Are you happy?

( Vist a a Photo Editor)

'La puñetera verdad'

Suposo que no sabeu qui era Manuel Mena... tranquils, jo també ho desconeixia fins avui; però si  teniu la curiositat de saber-ho, no patiu, us ho diré: era un parent de l'escriptor Javier Cercas que va lluitar al bàndol 'nacional' a la Guerra Civil Espanyola. Ara, segurament, us estareu preguntant: «on vols anar a parar amb tot això?». Doncs vull anar-hi a com Cercas utilitza la història de Mena, a l'article La puñetera verdad, per explicar —de manera magistral— que tots dos bàndols no van contribuir per igual a la destrucció de la democràcia a la  II República espanyola. A través d'aquest exemple diferencia entre les raons morals  —que són sempre legítimes— i les raons polítiques —que poden ser encertades, o equivocades com era el cas de Mena. I per extensió, com la dreta espanyola encara arrossega aquest dilema sense haver-ho assumit. En fi, l'article és un luxe de contingut i forma.

Sobre rinoceronts

«(...) El Rinoceronte, una obra de Ionesco en la que en el programa de mano (...) se advertía que al convertirse las ideologías en idolatrías, se perjudica siempre a la convivencia, pues "un rinoceronte no puede entenderse con aquel que no lo es, un sectario con aquel que no pertenece a su secta...".»

Apuntes de mudanza (Enrique  Vila-Matas)

El País 30/5/10

Neko Case

Un any més... i una de les cançons que més m'agraden de Neko Case: Hold on, hold on. És escoltar-la i, automàticament, em provoca un efecte vigoritzant; serà per la veu, per les guiterres, per la bateria contundent o per tot plegat.

'Coses que et passen a Barcelona...' *

Al mateix instant en què vaig acabar el llibre em vaig sentir alliberat.

—Al·leluia —vaig dir tres cops seguits.

Però no me'n vaig sentir orgullós... Una i una altra vegada tornaven al meu cap cadascuna de les síl·labes que acabava de pronunciar. Em vaig dir que l’únic "dret" que tenia envers la Llucia era negar-li el comentari, i que prou hi era aquesta negativa per, a sobre, afegir-hi paraules tan poc amables.

—Quina condescendència! —vaig pensar—; jo, que encara sóc un amateur que hi està aprenent...

* "Homenatge" al Viatge sentimental de Sterne.

Dissabte

De camí... Un grup de dones mudades de diumenge envolta una nena vestida de primera comunió barrant-hi el pas. Les més joves n'inciten la nena, amb rostre entre espantat i feliç, a què hi faci alguna ganyota simpàtica al fotògraf; no n'està massa per la labor... A l'altra banda del parc, els marits —suposo que ho són perquè també van ben mudats— mentrestant miren el terra i fumen. «No me quedan pilas» sento dir al fotògraf quan me n'allunyo...

Més endavant... La furgoneta està aparcada, en bateria, amb les portes obertes de bat a bat cap a la vorera. Dins, fins al sostre, tot és ple de paquets; uns confeccionats reciclant caixes de cartró i altres amb bosses prismàtiques, amb cremallera, de ràfia —a tot arreu sempre les trobes; són les samsonite dels pobres.  Un home, amb un cap massa petit en comparació amb un cos massa gran, darrera d'un taulell improvisat —una tauleta de televisió d'abans que existís Ikea—, hi agafa els calers, els paquets i a continuació hi lliura un rebut —sempre en aquest ordre. En algun país de l'Est —segurament Polònia—, algú els hi rebrà amb il·lusió.

A la botiga... Decepció; la veig una mica fràgil, no n'hi ha massa per escollir, pensava que hi trobaria més oferta. «14,95€» —diu la dependenta—, el mànec de fusta no m'agrada gaire; ja veurem el que dura.

De tornada... Dues dones, d'edat avançada, agafades del braç baixen pel carrer. Una arrossega un cotxet de la compra d'un blau indefinit; l'altra, la que arrossega el cotxet. Semblen bessones; cabells blancs permanentats, abrics cordats fins a l'últim botó, faldilles fosques a joc amb les sabates —netes i brillants— amb una miqueta de taló i ulleres immenses de sol que els hi tapen la cara deixant a la vista només la boca. Seran les Teresines?