'Atlas de geografía humana'

«Porque, a veces, las cosas cambian.
Ya sé que parece imposible, que es increible pero, a veces, pasa.»

Atlas de geografía humana

(Almudena Grandes)

Des de fa temps estic "enganxat" a la pàgina que l'Almudena Grandes publica, cada quinze dies, a El País semanal. Escriptora interessada en personatges femenins de les que per destacar-los, no li cal caricaturitzar els masculins —a l'inrevés és igual d'odiós—; és més, els tracta bé, amb afecte, d'aquí la força que tenen les seves protagonistes, les quals en surten reforçades de la comparació. I és per això que ja tenia ganes de llegir una novel·la seva; Atlas de geografia humana no m'ha decebut en aquest sentit: segueix la mateixa línia.

Ha estat agradable llegir una novel·la amable —amb final feliç— de gent (dones) en crisi, que d'això va. Té l'aire d'una faula actual per adults. Sense que això sigui una crítica, ans el contrari, ja que escriure de la consecució de la felicitat és més difícil que sobre la tristesa. La prova palpable és la llargària (curta) d'aquesta ressenya —la felicitat és més breu que l'amargor. En resum, que he quedat satisfet amb ganes tornar a repetir.

Pol Sud

Podria ser, perfectament, un quadre de Kandinsky... però no, és una fotografia* aèrea del Pol Sud. En tot cas, és igual de maca. Un podria pensar que no hi trobaria res... no és així; hi ha la base científica nord-americana Amundsen-Scott. Des que s'hi va arribar, per primera vegada, el desembre de 1911, el paisatge ha canviat una mica; malgrat tot, té el seu encant.

*Com a curiositat, a la part inferior esquerra de la fotografia, està situat el Pol Sud geogràfic en el moment de fer-la.

Un vespre qualsevol

Estava fotut, així s'hi trobava. No era res de greu... "només" un estat d'ànim: res l'il·lusionava com abans. Hi havia dies que l'optimisme  s'absentava del seu tarannà, encara que entenia que com el cabell, també minvava amb l'edat. Llevat que la pèrdua de cabell no l'havia preocupat mai i això sí. Malgrat tot, allò que més ràbia el feia era com es prenia, últimament, els esdeveniments. Era conscient que li mancava l'elasticitat necessària, davant de les adversitats, feta servir altres vegades. En feia un gra massa. Si ho analitzava racionalment en tenia motius. Ara bé: per molt que ho rumiava —potser aquest era el problema—, no ho justificaven completament... Es feia trampes.

'El nostre heroi, Josep Pla'

L'únic però que li poso al llibre de l'Enric Vila sobre Josep Pla són algunes afirmacions —relacionades amb l'ideari independentista de l'autor— discutibles per la lleugeresa amb la qual estan fetes. Per defensar una posició no cal menystenir-ne una altra. Quan això succeeix, el primer que en penso és: «si  l'"enemic" és tan babau com dius i aquí som tan llestos, com és que encara ens trobem així?». Em sembla sobretot ignorància... És el fotut de tenir idees tan fermes: un es pensa que ho sap tot. L'arrogància és dolenta i els prejudicis encara més... que també n'hi ha. Tot i així, s'agraeix que sigui tan clar i vehement, ja que és aquesta sinceritat, allò que fa tan atractiu el llibre i no tant, de vegades, el que hi opina.

Tret d'això, el llibre m'encanta; és més, l'he devorat. L'Enric és un fan de Pla —jo també em considero— i el seu llibre transmet aquesta passió, alhora que en demostra un gran coneixement. És brillant en la defensa de la tesi de Pla com a resistent de la cultura catalana, cosa que em sembla plausible, encara que si n'hagués defensat el contrari, hagués estat igual. L'obra de Pla és tan extraordinària que és defensa sola i suporta qualsevol lectura, només cal llegir-lo. En tot cas, mostra un Pla diferent a la imatge tòpica que se n'acostuma a difondre —més pròxim al Pla que havia imaginat en llegir-lo, el qual no em lligava massa amb allò que havia sentit dir d'ell.

Tot i que el més singular d'El nostre heroi, Josep Pla és com l'estructura: en forma de dietari —seguint els passos del mestre—: barreja Pla i les seves pròpies vivències personals, cosa que el fa amè, fins i tot si no t'interessa Pla. He descobert en l'Enric un paio interessant a seguir. Forma part d'aquesta tradició d'il·lustres torracollons, tan pròpia del país, i ja veurem si, malgrat el que diu, no acaba com molts d'ells...

'The winter journey'

Aclariment. Els altres Viatge(s) d'hivern recents que conec —els llibres de Juan Benet i Jaume Cabré— fan referència als cicles de lieder Winterreise (Viatge d'hivern) del compositor romàntic Franz Schubert. No així el títol d'aquest blog. L'origen del qual es refereix al sentit metafòric que Apsley Cherry-Garrard, explorador polar i escriptor, atribueix al viatge —èpic— que va fer, en companyia del Dr. Edward A. Wilson* i el Tinent 'Birdie' Bowers*, al Cap Crozier, l'hivern antàrtic de 1911. L'objectiu del qual era recollir ous de pingüí emperador per estudiar la seva reproducció —ho fa a l'estació fosca i de condicions metereològiques més adverses. Però el sentit amb què Cherry-Garrard l'utilitza es comprèn amb la lectura de la cita que encapçala la pàgina "l'autor" d'aquest blog i la qual utilitzo per resumir la seva "filosofia".

La narració de The Winter Journey (Viatge hivernal) es  troba a The Worst Journey In The World (El peor viaje del mundo) d'Apsley Cherry-Garrard, un dels llibres més emocionants d'expedicions polars que s'han escrit mai —si no el que més— i, sens dubte, un dels meus preferits. El que ho vulgui gaudir on-line, el pot trobar als següents enllaços:

• Primer volum de The Worst Journey In The World (en anglès), on es troba el Viatge d'hivern. El més interessant d'aquests enllaços és que són de l'edició amb els magnífics dibuixos del Dr. E. A. Wilson; els quals n'han desaparegut, desgraciadament, de les fetes en castellà.
• Segon volum de The Worst Journey In The World (en anglès). Edició amb els magnífics dibuixos del Dr. E. A. Wilson i amb índexs en hipertext. 

*Dos anys més tard, ambdos moriran amb Robert F. Scott en el viatge de tornada del Pol Sud i Apsley formarà part del grup de rescat que trobarà els seus cossos.

Entre copes...

Dinar de Nadal amb S.&Co. El lloc —una masia a Collserola amb ínfules—  maco, modern, però amb el més bàsic, el servei i fer bé el menjar, no se'n surten prou. En el fons, un carn a la brasa "maquillat" dels de tota la vida.

S. i les seves amigues són l'element aglutinador de la reunió; cadascuna feliç amb el seu nen/a —amb la satisfacció d'haver fet els "deures"— i les que, encara, no el tenen: a la recerca; cosa que no sempre és fàcil... els avortaments espontanis són més comuns del que em pensava a la nostra edat —la veritat és que tampoc no hi havia pensat gaire, és un món que em resulta tan aliè hores d'ara... l'ambient fa "olor" de calor de niu. Els homes som els secundaris de la pel·lícula, millor dit, els "terciaris" darrera dels nens; llei de vida. En definitiva, una tocada —absoluta— de peus a terra; m'ho prenc com una experiència formativa del procés d'"humanització"...

Tot i que el pessimisme que em domina aquests dies em fa pensar quantes d'aquestes parelles, tan compenetrades ara, continuaran juntes d'aquí deu anys... és pura estadística. L'instint de procreació és indiscutible, la resta: una moda passatgera que acaba (bé, de vegades); però, a fi de comptes, això hi resta valor?

A la nit, a casa, em quedo a veure Entre copas (Sideways) a la televisió. És colpidora i trista sota l'aparença de comèdia. M'encanta l'escena quan parlen, el Miles i la Maya, del pinaud noir;  perquè els hi agrada, s'expressen tantes coses sense dir. És una pel·lícula que no em canso de veure-la i avui la trobo, fins i tot, autobiogràfica, hi ha frases demolidores... Paul Giamatti està superb. I el final, intel·ligent, coherent, sense concessions, alhora que deixa la porta oberta a l'esperança.