 |
| Tomba de Sidi Boumediene © Viatge hivernal |
Enlairar-me, com deia, ho vaig fer perfecte; l'últim que en vaig veure abans, van ser uns esglaons de pedra tan desgastats pel trepig de la gent, que es veia l'os si n'haguessin tingut. De tan polits que n'estaven, brillaven sota els raigs de sol com si fossin de metall. «Mira que macos», vaig pensar. El següent que recordo és un dolor profund a la zona de la rabada i una cremor intensa a les mans. Havia baixat, de cop, fins al primer replà l'escala que salvava el desnivell entre dos carrers del mercat. Encara no entenia, ben bé, que m'havia succeït, quan l'home que tenia la parada al peu de l'escala em va preguntar si em trobava bé.
—Très bien —li vaig contestar—, a Barcelona sempre les hi baixem així...
Bé: això és el que m'hauria agradat estar capaç de contestar... la veritat és que li vaig fer un gest abaixant, lleugerament, el cap i movent-lo a banda i banda mentre amb la mà em tapava els ulls. Estava atordit sense poder, gairebé, articular paraula. Llavors, l'únic en què pensava era que, tant de bo, no m'hagués trencat alguna cosa. Van ser uns instants eterns.
Quan vaig tornar-me a ubicar —després de fer una avaluació dels danys—, com vaig poder, vaig aixecar-me; vaig eixugar-me la sang de les esgarrapades de les mans i dolorit —al cos, i a l'ànima per l'estúpit sentit del ridícul que m'invaeix quan ensopego—, arrossegant els peus, hi vaig marxar d'allà. La resta del viatge, en seure cada vegada, vaig recordar-me de la maleïda escala.
Per sort, Tlemcen tenia molt més que oferir-me... per exemple: l'orgull maternal dels cuidadors de la mesquita i la tomba del veneradíssim Sidi Boumediene mentre me les ensenyaven; el taxista amb el qual vaig tornar de Sidi Boumediene, quan pluvia, bon coneixedor —com altres compatriotes de la zona— de la ruta "turística" Almeria-Alicante-Lleida (que, a més, vés a saber perquè no va voler cobrar-me: «es gratis»); el microclima benigne, els arbres —no s'entén la història de Tlemcen sense l'entorn on s'ubica— i sobretot les terrasses dels seus cafès.
No recordo haver-ne vist una profusió igual enlloc d'Algèria. Qualsevol mínim eixamplament de la vorera, a l'ombra, significava l'establiment d'una terrassa —d'aquestes davant de les quals pots passar mil vegades sense recordar un sol detall precís. Ocupada —indeflectiblement— per homes, en petits grups o —la majoria dels casos— per solitaris de got buit i despesa magra, tan mimetitzats amb el mobiliari que no podies destriar on acabava la persona i on començava la cadira. La simbiosi era perfecta i la pressa, un concepte desterrat. S'ha de tenir un sentit del temps diferent de l'occidental per ocupar, amb dignitat, una d'aquestes cadires. Nosaltres em sembla que tenim atrofiada aquesta competència —com moltes altres—; per la meva part, vaig fer-ne un master intensiu.
