'Un lector vampiro'

A pocs dies d'emprendre el viatge d'estiu d'enguany, acabo de llegir un article del Javier Cercas amb el qual m'he sentit molt identificat. Particularment, en allò sobre la incapacitat d'escriure una resenya mínimament decent del llibres que m'agraden —com acostumo a fer en aquest blog. En fí, que sóc un lector vampiro i no ho sabia... No em desagrada pas la idea.

'La vida amarga'

«Ens allunyàrem, ell d'un cantó i jo d'un altre. Abans de girar el xamfrà vaig tombar el cap. El senyor Boca també s'havia tombat. Ens miràrem de lluny, un segon llarg. Érem amics, desconeguts i estranys. A la fi, vaig arronsar-me d'espatlles i vaig continuar el meu camí.»

La vida amarga
(Josep Pla)

Un veritable escriptor és aquell que és capaç de tenir un univers particular, ja sigui real o imaginari, en el qual es desenvolupin les seves obres. Conrad tenia el mar i els tròpics; Faulkner: el comtat de Yoknapatawpha; Benet: Región... i Josep Pla: les pensions —les «dispeses», utilitzant la paraula que ell hi fa servir—, ja siguin a Madrid, Berlin o Florència... on sigui si és que en prenem com a referència La vida amarga. Un recull de contes de dispeses, d'històries dels personatges que hi viuen, o millor dit, que hi malviuen.

Un llibre que traspua misèria, repressió —la que devia impregnar tota l'època— i olor d'espais amb manca de llum; coses que mai no fa explícites i que, per a mi, és el gran encert. Són contes de perdedors, als quals, malgrat tot, retrata amb una tendresa implícita, ja que no hi carrega mai les tintes —prou pateixen devia pensar. Simplement es limita a descriure'ls i la descripció que en fa és demolidora.

És sorprenent com diu tant d'un món, a priori, tan reduït — un món encaixat entre quatre parets— i, alhora, parla d'una època sencera. Senzillament brutal. Quan més llegeixo Pla, més m'agrada. Em sembla que serem bons amics.

(1r) Viatge Algèria: Tassili Tin-rerho. —2007—

'Irán, tres décadas después'

El tractament que els mitjans de comunicació dispensen a les notícies —sempre negatives, per descomptat— de països que no siguin europeus o EEUU és més que discutible; durant una setmana ocupen primeres planes, que sembla que s'acabi el món, i després la notícia en desapareix.

Els esdeveniments a l'Iran, arran de les eleccions fraudulentes, hi estan seguint aquest patró; hores d'ara han desaparegut de la televisió i dels diaris. L'única excepció en premsa (escrita) és el País, el qual a través de la seva corresponsal permanent, Angeles Espinosa, n'està fent un seguiment prou digne.

Ara bé, el que m'ha impulsat a escriure aquesta entrada no és això, sinó un altre fenomen que s'acostuma a produir de manera paral·lela: els articles d'anàlisi sobre l'esdeveniment en qüestió escrits per "grans experts". Experts que tant escriuen d'Iran, com d'Hondures o de Xina —admiro com són capaços d'omplir una plana senzera de diari sense dir-ne res. Si els analitzes són "reflexions de bar" envernissades amb un llenguatge seriós. No hi aporten res; hi pots canviar el nom del país i en serveixen per a qualsevol.

Per això, quan en trobes un —realment— interessant, paga la pena destacar-ho. És el cas de l'article de Juan Goytisolo: Iran, tres décadas después, publicat al diari El País, en el qual aporta reflexió i coneixement sobre un país tan complex com l'Iran, més enllà dels tòpics. És un model del que haurien de ser aquesta mena d'articles i la lectura del qual em sembla molt recomanable, si és que es té interès pel tema, és clar.

L'onada verda

Tots aquests dies, segueixo amb interès els esdeveniments que s'estan succeint a Iran —país pel qual sento grans simpaties— arran de les eleccions celebrades (cada dia que passa més convençut de què les han manipulades matusserament). Tinc la sensació de què estem vivim un moment històric, de canvi —si més no, és el que desitjo.

Ben bé no sé que hi passarà, el que sí era previsible és com s'està actuant la joventut, cosa que qualsevol amb una mica interès capta en viatjar per Iran en veure la seva vitalitat.

M'agradaria —i tinc l'esperança— que, com país de gent amable i educada, els iranians trobessin una solució a les expectatives de tothom —s'entén de la majoria— lliurament, sense vessaments de sang, i que no sigui, sobretot, passar d'un extrem a l'altre —ni retornar a temps passats de la Revolució, ni del Sha—, és a dir, que creïn alguna cosa nova conservant la seva singularitat. En definitiva, que no es quedi només en un «quítate tu, 'pa' ponerme yo» entre "germans".

'El petit príncep'

Des que era un nen —a prop de l'adolescència— i el vaig conèixer, El petit príncep és un llibre que freqüento amb regularitat —i ja han transcorregut uns quants anys. Ha crescut amb mi i jo amb ell. En cada visita, hi he trobat un llibre diferent; en obrir-lo, cada cop, tinc la sensació que hi haguessin afegit pàgines noves —mai no llegides anteriorment—, les quals em revelen continguts desconeguts fins aleshores.

De la lectura que he fet ara, tot i això, em quedo amb un detall en què mai no havia parat atenció altres vegades: la dedicatòria que n’hi ha a l’inici. N'és una de les maques que n'he vist mai —últimament, m'ha donat per fixar-m'hi. Sens dubte Léon Werth, a qui Antoine de Saint-Exupéry va dedicar El petit príncep, va ser un home (nen) afortunat per tenir un amic que li escrigués unes paraules tan sentides.

Havia pensat reproduir-la —com sempre faig amb fragments que m'agraden—, però, després de meditar-ho, m’ha semblat que seria trair l’essència del llibre —avui estic "purista". Ara que la majoria, per qüestions d'edat, hi hem perdut la capacitat de «veure els bens a través de les caixes», si més no, "obliguem-nos" a visitar-lo. (Primer, dic que no el vull citar i després el cito: pura contradicció. «Decididament —com diu el petit príncep—, les persones grans són molt estranyes»)