'Habíamos ganado la guerra'

Vaig rumiar si escriure o no sobre aquest llibre de l'Esther Tusquets. Una de les condicions que m'he auto-imposat per ressenyar els llibres que llegeixo és que m'agradin o els trobi interessants per algun motiu (els que no m'agraden els dono el benefici del dubte omitin-los). I en aquest cas, m'hi he decidit pel segon motiu: l'interès.

Si digués que el punt de vista que planteja per parlar de la Barcelona posterior a la Guerra Civil no m'ha semblat interessant: mentiria, ja que l'explica des del cantó del vencedors, cosa novedosa. El plantejament és original i l'Esther és valent en criticar el bàndol al qual pertanyia —encara que no s'identifiqui amb aquestes idees en l'actualitat—, d'això no hi ha dubte, però... la valentia "amb xarxa" no m'acaba de convèncer i és que sóc un romàntic per aquestes coses. Crec que, sense ser-ne conscient, és la suficiència de vencedor, la que per provocar als seus iguals, la fa adoptar aquesta rebel·lia. Sospito que només els vencedors és poden permetre la llibertat de criticar els seus companys de classe social d'aquesta manera. I això, vulguis que no em produeix cert enuig i em fa desconfiar-ne... al cap i a la fi, sap que res no hi perilla i sense això quina gràcia té?

'La aventura antártica del Endurance'

Frank A. Worsley, l'explorador polar neozelandès de la foto, va ser capità del vaixell i un dels homes de confiança —amb els imprescindibles Franz Wild i Tom Crean— a l'accidentada Expedició Imperial Trans-Antàrtica (1914-1917) d'Ernest Shackleton. Va publicar quatre llibres relacionats amb les seves experiències polars; La aventura antártica del Endurance en reuneix els dos relacionats amb l'anomenada expedició: Endurance i Shackleton's Boat Journey.

 A Shackleton's Boat Journey narra l'episodi de la navegació, amb el James Caird —nom del petit bot amb què la van fer—, des de l'illa Elefant fins a la de Georgia del Sud i la posterior travessa de 36 hores a peu d'aquesta última. Hi utilitza un vocabulari molt mariner —el millor del llibre i terreny en què es nota més còmode—, i és, sota el meu punt de vista, molt més interessant que Endurance. En aquest segon fa el relat sencer de tota l'expedició, és menys detallista, i al final es perd amb aventures posteriors, al retorn de l'expedició, a la Primera Guerra Mundial; les quals, ben bé, no saps perquè hi són, més enllà de reiterar l'amistat, lleialtat i admiració que unia Worsley amb Shackeleton, per si en quedaven dubtes després d'haver llegit l'anterior, i si una cosa queda clara és que no en queden, de dubtes.

Quan al pròleg de Patrick O'Brian, a part del seu nom com a ganxo publicitari, no hi aporta res; no és del millor que n'ha fet, encara que entén la fascinació que sent per aquests llibres de literatura naval i aventures, elements essencials de les seves novel·les.

'De huizen van Hristina'

(Sèrie: Lloyd Hotel) ©Hristina Tasheva

El documental holandès De Huizen van Hristina  —Les cases de Hristina— (2007) m'ha deixat impactat. L'he vist al 33 i feia temps que no m'emocionava tant. Relata el dia a dia d'una emigrant il·legal búlgara, Hristina Tasheva, dona de fer feines a Amsterdam. El plantejament n'és senzill: una càmera la segueix mentre treballa i reflexiona —unes vegades en veu en off i altres parlant, directament, a càmera—  sobre la seva condició d'il·legal —la seva invisibilitat com a ésser humà—, sobre els seus sentiments i sobre tot allò que envolta la seva vida: el desarrelament, la soledat, la frustració, el futur... Fins aquí la part "previsible", el que fa singular la història de Hristina és que també fa fotografies de l'interior de les cases on treballa. Unes magnífiques fotografies, en blanc i negre, de bellesa malenconiosa, que recullen tots aquests pensaments i expresen la seva vocació d'artista.

Tot i així, el que més crida la atenció és la fortalesa, la determinació, que la Hristina transmet; amagada, això si, sota el somriure trist permanent —per no plorar— que utilitza quan parla i l'aparença enganyosa de fragilitat física —és primeta, sense corbes. Hi quedes encisat, és deliciós quan parla en anglès...

PD: Sembla que la Hristina se n'està sortint —l'ajuda del documental ha estat important—, està clar que s'ho mereix i me n'alegro molt.

Per saber-ne més:

• Web de la Hristina Tasheva.
• Per veure el documental: De Huizen van Hristina de Suzanne Raes (en anglès i holandès). No n'he parlat de la Suzanne Raes, la directora, i és injust, té el gran mèrit d'haver sabut captar el potencial de la Hristina.

'El carrer estret'

«—I com acabarà tot això, Francisqueta? —que li he dit.
—I com vol que acabi? Acabarà com tot... en res.»

El carrer estret

(Josep Pla)

Ara que ja he llegit uns quants llibres seus, tinc clar que Josep Pla només va escriure un llibre; un que té 46 volums: l'obra completa. Si bé tots es poden entendre com fragments d'un mateix relat, això no és pas perquè hi hagi una estructura o programa subjacent que els hi relacioni, sinó perquè hi ha una temàtica: la quotidianitat, una llengua: el català —fins i tot quan escriu en castellà— i sobretot un estil inconfusible comú a tots ells. Ni més ni menys, així de senzill i així d'extraordinari. 

Pla treballa per acumulació de materials que per proximitat construeixen aquest gran relat. I a la petita escala de cada llibre això és repeteix. El carrer estret, —segons el meu parer un dels seus millors llibres— malgrat que és una novel·la, n'es un bon exemple on cada capítol és una peça acabada —alguns veritables obres mestres—, tot i que com a conjunt no hi ha un nexe que els lligui més enllà d'una mateixa localització —el carrer Estret de Torrelles— i els dos personatges "principals": el nou veterinari i la seva cuinera —la Francisqueta—, si és que se'n pot parlar de principals en un retrat coral. Gairebé no hi ha trama i acaba, pràcticament, com comença; la diferència és que quan finalitza en sabem una mica més dels personatges que habiten el carrer Estret... i això és, certament, molt.

'Atlas de geografía humana'

«Porque, a veces, las cosas cambian.
Ya sé que parece imposible, que es increible pero, a veces, pasa.»

Atlas de geografía humana

(Almudena Grandes)

Des de fa temps estic "enganxat" a la pàgina que l'Almudena Grandes publica, cada quinze dies, a El País semanal. Escriptora interessada en personatges femenins de les que per destacar-los, no li cal caricaturitzar els masculins —a l'inrevés és igual d'odiós—; és més, els tracta bé, amb afecte, d'aquí la força que tenen les seves protagonistes, les quals en surten reforçades de la comparació. I és per això que ja tenia ganes de llegir una novel·la seva; Atlas de geografia humana no m'ha decebut en aquest sentit: segueix la mateixa línia.

Ha estat agradable llegir una novel·la amable —amb final feliç— de gent (dones) en crisi, que d'això va. Té l'aire d'una faula actual per adults. Sense que això sigui una crítica, ans el contrari, ja que escriure de la consecució de la felicitat és més difícil que sobre la tristesa. La prova palpable és la llargària (curta) d'aquesta ressenya —la felicitat és més breu que l'amargor. En resum, que he quedat satisfet amb ganes tornar a repetir.

Pol Sud

Podria ser, perfectament, un quadre de Kandinsky... però no, és una fotografia* aèrea del Pol Sud. En tot cas, és igual de maca. Un podria pensar que no hi trobaria res... no és així; hi ha la base científica nord-americana Amundsen-Scott. Des que s'hi va arribar, per primera vegada, el desembre de 1911, el paisatge ha canviat una mica; malgrat tot, té el seu encant.

*Com a curiositat, a la part inferior esquerra de la fotografia, està situat el Pol Sud geogràfic en el moment de fer-la.