'Irán, tres décadas después'

El tractament que els mitjans de comunicació dispensen a les notícies —sempre negatives, per descomptat— de països que no siguin europeus o EEUU és més que discutible; durant una setmana ocupen primeres planes, que sembla que s'acabi el món, i després la notícia en desapareix.

Els esdeveniments a l'Iran, arran de les eleccions fraudulentes, hi estan seguint aquest patró; hores d'ara han desaparegut de la televisió i dels diaris. L'única excepció en premsa (escrita) és el País, el qual a través de la seva corresponsal permanent, Angeles Espinosa, n'està fent un seguiment prou digne.

Ara bé, el que m'ha impulsat a escriure aquesta entrada no és això, sinó un altre fenomen que s'acostuma a produir de manera paral·lela: els articles d'anàlisi sobre l'esdeveniment en qüestió escrits per "grans experts". Experts que tant escriuen d'Iran, com d'Hondures o de Xina —admiro com són capaços d'omplir una plana senzera de diari sense dir-ne res. Si els analitzes són "reflexions de bar" envernissades amb un llenguatge seriós. No hi aporten res; hi pots canviar el nom del país i en serveixen per a qualsevol.

Per això, quan en trobes un —realment— interessant, paga la pena destacar-ho. És el cas de l'article de Juan Goytisolo: Iran, tres décadas después, publicat al diari El País, en el qual aporta reflexió i coneixement sobre un país tan complex com l'Iran, més enllà dels tòpics. És un model del que haurien de ser aquesta mena d'articles i la lectura del qual em sembla molt recomanable, si és que es té interès pel tema, és clar.

L'onada verda

Tots aquests dies, segueixo amb interès els esdeveniments que s'estan succeint a Iran —país pel qual sento grans simpaties— arran de les eleccions celebrades (cada dia que passa més convençut de què les han manipulades matusserament). Tinc la sensació de què estem vivim un moment històric, de canvi —si més no, és el que desitjo.

Ben bé no sé que hi passarà, el que sí era previsible és com s'està actuant la joventut, cosa que qualsevol amb una mica interès capta en viatjar per Iran en veure la seva vitalitat.

M'agradaria —i tinc l'esperança— que, com país de gent amable i educada, els iranians trobessin una solució a les expectatives de tothom —s'entén de la majoria— lliurament, sense vessaments de sang, i que no sigui, sobretot, passar d'un extrem a l'altre —ni retornar a temps passats de la Revolució, ni del Sha—, és a dir, que creïn alguna cosa nova conservant la seva singularitat. En definitiva, que no es quedi només en un «quítate tu, 'pa' ponerme yo» entre "germans".

'El petit príncep'

Des que era un nen —a prop de l'adolescència— i el vaig conèixer, El petit príncep és un llibre que freqüento amb regularitat —i ja han transcorregut uns quants anys. Ha crescut amb mi i jo amb ell. En cada visita, hi he trobat un llibre diferent; en obrir-lo, cada cop, tinc la sensació que hi haguessin afegit pàgines noves —mai no llegides anteriorment—, les quals em revelen continguts desconeguts fins aleshores.

De la lectura que he fet ara, tot i això, em quedo amb un detall en què mai no havia parat atenció altres vegades: la dedicatòria que n’hi ha a l’inici. N'és una de les maques que n'he vist mai —últimament, m'ha donat per fixar-m'hi. Sens dubte Léon Werth, a qui Antoine de Saint-Exupéry va dedicar El petit príncep, va ser un home (nen) afortunat per tenir un amic que li escrigués unes paraules tan sentides.

Havia pensat reproduir-la —com sempre faig amb fragments que m'agraden—, però, després de meditar-ho, m’ha semblat que seria trair l’essència del llibre —avui estic "purista". Ara que la majoria, per qüestions d'edat, hi hem perdut la capacitat de «veure els bens a través de les caixes», si més no, "obliguem-nos" a visitar-lo. (Primer, dic que no el vull citar i després el cito: pura contradicció. «Decididament —com diu el petit príncep—, les persones grans són molt estranyes»)

'La dolce vita'

Fa un any, tal dia com avui, Sébastien Tellier m'hi va acompanyar. Per instaurar la tradició (o no), torna ser-hi. Aquesta vegada amb La dolce vita —m'encanta aquesta canço— que pertany al CD, LP, àlbum (mai no sé com dir-ho): Sessions (2006). Salut.

A peu per la Segarra

«És tan bonic no haver d’inventar, no haver de tenir pensaments genials sobre la vida i la mort, i poder ser, només, el puntual anotador de les inesperades paraules dels altres…»

A peu per la Segarra
(Josep M. Espinàs)

L'Espinàs —quina familiaritat!— em fa ràbia (d’enveja), no ho puc evitar. Escriu tan fluid i endreçat que produeix la impressió que fer-ho és molt senzill, cosa que és incerta —no cal anar-hi massa lluny per adonar-se'n. Amb quatre anècdotes viscudes, una mica de documentació —ben assimilada— i un parell reflexions pròpies, en té prou per bastir un llibre. Un bon exemple n'és A peu per la Segarra, en què relata el viatge que va fer per la comarca de la Segarra l’any 1962 —com "amaga" el títol: a peu—, i del qual he extrec algunes reflexions que m’han cridat l’atenció.

Sobre les dreceres:

«[...] No han après —no aprendran mai— que al bon caminador el que l’importa és el camí, no el punt d’arribada, i que per tant «guanyar temps» és una expressió sense cap sentit. S’agafarà una drecera si el camí és interessant per ell mateix, “encara” que escurci el viatge. [...]»

Sobre "Emmagatzemar" emocions:

«Però la gent normal hem d’evitar, davant d’indrets com aquest, la temptació d’immortalitzar-los gràficament. És una pretensió inútil. El resultat —el dibuix, la fotografia— no paga la pena, perquè només recull «la cosa», però no recull la nostra emoció davant la cosa.»

Sobre relacionar-se quan es viatja:

«Més endavant , en una mena d’era, veiem una família, i repetim la pregunta, no pas perquè dubtem de la noia d’abans, sinó per complir la norma del caminant, que és preguntar sempre, per sentir la veu de la gent i aprendre cada vegada una cosa nova.»

Les trobo, totes tres, encertadíssimes («Quina sorpresa!», si he estat jo qui les ha triades!) com a píndoles de saviesa extrapolable a altres àmbits, més enllà dels límits del fet, concret, de viatjar. L’Espinàs ja té això, amb una imatge que transmet serenitat i una certa despreocupació de les coses mundanes, és d’aquesta gent que sembla haver-ne trobat la fórmula, de la felicitat.

'El quadern gris'

«[...] Va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat en darrera d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no li toca mai a terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible.»

El quadern gris

(Josep Pla)

Fa gairebé una setmana que vaig acabar de llegir El quadern gris i encara no l'he paït totalment. Quan el vaig encetar, no imaginava pas que hi trobaria res de semblant: un text colpidor carregat de matisos. Entrar-hi ha estat senzill. He trobat, en Josep Pla —l'autor—, una ànima afí: un altre «infeliç» (l'apel·latiu és seu), cosa que m’ha facilitat molt la “feina” de comprendre’l —si més no la il·lusió d'aconseguir-ho.
N’havia sentit sempre grans elogis. Així i tot, no em decidia a llegir-lo per prejudicis absurds —Pla no està gaire benvist políticament per l’esquerra i, ja no en parlem, pels ‘...istes’. Però quan es va publicar en edició de butxaca —en dates recents—, m’hi vaig engrescar definitivament. En vaig tenir prou amb les primeres pàgines per adonar-me que havia estat una ximpleria no haver-ho fet abans. Hi he passat tantes bones estones de lectura que em plantejo: si no serà que no sóc tan d’esquerres com em pensava...?

Bromes a part, (mal) resumeixo El quadern gris —un llibre sense trama (és un dietari)— com un tros de la "realitat" del jove Josep Pla i al qual es toquen gran varietat de temes, que van des dels propis d’un diari personal (activitats diàries, angoixes, pensaments) fins a records d'infantesa, reflexions sobre creació literària o estades a «cases de senyoretes»..., però sempre amb la passió per l’escriptura com a nexe d'unió del conjunt. A més, puntejat amb pinzellades d'un agut sentit d’humor: «[...] —Señores, señores —deia, amb una punta d’angoixa a la cara—, guarden estos aplausos para cuando lleguemos a la síntesis del ácido cítrico. [...]» i sentències demolidores del tipus: «[...] la vida és una estona més aviat llarga, de mal camí». Tot hi cap, tot hi és. No crec pas que s’hi pugui demanar més.

Pla m'ha enganxat —ho reconec— i és per ser capaç d'omplir de vida tot allò que escriu utilitzant un estil clar i, sobretot, precís; encara que, més aviat, hauria de fer servir el verb «descriure» en comptes d'«escriure», ja que segons ell: «[...] La qüestió és mirar les coses, mirar-les bé, observar-les i després escriure-les».