2011/04/07

(2n) Viatge a Algèria. Part XI: Batna

2011/04/07
11. Un dia amb Jasim.
 
Timgad © Viatge hivernal
Batna va ésser la següent escala un cop abandonada la zona desèrtica. Fatigat, havia deixat enrere la calor esgotadora del sud en només cent kilòmetres, la distància que hi havia entre Batna i Biskra, on havia transbordat de taxi compartit venint des de El-Oued. Un trajecte entre dos paisatges molt diferents separats, només, per una serralada de baixa alçada, vertical des del cantó sud, que vaig travessar pel pas del El-Kantara. Una gorja de bellesa neolítica on compartien l'espai existent: el riu, la carretera, el ferrocarril i el cel. Les planures pedregoses, les palmeres i els llacs de sal quedaren a l’altra banda; fèrtils camps de conreu i la pluja em donaren la benvinguda. Quan vaig arribar a Batna, hi plovia.

L’objectiu era utilitzar-la com a base per visitar les ruïnes de Timgad, ciutat romana situada a uns quaranta kilòmetres. Per això, seguint una de les estratègies habituals, vaig preguntar a Azi, el recepcionista del modestíssim hotel on m’allotjava, si tenia algun “cosí” que em pogués portar i sobretot retornar-me —la dificultat d’anar a un lloc petit o escassament visitat no és anar-hi, acostuma a ser fàcil, el difícil és com tornar. “Casualment,” el seu germà era taxista i ho podia fer; acordat el preu, van quedar pel dia següent.

A l’hora convinguda el taxi era allà; un d'aquells amb els plàstics de fàbrica per protegir les tapisseries encara posats, que acabarà els seus dies amb el que quedi dels plàstics encara posats —com allà es en veuen sovint—, i Jasim, un home a prop de la cinquantena, d’expressió relaxada i ulls vivaços, al volant. De seguida, superades les preguntes per trencar el gel, vaig veure que congeniàvem. Primer em cridà l’atenció la manera de conduir, ja fos per la dèria de circular per un carrer principal en sentit contrari o, en carretera, per situar el vehicle sobre la línia blanca que separava els dos carrils; i, més endavant, per la seva bonhomia.

Però, només era l'inici de les sorpreses que em depararia... Innocent de mi, quan ja intuia el caràcter de les seves respostes, arribats a Timgad, veig que hi havia un llac en les proximitats del bellíssim paratge on està situada.
 —Jasim, com es diu aquest llac? —que li pregunto.
I Jasim, amb la serenitat que el caracteritzava i després de rumiar-ho una estona, contestà:
—Llac de Timgad —touché, com es podia dir sino el llac!
Sempre tenia a mà la resposta precisa; em deixava bocabadat...
Començàrem a voltar per les solitàries ruïnes, però, a la mitja hora, Jasim ja n’hi havia tingut prou, de pedres, per aquell dia; Jasim preferia les persones —com li passava a la majoria d’algerians que vaig conèixer— i marxà a xerrar amb el guardià de l'emplaçament.

2011/03/25

La inducció com a problema

2011/03/25
Exemple:

Pero con toda mi experiencia, nunca me he encontrado en un accidente [...] de ningún tipo que sea digno de mención. En todos mis años en el mar, sólo he visto un barco en situación difícil. Nunca vi ningún naufragio, nunca he naufragado ni jamás me he encontrado en una situación que amenazara con acabar en algún tipo de desastre.
E. J. Smith, 1907,
capitán del RMS Titanic

Extret de: El cisne negro, el impacto de lo altamente improbable de N. N. Taleb

El 1912 es va fer tristament famós...

2011/03/22

'Batachero'

2011/03/22
Algú canta una canço de amor a les dutxes...

—Madle miiiiía! Essse hooooobre está entregao.

2011/03/15

Botes d'aigua

2011/03/15
Hi ha coses inexplicables. Una n'és perquè, quan plou, les úniques que calcen botes d'aigua per la ciutat són dones. I estranya perquè les botes de goma és un calçat lògic i pràctic com n'hi ha pocs —còmode, ja són figues d'un altre paner. Sé que és una fal·lera personal, però desitjo que plogui per sortir al carrer amb l'esperança de trobar algun home adult que les utilitzi; tot i que el resultat acostuma a ser decebedor, no en trobo cap. En canvi, de dones, sempre n'hi veig: amb botes llises de colors llampants, o decorades amb flors, o amb estampats psicodèlics com les de Custo i en dones d'edat avançada, invariablement, de color fosc. Però mai homes que les calcin, ni que fossin unes discretes de color negre. Crec que estan trigant massa els experts d'alguna universitat —a poder ser d'Estats Units— a encetar un estudi seriós del tema.

2011/03/02

Comiat

2011/03/02
©Viatge d'hivern
Ple, buit...

2011/02/25

Les cucaratxes

2011/02/25
Ni són negres, ni tenen sis potes. Viuen en oficines de sostres molt baixos amb lluminàries fluorescents que més que il·luminar en refreden la temperatura. Físicament, passen els anys i no envelleixen; únicament els creix la panxa, com si hi acumulessin tot l'aire que han respirat i no l'haguessin deixat escapar. Vesteixen jaquetes de llana d'un color inexistent, sempre la mateixa, i mai, mai, miren als ulls quan els parles. Només se senten segures repassant caixes plenes de fitxes groguenques escrites a má i omplint papers, en un estrany dialecte, amb velles màquines d'escriure. No se sap si saben caminar... i un pensaria que tampoc saben parlar, però no és així, de tant en tant es repeteixen entre elles: «Tens els rebuts?».