Centenari de l'arribada al Pol Sud

[Imatge: Membres de l'expedició de Scott al Pol Sud  © Scott Polar Research Institut]

Avui fa 100 anys Amundsen arribava al Pol Sud. I m'alegra que sigui notícia als diaris i que l'hi dediquin especials. Tot i que discrepo del plantejament. Enfocar-ho com una competició (la cursa entre Scott i Amundsen) no m'interessa gens —a part de què no és cert, dos no competeixen si un no ho fa (Scott). El que em captiva de l'exploració polar és la part humana, el comportament de les persones en una situació límit; la resta, per a mi, és secundari. Si uns van arribar primer, es van quedar a mig camí o no van arribar... això està bé pels historiadors, pel llibre Guinness; m'interessa més què va succeir pel camí, l'aventura. Què significa per a l'ésser humà de:

• Repte amb un mateix: motivació personal.
• Convivència amb els companys.
• I enfrontament amb el desconegut ( i amb l'adversitat).

Valorar-la més per l'esperit romàntic d'aleshores, que no pas pel competitiu d'avui i amb el qual, erròniament, s'interpreta a l'actualitat en la majoria dels casos. És per això que, moltes vegades, en aquest món d'expedicions polars, els "fracassos" són més alliçonadors que no pas els èxits.

Això és el que vaig veure (I)

• Una parella agafada de la mà amb maletes idèntiques. Ell arrossega la seva amb la mà dreta, ella amb l'esquerra.
• Dues turistes esmorzen, en silenci, en una terrassa. Les cares són de «què faig aquí, quan no és això el que vull».
• A la platja. Sentit aquest estiu: «¡Vestidiiitos playeeeros, pareeeos!»
• Un guitarrista que no toca. Només mira.

• Una mare que estreny, suaument, les galtes del seu fill perquè li faci un petó. El nen somriu, d'aquella manera.
• El mecànic del carrer Ll.: granota curta i arrambada que deixa a la vista els mitjons que sobresurten de les botes, panxa prominent i cames primes. De lluny, sembla un ocell tropical.
• El cotxe del metge del carrer M. de F., tan bo que el motor fa soroll de nau espacial. Impacient, n'espero el moment de l'enlairament.
• Una senyora gran que es fica a la piscina amb les ulleres de carrer. A continuació, se les treu per parlar.

• Una noia jove parla pel mòbil des que puja al vagó fins que en baixa. És l'única que es manté en silenci.
• El passeig de Gràcia és per baixar-lo quan no n'hi ha gairebé cotxes, fa fred i el sol et dóna a la cara.
• Una mare ànec i els seus fills entren a l'hotel Mandarín Oriental. Ho fan en fila índia i amb el cap cot.
• Una adolescent amb minifaldilla es canvia les sabates planes per unes de taló alt que treu d'una bossa del Mercadona. Ara somriu entremaliada.

• Dues amigues amb les mateixes sabates vermelles de cordons. I també la mateixa bossa.
• Un quiosc de metro obert que ven amb els llums apagats. Quatre ulls brillen en la foscor.
• Un emprenedor emprenyat. A crits, garanteix rendibilitats del 25% per un Nokia antic. 
• Una dona de cabells llisos s'arrissa les pestanyes dins d'un cotxe aparcat. El carrer està poc il·luminat i el cotxe, interiorment, gens. 

Valerian Albanov | 'En el país de la muerte blanca'

10 d'abril de 1914. Valerian Albanov, primer oficial del Santa Ana, abandona el vaixell amb l'objectiu d'arribar a terra ferma en un intent desesperat per salvar la vida. El Santa Ana fa gairebé dos anys que està atrapat al gel àrtic, i les expectatives de què això canviï són nul·les. Li acompanyen tretze homes, la resta d'integrants* de l'expedició de G. Brusilov, de la qual forma part, decideixen quedar-se al vaixell —inclòs el propi Brusilov. Albanov i Alexander Konrad, un dels seus acompanyants, en seran els únics supervivents; els que van romandre al vaixell, mai no seran trobats. En el país de la muerte blanca és el relat d'aquesta historia de supervivència i Albanov, el seu autor.

L'expedició de Georgiy Brusilov volia localitzar noves zones de caça de morses i óssos polars travessant el Pas del Nordest, cosa que no s'havia intentat d'ençà ho havia aconseguit  Erik Nordenskiöld, per primera vegada, entre 1878 i 1879. Però unes limitades aptituds professionals dels integrants de l'expedició, començant per les de Brusilov; manca de recursos (mapes, aliments adequats, combustible); unes gotes d'inconsciència i poca fortuna, van fer que comences aviat amb mal peu. Al mes i escaig de salpar, a l'octubre de 1912, quedaren encerclats pel gel i a la deriva en el Mar de Kara.

Després de passar dos hiverns atrapats, Albanov mantenia una relació pèssima amb el capità Brusilov. En gran part per això i inspirat perquè havien fet Fridtjof Nansen i F.H. Johansen, en 1896, va buscar-hi la salvació, emulant-los. Intentaria arribar al cap de Flora de l'illa de Northbrook, arxipèlag de Franz Josef Land, a la recerca del refugi i les provisions de l'expedició Jackson-Harmsworth (1894-1897) que, anys abans, havien estat la salvació d'ells. Era el punt més pròxim on podrien trobar, potser, alguna ajuda o si més des d'allà adreçar-se a les illes Svalbard, aquestes sí habitades tot l'any. Però a diferència de Nansen,  ni tan sols sabia exactament on era —no disposava dels instruments adequats per situar-se, ni mapes precisos—, ni tenia els mitjans de desplaçament i la preparació per moure's per l'Àrtic de Nansen.

'Primavera'

Primavera

Esto es lo que vi: nieve vieja en el suelo,
tres mirlos acicalándose,
y mi vecina que salió en camisa de dormir
a tender en la cuerda las camisas de su marido.

El viento matutino hacía difícil engancharlas,
levantó el vestido tan por encima de sus rodillas
que tuvo que dejar de hacer lo que estaba haciendo
y dio una buena carcajada mientras se cubría.

—Charles Simic (traducció: Oscar E. Aguilera)

[via Enfocarte]

«El Buda»

Casualitat o no, cada vegada que passo per la zona esportiva de la Vall d'Hebron, hi és. És d'una fidelitat absoluta al seu banc —si més no a les hores en què l'acostumo a veure, al vespre. Un banc situat sota una de les passeres-mirador, tot just darrera les cobertes de Miralles, on seu d'una manera característica: amb les cames obertes, formant una perfecta be baixa invertida amb el cos, i els braços estesos al llarg del respatller, com si tot el que hi ha al davant (Barcelona) fos seu; sense ser-ne, ni semblar pas necessitar-ho.

Ara, me n'adono que de manera impulsiva el vaig anomenar «el Buda», un malnom que no li escau. S'assembla més a un Pare Noel —en bermudes i samarreta—, o a un jubilat nord-americà de creuer, que no pas a un Buda. Suposo que quan l'hi vaig posar, la panxa enorme va captivar-me més que no pas la llarga barba blanca, els abundants cabells del mateix color o l'edat avançada, que li donen en conjunt un aire de venerabilitat, de savi d'altres temps. Potser aquest és l'origen de la inexactitud.

I allà continua mirant al davant, amb un malnom inapropiat —tots ho són— i l'única companyia d'un carret d'anar al mercat on desa les escasses pertinences. En què deu pensar tantes hores?

'Capitán Scott'

«Luchar, buscar, hallar, y no rendirse»

—Tennyson

(cita gravada a la creu que recorda els

cinc morts de l'expedició del Terra Nova )

Devoro durant el cap de setmana la biografia de Robert F. Scott escrita per Sir Ranulph Fiennes. En té un punt de vista diferent a d'altres: reivindica la figura de Scott, desprestigiada els darrers anys arran els llibres —gens afavoridors— de Huntford. Contextualitza el personatge en el seu temps i al lloc. Scott és un clar exemple de l'època victoriana, amb valors diferents dels actuals, i l'Antàrtida no és qualsevol lloc —per alguna cosa només són capaços de viure tot l'any els pingüins emperador. És així, com proposa Fiennes, que se l'ha de comprendre.

De vegades, és massa reiteratiu en la defensa i no caldria segons el meu parer. La informació que aporta —extreta sobretot de la seva experiència com a reconegut explorador polar— i els arguments són prou clars com per fer-se'n la idea. Scott va prendre algunes decisions que, a posteriori, van ser errònies, cert —com ens passa a tothom—, i també és cert, com recorda Fiennes, que van patir una climatologia extraordinàriament adversa per a la zona i l'època de l'any —que es produeix rarament. En fi, que una conjunció de decisions desencertades i la manca de la fortuna necessària van desembocar en la coneguda tragèdia. Scott va actuar el millor que va saber, però no va ser suficient; crec que és això el que fa que ens hi identifiquen tant, un sentiment que, més enllà de la proesa i del valor que va representar la seva expedició al Pol Sud, tothom ha viscut.

També estic d'acord amb l'autor en què no és adequat comparar Scott amb Amundsen, ja que els seus objectius no eren ben bé els mateixos. Per això mateix penso que després es contradiu quan càrrega, potser, massa les tintes amb Amundsen. Segurament no va ser tan pèrfid com deixa entreveure. Cadascun d'ells tenia un tarannà propi  i provenien de contextos culturals molt diferents; com a tals se'ls ha de valorar. No n'hi ha bons, ni dolents; només persones que ho van intentar, amb resultats dispars.

P.S.: Acostuma a passar sovint a les edicions en castellà d'aquesta mena de llibres, n'han desaparegut moltes de les il·lustracions de les que parla el text. És una pena que no se'n cuidin més.