Això és el que vaig veure (II)

• Una mare s'humanitza quan mira el seu nadó. Aquest, com li'n passa a alguns, ja té cara d'adult.
• Un nen grassonet que li costa sortir de la piscina; prova la tàctica de no llençar-se tan lluny com els altres nens per sortir més ràpid. Resultat: continua enfilant-se l'últim.
• La veïna del davant es senya cada vegada que surt pel portal, com fan alguns futbolistes en entrar al camp de joc.
• En una mateixa setmana m'he creuat dos cops, pel carrer, amb el cantant Raimon. Segur que no vol dir res.


• Una altra dona que, també, es senya. Aquesta en entrar a la botiga de Loteries i Apostes de l'Estat. Gest que tant pot ser de respecte, com de necessitat. Imagina, tu, quin és el seu objectiu.
• Un excompany de classe dina sol al Mauri amb la parka cordada fins a l'ultim botó. M'entristeix tot plegat.
• «Tengo unas ganas de soltar la culebra...» Es pot ser més explícit?
• «La clau per llançar-se, bé, de cap a l'aigua és fer abans un petit saltet per impulsar-se.»


• Una veu que no es correspon amb un cos. Una innocència, una manera de riure, que t'alegra la tarda.
• Que tanquin els teus bars favorits, per descobrir-ne d'altres. M'encanta la simpatia de la mare i filla xinesa.
• La crisi és un saló farcit d'armaris desmuntats, un parell de llits apilats, caixes de cartró amuntegades i un parell d'homes veient la tele en un plasma gegant a les dotze del matí.
• «Sobretodo compra "mosarela", que no te se olvide» —diu el vigilant de la Casa del llibre.


• Els trilers de les Rambles són patrimoni delictiu. Estàtues humanes i trilers, quina diferència hi ha? Ambdós la moblen pel turisme.
• Baixar per les Rambles s'assembla molt a esquiar, vas zigzaguejant per evitar els obstacles. Amb la diferència que aquí ho fas per guanyar velocitat.
• Admiro els homes i dones que pugen al metro, es treuen l'abric i li donen la volta per sostenir-lo pel canto del folre.
• «A VERRR, DEJAD LAS PUERTAS..., YA! —crida, per l'altaveu, el conductor del metro.

Alexia

Entristeix entrar a la casa que algú ha deixat forçat per les circumstàncies. Aquí i allà hi veus petites petjades del seu pas. Els forats d'on penjava l'aire condicionat —que no volent deixar res de valor al banc, s'han emportat—; l'invent que s'havien enginyat, en la ventilació de la cuina, per impedir que l'aire passés; o la il·lusió amb què un dia van pintar la paret del capçal del llit de vermell intens, qui sap si estímul de nits de passió... Afegits, colors que dotaven de vida aquestes parets. Parets que eren el seu dia a dia.

Però, més que el rastre dels adults, colpeja el dels infants. Una foto d'un nen de pocs anys que somriu vestit de diumenge; les parets guixades com només ells ho fan, ocupant tota l'alçada al seu abast, amb aquells traços llargs, enèrgics, multicolors...; i sobretot impacta quan darrera una porta, al costat d'adhesius d'una Minnie que sonmia «I wish a Perfect love story...», imprès en un paper i enganxat amb gomets, trobes un nom escrit: Alexia. Li posa cara al drama, ja no és un número.

La mestria del socorrista

Nena 2 (amb cara de súplica): Podem ficar-nos-hi?
Socorrista: Teniu catorze anys?
Nena 1 (amb pena): En tinc dotze.

Fi de la història.

Persones admirables de 2011

• Maruja Ruiz, per viure amb integritat i ser-ne un exemple sempre.
• Joan Subirats per fer aprendre i oferir un punt de vista polític diferent.
• Paco Vallejo, per tenir tan clar que ni els escacs, ni cap altra cosa és més important que viure.
• Gerlinde Kaltenbrunner per mantenir l'esperit romàntic de l'alpinisme i l'aventura: «és més important l'estil que el resultat».
• Enrique Vila-Matas per explorar, escriure i subministrar felicitat al seus lectors.
• Ellen Johnson Sirleaf, per tenir una voluntad ferma i clara. Imprescindible el documental Dones de ferro de Libèria.
  

'La prisión blanca'

Si sueñas, y los sueños no te arroban
si piensas, y pensar no es tu ambición;
si al triunfo y al desastre te acomodas,
y ves en uno y otro un impostor.

Si a tu cerebro y pecho y nervio obligas
a estar despiertos, aunque ya agotados,
y así sigues bregando con la vida
porque tu voluntad dice; Sigamos!

Si ocupas el minuto inexorable
de sesenta minutos de tu afán,
tuyo es el mundo, tuyos sus caudales,
y tú eres, hijo, un hombre de verdad.

«L'esperit del Quest»

El primer que atreia la mirada d'algú entrés al Quest, vaixell de la tercera i última expedició a l'Antàrtida d'Ernest Shackleton* (1921), eren aquestes estrofes gravades sobre una planxa de bronze. Shackleton, en consonància amb l'esperit de l'època, adorava aquesta èpica encesa. Conèixer el que un home estima estalvia moltes explicacions sobre el seu caràcter. Tot i que un bon llibre que l'intenti comprendre també pot ser una gran ajuda. La prisión blanca d'Alfred Lansing sobre l'Expedició Transantàrtica Imperial (1914-1916) —la segona comandada per Shackleton— ho és.

 l'Endurance atrapat al gel (via Retronaut)

Lansing escriu el relat més complet que conec sobre l'epopeia de l'Endurance —aquesta expedició, també, és coneguda pel nom del vaixell. N'aprofundeix, més que cap altre, en la psicologia dels homes que van participar-hi. De Shackleton, en destaca els seus dots de lideratge a l'adversitat; com quan, abandonat l'Endurance, es va desfer d'unes monedes d'or per exemplificar als seus homes que es quedessin només amb l'essencial per sobreviure. Però també els seus neguits a l'hora de prendre decisions, ja fos per moure un campament o anar a caçar foques; el malanomenaven: «el vell cautelós» o «Jack, el cautelós». Un Shackleton més humà, més autèntic, que d'altres que he llegit. Valent i prudent alhora, fugint de la mitificació del personatge amb què, en altres llibres, se l'acostuma a descriure.

Un conclou, en llegir-lo, que Shackleton poseïa l'instint de saber quan calia continuar i quan desistir en les situacions compromeses. Que feia honor al lema familiar, «Fortitudine Vincimus» (Resistir és véncer), alhora l'enriquia sent conscient de què per sobre de tot estava la vida dels seus homes i això va ser la seva gran victòria. Tenia la saviesa d'afegir-hi: «...,de vegades» al moment precís.

*Shackleton morí d'una sobtada angína de pit a l'illa de Georgia del sud. A l'escala, que amb el Quest, feien de camí a l'Antàrtida. Era l'illa que cinc anys abans havia estat la  salvació de l'expedició que relata La prisión blanca.

Centenari de l'arribada al Pol Sud

[Imatge: Membres de l'expedició de Scott al Pol Sud  © Scott Polar Research Institut]

Avui fa 100 anys Amundsen arribava al Pol Sud. I m'alegra que sigui notícia als diaris i que l'hi dediquin especials. Tot i que discrepo del plantejament. Enfocar-ho com una competició (la cursa entre Scott i Amundsen) no m'interessa gens —a part de què no és cert, dos no competeixen si un no ho fa (Scott). El que em captiva de l'exploració polar és la part humana, el comportament de les persones en una situació límit; la resta, per a mi, és secundari. Si uns van arribar primer, es van quedar a mig camí o no van arribar... això està bé pels historiadors, pel llibre Guinness; m'interessa més què va succeir pel camí, l'aventura. Què significa per a l'ésser humà de:

• Repte amb un mateix: motivació personal.
• Convivència amb els companys.
• I enfrontament amb el desconegut ( i amb l'adversitat).

Valorar-la més per l'esperit romàntic d'aleshores, que no pas pel competitiu d'avui i amb el qual, erròniament, s'interpreta a l'actualitat en la majoria dels casos. És per això que, moltes vegades, en aquest món d'expedicions polars, els "fracassos" són més alliçonadors que no pas els èxits.