de les relacions —amb els seus alts i baixos— dels integrants del Rat Pack. El nucli central del qual estava integrat per un tal Frank Sinatra, del qual no s'ha sentit parlar gaire; Dean Martin, un altre "desconegut" (sóc admirador seu per la interpretació que va fer a 'Rio Bravo' —un dels millors western que s'han fet mai—, i després de conèixer la seva filosofia de vida, encara més); Sammy Davis Jr., el més talentós del grup —al vídeo interpreta una de les meves cançons favorites: Mr. Bojangles; Peter Lawford i Joey Bishop. I de com aquests es van organitzar la vida 'a su manera' perquè la feina fos una simple excusa per reunir-se i passar-ho bé. Talent, elegància i diversió, un model a seguir.

'El mundo'

"Casi todo en al vida empieza por una necesidad de orden personal a la que luego encontramos motivaciones históricas. Primero hacemos las cosas y después las justificamos. Te levantas pronto porque te lo pide el cuerpo, pero con el tiempo encuentras una teoría sobre el levantarse pronto e inviertes las cosas, es decir, que te crees que te levantas pronto para seguir un programa, una religión, unos principios."

Tinc un problema amb el Juan José Millás. M'encanta quan escriu i opina a la premsa, però, en canvi, amb la literatura la satisfacció no és igual. La gaudeixo, però no pas d'una manera similar.

Allò que em fa "desintonitzar" és el seu món "irreal". Entenc que és substancial, però és que no em resulta prou creïble. No perquè sigui irreal, sinó perquè no em sembla versemblant. Pot semblar contradictori, però, per a mi, és un dels elements fonamentals. L'important no és si el que s'explica és real o imaginari, sinó que el món proposat per l'autor —l'univers particular— pogués existir.

Una altra explicació, senzillament, pot ésser desinterès per aquest món irreal. No vol dir que no sigui valuosa la seva obra, sinó que no hi connecto. Un cas semblant, en cinema, em passa amb John Ford. Li reconec el valor, però l'univers personal que reflecteixen les seves pel·lícules em repel·leix.

I tot això, a propòsit de l'última novel·la que ha publicat, El mundo. Interessant quan escriu sense "fantasia", menys captivadora quan fabula i és ocurrent. Llavors tenen més força les idees que les paraules. És com si es veiés massa el truc i la idea es mengés l'estil. És la part que menys m'agrada. Fins i tot l'eliminaria. La novel·la resultaria menys comprensible, però més poètica.

Després, està tota la metaliteratura; innecessària, també, segons el meu parer per a algú amb la seva capacitat d'observació i talent per escriure. De manera semblant a com es diu de les pel·lícules, amb un vint-i-cinc per cent menys de pàgines seria una novel·la encara més bona del que és ara.

'Breu història de l'islam'

Quan allò que predomina és el desconeixement, un assaig com Breu història de l'islam resulta imprescindible per tenir una visió global i formar-se una opinió pròpia sobre una fe com l'islam. Dóna les claus per entendre'l, com va néixer, perquè, en quin context —una religió en àrab pels àrabs—, en què consisteix —a diferència del cristianisme, i com també succeeix amb el judaisme, són més una manera determinada de viure que la creença en uns dogmes— i sobre tot, què és substancial i què ha estat tergiversat. Tot explicat d'una manera entenedora i imparcial.

El llibre és un relat dels esdeveniments polítics a què l'islam ha estat sotmès, ja des dels inicis en temps del profeta Mahoma, i la influència que n'han tingut en el desenvolupament, atès que són d'una importància cabdal, ja que és un ideal religiós que ha fet de la sacralització de la història —ben diferent que al cristianisme i altres religions que minusvaloren el món terrenal— una de les seves característiques principals. Karen amstrong, l'autora, diu:

"A l'islam, els musulmans han buscat Déu en la història. La seva escriptura sagrada, l'Alcorà, els va donar una missió històrica. El seu deure principal era crear una comunitat justa en la que tots els membres, fins i tot els més febles i vulnerables, fossin tractats amb un respecte absolut. L'experiencia de construir una societat així i viure-hi els proporcionaria indicis d'allò diví, perquè la seva vida s'acordaria amb la voluntat de de Déu. Un musulmà havia de redimir la història, i això significava que els afers d'estat no eren una distracció de l'espiritualitat sinó la substància de la mateixa religió. El benestar polític de la comunitat musulmana era una qüestió de summa importància. Com qualsevol ideal religiós, era d'una dificultat que feia gairebé impossible dur-lo a terme en les condicions imperfectes i tràgiques de la història, però després de cada fracàs, els musulmans s'havien d'aixecar i tornar a començar."

Particularment interessant, és el capítol dedicat als problemes actuals de l'islam. Entre ells, el de construir un estat islàmic modern, encara no resolt, i al qual no han ajudat, en cap moment, les ingerències occidentals. L'autora assenyala que la imposició de models i ritmes occidentals a societats que provenen d'un context històric, social, econòmic i cultural totalment diferent als nostres, no ha estat més que font de conflictes. A part de casos flagrants d'una doble moral afegeixo jo. Només cal recordar l'Orient Mitjà, Algèria als anys 90, la integració de Turquia a la Comunitat Europea, Iran, Hamàs a Gaza, etc.

'Hace mil años que estoy aquí'

"Clelia hablaba de cosas que Gioia no había oído decir nunca a nadie más. Alimentaba una pasión desenfrenada por el bidet, que nombraba una vez por lo menos en cada conversación, con los ojos que se le encendían como a una enamorada. Explicaba a Gioia cómo se usaba, mimando los movimientos a horcajadas en una silla y pidiéndole que los repitiera para ver si había comprendido bien."

Hi ha llibres que quan els comences sembla que ja els hagis llegit. Mana una sensació de familiaritat i tens la certesa que no et sorprendan. Saps que no et deixaran una forta petjada, però, malgrat tot, te n'atrapen i l'únic que desitges és tenir una estona lliure per continuar-ne la lectura —una lectura compulsiva—. La novel·la Hace mil años que estoy aquí de Mariolina Venezia ,    n'és d'aquests.

Pertany al subgènere de les nissagues familiars i és la crònica d'una família de Grottole, un poble del sud pobre d'Itàlia, al llarg dels anys i fins a dates recents. Un conjunt de petites històries en què les dones de la família es van traspassant, d'una generació a l'altra, el paper protagonista. Històries narrades a tres nivells: familiar, local —Grottole— i nacional, amb la història del naixement d'Itàlia com a país, com a teló de fons.

En llegir-la, he tingut la impressió de perdre'm informació. No perquè sigui dolenta la traducció, sinó perquè n'hi ha una reproducció d'una manera de parlar i uns costums "intraduïbles", fins i tot per a un italià, i que a un forà l'hi resulten encara més difícils d'entendre. Gran part del valor llibre radica en la reconstrucció d'aquest món ja desaparegut.

'La Bûche'

En dates com aquestes en què les cadenes de televisió ens bombardegen amb pel·lícules "nadalenques", —anava a dir bavoses quan el problema és que són dolentes— si n'hagués d'escollir una relacionada amb el Nadal em quedaria amb 'La Bûche' (Cena de Navidad) de Danièle Thompson.

Una pel·li de 1999 sobre les relacions de tres germanes ( Sabine Azéma, Emmanuelle Béart —abans que es desfigurés amb uns llavis "impossibles"— , i Charlotte Gainsbourg) i les persones del seu entorn, els dies previs al Sopar de Nadal.

El que m'agrada, a part de la bona estona que et fa passar, és que tots els esdeveniments importants s'expliquen amb silencis i mirades, sense paraules; malgrat que és una pel·lícula "francesa" en què, en certs moments, s'utilitza el recurs teatral de què els actors parlin directament a càmera. Però és la manera cinematogràfica de narrar, com només el cinema pot fer el que m'interessa. Transmetre sentiments amb imatges. Un silenci, una caiguda d'ulls ens diu tot allò que hem de saber.

Arribats a aquest punt, destacaria la interpretació de Sabine Azéma (Louba), magnífica. Fins i tot està bé Charlotte Gainsbourg (Milla) que no és sant de la meva devoció. En fi, una excel.lent combinació de subtilesa i la dosi de bons sentiments esperables en una història ambientada en aquestes dates. Una comèdia nadalenca per a adults sense fals sentimentalisme. Tan difícil és fer-ho? Sembla que sí, perquè no n'hi ha gaires.

Ah! me n'oblidava, em sembla genial el fet de regalar làmpades de tauleta i si són de pell de lleopart molt millor; detall que hi serveix per retratar un personatge. Quan a algú que se l'hi ocurreix incloure-ho és lògic que després sigui capaç de fer un film notable.