Miratge

He passat un munt de cops davant seu, però mai hi havia parat gran atenció. Parlo del monument dedicat a Antonio López y López, el que està situat a la plaça del mateix nom, al costat de la Llotja de Mar. Edifici que per cert és d'una tristor finíssima, com n'hi ha pocs a Barcelona; tot i que prefereixo més els porxats del davant seu, els de l'altra vorera del Passeig d'Isabel II. Potser degut a què, quan era petit, eren on acompanyava els pares a comprar, un rellotge o un transistor, als nombrosos basars que hi havia en aquella zona —quant més minúscul era l'establiment, més andròmines hi cabien! Era l'excursió al paradís consumista d'aleshores.

Fins fa poc, com deia, només m'havia fixat en l'absurditat de les quatre petites rampes —de dubtosa utilitat— que n'hi ha al monument. Una a cada cara i que salven, només, el primer graó de les escales per pujar a la plataforma on descansa. El que em va cridar l'atenció, aquesta vegada, va ser un assumpte diferent: la inscripció gravada al pedestal, al cantó enfrontat als edificis porxats comentats abans. I que vaig veure, per casualitat, des de l'autobús tot just abans de què girés per Via Laietana. El cas és que vaig llegir: «GRAN NAVIERO, SOÑADOR VITALICIO Y PRIMER MARQUÉS DE COMILLAS». No m'ho podia creure, «SOÑADOR VITALICIO», quin prodigi de bellesa! Que magnífic panegíric! N'és difícil trobar cap, de millor, de més poètic... L'encanteri no va durar pas gaire.

L'endemà —encara captivat per la sorpresa— vaig passar-hi de nou. La llum havia canviat, les ombres eren diferents, i també les lletres eren unes altres. Clarament hi deia: «SENADOR VITALICIO». Una llàstima, m'agradava més abans. Tot i que confesso que m'havia estranyat tanta lírica en un home que havia aconseguit part de la seva fortuna amb el negoci d'esclaus... Encara que, ara que ho penso, poden ser compatibles una cosa i l'altra; l'ésser humà és capaç d'aquestes complexitats.

El laberint

Pujar a un lloc elevat és una de les maneres de distanciar-me de les preocupacions. En cas d'emergència, enfilar-se  a una cadira, dempeus, també hi serveix; però si es té una mica més de temps, recomano buscar qualsevol espai enlairat que permeti tenir la visió d'un horitzó llunyà —a major camp visual, més gran n'és l'efecte. L'objectiu és guanyar espai físic amb la mirada, ampliar els límits que els maldecaps redueixen; al capdavall, modificar-ne la proporció amb l'espai on creixen, és això el que els resta transcendència.

Iniciar l'ascensió té beneficis des del primer moment. Pel camí en vas deixant i n'arribes dalt gairebé net; no perquè les preocupacions es quedin abaix  —t'acompanyen on vagis—, sinó que, per la disminució progressiva d'oxigen que hi ha quan t'allunyes del nivell del mar, s'hi asfixien  —m'agrada imaginar-les així. I les que resten, les veritablement importants, amb la nova contextualització, doncs, deixen ser-ho... tant.

En el meu cas, anar a la Vall d'Hebron, als jardins que envolten el Velòdrom, és la destinació que tinc més a mà. Des d'aquí veig un panorama sensacional. Emmarcat per xiprers, pins pinyoners i plataners, en primer pla la severitat cartesiana del col·legi dels Salesians; darrere gran part de les façanes mitgeres de Barcelona —les que defineixen el caràcter real d'una ciutat—; més enllà, tot just sota l'horitzó, el Mediterrani, una franja de color que separa les edificacions del cel —ennuvolat o clar, depèn del dia— i tot plegat acompanyat de la remor dels vehicles de la Ronda. Amb l'al·licient afegit, que és estrany el dia en què algú no et pregunta pel Laberint (d'Horta), cosa paradoxal: jo en cerco la sortida; altres, l'entrada.

'La banda nos visita'

Que la comèdia és el millor camí per abordar temes delicats, ho és de ben cert. Un exemple n'és la pel·lícula israeliana: La banda nos visita de Eran Kolirin. Una d'aquelles amb les quals ets sents una mica més humà després de veure-la, ja que toca les nostres preocupacions més íntimes.

L'argument és senzill: un grup de músics en hores baixes, la Banda Cerimonial de la Policia d'Alexandria (Egipte), van a fer un concert a Israel. Pel camí es perden i acaben a una desolada ciutat hebrea on interactuaran amb els habitants.

La gràcia de l'assumpte és que, contràriament al que estem acostumats, destaca el que comparteixen àrabs i jueus: la seva humanitat; més que no pas les seves diferències. Que més enllà dels trets ètnics, culturals o religiosos, tots els éssers humans tenim inquietuds i problemes semblants: l'assumpció del passat, la preocupació pel futur, les expectatives, la dificultat de viure el present... I tot tractat amb delicadesa, evitant els estereotips i amb un sentit de l'humor entranyable. En fi, una delícia.

Més sobre el Respecte

És curiós com succeeixen els esdeveniments. Ho dic —com si estigués sorprès— perquè després d'haver escrit: A propòsit de Sudan del Sud, aquests últims dies un film i un reportatge televisiu m'han fet continuar reflexionant sobre el que allà tractava, com si una mena de llei còsmica me'ls hagués enviat. La veritat és que no és així, és la nostra mirada que és selectiva i només veiem el que ens interessa. Però, sigui com sigui, ho aprofito per seguir reflexionant sobre un posicionament que no la Veritat.

La pel·lícula en qüestió és Gandhi —la tenia oblidada— i m'ha recordat tot el procés d'independència de l'Índia. De com en lloc de crear la Gran Índia formada per hindús i musulmans que volia Gandhi; ell, com a mal menor, acepta la creació de dos estats: Índia per als Hindús i Pakistan —i Bangladesh a l'altra banda— per als musulmans. Fet que no evitarà aldarulls, matances, grans migracions i un conflicte no resolt hores d'ara entre tots dos estats. Perquè, com bé va intuir Gandhi, no era una qüestió de fronteres sinó de respectar l'altre primer, o si més no de tolerar-lo —concepte que no m'agrada gaire per allò que suposa de superioritat sobre l'altre.

La llei negra és el títol del reportatge i continua on l'hem deixat en el paràgraf anterior, però apropant-nos més a la realitat. Estem al Pakistan actual i tracta sobre el cas de Asia Bibi. Una dona, integrant de la minoria cristiana, que ha estat condemnada a mort en virtut de La Llei de la Blasfèmia (la llei negra); tot perquè en una discussió amb unes noies musulmanes —que no van voler veure aigua del seu got perquè era cristiana— ella va blasfemar contra el profeta Mahoma. Un despropòsit de llei que els fonamentalistes musulmans utilitzen per atemorir la població, sigui musulmana o no, i aconseguir un poder que no obtenen a les urnes. És comprensible i humà que vegin el món d'una determinada manera —tots ho fem—, però que això suposi la mort d'un altre que no senti, pensi o actui igual és un disbarat.

Tampoc no m'agrada quan des d'Occident determinats grups o persones utilitzen aquest cas, o altres, per criminalitzar de manera genèrica el món islàmic, ja que no és exclusiu d'una religió o ideologia en concret, és un corrent transversal. Crec que són lícits i humans tots els sentiments i creences; però sempre que no suposin menystenir l'altre i, en cap cas, eliminar-lo. El problema sempre sorgeix quan la ideologia és més important que les persones, una línia vermella que mai no s'hauria traspassar. Per això em sembla tan essencial el respecte, un valor que afavoreix la convivència i un primer pas imprescindible per construir qualsevol cosa que pugui venir al darrere. (Mentre repasso aquest escrit s'ha succeït la matança de Noruega, obra d'un fonamentalista cristià, un altre exemple del mateix.)

PS.: Quin sentit tenen totes aquestes "barbaritats"? El de concienciar-nos del valor del Respecte. Potser sense elles no ens n'adonaríem.

A propòsit de Sudan del Sud

Neix un nou Estat: Sudan del Sud. En principi, una bona notícia. segons sembla, l'única solució viable a un conflicte de molts anys. Hauria d'estar content, els inicis són il·lusionadors, tot està per fer —i més encara en aquest cas—, però no ho estic, ho interpreto com un fracàs.

Un nou Estat significa una nova frontera i no tinc gens clar si és un pas endavant per a la humanitat, quan penso que no fa més de cent anys es podia travessar Àfrica o arribar fins a la Xina sense passar cap control fronterer. Era innecessari cap visat o permís, qualsevol hi podia circular lliurament —si tenia els mitjans necessaris. Llavors, és això progrés?

Els Estats moderns van néixer com a entitats administratives amb fronteres que obeïen a raons polítiques, militars, circumstancials o absurdes en la majoria dels casos, gairebé mai per motius més o menys objectius (ètnics, culturals, religiosos). I el seu sentit —si alguna vegada l'han tingut— era el de gestionar un territori amb les seves heterogeneïtats, amb la seva complexitat —i amb les seves riqueses, no siguem ingenus—; un espai físic on les persones visquessin amb unes normes comunes. Fins aquí: història, passat.

Tanmateix, des del seu naixement  hi ha una evolució de la idea d'Estat que em desagrada, ja que sigui del signe que sigui tots els nacionalismes, en Estats constituïts o per constituir, comparteixen i és la de que un Estat ha de ser homogeni —o tendir a ser-ho. La uniformitat no és unitat i a més, és un autèntic contrasentit si en recordem la creació. Un país, potser, pot ser-ho perquè és una vinculació entre un territori i una cultura, una llengua, però un Estat, que no té perquè coincidir amb els límits d'un país o de varis, no necessàriament. Si algun sentit té, és que serveix per gestionar diversitats, amb l'objectiu ideal que el total —això que va néixer de la casualitat— sigui més que la simple suma de les parts. Però, per què ha ser homogeni? Poques coses a la vida ho són, és una realitat impossible en un món actual cada vegada més híbrid.

Cames

©Viatge hivernal

Estiu.