 |
| Skyline de H. d. D. © Viatge hivernal |
17 d'agost de 2010
L'última vegada que hi havia estat va ser fa vint-i-sis anys, llavors encara hi eren els avis. No ha canviat gaire; murs blancs amb sòcols de granit, carrers empedrats amb llambordes, gent asseguda a la porta de casa prenent la fresca..., reconec tots els llocs de seguida, només els afores són una mica diferents: més naus industrials —el progrés— i menys alzines centenàries.
Ha vingut la germana petita de la meva avia materna, l'única viva d'aquella generació. Una dona autèntica en la seva senzillesa i molt activa, malgrat que, com ella diu, ja té «
cuatro-ventes» i això es nota molt a les cames; ningú no ho diria.
———
Estic al territori del
«niño», o
«niña» —segons sigui el cas—, genèric afectuós que utilitzen, a l'àmbit familiar, les persones de més edat per referir-se a qualsevol amb una edat inferior a la seva. Tothom és
«niño» o «niña» per algú, fins i tot amb seixanta-sis anys...
21 d'agost de 2010
Dia de trekking. Per un camí que no estic gaire segur de què hi vagi on vull arribar, de sobte, quatre mastins deslligats s'apropen —bordant d'aquella manera greu, gairebé afònica que ho fan— amb intencions que interpreto tan poc amigables que giro cua. Llavors em trobo un paisà que deu haver vist l'escena i li dic:
—
Jodidos perros que no me dejan pasar.
—
Son del vecino —em contesta—,
esos no son malos... del todo. —I com a gran consell—:
Si ves que se acercan demasiado te agachas y coges unas piedras...
Vaig passar-hi, això sí, amb por i gaudint-ne de la companyia d'un que m'ha seguit una estona; segurament, en tenia més, de por, ell que jo.
22 d'agost de 2010
A la matinada, després d'adormir-me a l'
azotea sota els estels, quan el cel comença a clarejar i la fredor es fa notar, el xivarri dels ocells que fan nit als arbres propers i el cant del gall del veí, que té els dies de vida comptats —la
Feria comença dimarts vinent—, m'hi desperten. M'encanta l'olor de rostolls de cereal que hi fa, quan la rosada humiteja suaument els camps que envolten el poble, en aquesta hora; n'és el mateix d'aleshores...
Sóc partidari de freqüentar, de tant en tant, "males companyies" i, últimament, n'he
gaudit d'unes quantes literàries. Llibres amb idees diferents de les meves o d'aquells que només "distreuen" i dels quals, un cop acabats, no queda petjada. Tanmateix, tots els agraeixo profundament; són imprescindibles contribuint a la diversitat. M'aporten, entre d'altres coses, el contrast necessàri per apreciar-ne la magnitud d'altres com és ara el cas de Viatge sentimental per França i Itàlia de Laurence Sterne. 
Tot
i tenir en comú que són dos grans vividors, n'hi ha una cosa fonamental
que els diferencia. Mentre el Chris Stewart sembla treure profit de
tot, sigui quina sigui la situació, amb el Luís Racionero no passa el
mateix. Aquest per moltes teories que elabora, unes amb més "gràcia" que
d'altres, especialment sobre les dones —el llibre són unes memòries
sentimentals—, no se'n surt; ensopega una vegada i una altra amb la
mateixa pedra sense que el resultat no sigui diferent d'un nou fracàs.
Incapaç de canviar, potser perquè no "escolta" prou o, si li dono el
benefici del dubte, perquè mai no li ha interessat... Ha tingut talent,
oportunitats i malgrat tot això arriba a la vellesa sense haver après
res útil de veritat, ressentit amb les dones —vorejant la misogínia— i,
el més trist, amb un toc profund d'amargor. Chris Stewart, en canvi, es
morirà encantat d'haver passat per aquí, sense cap teoria i amb un
somriure a la boca. És capaç de gaudir de qualsevol activitat i de fer
gaudir els demes. Cosa que queda patent al llibre, basat en anècdotes
dels seus inicis al món de la navegació, de com ho va afrontar, i no puc
més que aplaudir el suc que en treu.
