'Come Monday Night'

Un any més i ja van uns quants... Seguint la tradició, de un dels meus grups favorits: God Help The Girl. Escoltant-la, és impossible no somriure. Si més no, jo sóc incapaç d'evitar-ho.

'An old irish prayer'

Take time to work: it’s the price of success.
Take time to think: it’s the source of power.
Take time to play: it’s the secret of perpetual youth.
Take time to read: it’s the foundation of wisdom.
Take time to be friendly: it’s the road to happiness.
Take time to dream: it’s hitching your wagon to a star.
Take time to love and to be loved: it’s the privilege of the gods.
Take time to look around: the day is too short to be selfish.
Take time to laugh: it’s the music of the soul.

Dues adolescents

—Has berenat? —li pregunta— jo sí, nous... em fan vomitar.
—A mi no em fan falta —li contesta sonrient l'amiga alhora que es fica els dits índex i polze a la boca, en forma de pinça, com si n'anés a treure una cosa. Gest que provoca un riure de complicitat entre totes dues.
Silenci. Continuen fent steps i el·líptica respectivament.

Mestres

—¿Dónde podré encontrar a un verdadero Maestro cuando regrese a mi país?
—No habrá un solo momento en que no lo tengas.

El discípulo quedó desconcertado.

—El simple hecho de observar tu reacción ante cualquier cosa, un pájaro, una hoja, una lágrima, una sonrisa..., hará que cualquier cosa pueda ser tu Maestro.

—Anthony De Mello

Un minuto para el absurdo

(2n) Viatge a Algèria. Part VI: Beni Abbés

6. La gent que mirava postes de sol

Beni Abbés © Viatge hivernal

Ajagut “a la tuareg”, és a dir, estès al terra de costat recolzat sobre el colze, noto l’agradable escalfor de la sorra als ronyons, mentre un suau vent, que es desperta quan el sol s’amaga per l’horitzó, m’acarona el rostre. Avui prou fluix per no enlairar la fina sorra que tot  ho enblanquina; però, prou fort per alleugerir, una miqueta, la temperatura ambiental.

Davant meu el Oued traça un meandre quan passa per l'oasi de Beni Abbés. Una ampla cicatriu excavada a la planura per la qual, tot i ser agost, encara flueix aigua. Una taca esfilagarsada sense cap pressa per marxar que, aquests dies, només taca la part de la llera en contacte amb la riba del Palmeral. La resta seca n'és un improvisat poliesportiu a l’aire lliure on es disputen diferents partits de futbol alhora; el final dels quals el marcarà la foscor, no l'esgotament dels joves participants.

Més a prop —tot just a sota meu—, el Ksar, una retícula irregular de cases-pati de fang i palla saltejada de  pals d'electricitat i de la verdor de les palmeres, també és ple a vessar de vitalitat. Tota la que li mancava durant les hores de més calor. Pels estretíssims carrerons que separen les cases —més adient seria dir que les suporten—, nens i adults corren i passegen respectivament; qualsevol lloc és bo per aturar-se i fer petar la xerrada. El muetzí, per l’altaveu de la mesquita —la qual trenca l’harmonia d’estil del conjunt—, aviat hi cridarà a oració.

Hi sóc, com cada capvespre des que vaig arribar-hi, a les dunes que hi ha sobre la cornisa del Oued, darrere l’hotel Le Rym. Un mirador privilegiat sobre aquest fascinador paisatge (físic i humà) on, quan el sol comença a mostrar signes d'amabilitat, es congrega una munió silenciosa de gent per comtemplar-lo mentre es pon. Majoritariament, joves i mares amb fills petits amb ulls de qui sap si avui succeirà alguna cosa que pagui la pena presenciar. Si fossin turistes que ho fessin, no hi seria gens estrany, tenim aquest vici —hi ha llocs en què fins i tot aplaudim—, però, de turistes, en aquesta època de l’any, apart d’aquest que parla, no n’hi ha cap —sóc l’únic hoste de l’hotel. Potser és que no hi ha res més interessant a fer aquí... o potser és la millor manera d'utilitzar el nostre temps...

El "visionari"

«[...] "Hay quienes dicen que estamos locos por inaugurar un aeropuerto sin aviones", dijo Fabra, como si fuera a negar que lo estuvieran. Sin embargo, lo que añadió acto seguido, en un magnífico gag, corroboró los rumores con creces: Fabra justificó la idea de habilitar la pista de aterrizaje, la terminal y la torre de control (todo ello no operativo) para que "cualquier ciudadano que lo desee pueda visitarlas y pasear por ellas, cosa que no podrían hacer si fueran a despegar aviones". Lo cual es una gran verdad. Deberían, por tanto, inaugurarse estaciones de ferrocarril y de metro por las que nunca circularan trenes, sólo para permitir a los ciudadanos el gustazo de caminar por ellas sin peligro de ser arrollados, así como autovías en las que estuviera prohibido el tráfico de vehículos, estadios en los que jamás se jugaran partidos (los futbolistas nos impedirían pisar el césped, oigan), centrales nucleares en las que no hubiera reactores y aparcamientos en los que no entraran coches. Ya está bien de que no podamos pasear por ninguno de estos sitios, tranquilamente, con los niños y con los abuelos, que van un poco lentos. A Camps, por su parte, no se le ocurrió otra gracia que espetarle a Fabra, conocido por las gafas negras tupidas que no se quita ni a sol ni a sombra y que le dan un aire de ciego total, en la interpretación más benévola: "Eres un visionario". Tenían que estar de acuerdo en el número cómico, porque, si no, yo de Fabra me habría mosqueado.»

—Javier Marías

Un gran dúo cómico

Quina veritat és que la realitat supera la ficció. Només s'ha de veure l'article de El País Semanal de Marías. Feia temps que no llegia una cosa tan delirant; el fotut és que és real i no s'ha hagut d'inventar res.