Pepe Rubianes

Nene, això no es fa. Què farem ara "los solteros" sense el nostre gurú. Quina putada!!

Tom Crean

A la galeria de personatges —de la més rabiosa actualitat— que m’hauria agradat conèixer, hi és amb lletres d'or: Tom Crean (1877-1938), mariner irlandès que representa magníficament l'Època Heroica de l’exploració polar. Un paio —sempre amb la pipa, la porta en gairebé totes les fotografies que n'hi ha— d'una gran fortalesa física i mental. Caroline Alexander, al llibre Atrapados en el Hielo, quan en parla diu: “Crean era tan indestructible como puede llegar a serlo un hombre”, però si m'interessa no és simplement per aquestes qualitats.

El que el fa especial per a mi no són, només, les proeses polars —que no són poques—, sinó la modèstia de la qual va fer gala tota la vida. M’agrada pensar que Tom Crean és el Dean Martin de l’exploració polar. Sense complicar-se la vida més enllà del necessari, amb un notable sentit de la lleialtat i l’amistat, incapaç de perdre mai el sentit de l’humor que el caracteritzava i amb unes dubtoses habilitats per al món de la interpretació melòdica —Ernest , a les ordres del qual va servir, explica que Crean es va passar tota l’expedició de 1914 a 1916 taral·lejant una cançó i que no van aconseguir-hi esbrinar-ne quina era—, en això se'n diferenciaria de Martin (ningú no és perfecte).

Un altre aspecte que trobo destacable és que un cop acabada l’etapa polar va iniciar una vida familiar, cosa que dins de la categoria d’homes que parlem, molt pocs van aconseguir-ne —molts van tenir un final més o menys tràgic o problemes d’adaptació. Va ser-ne dels pocs que va morir "al llit".

Forma part d’aquest segon nivell d'exploradors, a l’ombra dels grans noms, que no acostuma a sortir als llibres en grans lletres. Individus com Edward Wilson, Campbell, Crozier, Franz Wild, F.A. Worsley, Svedrup, Johansen* “el Tom Crean noruec”, entre altres. Gent d'una gran qualitat humana per tot allò que en sabem.

Crean va participar en tres de les quatre grans expedicions britàniques  que es van realitzar a l'Antàrtida a l’època coneguda com a Heroica de l'exploració polar. Excepte a la del Nimrod de Shackleton, va ser-hi a la del Discovery (1901-1904), a la del Terra Nova (1911-1913) —ambdues comandades per Scott— i a la de l’Endurance (1914-1916) —dirigida Shackleton. Segurament és dels éssers vivents —si exceptuem el pingüí Emperador, però aquest juga amb avantatge perquè hi viu tot l'any— que més temps va passar a l’Antàrtida quan es parla de l’Època Heroica. Però no avancem esdeveniments i comencen...

Va néixer el mateix dia que Sir Edmund Hilary, coincidències del destí, en una granja a prop d'Annascaul, comtat de Kerry, en una família de pagesos que no nedaven precisament en l’abundància i amb la "sort" de tenir nou germans més per jugar... Quan li faltaven pocs dies per complir els setze, mentint sobre l'edat, es va allistar a l’Armada Britànica, en la qual va començar servint a l'Impregnable. En 1901, quan formava part de la tripulació del Ringarooma —vaixell d'avituallament del Discovery—, la deserció d’un mariner de l’expedició de Robert Scott va propiciar que n'ocupés el lloc i formés part de l'expedició Discovery (1901-1904) al continent gelat. Fet que canviarà la seva vida.

Des del primer moment, pel seu caràcter impertorbable i bromista, i per l'actitud per al treball físic es va adaptar perfectament al grup, en el qual va causar una grata impressió, tant entre els companys com en Scott. Cosa que, a la tornada a la Gran Bretanya, li va significar la primera de les medalles polars que aconseguirà.

A la següent expedició que va organitzar Scott, la del Terra Nova (1910-1911) —i última, Scott morirà en dramàtiques circumstàncies—, conscient de la vàlua de Crean, una de les primeres coses que va fer és assegurar-se'n la participació. Crean no va decebre, cosa que va quedar demostrada amb dos heroïcitats “marca de la casa”. La primera, quan en una de les “excursions” preparatòries van quedar aïllats —a la deriva— en una placa de glaç i Crean va anar saltant d’una placa de glaç a una altra, fins arribar a terra ferma, per demanar ajuda. I la segona, la més coneguda, quan formava part de l’últim grup de suport de l'expedició de Scott amb Bill Lashly i Edgar Evans; en el viatge de tornada —després d’un cúmul de desgràcies (accident a la glacera Beardmore, ceguesa d’Evans, manca d’aliments, empitjorament de la salut d’Evans a causa de l’escorbut)—, per salvar la vida dels dos companys, i amics, va estar caminant 18 hores seguides en mig de la rufada per arribar a “la punta de la Cabana”—amb poc més que una mica de xocolata, unes galetes i sense res per resguardar-se. Des d’on es va organitzar un grup d'homes que va poder rescatar-los amb vida. Mesos més tard, serà un dels onze homes que trobaran, sense vida, Scott i els seus acompanyants. Fets que faran que rebés la segona medalla polar.

L’última expedició en què va participar va ser la de l’Endurance (1914-1916). Dirigida, en aquest cas, per Shackleton. Ambdós havien coincidit a l’expedició del Discovery i Shackleton coneixia perfectament els fets protagonitzats per Crean a la del Terra Nova, així que el va invitar a afegir-s'hi, segur que la participació de Crean n'augmentava les possibilitats d’èxit. En l’èpica expedició de l’Endurance, esdevindrà un dels homes claus —Crean i F. Wild seran els dos en què Shackleton confiarà plenament durant tota l'expedició— i acompanyarà a Shackleton —F.A. Worsley, serà l'altre acompanyant no diví— en la “caminada mística” de 36 hores, a través de la desconeguda orografia de l’illa de Geòrgia del Sud, que suposarà l’inici de la salvació de tots els components de l’expedició. Tot això, una vegada més, li suposarà una tercera medalla polar.

Tant Scott com Shackleton, dues personalitats tan oposades, van coincidir en què Crean era un dels pocs homes en els quals es podia confiar cegament quan les coses anaven malament de veritat.

Un cop de tornada de l’expedició de l’Endurance sans i estalvis, participa a la Primera Guerra Mundial i sobreviu. Molts companys d’expedició moriran a les trinxeres —paradoxes del destí. El 1917, es casarà amb Ellen Herlihy a Annascaul.

El 1920, Shackleton que està organitzant la que serà la seva última expedició, la del Quest (1921), —en la qual morirà d’un cobriment de cor de camí a l’Antàrtida— l’invita a participar-hi, però Crean devia pensar que ja havia vist prou pingüins, llavors ja tenia dues filles, i en rebutja la invitació. Aquell mateix any, les seqüeles d’una caiguda li deixen uns problemes de visió que precipiten la retirada de l’Armada Britànica, després de 27 anys de servei. Obre amb la seva dona un pub, el South Pole Inn —encara existeix— a Annascaul, on viurà fins a la seva mort a l’edat de 61 anys d’unes complicacions d’una operació d’apendicitis.

Un cop retirat a Annascaul, amb la humilitat que el va caracteritzar tota la vida es va guardar les medalles i mai més parlarà de les experiències a l’Antàrtida. De fet, no n'hi ha cap entrevista, ni cap escrit. Sembla ser que ni tan sols les va explicar a les seves filles.

El 2003, dues filles que encara són vives —de les tres que va tenir, una altra va morir quan tenia 4 anys— van inaugurar una estàtua d'homenatge davant del South Polar Inn, a la qual van assistir familiars i descendents dels que van ser companys seus a l’Antàrtida.

En fi, un tipus d’allò el més interessant i no prou reconegut, si més no, fora d'Irlanda on és un heroi nacional en companyia de l'altre irlandès famós de l'exploració polar: Shackleton. A tall d'anècdota, hi ha una cervesa amb el seu nom i, fins i tot, s'ha fet un anunci de la Guinness parodiant la proesa més coneguda, en el qual es dóna a entendre que els motius reals de Crean per fer-ne el que va fer, van ser-ne uns altres... en té gràcia i em sembla que com a bon irlandès també li hauria agradat.

Hjalmar Johansen com succeeix amb Tom Crean, te’l trobes a tots els esdeveniments importants; tot i que mai va ser prou reconeguda la seva vàlua, cosa que va influir en el seu trist final. Va ser l’acompanyant de Nansen al “passeig” que van fer plegats per l’Àrtic. Després serà un dels integrants de l'expedició amb la qual Amundsen arribarà al Pol Sud, malgrat que aquest per diferències l'apartarà del grup final —Amundsen que mai el va voler portar, ho va fer per petició de Nansen, li va faltar grandesa per reconeixer la seva vàlua i li va fer fins i tot llum de gas en el retorn de l'expedició a Noruega. Anys més tard, tindrà un final tràgic: es suicidarà. Nansen, a la sentida nota necrològica que li va dedicar, va dir: «Hjalmar Johansen era un hombre sin doblez, un alma leal». La Royal Geographical Society en un article elogiòs a la seva tasca d'explorador va dir: «aunque no tenía madera de líder, era el hombre en quien sus jefes siempre podían confiar». En fí, un cas semblant, encara que malograt, al de Crean.


Per saber-ne més:

• L'excel·lent entrada de la Wikipedia. En anglès.
• Tom Crean Society. En anglès.
• Vídeo d'homenatge en YouTube.

'El terror'

El 19 de maig de 1845, els vaixells de l'armada britànica HMS Erebus i HMS Terror comandats per Sir John Franklin, un dels més coneguts exploradors britànics de tots els temps, salpaven amb l'objectiu de navegar el Pas del Nord-oest. Per terra, ja s'havia fet, però mancava fer-ho per mar. Mai més se'ls tornaria a veure amb vida. Els cent trenta-sis homes que componien les dues tripulacions van desaparèixer. Des d'aleshores, l'expedició de Franklin ha esdevingut un dels grans misteris de l'exploració àrtica.

A l'època, en un fet sense precedents, es van organitzar desenes d'expedicions per rescatar-los. Tot va ser inútil, no se'ls va trobar i encara es busquen indicis de què va succeir-hi. L'agost passat, sense anar més lluny, un diari publicava la notícia d'una expedició organitzada pel govern canadenc per trobar les despulles del mític explorador. Encara que, en aquesta última, s'amagen interessos espuris del Canadà per reclamar la sobirania dels territoris àrtics que es coneixen com les "Terres de Franklin".

Com ja s'ha dit, no se'n sap gran cosa. Tot i això, amb les poques restes trobades fins ara —ha estat de gran ajuda la nota, descoberta a l'illa del Rei Guilem, escrita pel capità Crozier— s'ha fet una reconstrucció d'allò que, possiblement, va succeir-hi: la mort de Franklin en 1847, els dos hiverns consecutius atrapats a la banquisa, els problemes amb el segellat defectuós de les llaunes de conserves, l'abandonament dels vaixells quan es van esgotar els aliments i el carbó, l'escorbut, els episodis de canibalisme, la disgregació de les tripulacions, els intents d'alguns supervivents d'arribar al riu Great Fish i remuntar-lo com a salvació...

I és amb aquest material i amb l'afegit d'un element fantàstic-ecològic, d'origen cinèfil —del gran Howard Hawks!—, barrejant fantasia i realitat que Dan Simmons construeix l'entretinguda novel·la: El terror. Un relat en què el capità Francis Rawdon Moira Crozier (foto), mític explorador polar britànic d'origen irlandès i capità del HMS Terror, és el fil conductor i un dels protagonistes principals. Vuit-centes pàgines plenes d'aventura, amb un final digne d'aquests personatges i de la condició humana: del millor i del pitjor. En fi, aventures polars de l'època en què encara quedaven regions als mapes en blanc, sense saber què hi havia i què s'hi trobaria, i on s'anava amb poc més que una muda extra de roba interior —literalment— per enfrontar-se als rigors del clima àrtic.

'Rat Pack. Viviendo a su manera'

"No me digas lo que debo hacer. Si quieres, sugiérelo, pero no me lo ordenes."

Frank Sinatra

Si de vegades es té la sensació que l'amistat, quan es supera una certa edat, és una cosa que passa a un segon terme en detriment de la feina, la família o l'amor. Rat Pack. Viviendo a su manera és el "medicament" indicat per refutar aquesta creença.

L'amistat, com tot bé escàs, amb el pas dels anys es torna més valuosa i no deixa de meravellar-te quan sorgeix i perdura. Un bon exemple n'és al llibre de Javier Márquez. Relat amè de les relacions —amb els seus alts i baixos— dels integrants del Rat Pack. El nucli central del qual estava integrat per un tal Frank Sinatra, del qual no s'ha sentit parlar gaire; Dean Martin, un altre "desconegut" (sóc admirador seu per la interpretació que va fer a 'Rio Bravo' —un dels millors western que s'han fet mai—, i després de conèixer la seva filosofia de vida, encara més); Sammy Davis Jr., el més talentós del grup —al vídeo interpreta una de les meves cançons favorites: Mr. Bojangles; Peter Lawford i Joey Bishop. I de com aquests es van organitzar la vida 'a su manera' perquè la feina fos una simple excusa per reunir-se i passar-ho bé. Talent, elegància i diversió, un model a seguir.

'El mundo'

"Casi todo en al vida empieza por una necesidad de orden personal a la que luego encontramos motivaciones históricas. Primero hacemos las cosas y después las justificamos. Te levantas pronto porque te lo pide el cuerpo, pero con el tiempo encuentras una teoría sobre el levantarse pronto e inviertes las cosas, es decir, que te crees que te levantas pronto para seguir un programa, una religión, unos principios."

Tinc un problema amb el Juan José Millás. M'encanta quan escriu i opina a la premsa, però, en canvi, amb la literatura la satisfacció no és igual. La gaudeixo, però no pas d'una manera similar.

Allò que em fa "desintonitzar" és el seu món "irreal". Entenc que és substancial, però és que no em resulta prou creïble. No perquè sigui irreal, sinó perquè no em sembla versemblant. Pot semblar contradictori, però, per a mi, és un dels elements fonamentals. L'important no és si el que s'explica és real o imaginari, sinó que el món proposat per l'autor —l'univers particular— pogués existir.

Una altra explicació, senzillament, pot ésser desinterès per aquest món irreal. No vol dir que no sigui valuosa la seva obra, sinó que no hi connecto. Un cas semblant, en cinema, em passa amb John Ford. Li reconec el valor, però l'univers personal que reflecteixen les seves pel·lícules em repel·leix.

I tot això, a propòsit de l'última novel·la que ha publicat, El mundo. Interessant quan escriu sense "fantasia", menys captivadora quan fabula i és ocurrent. Llavors tenen més força les idees que les paraules. És com si es veiés massa el truc i la idea es mengés l'estil. És la part que menys m'agrada. Fins i tot l'eliminaria. La novel·la resultaria menys comprensible, però més poètica.

Després, està tota la metaliteratura; innecessària, també, segons el meu parer per a algú amb la seva capacitat d'observació i talent per escriure. De manera semblant a com es diu de les pel·lícules, amb un vint-i-cinc per cent menys de pàgines seria una novel·la encara més bona del que és ara.

'Breu història de l'islam'

Quan allò que predomina és el desconeixement, un assaig com Breu història de l'islam resulta imprescindible per tenir una visió global i formar-se una opinió pròpia sobre una fe com l'islam. Dóna les claus per entendre'l, com va néixer, perquè, en quin context —una religió en àrab pels àrabs—, en què consisteix —a diferència del cristianisme, i com també succeeix amb el judaisme, són més una manera determinada de viure que la creença en uns dogmes— i sobre tot, què és substancial i què ha estat tergiversat. Tot explicat d'una manera entenedora i imparcial.

El llibre és un relat dels esdeveniments polítics a què l'islam ha estat sotmès, ja des dels inicis en temps del profeta Mahoma, i la influència que n'han tingut en el desenvolupament, atès que són d'una importància cabdal, ja que és un ideal religiós que ha fet de la sacralització de la història —ben diferent que al cristianisme i altres religions que minusvaloren el món terrenal— una de les seves característiques principals. Karen amstrong, l'autora, diu:

"A l'islam, els musulmans han buscat Déu en la història. La seva escriptura sagrada, l'Alcorà, els va donar una missió històrica. El seu deure principal era crear una comunitat justa en la que tots els membres, fins i tot els més febles i vulnerables, fossin tractats amb un respecte absolut. L'experiencia de construir una societat així i viure-hi els proporcionaria indicis d'allò diví, perquè la seva vida s'acordaria amb la voluntat de de Déu. Un musulmà havia de redimir la història, i això significava que els afers d'estat no eren una distracció de l'espiritualitat sinó la substància de la mateixa religió. El benestar polític de la comunitat musulmana era una qüestió de summa importància. Com qualsevol ideal religiós, era d'una dificultat que feia gairebé impossible dur-lo a terme en les condicions imperfectes i tràgiques de la història, però després de cada fracàs, els musulmans s'havien d'aixecar i tornar a començar."

Particularment interessant, és el capítol dedicat als problemes actuals de l'islam. Entre ells, el de construir un estat islàmic modern, encara no resolt, i al qual no han ajudat, en cap moment, les ingerències occidentals. L'autora assenyala que la imposició de models i ritmes occidentals a societats que provenen d'un context històric, social, econòmic i cultural totalment diferent als nostres, no ha estat més que font de conflictes. A part de casos flagrants d'una doble moral afegeixo jo. Només cal recordar l'Orient Mitjà, Algèria als anys 90, la integració de Turquia a la Comunitat Europea, Iran, Hamàs a Gaza, etc.