'Viatge sentimental'

 «Cuando el corazón vuela más allá del entendimiento, le ahorra al entendimiento infinitas penas.»

Viatge sentimental —Laurence Sterne

Sóc partidari de freqüentar, de tant en tant, "males companyies" i, últimament, n'he gaudit d'unes quantes literàries. Llibres amb idees diferents de les meves o d'aquells que només "distreuen" i dels quals, un cop acabats, no queda petjada. Tanmateix, tots els agraeixo profundament; són imprescindibles contribuint a la diversitat. M'aporten, entre d'altres coses, el contrast necessàri per apreciar-ne la magnitud d'altres com és ara el cas de Viatge sentimental per França i Itàlia de Laurence Sterne.

I és que: que et narrin un viatge a partir d'unes quantes anècdotes relacionades amb personatges coneguts pel camí, més que amb monuments, paisatges..., no és genial? Doncs això és Viatge sentimental. Potser, una de les poques maneres —si no l'única— en què encara té sentit la literatura de viatges, quan és senzill informar-se de qualsevol lloc, per molt remot que sigui. Després de llegir-ho, costa imaginar més modernitat que la de Sterne, el qual en fa, de la síntesi i l'omissió, un art (i es va publicar el 1768!!).

Com em passa amb els bons llibres no he entès res i ho entès tot; vull dir que quan rellegeixo una pàgina sempre trobo matissos diferents, mai no s'esgota per moltes vegades que ho faci. No només perquè està meravellosament escrita, que ho està, és alguna cosa més: té ànima. Viatge sentimental em toca, fa vibrar alguna cosa a dins meu, m'emociona..., com diu el protagonista en cert moment: «Pues mis pensamientos eran los mismos que él había expresado, con la única diferència de que yo no hubiera sabido formularlos ni la mitad de bien». Sens dubte, un dels llibres importants d'aquest any i font més que segura d'inspiració. Sort de les "males companyies"...

Humor

(Vist a Indexed)

Chris Stewart / Luís Racionero

Sospito que la majoria de mortals no gaudirem ni de la meitat de les experiències viscudes pel Chris Stewart i el Luis Racionero; conclusió que trec sense cap més argument que la lectura dels seus llibres: Tres maneras de volcar un barco i Sobrevivir a un gran amor, seis veces respectivament. Tots dos, els he llegit alhora i aquesta coincidència temporal m'ha fet reflexionar sobre les actituds que representen, encara que no toquin els mateixos temes.

Tot i tenir en comú que són dos grans vividors, n'hi ha una cosa fonamental que els diferencia. Mentre el Chris Stewart sembla treure profit de tot, sigui quina sigui la situació, amb el Luís Racionero no passa el mateix. Aquest per moltes teories que elabora, unes amb més "gràcia" que d'altres, especialment sobre les dones —el llibre són unes memòries sentimentals—, no se'n surt; ensopega una vegada i una altra amb la mateixa pedra sense que el resultat no sigui diferent d'un nou fracàs. Incapaç de canviar, potser perquè no "escolta" prou o, si li dono el benefici del dubte, perquè mai no li ha interessat... Ha tingut talent, oportunitats i malgrat tot això arriba a la vellesa sense haver après res útil de veritat, ressentit amb les dones —vorejant la misogínia— i, el més trist, amb un toc profund d'amargor. Chris Stewart, en canvi, es morirà encantat d'haver passat per aquí, sense cap teoria i amb un somriure a la boca. És capaç de gaudir de qualsevol activitat i de fer gaudir els demes. Cosa que queda patent al llibre, basat en anècdotes dels seus inicis al món de la navegació, de com ho va afrontar, i no puc més que aplaudir el suc que en treu.

En fi, que si n'envegés algú de tots dos seria el Chris Stewart. Això sí, si alguna vegada noteu que "racioneo", sisplau, aviseu-me: m'agradaria ser un vell amb il·lusió per la vida i ganes d'aprendre sempre.

Pòster

(Vist a Lebrecord)

Perquè és maco, perquè m'hi fa somiar..., perquè sí.

Intel·ligència

"Antes iba donde iba el balón. Ahora me preocupa más el espacio que la pelota"

—Carles Puyol

Carles Puyol és la mena de gent que admiro pels valors que transmet. Tenia la percepció, fins ara, que era un tipus assenyat, humil i amb gran capacitat d'entrega i compromís amb l'equip; però és que, a més, en aquesta entrevista (seguiu l'enllaç) hi demostra ser una persona amb prou intel·ligència emocional. La qual cosa em fa pensar que les virtuts enumerades a l'inici no són més que la conseqüència de la coherència entre la manera de sentir-pensar i la forma d'actuar. Com els anglosaxons diuen en casos com aquest: Hats off.

Osh

Vista d'Osh des del Tron de Salomó © Viatge hivernal

Aquests dies passats, hem sentit parlar molt d'Osh. Ha estat arran els disturbis, amb conseqüències nefastes, que n'hi ha hagut. No parlaré d'això —els que em coneixeu ja us imagineu que en penso—, ho faré sobre algunes impressions de quan vaig visitar aquesta ciutat al viatge per l'Uzbekistan i el Kirguizistan.

Us podria parlar del seu gran atractiu turístic: el Tron de Salomó. Un turó rocós que la presideix, en forma de dona pregant —això si més no diu la gent d'allà—, al qual, a dalt, hi ha un minúscul santuari on les dones demanen per la seva fertilitat. Segons la llegenda el profeta Mahoma va pregar-hi una vegada —un forats deixats a la roca pels seus genolls i per les llàgrimes vessades mentre orava en són la prova (?).  Des d'ell es tenen unes vistes sensacionals de la ciutat i de la vall on s'ubica: la vall de Fergana —dividida per Stalin, de manera pèrfida, entre Uzbekistan, Tadjikistan i Kirguizistan, i en part origen dels problemes actuals. S'hi pot pujar de dues maneres: per unes costerudes i interminables escales, entre arbres i matolls les branques dels quals estan farcides de petites cintes de roba de colors que impedeixen veure les fulles (penso que eren pregàries o exvots); o des de l'altre costat, rodejant el cementiri islàmic que s'hi troba als peus —com vaig fer jo—, per un camí encara més difícil..., però això no és pas allò que us volia explicar...

La importància d'Osh, per a mi, és que va ser la primera ciutat kirguiza que trepitjava i el que això significava: canvi de país. Tot i la pobresa més gran que s'hi palpava, en comparació amb l'Uzbekistan del qual venia, la recordo com l'entrada al paradís. Hi deixava enrere els incidents que havia tingut amb alguns individus de la policia uzbeka que havien enterbolit el meu periple per un país amb extraordinaris monuments del passat i gent del carrer amable. Em desempallegava, per fi, del clima opressiu que pateix l'Uzbekistan degut al govern dictatorial. A Kirguizistan, sense ser cap meravella política aleshores, s'hi respirava un altre ambient. M'hi vaig sentir a gust, lliure, tot i les maneres rudes, però sempre hospitalaries de relacionar-se de la gent que, en un primer moment, sorprenen a un mediterrani.

També em cridà l'atenció, per una banda, la gran diversitat ètnica que tenia la població d'Osh: kirguissos, uzbeks i en menor mesura tadjics i russos —cadascun d'ells amb el seus trets físics, idioma, barret típic... El basar és visita imprescindible per veure-ho— I per una altra banda, el contrast entre el baix nivell de vida i l'abundància desmesurada de vehicles de gama alta (Mercedes, 4x4...) i botigues de telefonia mòbil que n'hi ha. El negoci del tràfic de droga té força a veure-hi. Osh, pel seu emplaçament estratègic, hi és el punt de distribució de l'heroïna afgana cap a occident. I és que, com ha quedat clar últimament, no és la ciutat tranquil·la que aparenta ser a primer cop d'ull...