A peu per la Segarra

«És tan bonic no haver d’inventar, no haver de tenir pensaments genials sobre la vida i la mort, i poder ser, només, el puntual anotador de les inesperades paraules dels altres…»

A peu per la Segarra
(Josep M. Espinàs)

L'Espinàs —quina familiaritat!— em fa ràbia (d’enveja), no ho puc evitar. Escriu tan fluid i endreçat que produeix la impressió que fer-ho és molt senzill, cosa que és incerta —no cal anar-hi massa lluny per adonar-se'n. Amb quatre anècdotes viscudes, una mica de documentació —ben assimilada— i un parell reflexions pròpies, en té prou per bastir un llibre. Un bon exemple n'és A peu per la Segarra, en què relata el viatge que va fer per la comarca de la Segarra l’any 1962 —com "amaga" el títol: a peu—, i del qual he extrec algunes reflexions que m’han cridat l’atenció.

Sobre les dreceres:

«[...] No han après —no aprendran mai— que al bon caminador el que l’importa és el camí, no el punt d’arribada, i que per tant «guanyar temps» és una expressió sense cap sentit. S’agafarà una drecera si el camí és interessant per ell mateix, “encara” que escurci el viatge. [...]»

Sobre "Emmagatzemar" emocions:

«Però la gent normal hem d’evitar, davant d’indrets com aquest, la temptació d’immortalitzar-los gràficament. És una pretensió inútil. El resultat —el dibuix, la fotografia— no paga la pena, perquè només recull «la cosa», però no recull la nostra emoció davant la cosa.»

Sobre relacionar-se quan es viatja:

«Més endavant , en una mena d’era, veiem una família, i repetim la pregunta, no pas perquè dubtem de la noia d’abans, sinó per complir la norma del caminant, que és preguntar sempre, per sentir la veu de la gent i aprendre cada vegada una cosa nova.»

Les trobo, totes tres, encertadíssimes («Quina sorpresa!», si he estat jo qui les ha triades!) com a píndoles de saviesa extrapolable a altres àmbits, més enllà dels límits del fet, concret, de viatjar. L’Espinàs ja té això, amb una imatge que transmet serenitat i una certa despreocupació de les coses mundanes, és d’aquesta gent que sembla haver-ne trobat la fórmula, de la felicitat.

'El quadern gris'

«[...] Va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat en darrera d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no li toca mai a terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible.»

El quadern gris

(Josep Pla)

Fa gairebé una setmana que vaig acabar de llegir El quadern gris i encara no l'he paït totalment. Quan el vaig encetar, no imaginava pas que hi trobaria res de semblant: un text colpidor carregat de matisos. Entrar-hi ha estat senzill. He trobat, en Josep Pla —l'autor—, una ànima afí: un altre «infeliç» (l'apel·latiu és seu), cosa que m’ha facilitat molt la “feina” de comprendre’l —si més no la il·lusió d'aconseguir-ho.
N’havia sentit sempre grans elogis. Així i tot, no em decidia a llegir-lo per prejudicis absurds —Pla no està gaire benvist políticament per l’esquerra i, ja no en parlem, pels ‘...istes’. Però quan es va publicar en edició de butxaca —en dates recents—, m’hi vaig engrescar definitivament. En vaig tenir prou amb les primeres pàgines per adonar-me que havia estat una ximpleria no haver-ho fet abans. Hi he passat tantes bones estones de lectura que em plantejo: si no serà que no sóc tan d’esquerres com em pensava...?

Bromes a part, (mal) resumeixo El quadern gris —un llibre sense trama (és un dietari)— com un tros de la "realitat" del jove Josep Pla i al qual es toquen gran varietat de temes, que van des dels propis d’un diari personal (activitats diàries, angoixes, pensaments) fins a records d'infantesa, reflexions sobre creació literària o estades a «cases de senyoretes»..., però sempre amb la passió per l’escriptura com a nexe d'unió del conjunt. A més, puntejat amb pinzellades d'un agut sentit d’humor: «[...] —Señores, señores —deia, amb una punta d’angoixa a la cara—, guarden estos aplausos para cuando lleguemos a la síntesis del ácido cítrico. [...]» i sentències demolidores del tipus: «[...] la vida és una estona més aviat llarga, de mal camí». Tot hi cap, tot hi és. No crec pas que s’hi pugui demanar més.

Pla m'ha enganxat —ho reconec— i és per ser capaç d'omplir de vida tot allò que escriu utilitzant un estil clar i, sobretot, precís; encara que, més aviat, hauria de fer servir el verb «descriure» en comptes d'«escriure», ja que segons ell: «[...] La qüestió és mirar les coses, mirar-les bé, observar-les i després escriure-les».

Turista / viatger

Avui he trobat, a l'entrevista que Santiago Roncagliolo hi fa a l'escriptor de viatges Paul Theroux, l'explicació més aproximada, que n'he llegit mai, sobre quina és la diferència entre "turista" i "viatger":

[...]
—¿Cuál es la diferencia entre un viajero y un turista?
—El turismo se hace para pasarla bien. Los viajes de verdad se hacen para pasarla mal. Un viaje pone a prueba tu ingenio, tu fuerza y tu capacidad de supervivencia.
[...]

 Jo no sóc tan dràstic. Per a mi un viatger afronta i gaudeix tant els bons moments com els dolents, ja que no pot haver-hi uns sense els altres.

Etiquetes

—...una, dues...

Un petit plaer és: desenganxar l'etiqueta del preu d'un llibre acabat de comprar. Va més enllà de la mera acció física; fins que no ho faig, no el considero meu.

Pagar-lo a la llibreria, no em serveix de gaire... bé —no exagerem—, em serveix per no tenir problemes legals, és a dir, per no haver de sortir a corre-cuita de La Central amb la caixera al darrere.... Però és quan arribo a casa i en trec l'etiqueta que —de debó— el sento meu. Llavors respiro tranquil. Fins aleshores, és com si estigués als llimbs dels llibres, sense batejar, subjecte a tots els "perills" que es troben pel camí.

Tanmateix, la cosa no acaba aquí. Un cop separada l'etiqueta del llibre; la rebrego en forma de boleta; l'alineo amb les dels altres llibres comprats —sempre que n'hagi adquirit més d'un, esclar— i llavors, a poc a poc, les compto: una, dues... Quina satisfacció!

D'altra banda, si alguna vegada m'he oblidat de treure-les, constato que no envelleixen bé. El pas del temps que ennobleix el llibre embruta —indefectiblement— l'etiqueta, que com fulles de roure, caduca. És depriment trobar-ne una encara enganxada.

Vida sana

Sentit al Quimet: «Posa'm, sisplau! Un cigaló de ron Pujol... amb sacarina». Constato, amb satisfacció, que els consells de les autoritats mèdiques han calat entre el "jovent" que el freqüenta.

Melody Gardot

Melody Gardot ha estat, per a mi, el descobriment musical del que va d'any. La vaig sentir, per primer cop, farà un parell de mesos i des d'aleshores que la escolto continuament. La veu encisadora i l'estil malenconiós —barreja exquisida de jazz i blues— són irresistibles; creen addició.

La comparen amb Norah Jones, però jo la trobo —musicalment— més estilitzada, més sofisticada i amb un punt cool de gran dama del jazz que la diferencia. Salvant totes les distàncies de gènere musical, em recorda a Beth Gibbons, però menys "turmentada".

No sóc pas partidari, en general, d'establir relacions entre obra i biografia (de l'autor) per justificar resultats —l'obra se n'ha de defensar per si mateixa. Però en el cas de Melody Gardot, crec que sí és oportú perquè els seus inicis musicals estan vinculats a l'accident que va sofrir quan tenia 19 anys. Un atropellament —quan anava en bicicleta— que a punt va estar de costar-li la vida. Li va causar greus lesions —les ulleres fosques i el bastó que utilitza quan està dempeus, en són conseqüència—, arran de les quals, en el procés de recuperació, els metges li van prescriure la música com a teràpia rehabilitadora. D'aquesta experiència va néixer el primer disc, de títol i contingut al·lusiu: Some Lessons - The Bedroom Sessions (2005) —les cançons les va compondre al llit. Després, n'ha editat dos més: Worrisome Heart (2008) —de caire intimista— i My One and Only Thrill (2009) —que es caracteritza per uns arranjaments orquestrals que hi donen una sonoritat vintage.