'De huizen van Hristina'

(Sèrie: Lloyd Hotel) ©Hristina Tasheva

El documental holandès De Huizen van Hristina  —Les cases de Hristina— (2007) m'ha deixat impactat. L'he vist al 33 i feia temps que no m'emocionava tant. Relata el dia a dia d'una emigrant il·legal búlgara, Hristina Tasheva, dona de fer feines a Amsterdam. El plantejament n'és senzill: una càmera la segueix mentre treballa i reflexiona —unes vegades en veu en off i altres parlant, directament, a càmera—  sobre la seva condició d'il·legal —la seva invisibilitat com a ésser humà—, sobre els seus sentiments i sobre tot allò que envolta la seva vida: el desarrelament, la soledat, la frustració, el futur... Fins aquí la part "previsible", el que fa singular la història de Hristina és que també fa fotografies de l'interior de les cases on treballa. Unes magnífiques fotografies, en blanc i negre, de bellesa malenconiosa, que recullen tots aquests pensaments i expresen la seva vocació d'artista.

Tot i així, el que més crida la atenció és la fortalesa, la determinació, que la Hristina transmet; amagada, això si, sota el somriure trist permanent —per no plorar— que utilitza quan parla i l'aparença enganyosa de fragilitat física —és primeta, sense corbes. Hi quedes encisat, és deliciós quan parla en anglès...

PD: Sembla que la Hristina se n'està sortint —l'ajuda del documental ha estat important—, està clar que s'ho mereix i me n'alegro molt.

Per saber-ne més:

• Web de la Hristina Tasheva.
• Per veure el documental: De Huizen van Hristina de Suzanne Raes (en anglès i holandès). No n'he parlat de la Suzanne Raes, la directora, i és injust, té el gran mèrit d'haver sabut captar el potencial de la Hristina.

'El carrer estret'

«—I com acabarà tot això, Francisqueta? —que li he dit.
—I com vol que acabi? Acabarà com tot... en res.»

El carrer estret

(Josep Pla)

Ara que ja he llegit uns quants llibres seus, tinc clar que Josep Pla només va escriure un llibre; un que té 46 volums: l'obra completa. Si bé tots es poden entendre com fragments d'un mateix relat, això no és pas perquè hi hagi una estructura o programa subjacent que els hi relacioni, sinó perquè hi ha una temàtica: la quotidianitat, una llengua: el català —fins i tot quan escriu en castellà— i sobretot un estil inconfusible comú a tots ells. Ni més ni menys, així de senzill i així d'extraordinari. 

Pla treballa per acumulació de materials que per proximitat construeixen aquest gran relat. I a la petita escala de cada llibre això és repeteix. El carrer estret, —segons el meu parer un dels seus millors llibres— malgrat que és una novel·la, n'es un bon exemple on cada capítol és una peça acabada —alguns veritables obres mestres—, tot i que com a conjunt no hi ha un nexe que els lligui més enllà d'una mateixa localització —el carrer Estret de Torrelles— i els dos personatges "principals": el nou veterinari i la seva cuinera —la Francisqueta—, si és que se'n pot parlar de principals en un retrat coral. Gairebé no hi ha trama i acaba, pràcticament, com comença; la diferència és que quan finalitza en sabem una mica més dels personatges que habiten el carrer Estret... i això és, certament, molt.

'Atlas de geografía humana'

«Porque, a veces, las cosas cambian.
Ya sé que parece imposible, que es increible pero, a veces, pasa.»

Atlas de geografía humana

(Almudena Grandes)

Des de fa temps estic "enganxat" a la pàgina que l'Almudena Grandes publica, cada quinze dies, a El País semanal. Escriptora interessada en personatges femenins de les que per destacar-los, no li cal caricaturitzar els masculins —a l'inrevés és igual d'odiós—; és més, els tracta bé, amb afecte, d'aquí la força que tenen les seves protagonistes, les quals en surten reforçades de la comparació. I és per això que ja tenia ganes de llegir una novel·la seva; Atlas de geografia humana no m'ha decebut en aquest sentit: segueix la mateixa línia.

Ha estat agradable llegir una novel·la amable —amb final feliç— de gent (dones) en crisi, que d'això va. Té l'aire d'una faula actual per adults. Sense que això sigui una crítica, ans el contrari, ja que escriure de la consecució de la felicitat és més difícil que sobre la tristesa. La prova palpable és la llargària (curta) d'aquesta ressenya —la felicitat és més breu que l'amargor. En resum, que he quedat satisfet amb ganes tornar a repetir.

Pol Sud

Podria ser, perfectament, un quadre de Kandinsky... però no, és una fotografia* aèrea del Pol Sud. En tot cas, és igual de maca. Un podria pensar que no hi trobaria res... no és així; hi ha la base científica nord-americana Amundsen-Scott. Des que s'hi va arribar, per primera vegada, el desembre de 1911, el paisatge ha canviat una mica; malgrat tot, té el seu encant.

*Com a curiositat, a la part inferior esquerra de la fotografia, està situat el Pol Sud geogràfic en el moment de fer-la.

Un vespre qualsevol

Estava fotut, així s'hi trobava. No era res de greu... "només" un estat d'ànim: res l'il·lusionava com abans. Hi havia dies que l'optimisme  s'absentava del seu tarannà, encara que entenia que com el cabell, també minvava amb l'edat. Llevat que la pèrdua de cabell no l'havia preocupat mai i això sí. Malgrat tot, allò que més ràbia el feia era com es prenia, últimament, els esdeveniments. Era conscient que li mancava l'elasticitat necessària, davant de les adversitats, feta servir altres vegades. En feia un gra massa. Si ho analitzava racionalment en tenia motius. Ara bé: per molt que ho rumiava —potser aquest era el problema—, no ho justificaven completament... Es feia trampes.

'El nostre heroi, Josep Pla'

L'únic però que li poso al llibre de l'Enric Vila sobre Josep Pla són algunes afirmacions —relacionades amb l'ideari independentista de l'autor— discutibles per la lleugeresa amb la qual estan fetes. Per defensar una posició no cal menystenir-ne una altra. Quan això succeeix, el primer que en penso és: «si  l'"enemic" és tan babau com dius i aquí som tan llestos, com és que encara ens trobem així?». Em sembla sobretot ignorància... És el fotut de tenir idees tan fermes: un es pensa que ho sap tot. L'arrogància és dolenta i els prejudicis encara més... que també n'hi ha. Tot i així, s'agraeix que sigui tan clar i vehement, ja que és aquesta sinceritat, allò que fa tan atractiu el llibre i no tant, de vegades, el que hi opina.

Tret d'això, el llibre m'encanta; és més, l'he devorat. L'Enric és un fan de Pla —jo també em considero— i el seu llibre transmet aquesta passió, alhora que en demostra un gran coneixement. És brillant en la defensa de la tesi de Pla com a resistent de la cultura catalana, cosa que em sembla plausible, encara que si n'hagués defensat el contrari, hagués estat igual. L'obra de Pla és tan extraordinària que és defensa sola i suporta qualsevol lectura, només cal llegir-lo. En tot cas, mostra un Pla diferent a la imatge tòpica que se n'acostuma a difondre —més pròxim al Pla que havia imaginat en llegir-lo, el qual no em lligava massa amb allò que havia sentit dir d'ell.

Tot i que el més singular d'El nostre heroi, Josep Pla és com l'estructura: en forma de dietari —seguint els passos del mestre—: barreja Pla i les seves pròpies vivències personals, cosa que el fa amè, fins i tot si no t'interessa Pla. He descobert en l'Enric un paio interessant a seguir. Forma part d'aquesta tradició d'il·lustres torracollons, tan pròpia del país, i ja veurem si, malgrat el que diu, no acaba com molts d'ells...